Hi seré, si tot va bé, d'aquí a 12,5 hores

Illa de Paros

Piles recarregables amb orina

De moment, només es venen al Japó. Em fa gràcia que es diguin 'No Po Po'. T'estan avisant perquè no t'equivoquis i les carreguis amb popó i no pipí... jejeje!!!!

El pitjor babaganoush de la meva vida

Ha plogut molt des d'aquesta foto!!!! Va ser una tarda terrible: vaig oblidar-me la motxilla al tren, no va aparèixer mai -els meus texans, les bambes..., la samarreta nova, els clips... Malparits els que no me'l van tornar mai!!!-. I vaig acabar a casa l'Isra, on teníem un sopar multitudinari, preparant un babaganoush -puré d'esbargínies escalibades- dolentíssim (per cert, que les esbargínies les va escalibar el meu pinxe Narcís). L'hummus estava una mica millor, però bueno...
M'ha fet gràcia retrobar aquesta foto! Era el juny o el juliol de 2006. Hi ha qui diu que tinc el nas gros. En aquesta foto es pot veure que és MENTIDA.

Gol

En necessito un, però en anglès: I need a goal. No cal que sigui com el del Koeman; no he de guanyar cap copa d'Europa, jo. Però em fa falta algun objectiu: una feina, un viatge, una persona..., per entendre per què em llevo cada dia i tenir clar cap a on estic anant (i vull anar). Buf.

Estranyes coincidències (II)

El gerent m'ha remès un mail que li havien fet arribar des d'una oficina de la Comissió europea. M'he llegit el que hi deien; he consultat els documents a què feien referència i, a la cerca d'alguns aclariments, he decidit fixar-me en el nom de la persona que l'enviava per fer-li un truc i demanar-li que m'expliqués ben bé de què es tractava. I resulta que el remitent era un amic de la infància de la meva germana. Que n'és, de petit, el món; i que en són, d'estranyes les coincidències.

Els famosos també compren a IKEA

Si més no, la Leticia Dolera, aquella noia que presentava XAT TV, que va actuar a 'Al salir de classe' -bressol de la Pataki, també, però quan no s'havia operat ni els pits ni el nas- i a 'El otro lado de la cama'. Me la vaig trobar al pàrquing de l'IKEA de l'Hospi, i potser per això em vaig distreure i no em vaig fixar on havia deixat el cotxe aparcat. I el pàrquing no és gran, no... Va ser una bogeria estar donant voltes i més voltes, buscant-lo, amb la calorada que fotia... Però al final hi va haver sort.

Deixeu-me que sigui perfeccionista...

...i que us digui que ja se que les entrades que vaig fer ahir son una caca, i que la que fare avui tambe ho sera, perque m´estic pixant despres de prendre´m una cervesa molt rara i una pinya colada, i perque estic morta de son i perque quan conec gent tant interessant i inquieta com la que he conegut aquests dies m´adono que em falten moltes coses per fer a la vida i em sento com petita.
He sopat en una casa okupa de l´est de Berlin, que ara ja suposo que es legal del tot. Hi ha un cine, bars, galeries d´art. Molt xulo tot plegat.Erem al barri de Mitte, i hi deuria haver com 15 prostitutes per quilometre quadrat: amb botes altes, texans apretats i pits turgents; cabell llis.
Dema apurare les hores que em queden per fer una volteta per Prenzauer berg, que diuen que es un barri molt xulo. No crec que el mati em doni per gaire cosa mes, entre esmorzar, fer la bossa i tota la pesca.
Vaig a fer un pipi i a posar-me un pijama. Bona nit!!

La pardi

He sortit de l´hotel amb la pell de la panxa ben tensada despres d´un esmorzar en que, si be no he tastat el 100% de tot el que hi havia, diria que almenys el 60% si. Com diuen els francesos: "J´ai bien mange, j´ai bien bu; j´ai la peau du ventre bien tendue!". He sortit neta i polida, amb el vestit negre de punt i coll esbocat, l´agulla de pit i aquell abric que sembla un trench pero que es abric. Tota negra, amb les botes altes i acabades d´enllustrar. Fotia fred, al carrer.
He mirat d´aclarir-me amb l´U-Bahn i l´Stadt-Bahn -quin desastre- i, contra tot pronostic, he arribat a la meva destinacio: Alexanderplatz. Al metro he conegut un perua molt simpatic que viu aqui i que m´ha indicat com anar cap a la porta de Brandenburg. Eren les onze passades, i he tingut temps per fer una bona passejada i arribar -no sense haver de demanar indicacions- al lloc de la reunio, la seu de GTZ a Berlin. Tot molt potent: gent de la UNEP, del Worldwatch Institute, del Ministeri de l´energia i dels minerals d´Uganda, del govern alemany... I alla al mig, jo, que cantava com una almeja -i no perque hagues suat durant el cami; ho dic en sentit figurat-. Pero be, suposo que es normal que les primeres vegades en aquest tipus de reunions no sapigues gaire de que parlar ni quan ni tan sols si fer-ho. Jo anava perduda tant perque l´angles de segons quin participant em feia perdre, com pel fet que moltes de les qüestions de que es parlava se m´escapaven de les mans. Vaja, que soc una pardilla. Pero almenys soc una pardilla elegant. ;-)

Neuer post

El hall del meu hotel de 5 estrellesArribo de nit, demanes un taxi i un home que parla arab pel sin manos -si no es que esta pirat i parla sol, que tambe podria ser- em porta al Swissotel, a Charlottenburg, el barri pijo de Berlin. El recepcionista es simpatic; amb el seu somriure noto que li faig gracia. Em dona la clau i un val per un coctel de benvinguda, que degusto poca estona despres d´haver deixat els drapans a l´habitacio. Vaig amb els texans i la samarreta amb el dibuix del Tim Burton que em va regalar la Carmen pel meu cumple; em sento una mica fora de lloc, entre tan executiu transnotxat. Al cap de poca estona vaig a l´habitacio. Es tard, ja; mes enlla de mitjanit. Pijama i zapping..., i m´embolcallo com un cuc de seda amb el nordic flonjo i el milio de coixins igual tous com un barbapapa. Bona nit i bon dia, Berlin.

Terry Gilliam

Em fa mandra anar a dormir. Tinc son i demà m'espera un dia estressant, però sense saber per què, allargo les hores per posar-me el pijama, rentar-me les dents i la cara i arraulir-me entre els llençols. M'he aixecat, he mirat els centenars de llibres que hi ha al despatx de casa, buscant-ne algun que m'inspirés a escriure alguna entrada al bloc. I ara que ja havia desistit, he trobat un retall de diari a sobre de la taula. És una entrevista al director de cinema Terry Gilliam, de qui, precisament, vaig agafar una pel·li l'altre dia de la biblioteca -Brazil, que no vaig arribar a veure-, i que li fa la Ima Sanchís a la contra de La Vanguardia. El titular és 'Valorar la muerte para vivir la vida'; el final m'ha fet somriure:
- Con los años nos volvemos como niños -diu l'entrevistadora.
- Es la maravilla de ser senil. Lo peor es la zona de en medio, como en las películas.
Ara ja puc anar a dormir. M'encantaria teletransportar-me com el Hiro Nakamura i ja ser al llit, amb el despertador posat a l'hora, la maleta feta i el llençol acariciant-me el nas. Bona nit.

< M >adrid

Pitis, Ascao, Lista, Loranca, Opañel, Aluche, Baunatal, Manoteras. Sempre he pensat que el nom d'algunes de les parades del metro de Madrid són realment lletjos.

Destinació, Berlin

Hi vaig dilluns, per feina..., i fins dijous. Espero trobar algunes estones per poder passejar i visitar coses. Farà fred i, si puc, em compraré unes Birkenstock noves, que allà valen a meitat de preu.

Snif

No ha pogut ser... M'he gastat la pasta per anar a Madrid, a l'ambaixada del Japó, per una prova infructífera. Tot i que crec que he fet un examen decent d'anglès -la prova eliminatòria; de 80 ties, només 10 la passaven-, no n'hi ha hagut prou per ser de les elegides. Però s'havia d'intentar. Hi ha qui diu que "no hay mal que por bien no venga". A veure si és cert! Us mantindré informats.

La resposta, demà

Això és Singapur
Marxo a Madrid, en un vol molt molt matiner -a les 6.25- per fer les proves perquè m'escullin per viatjar, durant 1,5 mesos, en un barco amb centenars de joves d'arreu del món. TOT pagat. Es visitarà Japó, Singapur, Oman i Madras -d'on és el Mohindar Suresh, ara que hi penso... És molt difícil que m'agafin -han d'escollr 5 noies de les més de 100 que han enviat la sol·licitud-..., però de més verdes en maduren.

Dedicat als mitòmans

La vaig veure la setmana passada, pujant el passeig de Gràcia en una bicicleta de passeig -i valgui la redundància-, amb ulleres de sol enormes, pantalons curts color crema i un nen de 4 o 5 anys i de cabells nivis assegut en una cadireta al darrere. Em va sorprendre que els dos filferros que són les seves cames donessin tant de si.

El meu sofà

Fa il·lusió! Aquesta setmana porten la nevera, el microones i la rentadora. Ja queda menys...

Le dernier été

Pauline à la plage
Ja s'acaba el temps de les vacances. M'acomiado dels passejos per la platja, de les llargues migdiades; s'acaben els dies on la màxima preocupació és comprar el Cuore i posar-se la crema solar.
Adéu al temps de les amanides, de les capbussades en mars cristal·lins, del gaspatxo i de l'orxata. De la sorra entre els dits, de les nits eternes, de les samarretes de tirants i les faldilles i les sandàlies. Del soroll a les nits, dels pícnics nocturs al parc de la Ciutadella amb jazz en directe de fons. De la suor a mitja nit, dels pastissos d'aniversari. De dies soporífers a la feina, dels esbossos de projectes futurs encara molt embrionaris. S'esfuma l'últim estiu en què, segur, seràs per aquí.

Rosa Rosae

A tercer de BUP, quan ja havia escollit l'opció de ciències -tot i els dubtes, perquè m'agradaven més les lletres-, vam decidir recollir diners per poder finançar un viatge de fi de curs a Londres. Una de les coses que vam fer va ser vendre roses per Sant Jordi.
A l'hora del pati, vam anar a parar al bar on acostumàven a esmorzar els professors; vaig entrar per encolomar-los una rosa. L'únic que va mostrar interès va ser el profe de llatí, que em va dir "le compro una si me declina Magna Rosa". Tot i que feia mesos que havia escollit la física i la química i abandonat el llatí, vaig ser capaç de dir:

Magna Rosa / Magnae Rosae
Magna Rosa / Magnae Rosae
Magnam Rosam / Magnas Rosas
Magnae Rosae / Magnarum Rosarum
Magnae Rosae / Magnis Rosis
Magna Rosa / Magnis Rosis


I, efectivament, me'n va comprar una i me la va regalar -era solter, de fet-, i, aquella era la primera rosa que em regalava mai algú per Sant Jordi que no fós de la meva família.