El comiat va ser emotiu. M'imposen massa, aquells moments en què sóc la protagonista, l'homenatjada. Crec que aquesta és una de les raons per la qual em faria pànic casar-me: no suportaria ser observada en el moment que camino cap a l'altar, mentre el meu (afortunat, és clar) futur marit m'espera per enllaçar-nos...! Bé, la qüestió és que ens van cridar a la Violant i a mi per donar-nos una agenda amb fotografies de Londres i una postal signada per tots... No vaig ser capaç de dir res, vaig plorar una mica..., i em vaig sentir una mica bleda...
Vaig recollir les coses, signar els papers i les de recursos humans em van acompanyar fins a la porta, no fos cas que m'endugués informació confidencial (!). Vaig anar a comprar unes coses i vaig tornar al cap d'una estona a buscar l'equipatge i acomiadar-me, aquest cop com a suposada 'visita' de la meva companya (la recepcionista em va preguntar: "ha estat mai, aquí?"). Vaig agafar les maletes, em vaig acomiadar de tots i vaig sortir esperitada per anar a agafar el tren amb els meus altres tres companys: el Javier, el Ricard i l'Ariadna. Sort en vaig tenir d'ells, que em van ajudar amb l'equipatge!
L'avió va sortir amb una mica de retard degut a la boira, però vaig agrair fer un últim cafè a l'Starbucks de Stansted amb els meus ja ex-companys, i acabar de xafardejar una estoneta. Els trobaré a faltar!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada