La vuelta al cole

(Foto de Diane Arbus)
Avui ha començat l'escola. Ho he sabut pels brams dels nens de l'escola del costat de casa, que m'han despertat. I els de la guarderia, que està just al davant.
Jo, com fa uns mesos, amb prou feines puc llevar-me. Se m'endú la desídia. Faig el pipí, em rento les mans i la cara, esmorzo i em dutxo. Em vesteixo mirant de no fer soroll i despertar ma germana quan obro l'armari. M'he llevat tan tard que quan agafo el tren hi ha seients i tot. En comptes de treballadors d'oficina trobo parelles d'avis que van de passeig o estudiants que tenen la sort de no començar a les vuit o a les nou, sinó a les deu. A la feina, faig passar les hores. Em preocupa veure la rapidesa amb què em desmotivo. En 3 anys, no he aguantat més de 10 o 11 mesos en una feina.
El moment més emocionant d'avui al curro ha estat obrir el calaix i veure el tub de Pringles de crema agra amb ceba que vaig reservar-me divendres. Un gran encert. L'altre moment, quan hem baixat a fer un cafè. Un dels últims cafès amb els meus companys. Hem rigut tot pensant què podem fer pel meu comiat. Diuen que m'han d'emborratxar.
Entre tota aquesta desídia, trobo a faltar la universitat: allò de sortir de casa 4 minuts abans que marxi el tren, tot corrent cap a l'estació amb els cabells mullats i vigilant que l'hamburgesa no faci massa bots al tupper ni es vessi el caldo. Entrar al tren tota suada i mirar de trobar un forat en aquesta llauna de sardines. M'encanta escoltar les converses dels xavals de les escoles de pagament que baixen a Sant Joan o a Sant Cugat -sobretot quan s'acosten eleccions i parlen de política. Observar que tot i l'uniforme, no són tots iguals. Em pregunto quanta estona triguen a fer-se el pentinat aquest que porten, o si els el fa la mare abans de preparar-los l'entrepà: el cabell llarg que els tapa el front i que està lleugerament inclinat cap a una banda.
M'agrada arribar a plaça Catalunya i córrer per agafar la línia verda fins a Drassanes. M'encanta trobar-me algú a l'entrada, algú dels que aquest curs ja puc dir que m'estimo.
Però d'aquí a uns dies marxo a Londres. No me n'he fet gaire a la idea. Se'm va fer estrany veure la programació del Teatre Lliure i pensar que jo no hi seré quan s'estrenin. M'entristeix una mica perdre'm tot allò que els meus companys viuran en aquests tres mesos; pensar en els sopars, en les converses al bar, en els cotilleos de què no podré ser partícep!
Suposo, però, que aquests mesos passaran ràpid, que coneixeré molta gent, i que serà una experiència irrepetible. És clar que sempre hi ha la por a allò que és desconegut.
I d'aquí a 3 dies deixaré de treballar. Això sí que se'm farà estrany. Uf, i és que al final del curs universitari hi ha un interrogant com una casa: vull ser ambientòloga o periodista? O potser ni una cosa ni l'altra i resulta que amb 26 anys encara sóc una immadura.

La cançó d'avui: Normal, d'Astrud.
P. D. Necessito conèixer grups nous que m'il·lusionin.