El bloc de la Petita

A new blog has been born

2009-02-05T23:26:00.001+01:00

Què fas, entra-hi, home!

La descoberta del dia

2009-01-26T00:37:00.002+01:00

Avui he descobert que estic a Google Books. Si cliqueu en aquest enllaç, viatgeu fins a la pàgina 25 i, si us ve de gust, llegiu aquest plagi del Tim Burton.
Per cert, des d'aquí anuncio als meus lectors -ja suposo que cap- que renaixeré amb un nou bloc que està en preparació...

Una abraçada

2008-10-22T09:57:00.002+02:00

Aquest és el final del número 14 de la sèrie de còmics Hellblazer, amb guió de Neil Gaiman. L'ha citat ma germana en el seu Facebook, i ho he trobat molt guai:

"Cuando nos abrazamos en la oscuridadno hacemos que la oscuridad desaparezcalas cosas malas siguen ahílas pesadillas aún caminanCuando nos abrazamos, nos sentimos… no seguros, pero mejor“no pasa nada” murmuramos“Estoy aquí. Te quiero”Y mentimos “Nunca te dejaré”Por un momento o dos, la oscuridad no parece tan malaCuando nos abrazamos."

Paris, je t'aime

2008-10-20T18:00:00.006+02:00

Puges a l'avió i, al cap d'una hora i mitja ja trepitges terra ferma, la terra que van trepitjar Maria Antonieta, Robespierre, Dartagnan i la infanta Elena. Els carrers fan olor de croissant de mantega, la gent diu bonjour i fa un fred que et cala els ossos. És la tardor, a París. A Barcelona encara no ha arribat, però a la capital de l'Hexagone ja fa setmanes que porten posat el manteau i le bêret.
Recorres els carrerons per on vas passejar anys enrere; les coses no han canviat gaire. La Tour Eiffel és igual d'imponent, els cafès segueixen costant quatre euros i els croissants són igual de cruixents per fora i tendres i mantegosos per dins. Els carrers que anys enrere havies recorregut del bracet del primer nòvio segueixen al mateix lloc; l'hotel, ara té ascensor però és igual d'econòmic, i en aquell restaurant encara hi fan plats combinats amb tabbouleh, humus i caviar d'esbergínies. Ara, però, en comptes del cuiner/cambrer negre amb rastes, hi ha un noi castany, potser d'origen àrab, amb els ulls verdosos i el cul ben rodonet. Sembla el Kirk Cameron, l'actor de Los problemas crecen i de De tal palo tal astilla, i el trobo encantador si no és perquè al marxar, em sembla que mira de reüll la propina que li hem deixat. I això dóna com mal rotllo, què vols que t'hi digui.
Tornes a Barcelona exhausta, amb la butxaca sensiblement més buida i, paradoxalment, amb les butxaques -o cartutxeres, dit de forma més popular- més plenes. Sort que no visc a París, que si no, ja faria temps que a l'hora de pujar a l'avió hauria de pagar pel sobrepès.

Pornografia camuflada

2008-10-11T15:25:00.001+02:00

Tot i ser una còpia dels Porno Tapados de la Paloma Blanco, de què vaig parlar recentment, admeto que aquest vídeo em fa somriure. No us el perdeu... És una promo de Diesel.

Les imperfeccions que ens fan ser perfectes

2008-10-11T13:16:00.001+02:00

De la Lyona, aquella noia que de vegades m'he creuat pel barri de Gràcia.

La botiga més xula de Barcelona

2008-10-02T00:33:00.004+02:00

A part, el propietari està canyonet.

Fantastik
Un basar bizarro amb articles d’arreu del món
per Àngels CODINA - Suplement Què fem? de La Vanguardia. Del 27 de juny al 4 de juliol de 2008.

Viatjar i anar de compres. Estareu d’acord amb mi que practicar alguna d’aquestes dues activitats és el bàlsam perfecte per alegrar la rutina diària regida per les obligacions i el calendari laboral; no ho és tant per a la nostra butxaca, és cert, però i si de viatjar i anar de compres en féssim la nostra feina? Sí, sembla una idea boja, però l’experiència del Juanra i la seva sòcia, propietaris de Fantastik, demostra que és possible: a la botiga hi venen coses que han descobert en viatges a països com la Xina, Índia, Japó, Mèxic, Rússia o Israel. Tal com diu el Juanra, “es tracta d’objectes extraordinaris d’ús quotidià”. N’hi ha de divertits, curiosos o, simplement bonics; això sí, tots tenen un mateix denominador comú: un punt kitsch i bizarro.
L’oferta de Fantastik es complementa amb un espai dedicat a llibres d’art i curiositats i un altell amb roba i complements de disseny. Tot i que a la botiga hi trobareu alguns articles de forma habitual, l’estoc es va renovant contínuament en funció dels nous indrets que van explorant els seus propietaris.

De vint països diferents
Termos xinesos, un kit de santeria, còmics mexicans eròtics o religiosos i vintage, robots xinesos de llautó, mascaretes japoneses contra la pol•lució estampats amb la Hello Kitty, estris de cuina de l’Alemanya de l’est o sabons de Mèxic amb poders tan insòlits com dominar el teu home o desterrar un mort. Podria gastar molta tinta i molt paper per llistar i descriure els més de tres-cents articles procedents de vint països diferents que hi ha a Fantastik, però per falta d’espai, us haureu de conformar amb només un aperitiu. De fet, potser és millor així; i és que part de l’atractiu de la botiga rau en el factor sorpresa. Aneu-hi, doncs. Hi compreu o no, us asseguro que un cop hagueu travessat el llindar de la porta de Fantastik i comenceu a xafardejar tot el que s’amuntega a les prestatgeries, semblarà que el temps passa volant.

Fantastik
Mercè, 31
08002 Barcelona
93 295 48 77
www.fantastik.es
de dilluns a dissabte d’11 a 21h

It was nice talking to you, voilà, voilà

2008-09-29T18:03:00.004+02:00

Si tu m'aimes, m'aimeras-tu toujours?

Porno tapados

2008-09-23T13:20:00.008+02:00

Ho he trobat genial. És obra de Paloma Blanco, una artista bilbaïna que pinta a sobre de revistes porno. Una obra d'art! Friso per anar a la botiga on les ven; llegireu la recomanació al Què fem?, espero!!!

Quadern de coses guatxis

2008-09-23T00:40:00.002+02:00

Avui...
...enceto un quadern on penso anotar les cosetes guatxis que em passen al cap del dia.

El record de la sobrassada

2008-09-22T16:31:00.003+02:00

Avui vaig vermella passió, tota jo. Bé, menys les sandàlies, que són blanques perquè fa dies que he perdut la pista a les vermelles. Van tan de conjunt que fins i tot tinc les galtes, enrogides pel sol que m'ha agafat aquest cap de setmana. Dels darrers dies només en queden els records i el cansament; el cap està ennuvolat, ressacós. La dispersió s'ha apoderat de mi! Només tinc ganes d'arribar a casa i jaure al sofà, també vermell, per variar, i deixar-me hipnotitzar per les imatges que dibuixen els rajos catòdics. Estic esgotada, com ressacosa, amb l'entrecuix adolorit per culpa de les sotregades de l'excursió de tres quarts d'hora des de Ciutadella fins a la Cala'n Turqueta. El cap, crec que encara el tinc en els carrers empedrats i les parets de pedra ataronjada de Ciutadella, i de vegades encara em sembla que ensumo l'oloreta de brisa menorquina. Han estat dies de sol i núvol, de banys nudistes en cales solitàries i d'estones de xerrar i xerrar, de passejar, riure i menjar: pastissets, xocolata Milka, sobrassada, Quelys i formatge de Maó. Sembla tan llunyà, això, ara que estic aquí, avorrida, en un dia sense gaire frenesí a la feina.

While my guitar gently weeps

2008-09-19T01:07:00.012+02:00

Feia temps que no la sentia i em va emocionar, no sé per què. Potser per la melancolia de la veu, la guitarra, la lletra. M'encanten els Beatles, sóc fan del disc Blanc! Rocky Racoon, Blackbird, Sexy Sady, Happiness is a Warm Gun, Savoy Truffle. I no els escolto, ja. D'adolescent, agafava el ràdiocasset Fisher Price i posava les cintes gravades amb els discs blau i vermell una i altra vegada mentre em dutxava. Cantava el Love Me Do, Eleanor Rigby, Lucy in the Sky with Diamonds. Des de llavors, em sé totes les lletres. És curiós, tot i sentir les cançons d'una forma tan i tan espaiada en el temps, els temes dels Beatles tenen alguna cosa que fa que les lletres siguin inoblidables.
Crec que m'enduc "El gran amic gegant" a Menorca. Tinc ganes de sentir-me petita una altra vegada. Que fàcil era tot, llavors..., i qui pogués escriure històries tan fantàstiques com el Roald Dahl. És fantàstic. Durant un temps, vaig tenir el costum de comprar algun llibre en anglès del Dahl en tots els viatges que feia al Regne Unit: James i el préssec gegant quan vaig ser a York, The Twits quan vaig estar a Londres a 3r de BUP. Però des d'aleshores, no ho he tornat a fer. Ara em conformo a recordar i a recomanar aquestes històries tan màgiques, sens dubte d'un dels grans de la narrativa infantil.

La porta

2008-09-19T01:07:00.008+02:00

Tornava d'un sopar, diumenge passat, a la ciutat dels afores de Barcelona. Era tard, les dotze més que passades. Em pesaven les parpelles i tenia ganes de treure'm el vestit impregnat de la xafogor i del tabac i de la suor, rentar-me les dents i la cara i embolcallar-me amb els llençols nets, amb olor de Mimosín Caricias i arrugats -costen tant, de planxar!- i entrar a tota pastilla a la fase REM. Però encara havia de pujar al cinquè pis. Vaig travessar el llindar de la porta i vaig dirigir-me a les escales que duen al replà on hi ha l'ascensor. La porta de la casa on abans vivia el tio xungo aquell, sí, aquell que fumava, roncava i es passava els vespres mirant la tele, i que, per cert, van detenir una tarda els Mossos per vés a saber què, estava oberta. Sé que ara hi viu algú altre, perquè fa uns mesos van fer neteja al pis i l'altre dia van posar-hi un nou pany. No sé si hi viu un tio sol, o una parella o què. Un tio, segur. La Carmen em va dir el dia que ens vam quedar atrapats a l'ascensor amb el cosinet, que l'home que va sortir a donar-nos un cop de mà era el nou inquil·lí. Jo no el vaig arribar a veure, només vaig sentir les seves passes i la veu, ronca per culpa del tabac i la cervesa.
El silenci era absolut. Xip, xap, feien les meves Birkenstock a mesura que enfilaven, amb prudència, els graons. Xip, xap. M'acostava a la porta, al feix de llum taronja i suau que dibuixava un triangle en tres dimensions en l'espai. Tenia dues opcions: fer com si res i agafar l'ascensor per pujar a casa o fer un cop d'ull a dins, per veure què passava. Potser havia entrat algun lladre! La curiositat em va poder i, amb la gola encongida per la tensió, un cop a dalt vaig treure el cap per mirar què passava. Un tros de carn rotund, una panxa gairebé perfectament rodona, nua, s'estenia a sobre d'un llit de matrimoni encastat ben bé al costat de la porta de l'entrada. Entremig de tanta massa càrnia -i lipídica, més aviat- s'intuïen uns calçotets i quatre pernils de Jabugo. Ai, extremitats. Entre els botifarrons índex i del cor fumejava una cigarreta moribunda.
"Hola, bona nit", va dir l'home, amb una veu tan rotunda com la seva massa corporal.
"Ai, quin susto!", vaig mig xiuxiuejar, mig cridar. "He vist que estava obert i m'ha semblat estrany..., com que al veí d'abans li havien entrat a robar una vegada", em vaig excusar.
"Ja m'ho he pensat, que pujaries". Estareu d'acord amb mi que si el tio fos un buenorro, el desenvolupament de la història podria tenir una càrrega ben eròtica. Segurament, amb veu sensual, li diria: "ah si?". Llavors, ell diria qualsevol cutxinada que ara no diré perquè encara us escandalitzaria; faria una última pipada a la cigarreta, l'esclafaria amb insistència al cendrer i, aleshores, s'aixecaria i, com l'huracà Ike, al cap de dos segons ell i jo seríem un remolí de passió incontrolada. Però no, ni era un tio buenu ni, per sort, les meves hormonones són tan putes de fer-me aquestes males jugades. Que res, l'home em va dir que simplement volia que corrés una mica l'aire, em va donar les gràcies per preocupar-me i em va desitjar bona nit. Vaja, que tota aquesta història l'he explicada perquè sí, per relatar-vos aquesta història tan mundana però que per mi va ser surrealista, i perquè és tard i m'ha vingut de gust escriure.

Lamas, sabemos donde vives

2008-09-19T01:07:00.002+02:00

Eren les 21.12 quan he sortit de casa. Sí, capicua. 21.12. He baixat corrent, amb la faldilla nova xaxi de color vermell amb botons blancs, la samarreta blanca i una rebeca que més o menys camuflava els saxons que sembla que han agafat carinyo als meus abdominals. He sortit al carrer i, i he tancat, amb cura, la porta, que si no, una de dues, o queda oberta o peta. En alçar la vista, he vist que, entre el vidre i els barrots negres mig oxidats de la porta de l'entrada hi havia mitja quartilla de full blanc. Hi havia quatre paraules escrites amb una lletra diabòlica amb boli Bic cristal de color blau: Lamas, sabemos donde vives. He sentit un esglai, un ai al cor -quines expressions tan xules i a la vegada, relamides, oi?-. És cert que el primer que he pensat era que era una tonteria d'adolescents, una presa de pèl o un simple joc de nens. Però, i si existia aquest Lamas? No sé pas si es tracta d'un veí, no els conec tots i, de fet, no tots tenen el nom escrit a la bústia. Va, que deu ser un joc de nens. Això creuré, si més no fins que d'aquí a quatre dies tingui un assassí a sou foradant a ganivetades el veí del 2n 1a.

La rutina

2008-09-14T20:42:00.002+02:00

Diuen que l'home necessita rutina i que, en la rutina, es poden trobar petites coses que fan els dies diferents els uns dels altres. Un exemple: a Exercicis d'estil, Raymond Queneau explica de 99 maneres una mateixa història. Jean-Claude Monet va fer més de trenta variacions sobre la catedral de Rouen.
La meva rutina acaba de començar, i no està malament. La feina és tranquil·la, en un entorn immillorable i amb un sou correcte. Sóc a prop de les botigues, de restaurants modernets i de la Massana -tinc ganes que comenci el curs ja i que el pati, ara ple de rodamons, s'ompli d'estudiants fashion i bohemis. M'agrada pensar que hi ha un cert ordre a la meva vida. Si bé, de vegades, m'angoixa pensar que tot és massa quadriculat, ara, tot i semblar estrany, rebo els horaris pautats amb els braços oberts.

De cervesa en cervesa...

2008-09-08T00:52:00.002+02:00

...i tiro perquè em toca. Porto dies i més dies empatxada de cervesa i cerveseries. Tinc mal de cap i tot... Malta, llúpol, IPA, ordi, blat, CO2. Són paraules que em vénen al cap, com un malson que espero que acabi en les properes hores en forma d'un bon reportatge. Sí, és la meva feina. I sí, sento una mena de pànic escènic quan em poso davant de la pàgina en blanc, encara ara que ja fa mesos que m'hi dedico. Aquesta mena de paràlisi, aquesta por a no fer prou bé la feina i a ser avaluat, sovint em paralitza. Però cada vegada que me'n surto, cada petit triomf, és un pas endavant en aquesta petita lluita contra aquesta basarda meva.
Demà començo una feina nova. Sento una barreja de por i mandra. Por perquè no em satisfaci, no m'ompli. Tot i que, ben mirat, qui sap. Potser m'acava encantant. I mandra perquè vol dir començar de nou; i jo he començat de nou moltes vegades. Sí, això sona molt immobilista..., jo que sempre em canso aviat de les coses..., oi? Bé, el cas és que ara estava molt bé a la feina on estava. Si bé era temporal, m'ha suposat una injecció d'adrenalina i autoestima. Ha estat una mena de droga que no voldria que deixés de fer-me efecte. 'Això no és un adéu', em va dir ell. Això espero!
Ai, tinc un batibull d'idees al cap, un munt d'informació per ordenar i classificar. M'hi he de posar, va... Que demà començo una feina nova i ja sé que hi aniré amb els ulls irritats i el cap com un bombo. Tot sigui per amor a l'art i al periodisme (es pot dir periodisme al que jo faig?).

Le retour

2008-08-31T22:13:00.003+02:00

Fa tan de temps que no escric que, fins i tot, em fa por encetar una pàgina en blanc d'aquest bloc. Si no hi he volgut escriure ha estat perquè no em venia de gust o perquè no tenia res que em remogués prou per dins com per fer-ho. Així doncs, potser és que no val la pena repassar què n'ha estat, de mi, les últimes setmanes. De fet, ara que s'esfumen els últims dies de l'estiu, semblen llunyanes. Els records arriben amb la mateixa rapidesa amb què marxen. Recordo nits estrellades com no les havia vistes mai, 'escachos', lapes a la planxa amb mojo i mal a les cames de tant de caminar. Dofins, vols eterns en avió, nits de bogeria i nits tranquil·les de lectura. Aquest records s'evaeixen i torno a ser a Barcelona: matins de feina, entre escriptura trepidant i cerca de temes per als informatius de la televisió local. Tardes de massatges, xerrades, banys i concerts de jazz a la Ciutadella. He respirat i sentit l'estiu. He estat feliç.
I ara, de sobte, i gairebé sense adonar-me'n, ja tinc 28 anys i em sento igual de perduda que si en tingués 18. Els he encetat en una nit rara, en què els primers que m'han felicitat han estat un grup d'estranys fumats que la feien petar en un pis de la Barceloneta amb vistes al mar, a la llum de les espelmes i amb Paolo Conte de fons. Eren un director de cinema, guionista de pel·lis i sèries de tele; una artista visual, un filòsof i una pintora russa. Al meu costat, assegut en una butaca vermella, el meu amic i exprofessor. Tot plegat una mica surrealista.
No sé si continuaré escrivint aquí amb la passió amb què ho feia abans. No ho sé. Potser, com moltes coses a la vida, fer-ho formava part d'una etapa que ja he cremat. Tornaré quan el cor m'ho demani. He dit.

Per cert...

2008-07-22T13:53:00.000+02:00

...ja tinc feina. Començo el 8 de setembre!

Pròleg

2008-07-22T13:52:00.001+02:00

Buenos tiempos para la muerte, de Juanjo Sáez. El pròleg de Marc Piñol, que m'ha recordat ma germana en una entrada al seu Facebook, diu el següent:

"Mi tío Juan era un tipo estupendo. Uno de mis primeros recuerdos se remonta al día en que decidió llevarnos a la playa con su coche. Para nosotros no fue ninguna sorpresa que apareciera vestido con su inseparable camisa negra, sus no menos clásicos pantalones negros y un calzado ligero, algo atípico en él, que permitía vislumbrar unos finos calcetines negros de ejecutivo que a nadie con dos dedos de frente se le hubiera ocurrido llevarse cerca de la arena. La imagen de la arquetípica familia feliz disfrutando de un domingo de agosto se veía pervertida por la presencia de un cuarentón con gafas de cristal verde botella, fumándose un cigarrillo en su toalla sin la menor intención de desprenderse de su ropa. Fue la primera vez que percibí el orgullo del que se sabe distinto.

El día en que murió yo no debía tener más de ocho años. No me acuerdo de si lloré o no. Al día siguiente vino un pariente que vive relativamente lejos y nos llevó a mi hermano pequeño y a mí al acuario mientras mi familia se encargaba del papeleo. El día era tan resplandeciente que no me parecía nada respetuoso que alguien se hubiera muerto.

A la hora de comer fuimos a un chiringuito cerca de la playa de la Barceloneta y ese pariente nos dijo que al ser un día especial podíamos tomar lo que más nos apeteciera; mi hermano, que debía tener por entonces cuatro o cinco años, se pidió un Bitter Cinzano para beber; al rato ya andaba atontado. Yo me pedí esqueixada de bacalao con habas secas, algo que mi tío solía pedir los domingos a modo de entremés y que no he sabido de nadie a quien le guste excepto a nosotros dos.

Comerme ese plato, por muy tonto que pueda parecer, era mi manera de rendirle homenaje, de comprar una pequeña porción de su alma al único precio que podía permitirse un niño de mi edad. A medida que el bacalao me iba perforando las papilas gustativas, iba cayendo en la cuenta de que la muerte, a nivel estrictamente físico, no representa nada; el problema está en los que se quedan vivos; que, muy en el fondo, todos nacemos un poco muertos; y que, en definitiva, la muerte no es esa luz que todos esperan ver al final del túnel, sino el final de una luz que no se suele valorar mientras se tiene. Es algo que no he dejado de pensar desde entonces y que aún me quita el aliento, día y noche. Desde ese día, no se por qué razón, no he vuelto a comer bacalao con habas secas".

De camí a La Isla Bonita

2008-07-12T12:23:00.003+02:00

La Isla Bonita (Madonna)

Como puede ese olvidar
Last night I dreamt of san pedro
Just like I'd never gone, I knew the song
A young girl with eyes like the desert
It all seems like yesterday, not far away

Tropical the island breeze
All of nature wild and free
This is where I long to be
La isla bonita
And when the samba played
The sun would set so high
Ring through my ears and sting my eyes
Your spanish lullaby
I fell in love with san pedro
Warm wind carried on the sea, he called to me
Te dijo te amo
I prayed that the days would last
They went so fast
Tropical the island breeze
All of nature wild and free
This is where I long to be
La isla bonita
And when the samba played
The sun would set so high
Ring through my ears and sting my eyes
Your spanish lullaby
I want to be where the sun warms the sky
When it's time for siesta you can watch them go by
Beautiful faces, no cares in this world
Where a girl loves a boy, and a boy loves a girl
Last night I dreamt of san pedro
It all seems like yesterday, not far away
Tropical the island breeze
All of nature wild and free
This is where I long to be
La isla bonita
And when the samba played
The sun would set so high
Ring through my ears and sting my eyes
Your spanish lullaby
Tropical the island breeze
All of nature wild and free
This is where I long to be
La isla bonita
And when the samba played
The sun would set so high
Ring through my ears and sting my eyes
Your spanish lullaby

Mauro

2008-07-11T02:23:00.001+02:00

La fidelitat del teixit adipós

2008-07-11T02:11:00.004+02:00

El mes de juliol ja arriba a l'Equador. Fa calor, les plantes de casa s'arrauleixen, assedegades, i de lluny sento la remor de les motos que s'escola per les escletxes de la persiana, mig pujada. De lluny, al pati d'aquesta illa de l'Eixample, un gat en zel brama ben bé com si fos un nadó; ma germana respira compassadament embolcallada amb el llençol de floretes i si tanques els ulls i pares atenció, pots arribar a sentir la tele d'algun veí.
Toca fer feina i, davant del pànic de la pàgina en blanc, bastant habitual, la meva ment emprèn el vol, i es desplaça a imatges oníriques en què descobreixo terres llunyanes i persones, encara, desconegudes. Torno a la realitat i maleeixo la Nutella mentre palpo el mitxel·lin que s'intueix a sota del vestit. De vegades m'agrada pensar que, si vaig anant al gimnàs acabaré lluint un ventre i unes cames com els de la noia que em trobo cada dos per tres fent steps i ioga a l'Aiguajoc. Sempre em dic a mi mateixa que és impossible, que aquest mitxelin m'ha acompanyat des de l'adolescència i que, ni que sigui pels bons moments viscuts, no m'abandonarà mai.

Amb el trico trico trico, amb el trico trico trà

2008-06-24T11:49:00.002+02:00

Sempre m'han agradat les manualitats, i de ben petita tricotrava i tricotava amb una llana vermella i un ganxet que m'havien portat per reis. En teixia trossos, i els desfeia i tornava a fer, sigui pels bunyols o perquè me'n fartava. Ara, gairebé vint anys després, he reprès aquesta afició: és el millor per ocupar el cap, les mans i, de pas, crear alguna cosa. Tot va venir arran de la descoberta del bloc d'una botiga súper moderna (Duduá) on feien cursets de ganxet i altres labors amb un aire més modern. M'hi vaig apuntar, no hi perdia gran cosa -bé, 45 euros-.
Vaig córrer a la primera cita. Per variar, feia tard. Era un quart de set de la tarda i, al pis de dalt, una noia i un noi amb mustatxu seien, en silenci, amb un ganxet i un fil de llana entre els dits.
- Només som nosaltres? -vaig dir.
Ningú va respondre. Vaig mirar el tio del bigoti. Era extravagant. Portava una jaqueta blau elèctric i una camisa una mica descordada. Del coll en penjava una mini planxa antiga. "Collons, quins frikis s'apunten a cursos d'aquests", vaig pensar. I, tot seguit, mentre treia el ganxet i la llana vermella que acabava de comprar, ell va començar a parlar, amb un to amanerat i un accent estrany, i es va presentar com a Aviv, el nostre professor de ganxxxet freestyle israelià i okupa. Tot seguit, ens va preguntar si havíem fet mai ganxet. "Sí, quan era petita, però ja no en recordo res", vaig dir. "Bueno, pues os voy a enseñar el punto bajo", va començar. I amb el trico trico trico, i amb el trico tricotrà. Punt de cadeneta i punt baix; el punt per ampliar, el punt per estrènyer. I l'Aviv que, de tant en tant, es reclinava enrere amb la mirada perduda i parava l'orella per escoltar la conversa de l'Alícia, la propietària de Duduá, amb una noia que acabava d'entrar.
A mesura que vam anar parlant, vaig pensar que l'Aviv era digne de ser el protagonista d'un perfil, un mini reportatge. Veig que se'm va avançar algú. Senyores i senyors, us presento el personatge el dia, l'Aviv.

Petit descobriment musical

2008-06-10T20:07:00.002+02:00

Una estona de paradís

2008-05-10T23:07:00.006+02:00

Maraques, una guitarra elèctrica i unes quantes veus que desafinen. Amanides amb romesco, xoriço i botifarra a la brasa, gelat de postres i cachaça. Tot, compartit amb alguns dels meus ex-companys de feina, d'una feina que a estones va ser massa pausada, amb massa temps morts... -i molts moments xulos, eh?-, i que a títol personal va tenir dies ben trepidants.
Deixeu que em posi nostàlgica..., de fet, sempre he pensat que és el que se'm dóna millor, tot i que ara que intento escriure crec que he perdut la poca perícia que havia adquirit amb la pràctica i dubto que pugui reflectir allò que voldria amb el carinyo que voldria.

Un esmorzar qualsevol
Els matins d'hivern el rubito, la nenita, l'enginyer que camina a tota pastilla i el pare novell amb cul de ballarí em vénen a buscar amb l'abric posat i un somriure. Anem a esmorzar?, diuen. Només si anem a Ca'l Pep, sentencio.
Obres la porta i una bafarada de fum ens colpeja. El Rafa ens saluda, els homes de sempre veuen del porró i ens observen a l'entrar. Els funcionaris de l'Ajuntament fan tirar avall els callos i les seques amb botifarra amb glopets de vi i un cigaló. Al fons hi ha lloc; seiem.
El Rafa ve amb la safata plena de cafès amb llet servits en vas de vidre, que fumegen de tan calentons. Dos sucres per a mi, cap per al rubito i sacarina per al nene. Una mitjana per al paputxi -després demanarà un cafè sol, seguríssim.
La senyora Montse ens saluda, amb el cabell crepat i, al darrere d'unes ulleres modernes, els ulls resseguits amb eyeliner. Porta un davantal immaculat, amb què es frega les mans mentre ens dirigeix la paraula: què voleu, avui? En pren nota i marxa a la cuineta. Feineja; talla el pa amb un ganivet de serra -crec, crec-, els embotits amb la talladora -fffffffff-, i escalfa el lacon al microones -bruuuuubruuuuubruuuu, cliiiinc!-. I cataclec, el marit de la Montse, amb bigoti i corbata ens ha deixat els plats a taula.
La xistorreta, uns talls de lacon o un bon pinxo de truita de patates acaricien, amb gola, el tros de barra de quart del forn de Sant Tirs. La Vanguardia, cotilleos, preguntes impertinents i queixalades famolenques. Ja és hora d'anar tirant.
Mig bocata de lacon i un cafè amb llet.
Dos seixanta, diu el Rafa.

Sí, sí..., sóc viva!

2008-05-02T18:01:00.002+02:00

Fa molt temps que no escric, això està mig mort i no m'havia passat mai fins ara! Deu ser per la falta de passió. Deu ser l'atur de dilluns a mig divendres, de la putada de treballar els caps de setmana i sense un horari acotat, de la manca de rumb a la meva vida.

Comandant Armando Rampas

2008-03-30T00:58:00.003+01:00

Sóc l'espectadora silent d'algunes desenes -poques- de blocs i fotoblocs aliens. De persones que no conec ni coneixeré mai; de persones que van anar amb mi a escola o a la universitat; amics, amics d'amics, de coneguts i saludats, persones que llavors em trobo al tren o em creuo pel carrer. Envejo les guapes i modernes. Alguns em cauen bé; altres, els odio i les ties, massa perfectes, fan ràbia -potser més aviat enveja coxtina- ; em fascina llegir les bitàcores d'adolescents i posar-me la mà al cap -com si fos una iaia- al llegir 'os kiero, nenissss!'. Potser estic malalta, però em fascina.
Diumenge podré compartir jornada laboral amb un blocaire que trobo molt estimulant. Vaig coincidir amb ell en un sopar, i des de llavors no hem parlat més; de fet, amb prou feines ens hem vist. M'agradaria dir-li que em diverteix molt els vídeos i textos que escriu, que de fet m'encanten, però corro el risc que pensi que estic pirada i que tinc molt temps per perdre.

L'eròtica del waterpolo

2008-03-30T00:31:00.005+01:00

He arribat amb 5 minuts de retard. He passat davant d'alguns d'ells, amb la pell humida i els pectorals i abdominals marcats, la pell tersa i els glutis ben rodons. He pujat a la graderia i he plantat el trípode. Odio anar a gravar esports; almenys avui aquests cossos serranos m'alegren la vista, he pensat.
Mentre moria de calor pel vapor de la piscina i feia esforços per gravar el partit de forma mínimament decent, he sentit que mencionaven el nom d'un dels jugadors per megafonia. I resulta que anava amb mi a l'institut. He recordat com les meves companyes bavejaven al veure'l amb l'slip quan fèiem natació; ja era el tros d'home que és ara, tot i que llavors no tenia ni un pèl i ara sí. No he gosat baixar saludar-lo; amb prou feines es deu recordar de mi.
Ha acabat el partit i he demanat sisplau a l'entrenador si el podia entrevistar i si m'aconseguia també un parell de jugadors. El primer ha estat un noi jovenet, de metre setanta cinc, llavis de cirera i dents de marfil. Sergio, m'ha dit que es deia. Mentre parlava amb mi es despentinava els cabells, humits i abundants , amb la mà dreta; i llavors em mirava, només amb aquell slip, les gotes de suor que li regalimaven capritxoses per l'esquena i el pit, i em regalava un somriure de noi de 20 anys. Vaja, espectacular. L'erotisme del moment l'ha trencat una veu masculina que venia del públic que ja marxava de la graderia: 'Háblale de la empresa de tu padre!!!'. He mirat al lloc d'on venia la veu. Sí, aquest guaperes sembla el Mel Gibson i sí, jo amb aquest tio havia anat de festa i fins i tot de cap de setmana... 'Te acuerdas de mi????????', li he dit. I merda, no em venia el seu nom al cap; només recordava que es dedicava a l'alumini. 'Yo era la novia de R...!', ostras, 'Angels?'. I sí, sí, R., como tú siempre dices, tengo buena memoria pero para cosas banales y no para el nombre del carpintero de aluminio, hermano de tu amiga y que en Nuria se probó mi jersey. Incluso sé cuánto cobraba entonces porque lo vi cuando sacaba dinero de un cajero. Pero no recuerdo cómo se llama.

Insomni

2008-03-24T07:50:00.002+01:00

Somnio en el programa d'edició de vídeo i en els passos de les processons. Sento els timbals dels natzarens que ressonen al cap i, de lluny, la veu del realitzador. 3, 2, 1, parlant! No he fet més que treballar aquests dies; necessito una estona d'esbarjo. Vull descansaaaaaaaaar, però sobretot mentalment.

The national

2008-03-24T00:20:00.003+01:00

La veritat és que són molt bons.

No tinc son

2008-03-22T00:22:00.002+01:00

M'hauria quedat pencant fins tard, si no fos perquè la meva companya s'ha ofert a portar-me en cotxe a casa. Em feia pal arribar a casa i estar sola. Hi ha dies que no m'importa, però avui, avui sí. El trajecte ha servit per, almenys, fer-nos algunes confidències, cosa que no tenim temps de fer habitualment. I m'ha agradat, l'he sentida càlida avui, i ho necessitava. Ha estat un dia merdós a la feina, i també per altres coses que espero que es redrecin ben aviat. La vida, sembla mentida, però d'un moment a l'altre es pot torçar. Esperem que tot sigui un malson.
Ara, el vent fa tremolar els vidres de la cuina, i la nevera gemega. Tinc els llavis tallats i el nas ple de mocs, i em fa pal posar-me el pijama i entrar a dins del llit.

Fes-me una foto amb els pantalons cagats

2008-03-17T03:14:00.002+01:00

Dies a Goa, Índia, amb Dani. Març 2008.

Origami

2008-03-17T03:07:00.003+01:00

Agafes la càmera, i línia vermella amunt i avall... Cada cap de setmana igual... És cansat. I un dia, al metro, en un d'aquests trajectes hi seu un home. Treu un petit targeter per als bitllets de metro, de plàstic. En treu un trosset d'1,5 cm x 1,5 cm de paper de regal d'aquell de plàstic, platejat per una cara, i et mira de reüll. Comença a doblegar. Ara així, després aixà..., i sovint s'ajuda de les ungles un pèl llarges per acabar de marcar el plec del paper. De cop ja té una 'pajarita' feta. Burxa de nou a la butxaca i en treu el targeter, i t'adones que en una banda hi ha uns quants trossets de paper platejat i, en l'altra, una vintena de 'pajarites' en miniatura. Uns, per passar l'estona al metro fan el sudoku; d'altres, origami.

Excuses de mal pagador

2008-02-19T01:34:00.002+01:00

-Mamà -va dir el petit Serge quan es va despertar-, aquesta nit ha vingut un senyor i s'ha fet pipí al meu llit.
Roland Topor, Alibi d'enfant

Jabugo

2008-02-17T01:05:00.003+01:00

No tenia gens de ganes de treballar, avui, però encara no tinc prou morro com per dir que estic malalta per escaquejar-me. Havia d'anar a L'Hospitalet a les 7.30, però hi he hagut d'anar un parell d'hores abans per cobrir una videoconferència de l'Al Gore sobre el canvi climàtic. L'única cosa que m'ha fet gràcia d'anar-hi ha estat l'oportunitat de retrobar-me una excompanya de feina que feia segles que no veia i catar uns picos andalusos..., i pernilet del bo... El millor de tot és que, després d'entrevistar un secretari general, he sortit per acomiadar-me de la meva amiga i menjar una mica. En una taula hi havia un parell de dones, amb un platet i quatre tallets de pernil finíssim i uns picos al plat.
- Caram... -he dit.
- Sí, fa una olor que te cagas -ha dit una d'elles mentre n'agafava un tall amb els dits.
I llavors he allargat la mà i me n'he fumut un tallet, deliciós..., i uns picos. I mentre sortia de l'èxtasi, he atacat el plat de l'altra senyora. No ha dit res, però de sobte ha començat a menjar desaforadament, com una bèstia. 'Que desesperada està la gent', he pensat, 'aquí, acaparant tot el plat'. He decidit marxar; tenia pressa... I al passar per la sortida, he vist com hi havia una vintena de persones que esperaven que els donguessin un platet de pernil..., un per persona! O sigui que jo havia endrapat el pernil d'aquelles dues dones!!! Encara ara passo vergonya!

English hair salon

2008-02-06T14:29:00.000+01:00

He anat a tallar-me els cabells en aquella perruqueria el lema de la qual és 'Don't let your Spanish come between you and your hair', tot i que també haurien de dir el mateix per a l'anglès, perquè segons quin perruquer et toca, no tens altre remei que explicar-li allò que vols, però en aquest idioma.
La meva perruquera ha resultat ser austríaca, alta i prima, amb pantalons d'aquells que van força més amunt de la cintura, amb una rebeca blau-lilosa i un fermall molt bonic. M'he deixat rentar els cabells i fer un tallat una mica britànic per aquelles mans que, a estones feien olor de tabac; a estones del color de la seva melena: mandarina.

Gràcies

2008-02-05T13:53:00.000+01:00

Un dels molts regals de comiat que em van fer... Aquest, del Fermín. Un retrat en fragments fet amb llapis... Us poso l'original (fet a la plaza Mayor de Madrid pel Danielu) perquè pugueu comparar!!!!

TIC TAC - Compte enrere

2008-01-23T23:28:00.000+01:00

7 mesos i 5 dies pel meu aniversari.
32 dies per ser a Delhi.
7 dies per plegar de la feina.
15 hores i mitja per estar asseguda en una taula del Kibuka a punt de tastar el sushi.
8 hores per llevar-me.
5 minuts per apagar l'ordinador i preparar-me per anar a dormir.
2 segons per prémer el botó 'publicar entrada'.

Papanicolau

2008-01-23T13:50:00.000+01:00

El meu ginecòleg és peculiar: immens, amb un bigoti recargolat i canós, i el cabell platejat, lluent i ondulat, ple de brillantina i pentinat enrere. Els ulls, celests, somriuen amb malícia, com els seus llavis. Si no fos perquè el conec, pensaria que està una mica tocat del bolet i marxaria cames ajudeu-me.
Sempre que entro a la consulta, me'l trobo dret, com si mirés els llibres que té a la llibreria; amb efusivitat, diu "Hombre, Àngels", i jo sempre em pregunto -mentre em fa dos petons- si es recorda realment del meu nom o si ha de recordar-lo sempre mirant abans a la fitxa...
Parlem una estona i llavors ve a buscar-me la infermera. El ritual, quan hi vaig, sempre és el mateix: entro en un lavabo, em despullo i rento i em poso els peücs i la bata de paper verd cirurgià oberta pel darrere. Cagada de por, entro a la sala, sec en la camilla i tiro el cul el més endavant que puc, amb les cames obertes i enlairades i sota la mirada de la infermera.
Mentre el metge espera, en silenci, al seu despatx, la infermera em pesa (oh nooooo!) i pren la pressió. I llavors entra el doctor..., i ja m'escaguetxino.
- Li fa res que cridi? -pregunto.

Fer el ronso

2008-01-20T20:32:00.000+01:00

Abans que el despertador faci 'tururururuuu' ja tinc els ulls oberts; dono voltes al llit. És immens, i els llençols són tan suaus i el nòrdic espès, que dóna gust de rebregar-s'hi. Són les 10 i 10, i el despertador, finalment, sona. El paro i torna a sonar al cap de vuit minuts; i de nou al cap de vuit minuts més. I així, ad infinitum.

Palíndrom

2008-01-18T13:01:00.000+01:00

Un nen nu.

La Comunitat

2008-01-17T11:11:00.000+01:00

Ahir va venir el Mariano. Espero que per última vegada fins que no arribi la calor i faci falta posar unes persianes a la cuina. Va estar-se una horeta o una horeta i mitja a casa i, quan va acabar, el vaig acompanyar a l'ascensor. 'Espero que no sea nada', li vaig dir en referència al malestar físic que arrossega després dels excessos nadalencs. 'Yo también lo espero'. I llavors, el seu jefe va picar des de baix de tot a la porta de l'ascensor perquè el sentíssim, per demanar-li que s'afanyés i que menys txàtxara. Adiós, Mariano, ha sido un placer.
Amb pressa, vaig recollir quatre coses i vaig córrer al lavabo. Em disposava a rentar-me les mans per posar-me les lents de contacte però no va rajar ni una gota de l'aixeta. Semblava que s'ofegués, en l'intent..., com una tortuga de terra que tus amb la boca seca. Res. 'Merda', vaig pensar, 'hem pagat totes les factures, oi?'. No sóc cap morosa, però no sé, vaig pensar-ho. Vaig trucar al pis del de davant, l'italià saxofonista, però no hi era. Vaig entrar de nou a casa, vaig agafar les claus i vaig tancar la porta. Aniria a veure la veïna de sota, la senyora Mercè, per veure si en tenia.
'Qui hi ha?????'; 'Sóc la veïna, la noia del pis de dalt!'. Em va obrir. La Sra. Mercè és l'estereotip de bona iaia; baixeta i prima, amb cabell una mica de xampinyó i esclarissat i de color de mel. La cara, arrugada, amb els ulls vius i les dents postisses i engroguides. Li vaig explicar la situació, i va dir que anava a mirar si ella en tenia. 'Passa, passa', va dir. De fet, em moria de ganes d'entrar a casa seva. Va ser fascinant. Sembla mentida que dos pisos iguals puguin ser tant diferents. El terra amb rajoles antigues, amb sanefes de colors; les parets empaperades de dalt a baix amb colors salmó, beix i daurat, i els passadissos foscos i eterns. El sostre em va semblar altíssim, i en algun tros s'espellofava. A contrallum, vaig veure la figura d'un noi alt i robust: el seu nét, que havia vingut a dinar i que, un cop va arribar al rebedor, em mirava, impassible.
- Jo tampoc en tinc, d'aigua! I tinc tots els plats per rentar...
Llavors va mirar el seu nét:
- I com em rentaré les dents, jo ara?
Llavors va avançar cap a la porta del davant, la del veí. Se sentia la tele a tota pastilla. Va trucar al timbre, però tot i que se sentia moviment al darrere de la porta, ningú no va gosar obrir. Va picar a la porta, suaument, i de l'altra banda es va sentir la mateixa resposta. Llavors, va picar més fort; i des del darrere, també van fer el mateix.
Finalment, es va obrir. De la foscor en va sortir un senyor d'un metre setanta, amb ulleres i bigoti gris, d'uns setanta anys; embolicat amb un batí blaumarí impecable; a sota es veia una camisa.
-Aquest té més por que jo- va dir la Mercè, mirant-me de reüll. Vaig estar a punt de preguntar el perquè; sentia curiositat per si havien tingut algun ensurt.
Després de comentar-li que no teníem aigua, el senyor del batí blaumarí va anar a mirar si en tenia. 'Només un filet, deu ser la que queda a les canonades'. La seva dona, amb una bata clareta boatinée va treure el cap.
Vam acomiadar-nos, exclamant que esperàvem que hi hagués aigua aviat, i vaig pujar xino-xano les escales, contenta d'haver descobert qui hi ha al pis de sota. Després de 4 mesos de ser al pis, potser ja tocava.

PD. El Mariano jugava a la 2a divisió del Barça; estava a punt de pujar a jugar a primera quan va tenir l'accident...

El lampista barcelonista

2008-01-10T17:24:00.001+01:00

Ja hem compartit tres tardes, en l'últim mes. Normalment quedem a les tres o a quarts de quatre, i sempre és puntualíssim. Me'l trobo amb la motxilla i la bossa amb les eines penjades de l'esquena, esperant al meu portal. És només una mica més alt que jo, amb les galtes rosades i poques dents; vesteix pantalons de cotó, camisa de quadres i una jupa amb cremallera de xandall d'aquells sintètics que es van posar tant de moda temps enrere. Fa pudor de ranci, i sovint, quan riu, encara espero que espeti un 'cuñaaaaaao' -de moment encara no ho ha dit mai! Porta una bossa amb cremallera de quadres i amb nanses d'aquelles que venen als xinos plena d'eines, cables i cargols i tornavissos. Té els dits negres i plens de durícies, i quan li dic què cal fer a la casa -com i on posar aquell aplic o el tovalloler-, al cap d'una estona em crida amb un '¡¡Oiga!!' per tal que li confirmi que és allò el que vull.
Enfilat a les escales de fusta tacades de pintura blanca, eren les cinc de la tarda i l'home penjava del sostre el llum de paper a l'habitació de la meva germana. 'Apaga la luz, que si no me va a dar algo', em va dir. La meva pregunta, després de la seva demanda, era fàcil: '¿Y no ha tenido nunca un susto, en el tiempo que lleva trabajando en esto?'. Va ser aleshores que va deixar de cargolar i, mentre pelava alguns cables amb el ganivet que porta a la butxaca, tot seriós, em va dir que sí, que part de la seva cama esquerra era postissa per culpa d'un accident que va sofrir quan només tenia 19 anys.
Era una tarda d'estiu; un analfabet no va llegir el cartell en què es prohibia que es donés la corrent, i el primer que va fer quan va veure que no hi havia llum va ser pujar la palanca. De la descàrrega, el Mariano es va precipitar pel forat del muntacàrregues. 'Tuve suerte, al menos no me quedé inconsciente'.
Arran d'aquell accident, va haver de deixar de jugar a futbol. 'Porque yo jugaba en el Barça, en la primera división'; Era l'època del Kubala i del Ramallets, va explicar. Malauradament, només va poder-hi jugar uns mesos.
Es fa estrany, de pensar què en seria ara del Mariano, el lampista, si l'analfabet no hagués pujat la palanca. S'hagués casat amb la dona amb qui s'ha casat? S'hauria deixat endur pel joc, la beguda o les drogues? Potser hauria anat a viure en un país estranger, per jugar en un gran equip de futbol. No ho sabrà mai ningú.
Ja sé que l'exemple no val, que cada cas és diferent i que el món del futbol i dels clubs ja no és el que era..., però em pregunto si som capaços d'imaginar-nos algun dels jugadors del Barça trenta o quaranta anys més tard vestits amb un xandall, amb les mans plenes de durícies i rient com el 'Risitas' mentre instal·la la llum d'una habitació d'un (modest) piset de l'Eixample.
L'atzar, l'atzar.

News from Delhi

2008-01-08T09:57:00.000+01:00

Qui m'ha despertat aquest matí no ha estat el despertador, sinó una trucada a les 7.18 del matí. Sort que no estava gaire adormida, que sinó, encara l'hagués apagat de mala manera...! Tot i que trucava des de milers i milers de quilòmetres, se sentia perfecte, com si fós aquí mateix! Semblava animat. Me l'he imaginat en un taxi una mica destartalat, sortint d'un aeroport caòtic, amb la xafogor amarant-li el polo vermell Lacoste...
- I què...? No sé, explica'm, què has vist?! -li he preguntat.
- No sé, tot és molt estrany! Fa molta calor, la gent crida molt...
I miss u babe!

Xocolines

2008-01-07T13:49:00.000+01:00

Mil milions de llamps i trons i centelles desfermades!!!, això és el que se sent a la meva panxa després d'haver engolit 3 galetes de xocolata de les que vaig comprar al Marks and Spencer...
Ara que han acabat les festes, és el moment d'esporgar i de fibrar els mitxel·lins. El bon propòsit de sempre que poques vegades s'acaba complint, vaja.

Retrobament catòdic

2008-01-01T23:13:00.000+01:00

Quan vaig estar d'Erasmus a Grenoble, vaig viure sempre amb la Salvina i, durant el primer mes amb una madrilenya molt pijeta que estudiava arquitectura i que no parava mai per casa. Responia a les inicials R. A. R. No parlava francès i només va venir atreta per les pistes d'esquí dels Alps; per això al cap de dues setmanes de ser-hi els seus pares li van fer una visita per portar-li l'snowboard. Deprés que deixés el pis, vam coincidir només una o dues vegades més. S'havia engreixat i parlava igual el francès que mesos enrere. Però ja no vam coincidir més. Mai més. I d'això en fa..., ara en farà 5 anys, ja...
Si una cosa es fa durant aquestes dates, són repassos del que ha estat l'any a la tele, des dels informatius, al Polònia o l'Alguna Pregunta Més. I precisament l'altre dia vaig veure l'APM..., i van posar el fragment d'un programa en què sortia un reporter que preguntava pel carrer no sé què... I una de les enquestades era ella!!!!!! Va ser un flaix, molt curt i ràpid. Gairebé no em vaig poder fixar en els detalls, ni en la veu, ni en els cabells..., però era ella i va ser estranya la coincidència. Quines coses!

Ice rink

2007-12-30T23:19:00.000+01:00

Fa un any i un mes o dos m'hagués mort de ganes de portar-te aquí a patinar sobre gel, d'abraçar-te i besar les teves galtes enrogides pel fred mentre vigilem que cap patinador no topi amb nosaltres. T'hagués portat a sopar a algun restaurant exòtic i haguéssim llogat un parell de bicis per fer una excursioneta pel Hyde Park i els Kensington Gardens, encara que els guàrdies ens haguessin de cridar l'atenció. Abans d'anar a dormir hauríem anat a passejar pel Soho, i prendríem un capuccino al Bar Italia, o un pastís in un cafè amb llet a Maison Bertaux.
Un any i un mes o dos més tard, d'aquí a tres dies i poques hores, podrem fer això i més!!!!

El final i un principi

2007-12-30T23:04:00.000+01:00

2007 = canvi de feina (3 canvis, de fet) viatge a Londres, Grècia, Madrid, Berlin i Sardenya; desamor, amor. Independència, quilos de més. Coneixença de gent nova; algunes persones, fantàstiques. Estrés, massa estona lliure i per pensar.
2008 = més incertesa! Una feina que s'acaba, una altra que comença però que només omple els caps de setmana. L'amor, que marxa milers i milers de quilòmetres. Incertesa... Incertesa, incertesa.
Quina merda de post. És això de la incertesa, que em descol·loca.
Bon any nou a tots.

Preet

2007-12-28T14:16:00.000+01:00

Érem 7 i veníem de la Rambla del Raval. Pocs, però ben avinguts. "És més cutre del que em pensava", va dir algú.
Vam seure, el cambrer de l'altre dia em va saludar molt efusivament i un altre ens va portar la carta. Popadoum, nan, xai amb tikka masala, pollastre bhoona, cokra i arròs blanc. Salses vermelles i grogues, pa que cruixeix a la boca i llavis i galtes que s'enrogeixen amb el picant. Silenci i plats que corren de mà en mà.
Parlem de sexe i xafardegem en la vida privada d'alguns -que es deixen, és clar- i fem plans de futur per l'associació. A veure cap a on ens portarà aquesta història. De vegades m'agrada pensar que d'aquí en sortirà alguna cosa gran.
Ofeguem les penes amb la dolçor d'un mango lassi que compartim i succionem amb canyetes de colors, i el xupito a què ens convida la casa. Bon Nadal per a tots, accacians.

Caga tió

2007-12-26T12:55:00.000+01:00

Quan l'avi encara era viu, passàvem la nit de cap d'any i la de reis a casa dels avis, a l'avinguda Pau Casals. Com que per Nadal érem a Múrcia, el tió el cagàvem per cap d'any.
Caga tió, d'avellana i de torró.
Cantàvem mentre, amb un bastó, pegàvem aquell tronc cobert amb el barnús de ratlles blanques i blaves de l'avi. La iaia ens havia explicat que l'havia alimentat bé els darrers dies. Aigua, pa, escarola. Que el tió feia: "bruuuuuuuuuuuf" i xuclava tot allò que li posaven al davant.
El tió cagava i cagava, i nosaltres la cagàvem si permetíem que algun "gran" cagava amb els nens, perquè això volia dir que ja s'havia acabat el bròquil. I llavors aixecàvem la bata de l'avi i hi havia només un tros de paper de vàter brut amb una mica de xocolata. El tió ja havia acabat de cagar i s'havia eixugat el cul.

Cavalcada

2007-12-26T12:52:00.000+01:00

M'agradava sentir el soroll de les portes de l'armari, que s'obrien i tancaven. Era sinònim que la mare, la iaia i la tieta agafaven els abrics per anar cap a la cavalcada. Olor de boles i la veu de pito de la tieta; totes tres, que parlen coses banals. Ens embolicaven amb el nostre abric i amb la bufanda i els guants i, excitats, anàvem cap a l'avinguda Pau Casals a veure qui recollia més caramels.

Era l'Óssa polar o la menor?

2007-12-26T12:48:00.000+01:00

Era petita, i només recordo que algú -potser algun cosí meu- em va acompanyar al jardí de casa. La lluna, una pandereta, brillava al cel, i el fred se'm clavava a la cara com milions d'agulles. Se sentia olor de llenya cremada, i tot era silenci.
- Mira, veus aquella estrella? És l'estrella que guia el camí dels Reis -va dir.

Ai, no t'havia vist

2007-12-19T12:41:00.000+01:00

- Txus! Ai, ostres, no t'havia vist -li diu ella, dreta a un metre i mig del seu interlocutor. Són al metro, a punt de baixar, i diria que ella ha estat en aquell mateix lloc tota l'estona que ha durat el trajecte.
Qui no ha fet servir aquestes mateixes paraules com a excusa centenars de vegades? Qui no ha fet veure, a l'entrar al metro o al bus, que no ha vist aquell conegut que no té gens de ganes de saludar.
O potser sóc jo, que sóc una mala pensada..., i crec que "cree el ladrón que todos son de su condición"?
Merda, ara no podré fer servir mai aquesta excusa als lectors d'aquest diari de bitàcora... ;-)

Scusami

2007-12-18T20:09:00.000+01:00

Sono stanca morta.

Feina...

2007-12-11T10:01:00.000+01:00

La vida segueix mundana i avorrida, sense gaire sobressalts.
Des d'aquest cap de setmana passat treballo 7 dies a la setmana. És a dir: 37,5 hores + 16 hores = 53,5 h... I a això cal sumar-hi 'activitats extraescolars' com col·laboracions en un diari -de moment és molt puntual, no puc donar més-, un cop a la setmana en una ràdio (que em treu tota una tarda i em treu també de polleguera), possiblement en un suplement d'un altre diari i en l'edició d'un butlletí bimensual. La meitat de tota aquesta feina ha aparegut en les últimes dues setmanes; no és que sigui masoca... Seran dos mesos intensos en feina i per sort hi ha vacances pel mig i d'aquí a un mes i mig deixaré de fer les 37,5 hores per fer-ne només 16...

Letargia i renaixença (?)

2007-12-04T13:51:00.000+01:00

Les tortugues del Joan ja hivernen. M'ho ha dit mentre anàvem en metro, després que ens haguem equivocat de direcció i haguem anat fins al final de la línia i que ens haguem hagut d'esperar de nou fins que el comboi s'ha posat en marxa. I de la mateixa manera que les seves tortugues, algunes etapes de la meva vida s'ensorren, entren en una letargia de la qual no sé quan sortiran de nou. La feina on he estat ara, l'amor.
El Joan m'ha dit que un cop ja han hivernat, les tortugues surten totes de cop o, si més no, amb pocs dies de diferència. No sé si passarà el mateix amb aquests aspectes de la meva vida. Per ara, només sé que, a l'igual que les tortugues -que 'reneixen' de sobte-, en l'última setmana han sorgit noves oportunitats laborals. Són reptes que em ve de gust asumir però que em fan respecte. Són menys estables i són feines que no he fet mai fins ara. Espero sortir-me'n, no acabar amb un infart i tenir prou diners per pagar el lloguer i viure amb tranquil·litat. Ja es veurà.

Mallorca (i II)

2007-11-26T16:32:00.000+01:00

El grup davant de la piscina del Pedro J. a la Costa des Pins

Mallorca

2007-11-26T16:26:00.000+01:00

Des de La Trapa, vistes a Sa Dragonera i dos núvols.

Wintercase 2007

2007-11-22T11:07:00.000+01:00

La Pinkie, ma germana i jo amb el Gruff Rhys dels Superfurry animals diumenge a les 21.30. Carrer Pamplona; poca estona abans del concert dels gal·lesos al Wintercase!

Jo sóc una d'aquelles emprenyadores...

2007-11-20T10:05:00.000+01:00

...que truquen de matinada, que fan que aquells que dormen es despertin amb un 'ai' al cor mentre demanen vés a saber a qui -a Déu?- que, sisplau, no els truquin per comunicar-los cap desgràcia. Jo ho he aconseguit fa cosa d'un quart d'hora..., i aquells que he martiritzat estaven dormint a milers i milers de quilòmetres de l'oficina on treballo.
Des dels Estats Units ens han enviat un correu dient que no hem enviat una proposta que sí hem enviat. He volgut trucar al remitent per dir-li que estava equivocat, que sisplau mirés què hi havia d'equivocat, i he marcat el número fix que sortia a la signatura del correu.
- Edwards...? -ha dit una veu de dona, greu (amb la saliva pastosa).
- Hello..., could I speak to Mr. Stephen Edwards, please?
- Who's calling?
- My name is A. C. from the Barcelona Energy Agency.
- Wait a minute...
I llavors, sento com li passa el telèfon..., i una veu masculina em diu, tot exclamant-se:
- You're calling at night! You're calling at Oregon, in the States!
- Am I phoning to your home?
- Yes, I'm at home!!!
- Oh, I'm so sorry!!!
Ostres..., però és que qui havia de pensar que aquell telèfon era el de casa seva? No firmava com a consultor ni com a res, sinó en nom de l'organització arxiconeguda per la qual treballa... Oh, mare meva, m'he sentit fatal!!!! I tot plegat ho he trobat la mar de surrealista!

Fotos del viatge a Paros

2007-11-14T13:35:00.000+01:00

Comiat del Gigi...

2007-11-14T13:31:00.000+01:00

Ja fa un mes i mig que va marxar a la Xina! Una foto del comiat...

Mmmmmmmmm... Molt bo el Lassi!

2007-11-14T13:29:00.001+01:00

Debut radiofònic

2007-11-12T21:29:00.000+01:00

Serà, si tot va bé, dijous de la setmana que ve per Ràdio Sabadell..., i serà una entrevista en directe i cara a cara amb aquest home. Potser una mica massa heavy per ser el meu debut, no? Oh la la...

El vertedero de Sao Paulo

2007-11-10T19:41:00.000+01:00

Cuantas copias de la biblia catalana interconfesional hay enterradas en el vertedero de Sao Paulo. Hay cuatro, una está un poco mordida, pero tres están en buen estado. Cuantos litros de plasma sanguineo AB-; muchos. Cuantas egagrópilas de búho y cuantos millones de pesetas en monedas de veinte duros.
La Laura i jo ballant la cançó d'Astrud el mes d'agost, durant les festes de Gràcia. Les fotos són de la Noe.

De marujeo

2007-11-10T19:16:00.000+01:00

Des que va tornar el Toni a la feina, he hagut de canviar de lloc físic de treball. Abans estava envoltada dels tècnics: enginyers, enginyers, i un mig metge mig periodista. Ara em trobareu a l'entrada, en un racó al costat de la finestra, envoltada de paperassa que va deixar la persona que hi treballada. Al darrere tinc el despatx del gerent, i al meu costat, la secretària de direcció, una administrativa i l'administrador. He de confessar que aquest canvi físic em fa sentir-me una mica aïllada del que es cou a la feina; sóc aliena als comentaris dels companys i si he de preguntar alguna cosa a algú, estic obligada a aixecar-me o a trucar per telèfon. Ells han de fer el mateix, és clar. Quan les secres marxen a esmorzar, em toca menjar-me el marron de respondre el telèfon i de rebre les persones que entren.
Això, sumat a la poca trepidància -si és que existeix aquesta paraula- de la meva feina, han fet de mi una noia que només es motiva a les hores d'esmorzar o quan el meu nou jefe Toni convoca una reunió de seguiment. Ja de per sí és motivant que un noi de 30 anys, metre vuitanta, ros, d'ulls verds, que parla 5 idiomes, que ha viscut a mil llocs i que a sobre és inquiet -aaaaaai- em dediqui una estona, però sobretot valoro que hi hagi algú que em pugui donar algunes directrius. Però bé, confiem que les coses milloraran. Ja es veurà...
Arran del meu canvi de lloc de treball, he intimat una mica més amb les noves companyes. És inevitable que sentin de què parlo pel telèfon, que acabem parlant de relacions de parella, de la família, dels modelets i de les revistes del cor. Fruit d'aquesta nova relació, divendres a les tres de la tarda, just a la sortida de la feina, dues companyes de feina i jo vam anar cap al Mercat de Sant Antoni per comprar roba en una paradeta que ens va recomanar una de les companyes. Després de més de mitja hora d'espera, em vaig emprovar dos texans, tres jerseis, dues samarretes i un abric. I vaig marxar amb les mans buides. Tot i així, l'estona d'espera no va tenir preu. Se'm va fer curiós que dues pijes com les que despatxaven estiguessin venent roba tant econòmica en una parada d'aquest mercat, però sobretot veure el personal que hi anava a comprar. Dones que anaven de riques, amb llavis injectats de silicona i amb mil litres de "brillo" als llavis, queixant-se que "un sudaca" per poc els havia robat el monederu aquella tarda.

Hijo de puta, hay que decirlo más

2007-11-05T23:55:00.001+01:00

De 'La hora chanante' i recomanat pel Ruben.

Cap a casa!

2007-11-05T22:35:00.001+01:00

Tramvia de Barcelona. Abril de 2007. Origen: Parc de la Ciutadella. Destinació: Fluvià.

Tornem-hi!

2007-11-05T22:27:00.000+01:00

Foto: en un Stadbahn per la regió del Ruhr, era el 2005? Propera destinació, Mallorca. Jorx i Mikel.

Solitud

2007-11-05T22:18:00.000+01:00

Hi ha dies que no ho porto gaire bé, això d'estar sola a casa, de sopar sola i que ningú et faci un petó de bona nit o t'acotxi. I avui no em trobo gens bé: em van vacunar de la grip ahir i estic xunga, amb mal estar general i un dolor igual que el menstrual. Potser és la xocolata amb xurros que no m'hauria d'haver pres si vull poder-me posar el vestit nou que ja ni m'entra. No tinc febre, per sort. I a sobre, estic patxutxa per dins. Mi mancherai. El temps fuig a tota pastilla.

Zuppa sarda

2007-11-05T22:14:00.000+01:00

Boníssima.

Nostàlgia

2007-10-30T18:06:00.001+01:00

By Fonti...

L'amour..., c'est ça

2007-10-30T11:29:00.000+01:00

El Gigi és a la Xina; la Lou, al Marroc. El Gigi i la Lou es troben a faltar. Fa pocs mesos que es coneixen, però s'agraden i no es volen perdre l'un a l'altre. Fa poc més d'un mes que no es veuen, i Gigi vol presentar-se per sorpresa a casa d'ella, a Tànger. Però i si ella no hi és, quan arribi -un dia entre setmana, a les 11 de la nit? Com assegurar-se'n sense que ella arribi a sospitar de res?
Gigi s'inventa que el seu amic Jose anirà uns dies al Marroc. Li ho diu a la seva estimada i ella s'ofereix a acollir-lo. Gigi crea una adreça de correu electrònic fictícia pel seu amic Jose, a través de la qual es posa en contacte amb la Lou: li demana l'adreça, li diu quan vindrà, i ella estarà pendent de la seva arribada. Si tot va bé, aquell dia i hora, quan la Lou senti el timbre de la porta i l'obri, esperarà veure la cara desconeguda del Jose. Una cara que a curt termini no arribarà a conèixer, ja que es trobarà, de cara i sense esperar-s'ho, al Gigi. És guai, no?

Dior

2007-10-29T11:39:00.000+01:00

He cridat l'ascensor, he tancat amb pany i clau i he baixat fins a sortir al carrer. Comte Borrell avall, m'he creuat una noia que passejava dos gossets. A la mà dreta hi duia les corretges dels cans; a l'esquerra, una bosseta molt petita de paper blanc amb dues nanses de cordill negre. Al mig, quatre lletres de tipografia romana: Dior. Un emboltori de luxe que fa quatre dies deuria contenir un mocador de seda de 200 euros, o uns guants de pell d'estrús del mateix preu, ara estava condemnat a contenir els excrements dels dos gossets. Quina ironia...

Un estudi analitza les obligacions solars d’arreu del món de forma exhaustiva

2007-10-26T13:08:00.000+02:00

ÀNGELS CODINA - Per primer cop, un document ofereix una anàlisi global de l’estructura de les obligacions solars i proposa bones pràctiques. Es tracta de Best practice regulations for solar thermal, un estudi produït en el marc del projecte Key issues for Renewable Heat in Europe (K4RES-H), i en el què ha participat l’Agència d’Energia de Barcelona. El K4RES-H és cofinançat pel programa Intelligent Energy Europe de la Comissió Europea i l’ha coordinat l’European Solar Thermal Industry Federation (ESTIF).
L’estudi inclou un breu repàs històric i destaca els beneficis i despeses de les obligacions solars, a més d’unes pautes per a tècnics i polítics per a la seva implantació; també s’hi fa una anàlisi exhaustiva de les mesures necessàries per garantir la qualitat de la instal•lació. A l’annex es recullen bones pràctiques com les de Barcelona, Espanya, Alemanya o Itàlia.

Repàs històric
Tal com s’explica a Best practice regulations for solar thermal, la primera obligació solar de la història es va fer l’any 1980 a Israel, arran de la preocupació per la seguretat en el subministrament energètic i en plena ressaca de la crisi del petroli. Tot i l’èxit, no va ser fins 20 anys després que es va aprovar una altra normativa d’aquest tipus, en aquest cas a Barcelona. Es tractava de la primera ordenança solar que s’adoptava arreu.
Fins llavors, només la ciutat de Berlín havia fet un intent a principis dels anys 80, però l’esborrany que se’n va fer no va arribar mai a aprovar-se degut a canvis en el govern i a l’oposició del sector local de la construcció.
Les dècades dels 80 i 90 van estar marcades pel decreixement de l’energia i la manca de reacció política davant de l’evidència –cada cop més clara- del canvi climàtic.

Els avantatges
Després de tots aquests anys, però, la tendència és cada cop més positiva. Els beneficis de l’energia solar són clars: no només permet preparar de forma gradual els països i les regions per l’escassetat de combustibles fòssils, sinó que crea economies d’escala que beneficien, també, el mercat voluntari en els edificis que no estan subjectes a la normativa.
Ara bé, les obligacions solars comporten un canvi en el mercat solar tèrmic: en el marc d’una obligació d’aquest tipus, cal preveure mesures per garantir la qualitat dels productes, la instal•lació i el manteniment, a més d’un règim clar d’inspecció i sanció. Si no és així, el rendiment solar pot arribar a ser més baix i afectar l’acceptació de la regulació i, possiblement, de l’energia solar en general.

Les obligacions solars a Europa i al món
En l’actualitat, la Comissió Europea està preparant la proposta per una nova directiva que cobrirà totes les energies renovables. Per primer cop, aquesta directiva afectarà el sector de la climatització. Encara no se sap quines mesures específiques s’inclouran a la proposta, que caldrà que adopti a posteriori el Consell Europeu i el Parlament.
Fora d’Europa, la idea de les obligacions solars o per calefacció renovable està guanyant terreny. Ara per ara, s’està plantejant la possibilitat d’implantar obligacions solars a l’Àrea Metropolitana de Tòquio –on viuen 35 milions de persones- i a Mines Gerais, el segon estat federal més poblat del Brasil.
Per la seva part, alguns estats federals australians han promulgat normatives que podrien fer que la solar tèrmica fos una de les opcions favorites per satisfer els estàndards d’eficiència; i la Xina també s’està plantejant la possibilitat d’introduir una normativa solar.

Diadema

2007-10-25T09:45:00.001+02:00

M'he posat diadema avui; és fina, de color de carei, i la vaig comprar fa més d'un any a l'H&M. No m'havia atrevit a posar-me la mai, potser perquè tinc el cap gros i sembla que em va justa; potser perquè pel tallat de cabells que porto no em quedava prou bé.
M'ha portat records. Feia anys que no me'n posava. Des de petita, crec... I com odiava com t'apretava el cap..., o com, a l'hora del pati, et queia una pilota a la closca i se't clavaven al tarro aquelles punxetes que hi ha perquè se't mantingui ferma al cap...

Canvi d'hàbits

2007-10-25T09:37:00.000+02:00

En matins tan rutinaris com el meu, hi ha vegades que el més trepidant pot ser canviar de ruta per anar a la feina. He dormit a casa dels pares, a Sant Quirze, i, des de la meva vila vallesana, quan vaig a Torrent de l'Olla normalment agafo els FGC fins a Gràcia i, un cop allà, camino un trosset per Príncep d'Astúries i agafo el 27, el 32 o el 37. Avui he decidit anar pel carrer del Cigne per, així, arribar a Gran de Gràcia i agafar qualsevol dels busos que pugen amunt fins a Lesseps.
La ouateria -si és que es diu així...- ja era oberta, hi havia els primers treballadors fent un cafè als bars comptats que hi ha. Els colmados havien pujat la persiana i la mestressa de la botiga de fruita i verdura tallava el peu dels rovellons. El que més m'ha sobtat, però, ha estat passar per davant de la carnisseria: els tres treballadors anaven tallant i desant menuts, llonzes de porc, costelles de xai i culates amb la música -d'estil ben bé com la que posen al Bershka- a tota pastilla!

La Nadia és aquí

2007-10-15T13:58:00.000+02:00

És a Sitges, recuperant forces i pendonejant. Farà una festa dissabte a la platja, és el seu aniversari. Almenys això m'ha dit en un mail que semblava escrit a cuita corrents, semblava excitada de rebre notícies meves. M'ha fet gràcia contactar-hi; tinc ganes de veure-la. És estranya, peculiar..., però en el fons és entranyable. Diu que em trucarà aquesta tarda, per quedar un dia d'aquests; potser coneixerà l'Oriol, un amic meu que, per feina, s'estarà un any a Londres a comptar a partir de gener i que necessita un lloc on viure. El pis NO és l'hòstia, i ella segons com és un pal de tia, però és acollidor, està ben bé al rovell de l'ou i hi ha de tot..., i pel preu (130 lliures a la setmana -uns 200 euros...) està bé.

La la la la laaaaa...

2007-10-15T13:54:00.000+02:00

Minicoteca!

M'ha fet somriure (i II)

2007-10-11T12:29:00.000+02:00

He somrigut al pujar pel carrer Príncep d'Astúries: un centenar de nens de 9 o 10 anys, d'un col·le, avançaven en filera. Els he esquivat com he pogut, i al creuar el carrer Sant Marc he observat 6 o 7 motoristes, amb els braços plegats i cara de pomes agres esperant que els nens acabessin de passar d'una p... vegada.

M'ha fet somriure (I)

2007-10-11T12:27:00.001+02:00

Vinyetes de Mauro Entrialgo...

La venjança contra la verdulera estafadora

2007-10-09T14:19:00.000+02:00

Dijous vam anar a comprar amb la meva germana. No és fàcil omplir la nevera ni el rebost...; comporta el seu temps.
Necessitàvem fruita i verdura, i vam anar a la fruiteria que hi ha a la cantonada de Consell de Cent amb Urgell. Una dona d'uns seixanta anys, amb el tupè vermellós i tota accelerada, ens va anar servint allò que li demanàvem. M'emprenya no ser jo qui escull la fruita o la verdura o, si més no, no tenir temps ni prou llum per veure si allò que està entaforant a la bossa fa bona cara o no. Ja em va semblar que els carbassons que ens posava eren una merda, però la vaig deixar fer. En arribar a casa, vam comprovar que un dels carbassons no només era minúscul, sinó que, a sobre, estava bastant xungo. Emprenyada, vaig agafar les claus, em vaig posar la jaqueta i vaig sortir corrents sota la pluja, amb l'esperança de trobar la fruiteria encara oberta. I així era, però no hi havia la mestressa. Només, a dins d'un camió aparcat al xamfrà, un senyor amb bigoti que descarregava caixes de patates i prunes.
Vaig entrar:
- Hola? Hooooooooola...?
- ¡¡¡Está cerrado!!!! -vaig sentir que deia el del mustatxu.
- ¿No hay nadie? ¿Ni la señora?
- No. Vuelve mañana.
- ¡Es que me ha vendido esta mierda de calabacín! -vaig fer, tot brandant-lo.
- Coge otro.
Vaig entrar, ràpida, amb els ulls clavats en el sector de la botida d'on recordava que havia tret aquelles dues merdes. Em vaig acostar, i vaig agafar un carbassó ben formós, mig recargolat i amb la pell fina i tensada, que deuria pesar més de mig quilo. La satisfacció em recorria el cos i un somriure ridícul se m'havia dibuixat a la cara. Ja sé que és una xorrada, però per dins meu vaig pensar que a la cabrona de la vella aquella li havia sortit el tiro per la culata..., que ens volia encolomar aquells carbassons mig podrits, però que a canvi, com a venjança, jo me n'havia endut un dels més macos que tenia.
Està clar que, mentre pugui, no hi tornaré a anar.
I avui he menjat, per dinar, una ració -de les 4 que van sortir- de la crema de carbassó que vam fer. Amb només el carbassó que em vaig endur n'hi va haver prou. Estava boníssima, i l'he ben assaborida...

...

2007-10-04T22:41:00.000+02:00

La tardor ha portat, també, la melancolia. Poques hores de son i mal dormides, la menstruació, els petits canvis a la feina, la incertesa laboral i també en l'àmbit personal..., s'han ajuntat, avui. La solitud del pis nou no ajuda gaire. Demà serà un altre dia, que diuen. I a l'armari hi ha Nutella.

Fenòmens paranormals

2007-10-02T22:25:00.000+02:00

Una nit, la meva iaia va despertar els veïns, tota exaltada. Era l'estiu, i nosaltres no hi érem -vivim a la casa del costat-, de manera que és als veïns a qui recorre sempre que té algun problema o necessita alguna cosa. Estava esporuguida, taquicàrdica. Tenia por..., i és que, segons va dir als veïns, tenia un OVNI al jardí!

Paritat?

2007-10-02T22:23:00.000+02:00

Al Pont Aeri, els homes ocupen el 90% dels seients. Vist que la majoria són executius d'alt nivell -almenys, això sembla, si més no per les pintes, la premsa que llegeixen, les Blackberry i les converses que mantenen-, podem fer-nos una idea de fins a quin punt les dones han progressat o no a la feina en comparació amb el sexe oposat. Sé que és ser molt simplista, però no deixa de ser el reflex d'una realitat.

Hi seré, si tot va bé, d'aquí a 12,5 hores

2007-09-21T14:13:00.000+02:00

Illa de Paros

Piles recarregables amb orina

2007-09-21T14:09:00.000+02:00

De moment, només es venen al Japó. Em fa gràcia que es diguin 'No Po Po'. T'estan avisant perquè no t'equivoquis i les carreguis amb popó i no pipí... jejeje!!!!

El pitjor babaganoush de la meva vida

2007-09-18T20:55:00.000+02:00

Ha plogut molt des d'aquesta foto!!!! Va ser una tarda terrible: vaig oblidar-me la motxilla al tren, no va aparèixer mai -els meus texans, les bambes..., la samarreta nova, els clips... Malparits els que no me'l van tornar mai!!!-. I vaig acabar a casa l'Isra, on teníem un sopar multitudinari, preparant un babaganoush -puré d'esbargínies escalibades- dolentíssim (per cert, que les esbargínies les va escalibar el meu pinxe Narcís). L'hummus estava una mica millor, però bueno...
M'ha fet gràcia retrobar aquesta foto! Era el juny o el juliol de 2006. Hi ha qui diu que tinc el nas gros. En aquesta foto es pot veure que és MENTIDA.

Gol

2007-09-18T20:44:00.000+02:00

En necessito un, però en anglès: I need a goal. No cal que sigui com el del Koeman; no he de guanyar cap copa d'Europa, jo. Però em fa falta algun objectiu: una feina, un viatge, una persona..., per entendre per què em llevo cada dia i tenir clar cap a on estic anant (i vull anar). Buf.

Estranyes coincidències (II)

2007-09-17T15:50:00.000+02:00

El gerent m'ha remès un mail que li havien fet arribar des d'una oficina de la Comissió europea. M'he llegit el que hi deien; he consultat els documents a què feien referència i, a la cerca d'alguns aclariments, he decidit fixar-me en el nom de la persona que l'enviava per fer-li un truc i demanar-li que m'expliqués ben bé de què es tractava. I resulta que el remitent era un amic de la infància de la meva germana. Que n'és, de petit, el món; i que en són, d'estranyes les coincidències.

Els famosos també compren a IKEA

2007-09-17T13:50:00.000+02:00

Si més no, la Leticia Dolera, aquella noia que presentava XAT TV, que va actuar a 'Al salir de classe' -bressol de la Pataki, també, però quan no s'havia operat ni els pits ni el nas- i a 'El otro lado de la cama'. Me la vaig trobar al pàrquing de l'IKEA de l'Hospi, i potser per això em vaig distreure i no em vaig fixar on havia deixat el cotxe aparcat. I el pàrquing no és gran, no... Va ser una bogeria estar donant voltes i més voltes, buscant-lo, amb la calorada que fotia... Però al final hi va haver sort.

Deixeu-me que sigui perfeccionista...

2007-09-12T23:58:00.000+02:00

...i que us digui que ja se que les entrades que vaig fer ahir son una caca, i que la que fare avui tambe ho sera, perque m´estic pixant despres de prendre´m una cervesa molt rara i una pinya colada, i perque estic morta de son i perque quan conec gent tant interessant i inquieta com la que he conegut aquests dies m´adono que em falten moltes coses per fer a la vida i em sento com petita.
He sopat en una casa okupa de l´est de Berlin, que ara ja suposo que es legal del tot. Hi ha un cine, bars, galeries d´art. Molt xulo tot plegat.Erem al barri de Mitte, i hi deuria haver com 15 prostitutes per quilometre quadrat: amb botes altes, texans apretats i pits turgents; cabell llis.
Dema apurare les hores que em queden per fer una volteta per Prenzauer berg, que diuen que es un barri molt xulo. No crec que el mati em doni per gaire cosa mes, entre esmorzar, fer la bossa i tota la pesca.
Vaig a fer un pipi i a posar-me un pijama. Bona nit!!

La pardi

2007-09-11T22:56:00.000+02:00

He sortit de l´hotel amb la pell de la panxa ben tensada despres d´un esmorzar en que, si be no he tastat el 100% de tot el que hi havia, diria que almenys el 60% si. Com diuen els francesos: "J´ai bien mange, j´ai bien bu; j´ai la peau du ventre bien tendue!". He sortit neta i polida, amb el vestit negre de punt i coll esbocat, l´agulla de pit i aquell abric que sembla un trench pero que es abric. Tota negra, amb les botes altes i acabades d´enllustrar. Fotia fred, al carrer.
He mirat d´aclarir-me amb l´U-Bahn i l´Stadt-Bahn -quin desastre- i, contra tot pronostic, he arribat a la meva destinacio: Alexanderplatz. Al metro he conegut un perua molt simpatic que viu aqui i que m´ha indicat com anar cap a la porta de Brandenburg. Eren les onze passades, i he tingut temps per fer una bona passejada i arribar -no sense haver de demanar indicacions- al lloc de la reunio, la seu de GTZ a Berlin. Tot molt potent: gent de la UNEP, del Worldwatch Institute, del Ministeri de l´energia i dels minerals d´Uganda, del govern alemany... I alla al mig, jo, que cantava com una almeja -i no perque hagues suat durant el cami; ho dic en sentit figurat-. Pero be, suposo que es normal que les primeres vegades en aquest tipus de reunions no sapigues gaire de que parlar ni quan ni tan sols si fer-ho. Jo anava perduda tant perque l´angles de segons quin participant em feia perdre, com pel fet que moltes de les qüestions de que es parlava se m´escapaven de les mans. Vaja, que soc una pardilla. Pero almenys soc una pardilla elegant. ;-)

Neuer post

2007-09-11T22:42:00.000+02:00

El hall del meu hotel de 5 estrellesArribo de nit, demanes un taxi i un home que parla arab pel sin manos -si no es que esta pirat i parla sol, que tambe podria ser- em porta al Swissotel, a Charlottenburg, el barri pijo de Berlin. El recepcionista es simpatic; amb el seu somriure noto que li faig gracia. Em dona la clau i un val per un coctel de benvinguda, que degusto poca estona despres d´haver deixat els drapans a l´habitacio. Vaig amb els texans i la samarreta amb el dibuix del Tim Burton que em va regalar la Carmen pel meu cumple; em sento una mica fora de lloc, entre tan executiu transnotxat. Al cap de poca estona vaig a l´habitacio. Es tard, ja; mes enlla de mitjanit. Pijama i zapping..., i m´embolcallo com un cuc de seda amb el nordic flonjo i el milio de coixins igual tous com un barbapapa. Bona nit i bon dia, Berlin.

Terry Gilliam

2007-09-10T01:25:00.000+02:00

Em fa mandra anar a dormir. Tinc son i demà m'espera un dia estressant, però sense saber per què, allargo les hores per posar-me el pijama, rentar-me les dents i la cara i arraulir-me entre els llençols. M'he aixecat, he mirat els centenars de llibres que hi ha al despatx de casa, buscant-ne algun que m'inspirés a escriure alguna entrada al bloc. I ara que ja havia desistit, he trobat un retall de diari a sobre de la taula. És una entrevista al director de cinema Terry Gilliam, de qui, precisament, vaig agafar una pel·li l'altre dia de la biblioteca -Brazil, que no vaig arribar a veure-, i que li fa la Ima Sanchís a la contra de La Vanguardia. El titular és 'Valorar la muerte para vivir la vida'; el final m'ha fet somriure:
- Con los años nos volvemos como niños -diu l'entrevistadora.
- Es la maravilla de ser senil. Lo peor es la zona de en medio, como en las películas.
Ara ja puc anar a dormir. M'encantaria teletransportar-me com el Hiro Nakamura i ja ser al llit, amb el despertador posat a l'hora, la maleta feta i el llençol acariciant-me el nas. Bona nit.

< M >adrid

2007-09-09T23:21:00.000+02:00

Pitis, Ascao, Lista, Loranca, Opañel, Aluche, Baunatal, Manoteras. Sempre he pensat que el nom d'algunes de les parades del metro de Madrid són realment lletjos.

Destinació, Berlin

2007-09-07T15:47:00.000+02:00

Hi vaig dilluns, per feina..., i fins dijous. Espero trobar algunes estones per poder passejar i visitar coses. Farà fred i, si puc, em compraré unes Birkenstock noves, que allà valen a meitat de preu.

Snif

2007-09-06T20:19:00.000+02:00

No ha pogut ser... M'he gastat la pasta per anar a Madrid, a l'ambaixada del Japó, per una prova infructífera. Tot i que crec que he fet un examen decent d'anglès -la prova eliminatòria; de 80 ties, només 10 la passaven-, no n'hi ha hagut prou per ser de les elegides. Però s'havia d'intentar. Hi ha qui diu que "no hay mal que por bien no venga". A veure si és cert! Us mantindré informats.

La resposta, demà

2007-09-05T11:44:00.000+02:00

Això és Singapur
Marxo a Madrid, en un vol molt molt matiner -a les 6.25- per fer les proves perquè m'escullin per viatjar, durant 1,5 mesos, en un barco amb centenars de joves d'arreu del món. TOT pagat. Es visitarà Japó, Singapur, Oman i Madras -d'on és el Mohindar Suresh, ara que hi penso... És molt difícil que m'agafin -han d'escollr 5 noies de les més de 100 que han enviat la sol·licitud-..., però de més verdes en maduren.

Dedicat als mitòmans

2007-09-05T11:18:00.001+02:00

La vaig veure la setmana passada, pujant el passeig de Gràcia en una bicicleta de passeig -i valgui la redundància-, amb ulleres de sol enormes, pantalons curts color crema i un nen de 4 o 5 anys i de cabells nivis assegut en una cadireta al darrere. Em va sorprendre que els dos filferros que són les seves cames donessin tant de si.