Eusebi, l'artista pensionista

Ahir a la tarda enfilava per un carrer proper a casa. Anava al mercat, a comprar fruita i verdura i pollastre per fer el sopar. Deurien ser quarts de vuit o les vuit, ja. I quan era a punt d'arribar a la plaça Rius i Taulet vaig veure un senyor gran, rabassut, i amb un nas de pallasso. Me'l vaig mirar i vaig aturar-me: "que és pallasso, vostè? O com és que porta aquest nas?". "Sí", em va dir, "el porto per poder cridar 'Visca les Festes de Gràcia'". Portava tot de paperots a la mà, i dues bossetes obertes amb barretes d'encens. Em va dir que li comprés un dibuix; me'n va allargar un. Semblava ben bé fet pel seu nét. Li vaig preguntar si els feia ell, i em va dir que sí. L'hi vaig comprar, per un Euro, i li vaig demanar si em donava també una barreta d'encens. I així ho va fer.
Vaig comprar tot el que havia de comprar i vaig tornar xopa per la pluja a casa. Vaig treure el dibuix del bolso i em vaig fixar que anava signat per un tal Euseubio... I llavors vaig caure que es tractava de l'Eusebi, l'artista pensionista de qui m'havia parlat A. R., i de qui anys enrere es va fer un documental i tot. Segons sembla, treballava en un banc i explica que "quan em van jubilar, em volia suïcidar, però una veu gloriosa em va dir: 'No, home, no! No et tiris. Tens l'ànima d'artista. Dedica-t'hi i ja veuràs com seràs feliç'. I així ha estat, i fins que em mori seguiré fent-ho".
De nit, quan anava a veure els focs d'artifici a la plaça Rius i Taulet amb la meva amiga L. A., vaig veure que pocs metres del lloc on me l'havia trobat hi havia cinc o sis barretes d'encens que li deurien haver caigut quan buscava aixopluc del ruixat que va caure.