dimarts, de gener 23, 2007
Mató i habitacions llogades
Sóc al tren. Amb el bolso i la bossa amb els apunts al terra, entre les cames. El mató que he comprat a la Granja Viader, just a sobre. Tinc el mòbil entre les mans; m'adormo, i al cap de cinc minuts em truca el Marc. Diu que té les habitacions llogades. Llàstima, perquè el seu pis està molt bé. Xerrem uns minuts, li pregunto pel Vicenç, riem una estona. Com a mínim amb això del pis tenim excusa per xerrar de tant en tant. M'he quedat amb les ganes de preguntar-li si encara surt amb la C., aquella companya de classe que no tragàvem gaire... Segur que sí. I m'adormo de nou, i miro de no pesar figues, que si no, em moro de vergonya.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
Pesar figues????
Sí!!! Hi ha molta gent que no sap què vol dir, això... Dels meus companys de periodisme, només el Quim ho sap! Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana -i perquè llavors no diguin que tot això m'ho trec de la màniga...:
pesar figues: Fer becaines, endormiscar-se.
AAAAAAAAHHHHHHHHHHHH...suposo que anar de modern i ser de la 'city' resulta incompatible amb saber aquestes coses...jejeje
Petons!
Buuuuuuuuuuuuuuuu!
ni fer becaines ni hòsties...pesar figues és quan estàs assegut i el cap et cau a dreta i esquerra...snob
apa, tio. He copiat literalment la definició del diccionari. Digues snob als de l'Enciclopèdia Catalana
tooooooma!
ei moltes gràcies pel post... sempre fa il·lusió veure que hi hagent que et llegeix...
Merci
He estat fullejant, i si més no sembla interessant el que escrius, apa agregada a sitios favorito de internet, per no oblidar-me la direcció del teu blog. Et seguiré llegint
Bon cap de setmana
Censura chapter II
el que havies escrit no era un signe de debilitat, sinó un de valentia
Vols dir, anònim? Hi ha coses que no sé si cal dir-les públicament, no creus?
Pit dijo...
Vols dir, anònim? Hi ha coses que no sé si cal dir-les públicament, no creus?
Si que ho crec, però dient aixo contradius tot aquest blog, massa íntim en ocasions
Sí, ja sé que tens raó. De vegades em costa trobar el límit perquè, molt sovint, sento aquest bloc com el meu diari personal.
Gràcies, igualment, per dir que ho trobaves un acte de valentia. Jo no ho tinc tan clar.
Publica un comentari a l'entrada