Jo, ben aviat

Fotograma de Taxidermia, Dir György Pálfi, Hungary 2006. Es projecta a l'ICA de Londres d'aquí a un parell de setmanes.

Lucía y los cuerpos celestes

Com molts matins, he anat dreta en el meu trajecte als FGC cap a la feina. I, com molts matins, em dedico a observar la gent, a fixar-me en què llegeixen, si dormen amb la boca oberta o si es treuen burilles. Hi havia una senyora d'uns 40-45 anys, amb cabell curt i canós, que dormia amb un llibre obert entre les mans. Concretament, a les pàgines 202 i 203. He començat a llegir-lo per la 203. Parlava d'una tia que havia entrat d'amagat en una casa d'un tio, i que aquest la descobria. En el moment de la descoberta, ell l'agafa pel darrere, li tira l'alè al clatell i li fot la mà a la teta. Ella es gira: "Pero tú no eras gay?". Ell es fot a riure i comença a morrejar-se-la. "Todo sea por su colección de libros y discos", pensa ella. "Entonces descubrí a una segunda Mónica". "Lo que sentí se expresa mejor en inglés: I fancied him. Me apetecía".
"Besaba bien, y nuestras lenguas, húmedas, se entrelazaban como anguilas en el lecho de un río". Quina prosa més de pacotilla!! No sóc crítica ni experta, i potser no tinc criteri, però estava convençuda que aquestes frases només les podria escriure alguna d'aquelles autores de novel·la rosa com la Daniele Steel o la Corín Tellado. Però NORRRL! Era Lucía y los cuerpos celestes, de la Lucía Etxebarría.
"Ho que té" això de xafardejar és que pots descobrir que alguns autors d'èxit són una mica petardos..., i així t'estalvies uns quants duros si mai se't passava pel cap comprar-ne un llibre.

Bathing Lion

Obra de Hannamaro - descobert aquest vespre mentre feia l'agenda pel programa de ràdio. Exposa fins al 14 de juliol al bar Candela del Raval de Barcelona.

Ambientòlegs eivissencs

Foto del casament de l'Andrea, 23 de juny 2007. Era una boda eivissenca, però mira, no m'ho vaig prendre al peu de la lletra i vaig comprar-me un vestit claret però no blanc. Donava bastant el cante.

Estàs que te pees, Petita!

Pozí, pozí. No tengo abuela. Per un cop que surto mona en alguna foto la poso, no? És una estona abans del casament de la meva amiga de la uni Andrea la revetlla de Sant Joan, a Salou. Tot va sortir fantàstic, em vaig alegrar de reveure antics companys i vaig ballar i riure molt. I el menjar..., boníssim!!!! I no sé què em passa aquests dies..., deu ser l'ansietat pels exàmens -em moro de ganes d'acabar, i ho porto fatal...- però menjo com una llima. Si us dic què he berenat, flipareu: un croissanet de xocolata, síndria, 2 tortas d'arroz amb una mica de melmelada de gerds, un parell de talls de catalana, una mica de formatge i una llesqueta de pa amb sobrassada. Sí, inhumà. Aviat hauré de començar amb les amanides i les carns a la planxa.

Estàs que te pees, Peter Petrelli!

Es nota que és estiu... Deixeu-me dir banalitats com aquesta o com que el Mohindar Suresh també és molt maca. Si en el fons sóc una teenager!

Goodbye China

És el títol d'una exposició que es fa a Terrassa i que vaig citar ahir a l'agenda del programa. S'hi pot veure les fotografies de Gemma Miralda (gemmamiralda.com), una fotoperiodista terrassenca. Us en poso 3 que vaig trobar xules.

Peus

Avui he vist un home que tenia el dit gros del peu superposat al segon dit. Al cap de 5 o 6 minuts, un altre que tenia el dit petit superposat al penúltim dit del peu.

Problema de física

Tot i que ignoro quina longitud té la Rambla de Barcelona, dedueixo que si trigo, aproximadament, 15 minuts a pujar-la i camino a uns 6 km/h, deu fer 1,5 km.
Ahir vaig quedar amb un amic a dalt de tot de plaça Catalunya per veure una exposició que fan a l'Espai Cultural de Caja de Madrid. M'havia dit que arribaria tard, i vaig aprofitar per passar per la biblioteca de la uni a tornar un llibre. Però vaig calcular malament i a l'hora de la nostra cita jo encara esperava el bus a davant del Cosmos per arribar el més aviat possible a plaça Catalunya.
Vista la situació, ens vam trucar i vam decidir que ell baixaria per trobar-nos a mig camí. Mentre feia eslàlom entre guiris i venedors d'abrics de pell que volen fer-te pujar a veure el gènere, em va venir al cap un d'aquells problemes de física de 2n de BUP tant típics i que, ara que hi penso, no sabria resoldre:
A. surt de Colón a les 17.03 de la tarda i camina a 6 km/h. Ll, surt de plaça Catalunya a la mateixa hora i camina a 7 km/h. En quin punt i a quina hora es troben? Nosaltres ens vam trobar en aquells porxos d'abans d'arribar al carrer Portaferrissa.
En el moment que es troben, enfilen Rambla amunt i van a veure l'exposició. A quina hora hi arriben?
Vam plegar cap a les 6 -ho vam fer tot en temps rècord- i vam coincidir amb una companya de l'ACCA. Vam anar tots tres a fer una orxata. Ens la va servir un noi d'accent argentí i braços curts. Ll. i jo ens la vam beure en temps rècord. Vaig convidar jo.
Ara pensaré si hi ha cap problema de física que pugui descriure la velocitat amb què succionàvem la palleta blanca de ratlles vermelles.

Estranyes coincidències

En quatre o cinc dies m'he trobat 3 vegades el mateix home en llocs i hores diferents, però en una mateixa ciutat. La primera vegada, no recordo on va ser. El vaig reconèixer, però. És un crític de cinema o de música, crec, i professor de Comunicació Audiovisual a la UPF. Si més no això em va dir ma germana quan li vaig descriure, després que parlés un cop amb ell davant del seu despatx per preguntar-li on era no sé qui o què -d'això ja deu fer un any, o més. I és que és peculiar: prim i no especialment alt, amb cabell canós i amb tupè, i ulleres de sol. Porta unes All star de pell marró, i sempre se li veuen perquè, pel meu gust, a l'hora de fer-se la vora els va fer massa curts. Sempre camina a poc a poc, i llegeix mentre avança, solitari, en el seu periple.
El segon cop me'l vaig trobar al passeig de Sant Joan, mentre esperàvem alguns companys per marxar cap al Maresme, a casa d'un amic que ens convidava a una costellada -bé, barbacoa- i a passar el matí a la platja.
El tercer cop va ser abans d'ahir; va baixar del mateix tren amb què viatjava jo, a Gràcia.
Ara que hi penso, si és que vull seguir la lògica de les nostres trobades, m'hagués tocat veure'l ahir de nou. Potser me'l vaig creuar i no el vaig veure. O potser em toca demà, o demà passat, o vés a saber quan! I potser resulta que el temps que hi ha entre les nostres intermitents coincidències segueix algun tipus de pauta com aquelles que has d'acabar deduint en els testos d'intel·ligència. No sé si m'explico; vull dir aquelles seqüències en què has de deduir quina figura ve després.

Zzzzzz...

Escalfo la cadira, miro el correu, blocs i fotolocs. Em mossego les ungles i menjo el tabulé del dinar, i un préssec boníssim. Llegeixo una estona. Les hores avancen i no sé com omplir-les. En moments així em pregunto si vaig escollir bé, si aquesta feina passarà sense pena ni glòria a la meva vida, però només amb glòria per al meu compte corrent. No sé cap a on m'hagués portat el camí que havia emprès. Qui sap.
Crec que tinc molts ocellets al cap: voldria viatjar, conèixer gent, veure llocs, que m'expliquin històries i, llavors, explicar-les jo a la resta de la gent. M'angoixen els horaris pautats de 9 a 6, que em diguin que només puc fer 1 mes de vacances i que ha de ser a l'agost. M'acorrala! Sóc massa somiadora? Inestable? No sé pas quin és el meu mal!

Oioió

He buscat Arale+caca al Google i m'ha aparegut aquesta imatge. M'ha fet gràcia, perquè és un clauer com el que vaig tenir fa temps. Hi portava les claus de la feina, i si em preguntaven, deia alguna cosa com que "és que la feina és una caca". Ha estat un dia una mica massa ociós, avui. Hi ha poca feina a la feina, poca feina a la ràdio. Sempre em queixo perquè o tinc massa feina o perquè en tinc massa poca. Aviam quan trobo el punt mig! Quina caca.

El tupperware: la seva cultura i les diferències de classes

Vaig a escalfar-me el tupper. He de pujar 2 pisos per anar a la cuina o "Office", com li diuen aquí. Sempre hi ha 2 o màxim 3 persones dinant. I això que l'edifici és alt -crec que hi ha, almenys, 6 plantes- i, dedueixo que hi ha, per tant, força treballadors. Però no. Aquí només es treballa 2 tardes a la setmana, i part de salari es destina al bocata del dia i el cafè amb llet dels matins i el menú del Manolo dos migdies a la setmana. Perquè, com he dit, la cuina sempre és ben buida.
Degut a la solitud i als 2 minuts que he hagut d'esperar fins que ha sonat el "clinc" del microones, he reflexionat sobre el tupper i sobre què representa. He treballat pocs anys a la meva vida, però sempre en llocs diversos..., i crec que apunto maneres per fer un mini estudi sociològic -digueu-me pedant- d'aquesta capseta de plàstic que tots hem dut algun dia.
Al lloc on m'explotaven, hi havia un menjador una mica zulo amb una màquina de cafè molt bo, no fos cas que els treballadors baixessin al bar de sota a esmorzar i deixessin de pencar 20 minuts. Baixar a dinar era un fet excepcional, segurament perquè amb la feinada que teníem i el poc que ens pagaven era un luxe.
M'agradaven les converses que es generaven al voltant de la carmanyola: què portes, avui? Com ho has cuinat? Era una bona manera d'aprendre receptes noves o de saber que a casa d'aquest company de feina no hi aniràs mai a dinar o sopar perquè si no acabaràs amb una perforació d'estómac. O, al contrari, pots acabar descobrint un bon partit!
Amb tot, aquest petit element de la vida quotidiana de currantes i estudiants permet fer un petit retrat del seu amo: pots saber si a casa es menja bé; si li ho preparen és que el cuiden molt i que encara és una mica dependent; si s'ho fa ell/a, és espavilada i organitzada. Pots entendre si els mitxel·lins es deuen a la mala alimentació o a les visites fora d'hores al forn de pa o a la botiga de xuxes...
És, també, un element que cohesiona. Dóna tema de conversa -el que acabo de comentar; molt superficial, sí-, i serveix perquè els companys de feina ens trobem en un moment de descans i ens coneguem una mica més. I perquè rajem dels jefes, siguem francs. Perquè, és clar, els jefes no porten mai tupper per no barrejar-se amb la plebs!
Recordo, en una altra feina, les converses al voltant de la tele, o com ens explicava la C. que donava cava i llagostins al seu gos per Cap d'Any. I llavors, les estones -més llargues del compte- al cafè italià que hi havia 2 cantonades més amunt per prendre un bon tallat i un tros de tiramisú. Són estones entranyables..., que ara no tinc, a canvi de més temps lliure!
Però és que, ben mirat, són els moments que donen més vidilla als dies grisos de la vida laboral. I es troben a faltar una mica.
Em prometo, de totes maneres, que un dia m'escaparé per retrobar-me amb els meus antics companys, que treballen a 5 minuts d'aquí, per compartir les mandarines, rentar els plats junts o deixar-los tastar el meu cous-cous!

Treballar a Gràcia, passejar per Gràcia

Surto dels FGC a Gal·la Placídia. Veig el forn de pa Paul, i la gent que fa cua per comprar croissants de mantega gairebé tan bons com els de París.
Enfilo el carrer Príncep d'Astúries, com he fet tantes altres vegades. Passo al costat del quiosc. Hi ha una revista amb l'Inma del Moral en bikini rosa. Em pensava que estaria més bona, penso. I també penso que el tros perquè puguin passar els vianants entre el quiosc i la paret del carrer és massa just. Sempre ho he pensat! És una merda quan plou i vols fer-hi passar el paraigües obert i et trobes algú de cara que pretén fer el mateix.
Passat el quiosc, sempre em fixo en la Baguetina catalana que queda a la dreta, sempre amb un aire ronyós i amb clients llatinoamericans; em fixo en el cartell que diu 'Zona bookcrossing', i em pregunto si encara hi ha algú que ho faci, això de deixar llibres en llocs concrets perquè algú altre els llegeixi. Observo les motos que hi ha aparcades a l'esquerra, l'església que hi ha a la dreta i el cartell d'aquell establiment on fan REFLEXologia.
Abans de creuar per agafar l'autobús, miro de reüll l'aparador de la pastisseria Baixas, que és sempre més que encandalós.
Creuo i camino els 100 metres fins a la parada del bus. Ja arriba, el paro, saludo el conductor i sento el "meeec" tant ranci de la màquina quan m'escup el bitllet acabat de validar. Baixo a Lesseps, passo per davant de l'oficina d'Hisenda i la cua de persones que esperen per fer la declaració de la renda em recorda que també l'he de fer... Que aquest any em tornen calers i tot!!
Creuo, deixo a l'esquerra la pastisseria Farga, i agafo el carrer Nil Fabra fins que vaig a parar a Torrent de l'Olla, on tinc l'oficina. Concretament el número 218-220. Et voilà. Ja hi sóc!
Gràcia és un barri xulo. M'agrada. M'ha agradat passejar-hi a l'hora de dinar, veure el carrer Verdi de dia, les botigues de barri obertes, trobar-me el Bernat Lliteras que s'ha posat el casc i ha marxat fent petar la Piaggio. No és que em caigui bé, però sempre he estat mitòmana.

Dia Mundial del Medi Ambient

Avui, 5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient, comenco nova feina. Per sort, he tingut uns dies mes o menys de vacances, en que he pogut recuperar una mica de forces per encarar les ultimes setmanes del curs. He de fer molta feina, encara! Aviam com va.
Per ara, la impressio a la nova feina es bona. L'ambient de treball es tranquil, tothom em rep amb un somriure, cada dia anem a esmorzar i fins al 24 de juny treballare nomes 2 tardes a la setmana. A partir de llavors, fare jornada intensiva. Es el que te l'administracio publica, suposo. Tindre les tardes lliures per fer el que em vingui mes de gust... Quin luxe!
Si, com va dir el meu amic OVV l'altre dia a casa d'un amic comu, tinc el bloc descuidat. Potser es que aixo tambe va com per cicles..., i es que darrerament sento que no tinc gaires coses que em motivi explicar.
Per ara, i per compensar la meva absencia i les meves entrades, tant insulses, us regalo aquesta foto tant xula i que he robat d'un informe que estic llegint -en diagonal- sobre els objectius ambientals a assolir per la ciutat de Nova York l'any 2030. Un dels objectius es que tots els ciutadans tinguin un parc a menys de 10 minuts. La foto m'imagino que es el Central Park vist des de l'aire.