Le retour

Fa tan de temps que no escric que, fins i tot, em fa por encetar una pàgina en blanc d'aquest bloc. Si no hi he volgut escriure ha estat perquè no em venia de gust o perquè no tenia res que em remogués prou per dins com per fer-ho. Així doncs, potser és que no val la pena repassar què n'ha estat, de mi, les últimes setmanes. De fet, ara que s'esfumen els últims dies de l'estiu, semblen llunyanes. Els records arriben amb la mateixa rapidesa amb què marxen. Recordo nits estrellades com no les havia vistes mai, 'escachos', lapes a la planxa amb mojo i mal a les cames de tant de caminar. Dofins, vols eterns en avió, nits de bogeria i nits tranquil·les de lectura. Aquest records s'evaeixen i torno a ser a Barcelona: matins de feina, entre escriptura trepidant i cerca de temes per als informatius de la televisió local. Tardes de massatges, xerrades, banys i concerts de jazz a la Ciutadella. He respirat i sentit l'estiu. He estat feliç.
I ara, de sobte, i gairebé sense adonar-me'n, ja tinc 28 anys i em sento igual de perduda que si en tingués 18. Els he encetat en una nit rara, en què els primers que m'han felicitat han estat un grup d'estranys fumats que la feien petar en un pis de la Barceloneta amb vistes al mar, a la llum de les espelmes i amb Paolo Conte de fons. Eren un director de cinema, guionista de pel·lis i sèries de tele; una artista visual, un filòsof i una pintora russa. Al meu costat, assegut en una butaca vermella, el meu amic i exprofessor. Tot plegat una mica surrealista.
No sé si continuaré escrivint aquí amb la passió amb què ho feia abans. No ho sé. Potser, com moltes coses a la vida, fer-ho formava part d'una etapa que ja he cremat. Tornaré quan el cor m'ho demani. He dit.