Maraques, una guitarra elèctrica i unes quantes veus que desafinen. Amanides amb romesco, xoriço i botifarra a la brasa, gelat de postres i cachaça. Tot, compartit amb alguns dels meus ex-companys de feina, d'una feina que a estones va ser massa pausada, amb massa temps morts... -i molts moments xulos, eh?-, i que a títol personal va tenir dies ben trepidants.
Deixeu que em posi nostàlgica..., de fet, sempre he pensat que és el que se'm dóna millor, tot i que ara que intento escriure crec que he perdut la poca perícia que havia adquirit amb la pràctica i dubto que pugui reflectir allò que voldria amb el carinyo que voldria.
Un esmorzar qualsevol
Els matins d'hivern el rubito, la nenita, l'enginyer que camina a tota pastilla i el pare novell amb cul de ballarí em vénen a buscar amb l'abric posat i un somriure. Anem a esmorzar?, diuen. Només si anem a Ca'l Pep, sentencio.
Obres la porta i una bafarada de fum ens colpeja. El Rafa ens saluda, els homes de sempre veuen del porró i ens observen a l'entrar. Els funcionaris de l'Ajuntament fan tirar avall els callos i les seques amb botifarra amb glopets de vi i un cigaló. Al fons hi ha lloc; seiem.
El Rafa ve amb la safata plena de cafès amb llet servits en vas de vidre, que fumegen de tan calentons. Dos sucres per a mi, cap per al rubito i sacarina per al nene. Una mitjana per al paputxi -després demanarà un cafè sol, seguríssim.
La senyora Montse ens saluda, amb el cabell crepat i, al darrere d'unes ulleres modernes, els ulls resseguits amb eyeliner. Porta un davantal immaculat, amb què es frega les mans mentre ens dirigeix la paraula: què voleu, avui? En pren nota i marxa a la cuineta. Feineja; talla el pa amb un ganivet de serra -crec, crec-, els embotits amb la talladora -fffffffff-, i escalfa el lacon al microones -bruuuuubruuuuubruuuu, cliiiinc!-. I cataclec, el marit de la Montse, amb bigoti i corbata ens ha deixat els plats a taula.
La xistorreta, uns talls de lacon o un bon pinxo de truita de patates acaricien, amb gola, el tros de barra de quart del forn de Sant Tirs. La Vanguardia, cotilleos, preguntes impertinents i queixalades famolenques. Ja és hora d'anar tirant.
Mig bocata de lacon i un cafè amb llet.
Dos seixanta, diu el Rafa.
