...el meu company de feina, de bromes i d'atracons de comtessa, xocolata i caramels farcits de xiclet!
diumenge, de juny 18, 2006
Me and Sergio ...
...el meu company de feina, de bromes i d'atracons de comtessa, xocolata i caramels farcits de xiclet!
dissabte, de juny 10, 2006
Un amic és aquell...
... amb qui pots tirar-te pets i parlar del sentit de la vida.
... que t'espera quan et cordes el llaç de la sabata.
... que et regala l'últim xarrup del seu got d'orxata.
... que et reserva el culet del Calippo que s'estava fotent.
Cançó: Friends of mine, d'Adam Green
Pel·lis: Stand by Me, de Rob Reiner i Els Goonies, d'Steven Spielberg
... que t'espera quan et cordes el llaç de la sabata.
... que et regala l'últim xarrup del seu got d'orxata.
... que et reserva el culet del Calippo que s'estava fotent.
Cançó: Friends of mine, d'Adam Green
Pel·lis: Stand by Me, de Rob Reiner i Els Goonies, d'Steven Spielberg
dimarts, de juny 06, 2006
El monopoli del tanga
Fa uns anys que el tanga va deixar de ser una peça exclusiva dels ambients d'alterne i de sexshops per esdevenir fons d'armari de bona part de les dones del país i, fins i tot -ho he sentit en més d'una conversa a la secció de roba interior d'El Corte Inglés- de les pre-adolescents. Crec que el fenomen és l'anàleg al dels tatuatges o dels pírcings, abans reservats a la gent xunga o als que es rebel·laven contra el sistema i ara d'ús generalitzat -tot i que cal assenyalar que amb una gran concentració en el sector cholo però també en el de les pijas de pell elàstica i bronzejada i cos DIR.
Voldria confessar que no suporto portar tanga i que només en porto si sé que me'l treuran (sí, sí, sigueu malpensats). I cada vegada que me'n poso em pregunto com és que hi ha ties que poden suportar tenir aquell tros de roba entre les natges i llavors dir que van tan i tan còmodes? Del meu treball de camp -és a dir, de les observacions que he fet al llarg d'aquests anys dels culs de les ties quan seuen- es deriva que n'hi ha moltes que encara porten calcetes en comptes de tanga (em consola...). Divendres a la tarda vaig anar una estona de botigues i vaig adonar-me que aquesta realitat, però, no es veu gaire reflectida en l'oferta d'H&M. I això em va fer pensar que:
1. Les sueques només gasten strings i, per tant, els senyors Hennes and Moritz (o com es diguin) només produeixen strings o tangues.
2. Les calces estan molt sol·licitades i quan hi vaig -que és molt poc sovint- ja s'han exhaurit.
Sigui quina sigui la resposta, voldria reivindicar una peça de roba com són les calcetes. I no només em vull fonamentar en la comoditat -de què ja he parlat- sinó també en l'estètica. D'una banda, perquè trobo que el tanga només queda bé si tens un cul collonut i, de l'altra, perquè vaig llegir que el que fa és separar-te les galtes del cul, mentre que les calcetes les mantenen més enganxades! Que sapigueu, doncs, usuàries -i usuaris, que també n'hi ha- habituals del tanga, quins són els efectes secundaris! Visca les calcetes i els culs apretadets!
Voldria confessar que no suporto portar tanga i que només en porto si sé que me'l treuran (sí, sí, sigueu malpensats). I cada vegada que me'n poso em pregunto com és que hi ha ties que poden suportar tenir aquell tros de roba entre les natges i llavors dir que van tan i tan còmodes? Del meu treball de camp -és a dir, de les observacions que he fet al llarg d'aquests anys dels culs de les ties quan seuen- es deriva que n'hi ha moltes que encara porten calcetes en comptes de tanga (em consola...). Divendres a la tarda vaig anar una estona de botigues i vaig adonar-me que aquesta realitat, però, no es veu gaire reflectida en l'oferta d'H&M. I això em va fer pensar que:
1. Les sueques només gasten strings i, per tant, els senyors Hennes and Moritz (o com es diguin) només produeixen strings o tangues.
2. Les calces estan molt sol·licitades i quan hi vaig -que és molt poc sovint- ja s'han exhaurit.
Sigui quina sigui la resposta, voldria reivindicar una peça de roba com són les calcetes. I no només em vull fonamentar en la comoditat -de què ja he parlat- sinó també en l'estètica. D'una banda, perquè trobo que el tanga només queda bé si tens un cul collonut i, de l'altra, perquè vaig llegir que el que fa és separar-te les galtes del cul, mentre que les calcetes les mantenen més enganxades! Que sapigueu, doncs, usuàries -i usuaris, que també n'hi ha- habituals del tanga, quins són els efectes secundaris! Visca les calcetes i els culs apretadets!
dijous, de juny 01, 2006
Sobre el bon propòsit d’aprimar-se
La pujada de les temperatures d’aquests dies ha inundat de banyistes les platges barcelonines. Dit amb unes altres paraules, la sorra de les sis platges de la ciutat comtal, des de Sant Sebastià fins a la Nova Mar Bella, s’ha tapissat d’una bona dosi de mitxel·lins i cartutxeres, i d’algun cos excepcionalment espectacular i misteriosament bronzejat –com s’ho fan, alguns, per estar negres com el sutge al mes de maig?
Jo no vaig ser menys i dissabte a la tarda vaig anar a la platja de la Nova Icària amb un amic. Tot i la vergonya de descobrir les meves carns entre la multitud –i, sobretot, davant d’ell- vaig pensar que me’n faria més estar prenent el sol vestida com anava. Així doncs, vaig decidir despullar-me. L’estratègia que vaig seguir per camuflar les pallaringues va ser aguantar la respiració quan em vaig treure la samarreta i, fet això, estirar-me de cap per avall.
Entre tanta massa lipídica, per sort, el meus cinc quilos de més i la meva pell nívia passaven força desapercebuts. He de confessar l’enveja no gaire sana que sento quan veig els cossos de les dones que surten a les revistes, i d’algunes de les que m’envolten; m’agradaria estar morena i tenir un ventre pla que no vibri a cada passa que faig quan camino per fer un banyet!
Mal que em pesi –i mai més ben dit-, la meva intenció de metamorfosar s’ha limitat sempre a ser un bon propòsit de no sé quants anys nous i no s’ha traduït en la força de voluntat que em faria falta per aconseguir que la gelatina de la meva panxa esdevingui carn ferma i que el cul es mantingui en unes dimensions mínimament raonables.
Dissabte, quan ja portava només el bikini, vaig comprovar que l’anatomia del meu amic no era, precisament, la del David de Miquel Àngel; això em va ajudar a relaxar-me una mica. He d’admetre, però, que el que em va acabar d’animar va ser veure que la majoria de les persones que prenien el sol al meu voltant no eren, ni de bon tros, tan espectaculars com els i les protagonistes de les pàgines de paper couché de l’Hola que fullejava.
Això em va fer reflexionar. Sovint, pensem que “la gespa del veí sempre és més verda”, mentre que a la realitat, segurament està igual de recremada que la nostra. I després de veure gespa tan verda o tan recremada com la meva –segons com es miri, és clar- al meu voltant, vaig arribar a la conclusió que, en el fons, puc estar orgullosa de tenir xixa.
No hagués pensat mai que ho arribaria a dir, però ara tinc la certesa que no tenir un cos Danone potser fa palès que tinc una mica de personalitat. Jo, i la majoria de la població, ja que si, després de tot el que ens han bombardejat els mitjans de comunicació amb l’operació bikini, les cremes miraculoses i les ofertes i més ofertes d’operacions d’estètica, encara seguim tenint uns quilos de més i la pell de taronja, deu ser que tenim una mica de criteri! O potser és que ens falta força de voluntat?
Jo no vaig ser menys i dissabte a la tarda vaig anar a la platja de la Nova Icària amb un amic. Tot i la vergonya de descobrir les meves carns entre la multitud –i, sobretot, davant d’ell- vaig pensar que me’n faria més estar prenent el sol vestida com anava. Així doncs, vaig decidir despullar-me. L’estratègia que vaig seguir per camuflar les pallaringues va ser aguantar la respiració quan em vaig treure la samarreta i, fet això, estirar-me de cap per avall.
Entre tanta massa lipídica, per sort, el meus cinc quilos de més i la meva pell nívia passaven força desapercebuts. He de confessar l’enveja no gaire sana que sento quan veig els cossos de les dones que surten a les revistes, i d’algunes de les que m’envolten; m’agradaria estar morena i tenir un ventre pla que no vibri a cada passa que faig quan camino per fer un banyet!
Mal que em pesi –i mai més ben dit-, la meva intenció de metamorfosar s’ha limitat sempre a ser un bon propòsit de no sé quants anys nous i no s’ha traduït en la força de voluntat que em faria falta per aconseguir que la gelatina de la meva panxa esdevingui carn ferma i que el cul es mantingui en unes dimensions mínimament raonables.
Dissabte, quan ja portava només el bikini, vaig comprovar que l’anatomia del meu amic no era, precisament, la del David de Miquel Àngel; això em va ajudar a relaxar-me una mica. He d’admetre, però, que el que em va acabar d’animar va ser veure que la majoria de les persones que prenien el sol al meu voltant no eren, ni de bon tros, tan espectaculars com els i les protagonistes de les pàgines de paper couché de l’Hola que fullejava.
Això em va fer reflexionar. Sovint, pensem que “la gespa del veí sempre és més verda”, mentre que a la realitat, segurament està igual de recremada que la nostra. I després de veure gespa tan verda o tan recremada com la meva –segons com es miri, és clar- al meu voltant, vaig arribar a la conclusió que, en el fons, puc estar orgullosa de tenir xixa.
No hagués pensat mai que ho arribaria a dir, però ara tinc la certesa que no tenir un cos Danone potser fa palès que tinc una mica de personalitat. Jo, i la majoria de la població, ja que si, després de tot el que ens han bombardejat els mitjans de comunicació amb l’operació bikini, les cremes miraculoses i les ofertes i més ofertes d’operacions d’estètica, encara seguim tenint uns quilos de més i la pell de taronja, deu ser que tenim una mica de criteri! O potser és que ens falta força de voluntat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)