Bon any nou

Sí, són els meus peus -els dits grossos, més llargs que la resta, els delaten. Hi ha gent que m'ha dit que són lletjos, però a mi m'agraden. Els vaig retratar aquest estiu en una illa grega, Skyros. Diuen que els grecs es caracteritzen per tenir el segon dit del peu molt llarg; els meus gens són tot menys grecs, doncs!
S'acaba un 2006 ple de canvis, de comiats i de noves coneixences, de coses bones i dolentes..., però sobretot s'enceta un any amb una mica d'incertesa i amb una llista eterna de bons propòsits i de coses per millorar... Espero que no es quedin només en això...!
Molts petons a tots!

Els ambientòlegs, gent rara

Si hi ha una cosa que em fa gràcia dels ambientòlegs és que n’hi ha de molt peculiars. A classe, per exemple, teníem el Xevi, de Manlleu, que a les acampades venia amb litres de moscatell, la bóta de vi i porrons, i que pel sopar de fi de carrera va venir amb faixa, barretina i espardenyes de set vetes. El Xevi va fer l’anomenat “Projecte Zero”: volia demostrar que es podia viure a l’Autònoma sense gastar-se ni un duro. Durant una setmana, es va alimentar de les restes que deixaven els estudiants al bar i en guardava en una carmanyola pel vespre, dormia en un sac a la gespa, va fer amistat amb les dones de la neteja quan el van descobrir de bon matí i dijous va sortir de festa a la Vila Universitària. Va estar un any estudiant a l’Equador, hi va aprendre el quechua i algun cop que va estar apurat de diners va treballar com a model de nu... Amb un company, van interrompre una classe per llegir un manifest en què demanaven al professor que estava oferint l’assignatura que la fes en català i no en castellà, encara que l’estudiant Erasmus que hi havia no ho entengués... Era capaç d’anar des de Manlleu fins a Núria a peu, i sempre que agafava la guitarra acabaven caient o cançons pròpies o ‘Boletaires’ o ‘Lo tio Pep’.
Avui he dinat amb el Lluís i en Mikel, un company seu –i molt amic- de promoció i un d’aquests personatges mítics de la carrera. Segons diuen –jo no vaig coincidir amb ell en gairebé cap assignatura-, feia preguntes que deixaven els professors sense resposta: com és que hi ha peixos als llacs d’alta muntanya? Com es fan els diners? I altres preguntes més surreals que ja no recordo (ara que rellegeixo les que he dit, no semblen gaire excepcionals, però es veu que sí, que era molt peculiar)... Em fa gràcia –i al Lluís més, perquè el coneix molt més que jo- de veure com aquest xaval, que viu tant a salto de mata, se’n va sortint. Ha estat vivint per mil llocs i fa uns mesos li van donar una feina a la Xina. Allà hi ha conegut un britànic i han obert una empresa..., les oficines són al seu pis, però ja tenen 3 treballadors. Mira, no deixa de fascinar-me... I la veritat és que tinc la certesa que acabarà fent coses molt interessants.

Per fer un favor i per quatre duros

Avui he tornat a les andades. Feia temps que no feia de monitora d'educació ambiental, cosa que he fet molt puntualment -per sort- a la meva vida. Sempre que ho he fet he acabat esgotada i he arribat a la conclusió que això dels nens, no és lo meu.
El Lluís em va comentar que una de les monitores de l'stand de la Fundació Agbar al Festival de la Infància estava malalta. Necessitaven una substituta urgentment i, tot i que em vaig oferir mig en broma, al final ha estat que sí, que realment els feia falta. Dos dies, d'11 a 20h i una hora per dinar al migdia, 8.5 euros bruts l'hora. Com a mínim, ara que no tinc ingressos fixos, podré cobrir les despeses dels excessos nadalencs... Però és una feina que us la regalo... Estic mig afònica, m'adono que no els he explicat ben bé allò que calia i dubto de la meva capacitat pedagògica... Tinc agulletes d'ajudar els nens a baixar per una mena de tobogans que hi havia entre prova i prova. Aquesta nit somiaré amb els culs dels nens que he hagut de veure i aguantar perquè no es fumessin una hòstia a l'hora de tirar-se pels tobogans que us he dit abans (s'havia de baixar d'esquena), amb els nens grassos, els prims, els esporuguits, les nenes precioses, les fashion, els que van de sobrats i que no deixen fer res als altres, nenes que et diuen que per estalviar aigua a casa tiren a cadena quan ja han fet uns quants pipís, nens que et confessen que la mare llença les deixalles del menjar pel vàter i llavors tira la cadena, nens que, un cop ja són fora, criden el teu nom per saludar-te, i voluntaris de la Creu Roja sexagenaris(en concret, un 'pobre voluntari', com ha dit) que et demanen que t'ho curris i els donis, si no és compromís, una de les bosses de regal que es donen al final del circuit i reservat als nens que hi participen (li he dit que no...!!!). Se m'ha fet estrany treballar de nou envoltada de nois amb rastes i de noies amb pantalons de pana i bótes de muntanya i samarretes hippies de ratlles o de parcs naturals de l'Estat. M'he sentit una mica 'vella': crec que tenen entre uns 20 i 23 o 24 anys. Se m'ha fet estrany, també, que el meu jefe sigui el meu amic Lluís.
Bé, per a aquells que hi estigueu interessats, em trobareu al Pavelló número 1 de Montjuïc treballant com una burra...

Primer Nadal a Catalunya

Sempre hem passat els Nadals a Múrcia, però ara que els dos avis ja són morts, han estat les meves tietes, la Rosita i la Pili, qui s'han desplaçat cap aquí per passar-lo en família.
Per primer cop, he menjat sopa de galets amb pilota i gall dindi farcit.
Les tietes, tot i que van tot el dia vestides de negre -pel dol, és clar-, semblen contentes. Mengen i riuen, es distreuen. Se'm fa estrany veure-les aquí. Els he ensenyat el vídeo que em van fer a Bloomberg, en què jo presentava, com a exercici, un telenotícies. Crec que els encanta perquè em veuen maquillada! Haha... M'adono que sí, que m'assemblo, a més del meu germà, a la Pili.
Aquesta tarda han vingut les tietes per part de mare a veure'ns, el tiet Joan, un cosí i dues cosines. I també els dos fills del meu cosí, el Joan i la Mireia. Els he donat un bastonet de caramel com a minidetall que els ha cagat el tió, hem jugat al '¿Quién es quién?' i els he ensenyat -és l'enèsima vegada que l'ensenyo- el ditxós DVD amb el meu 'exercici'.
Amb tot, em sento ansiosa, a casa. Necessito fer coses: anar a passejar, sortir, anar al cinema. Suposo que, després de portar una vida més activa com la que portava a Londres, m'he d'acostumar a ser capaç de passar estones a casa, sense fer res...
M'he de posar en marxa amb la feina de la uni, però em fa mandra començar...

Ja sóc aquí...

...i les coses sembla que no hagin canviat tant. A casa tot igual, la iaia una mica més vella, ma germana amb els cabells més llargs. El cotxe, tant desordenat com estava abans de marxar; encara hi havia posat el mateix cassette que fa tres mesos...
Divendres, l'endemà d'haver tornat, vaig buidar la maleta, tirar la roba a rentar, saludar la iaia i endreçar una mica. Cap a les dues vaig enfilar cap a Barcelona. Havia quedat per dinar amb un noi que, almenys durant els últims sis mesos abans de marxar, ha estat molt especial per mi. Em vaig alegrar de veure'l, però admeto que se'm va fer estrany: si llavors cada dia que passava ell feia que fos excepcional, ara em temo que tot s'ha refredat i ha desaparegut. M'entristeix, però m'imagino que la vida avança i la nostra percepció de les coses -i nosaltres, evidentment- canviem. El trobaré a faltar, però.
Al vespre vam anar a veure el Jarvis a Razzmatazz. La veritat és que vaig disfrutar molt més veient-lo a ell que als Ocean Colour Scene. És tot un personatge, molt fresc, intel·ligent i..., sí, sexy. M'encanta com balla. És una llàstima que no em sabés gairebé cap de les cançons del nou disc! Les introduccions i comentaris que va fer abans de cada cançó van ser divertidíssimes. Va rematar l'hora i un quart de concert amb una versió xulíssima del 'Satellite of Love' del Lou Reed, i em va encantar...

El viatge de tornada

El comiat va ser emotiu. M'imposen massa, aquells moments en què sóc la protagonista, l'homenatjada. Crec que aquesta és una de les raons per la qual em faria pànic casar-me: no suportaria ser observada en el moment que camino cap a l'altar, mentre el meu (afortunat, és clar) futur marit m'espera per enllaçar-nos...! Bé, la qüestió és que ens van cridar a la Violant i a mi per donar-nos una agenda amb fotografies de Londres i una postal signada per tots... No vaig ser capaç de dir res, vaig plorar una mica..., i em vaig sentir una mica bleda...
Vaig recollir les coses, signar els papers i les de recursos humans em van acompanyar fins a la porta, no fos cas que m'endugués informació confidencial (!). Vaig anar a comprar unes coses i vaig tornar al cap d'una estona a buscar l'equipatge i acomiadar-me, aquest cop com a suposada 'visita' de la meva companya (la recepcionista em va preguntar: "ha estat mai, aquí?"). Vaig agafar les maletes, em vaig acomiadar de tots i vaig sortir esperitada per anar a agafar el tren amb els meus altres tres companys: el Javier, el Ricard i l'Ariadna. Sort en vaig tenir d'ells, que em van ajudar amb l'equipatge!
L'avió va sortir amb una mica de retard degut a la boira, però vaig agrair fer un últim cafè a l'Starbucks de Stansted amb els meus ja ex-companys, i acabar de xafardejar una estoneta. Els trobaré a faltar!

Bye bye

Ahir, pica-pica de comiat, primers símptomes de nostàlgia i tarda divertida: em maquillen i em fan presentar un informatiu -és només una pràctica. Es fa estrany veure's: no m'agrado, les cares que faig, la veu... Sóc igual que el meu germà!
El Nikos em fa una visita relámpago per portar-me un CD amb música grega que li vaig demanar, un souvenir.
Feina fins a quarts de nou, sopar al Busaba per acomiadar-me de la Chiara. Demanem de nou els calamars tan bons i acabem fartes de l'albanès que té assegut al costat. Em faig fotos amb ella -gairebé no en tenia- i marxem. Són quarts d'onze i encara m'he de fer la bossa...
Un cop a l'hotel, vaig a la sala d'estar per connectar-me a internet. Carrego de saldo el mòbil i conec un dentista brasiler simpatiquíssim (l'Andrea -suposo que s'escriu així!). Viu a Denver des de fa cinc anys, és amb uns familiars de viatge i d'aquí a pocs dies marxa cap a Dubai. Xerrem una estona i marxo a l'habitació. Aconsegueixo tancar la maleta, però he de posar algunes coses en una altra bossa... Ja veurem com me'n surto. Per sort, tres dels companys de la feina vénen amb mi a l'aeroport -dos agafen el mateix vol i tot- i m'ajudaran.
És estrany pensar que ja marxo, que d'aquí a una setmana, on som la Violant i jo ara, hi haurà el Quim i la Núria (els trobaré a faltar a Barcelona...). Però tornaré...

Recta final

El Busaba, per dins

Encara tinc cremor d'estómac de l'English breakfast d'aquest matí a l'hotel. Aquesta ha estat la meva primera nit allà, després que ahir fes la mudança a corre cuita de casa la Nadia. He dormit intranquil·la, amb aquella por d'haver-me oblidat alguna cosa a casa seva degut a les presses a l'hora de fer la bossa. He passat fred però ja m'han dit que ho solucionarien, que no funcionava la calefacció però que avui ja hi aniria un noi a arreglar-ho.
Ha estat un cap de setmana genial. Divendres no vaig fer res de bo, estava destrossada després d'una setmana dura de feina. Dissabte em vaig llevar relativament d'hora. Per sort, la Nadia havia de marxar a fer no sé què i em va deixar sola a casa. És un luxe de què no gaudeixo gaire sovint... Total, que vaig posar Los planetas prou fort com per sentir la música des del bany i vaig prendre una dutxa amb la porta oberta. Però aquesta pau va durar poca estona. Quan ja estava acabant de dutxar-me vaig sentir que s'obria la porta del carrer. Era la Nadia, que necessitava imperiosament anar al lavabo. Li vaig preguntar si havia de fer pipi o caca..., i havia de cagar. "És que és el que em passa després de prendre'm el cafè", va dir. I, ostres, és que el bany és molt petit i a la banyera no hi ha cortina... I el WC està gairebé enganxat a la banyera!!! O sigui que més o menys vaig tapar-me una mica i em vaig seguir tirant aigua calenta per no destemplar-me mentre ella s'asseia a la tassa i alliberava el presoner. La confiança fa fàstic, i mai més ben dit, tu... Quan s'eixugava vaig girar dissimuladament la cara, no tinc ganes de veure aquestes coses... Quan ja estava i s'havia de pujar les calcetes es va girar i em va posar el cul a la cara. Vaja, al·lucinant... Però bé, deixem de banda els detalls escatològics... Un profe em va dir que segurament he après molt més com a futura periodista vivint amb aquesta senyora que no pas fent les pràctiques a Bloomberg... I no dubto que té raó...!
Quan vaig estar llesta vaig fer camí cap a Camden. Vaig equivocar-me de direcció al metro -no sé on tinc el cap últimament-, però al final hi vaig arribar. Trobo que hi ha molta merda, en general. A totes les botigues hi ha si fa no fa el mateix menys en algunes, que són una excepció. Crec que el que val més la pena és l'ambient. Sí, hi ha molts turistes, però també molts gòtics i sinistres i punkis. Vaig comprar alguns regals de Nadal i autoregals, vaig menjar un pie -pastís de carn- amb puré -mash- molt fastigós en un lloc que esmentava la meva guia. Vaig compartir taula amb una família una mica friki, amb una matriarca coixa, grassa i miop però agradable.
Vaig riure molt amb una manifestació de com 1.000 Santa Claus que repartien cols de Brussel·les i cridaven "What do we want? Christmas!!!! When do we want it? Noooow!!!!", simplement pel gust de passar-s'ho bé. Tot seguit, vaig anar cap a casa.
Necessitava descansar una estona i preparar-me pel concert. Havia quedat amb la Chiara a tres quarts de set. Vam anar a sopar a un tailandès -el Busaba Eathai, a Wardour Street- on vam compartir una taula quadrada i immensa amb 10 persones més i, per 15 lliures cadascuna, vam disfrutar com porquetes, especialment amb els calamars arrebossats i assaonats amb suc de llima. Brutal, crec que no havia disfrutat tant en molt de temps. I llàstima que no tenen postres... Tot seguit vam recollir les entrades i vam fer temps en un Starbucks, jo amb un Mocha entre les mans i ella amb un Skinny gingerbread latte amb nata per sobre.
El concert va estar prou bé. El vam mirar des de la balconada per dues raons: no ens flipen ni ens coneixem gaires cançons i per això preferíem veure'ls bé, no necessitàvem tant ballar/viure el concert; gairebé tot el públic eren tios i anaven una mica passats de voltes.
Tot seguit vam compartir un gelat i, ella, de nou, es va prendre un cafè, i vam marxar cap a casa. Jo, a peu i glaçada. Ella, en taxi.
Paral·lelament, el meu company de feina havia disfrutat del concert del Jarvis a què jo hauria volgut anar... (Per cert, m'ha dit, ara que li ho he preguntat: hola, malisimo, me temo.. a mi me daba un poco de curiosidad pero la verdad es que las mejores partes fueron cuando dejaba de tocar y armaba un monologo.. y el sonido era horrible tb, que decepcion..". Vaja, a veure què tal el concert de divendres, doncs.
Diumenge vaig anar també de compres. Aquest cop, a Spitalfields, un mercat que hi ha molt a prop de la parada de metro i de tren de Liverpool Street. No he anat a gaires mercats, però aquest m'encanta. I amb la proximitat del Nadal, encara estava més maco. Roba, formatges, joies, bolsos i sucs naturals; i un pie molt més bo que el del dia anterior.
Vaig passar per Camden de nou per comprar unes coses que m'havia demanat la Nadia i vaig saludar els familiars que l'havien vinguda a veure abans que marxi cap a Sitges: la tieta -una vella xuclada, de metre 50, amb ulleres de cul de got i amb una parpella mig caiguda, amb un cendrer i una cigarreta fumejant penjant de forma perenne entre els seus dits; la cosina, que semblava de cera i portava un bucle i un tupè amb 100 ml de laca, com a mínim; el marit de la cosina, alt i amb una mica de panxeta birrera; i el Dustin, el fill de la Nadia: primet, amb veu ronca però fina, una miqueta amanerat, amb un català perfecte -llàstima que no fa les esses sonores- però que sembla un tros de pa.
Vaig fer la bossa a tota merda i em vaig arreglar també a tota merda. Per sort, el Nikos em venia a buscar en cotxe i em va acompanyar a l'hotel per deixar les meves coses.
Vam sopar al Yauatcha, un japonès molt xulo que hi ha al Soho. Força car i bo, però la veritat és que el dia anterior, al Busaba, vaig disfrutar més i per força menys diners... I ell, la veritat és que estava guapíssim. Per sort s'ha tallat els cabells; anava amb una camisa -no sé què em passa, però m'encanten els nois amb camisa- i americana. Va estar charmant. M'agrada i no sé per què, perquè som tant diferents i incompatibles!
Ens vam intercanviar els regals de Nadal: jo Kill Bill, i ell un penjoll preciós de l'illa de Naxos (una caracola d'aquestes erosionades perquè no et posin un mal d'ull). Sempre n'havia volgut un. I tot i que aquest no el va comprar per mi, sinó que l'havia comprat molt de temps enrere, em vaig emocionar una miqueta.

Clissada...

Ahir em vaig 'emprenyar' una mica amb els meus companys o, més aviat, vaig passar vergonya... Veig que, si en alguns llocs em guanyo la fama de xafardera, en d'altres me la guanyo de golafre...
Va ser un dia molt estressant. Va haver-hi més feina del que és habitual i la meva companya va fer festa. Però semblava que alguna cosa m'alegraria el dia...

A les 9.58 del matí m'arriba aquest e-mail:
"Chavales, galletas recien hechas en la mesa comedor, la del al lado de alex!"

I a les 9.59:
"del marks and spencer. eh?"

Vaja, que com que tenia pressa per la feina que tenia, vaig anar corrent cap a la taula de l'Àlex. I allà no hi havia res. Només la capsa buida de les galetes que jo havia dut feia uns dies... I llavors els vaig mirar, estranyada, i tots es van fotre a riure: "has tardado 2 minutos, sólo 2 minutos!!!!". Quina vergonya! Em vaig posar com un tomàquet... Però bé, en el fons em va fer gràcia. Segur que, així, encara que només sigui per aquesta debilitat meva, no m'obliden. És trist, però, pensar que et recordaran per la teva golafreria i per haver-te après els horaris en què posen les coses bones a la cuina de l'empresa...
Total, que ahir vaig començar a currar a les 5.45 a.m. i vaig plegar a les 19.30 -admeto que algunes d'aquestes estones vaig mirar el correu i llegir blogs i fotologs d'amics, coneguts i, fins i tot, desconeguts i de qui ja sóc addicta-, però ho vaig fer sense cap galeta del Marks and Spencer desfent-se entre els meus sucs gàstrics. Sí que ja en tinc alguna al mitxel·lin o a la cartutxera, d'això n'estic segura...

Queden algunes coses interessants per explicar de la setmana que ara tot just s'acaba..., però no estic in the mood. Ja vindrà.
Em queda menys d'una setmana aquí, i ja m'atabalo... He d'anar de compres, a un concert i a un musical..., acomiadar-me dels companys de feina, de la Nadia, i de la resta de coneguts (amics?) i diumenge fer mudança cap a un hotel que hi ha a prop de casa, perquè la Nadia se les pira a viure a Sitges. Em fot pal haver de fer les maletes. I en teoria fer un treballet per la uni... A sobre, tinc molts mocs i mal de coll, i poc menjar i poc apetitós a la nevera i al rebost perquè l'he d'anar gastant abans de pirar (bé, vaig preparar mig quilo de tabulé però no m'ha quedat gaire bo i ja l'he avorrit).
Bé, bon cap de setmana i prometo més posts i més interessants.

El pecat capital

La gola. Em perd, ja ho sé. I és que, realment, menjar és un gran plaer..., i m'encanta descobrir nous gustos i plats. De fet, una de les coses que més m'agrada de Londres és que pots trobar restaurants boníssims i de totes les nacionalitats que puguis imaginar-te. I és una llàstima que no hagi pogut anar a tants com voldria...
Ahir, per exemple, vaig quedar amb la Chiara per acabar de veure una exposició molt interessant que fan a la Barbican sobre fotògrafs europeus del segle XX. Bàsicament, s'explica la història del vell continent a través de diferents objectius. La veritat és que només coneixia un o dos dels fotògrafs, i en vaig descobrir alguns de molt sorprenents.
Tot seguit, vam agafar el metro de nou per baixar a Angel i caminar un bon quart d'hora fins a anar a parar a un dels restaurants que recomanava la meva guia. Es diu 'Zigni' i és al número 330 d'Essex Road. És un restaurant eritreu. No sabia gaire què esperar-ne, i com que la geografia no ha estat mai gaire el meu fort, no tenia ni gaire clar per on queia Eritrea...
Per 10 lliures cadascuna vam agafar un plat a compartir, en què en principi hi havia una selecció del xef. Al cap d'una estona ens van portar un plat immens, com de mig metre de diàmetre i amb una mena de crêpe gruixudeta (es diu injera) i també enorme -tant com el plat, de fet. A sobre, diferents muntanyetes de menjar: carn picada amb salsa picant, xai amb salsa, verdures, llenties vermelles picants, cuixes de pollastre. I no hi havia coberts. La idea és que vas 'estripant' la injera, i amb el tros que t'endús, vas agafant el menjar i te'l poses a la boca. La veritat és que era tot molt bo i, sobretot, va ser divertit.
Vam fer una foto al nostre plat, però al local la llum era molt tènue i no es veu gens. Si fa no fa, es com el que es veu a la foto de dalt.
Després del gust una mica agre de la injera i del picant de les salses, ens vam menjar un tros de pastís de xocolata amb una bona de gelat de tiramisú boníssims...

You'll have to wait for me, Jarv

Aquest dissabte vaig a veure els Ocean Colour Scene i el dia 22 vaig a veure el Jarvis amb el meu germà i la meva germana. Les entrades les regalo a l'Spinetto, el company de feina argentí i una mica popero (tot i anar amb trajo i enclenxinat, a les festes punxa discos -sovint de segona mà i comprats per 30 penics).
P.D. Em fot, perquè per una vegada que em toca alguna cosa que em feia realment il·lusió, no ho aprofitaré... Però bé, crec que és el millor que podia fer.

El dilemma: Jarvis o Ocean Colour Scene?

No comptava que tindria tanta bona sort... Fa un mes vaig comprar una entrada per anar a veure els Ocean Colour Scene amb la Chiara aquest dissabte. És precisament el dia que el Jarvis Cocker actua a Londres. Les entrades fa segles que estan esgotades, i Bloomberg en sortejava 2..., i m'han tocat. Què faig? Em fa molta gràcia veure el Jarvis, més que els Ocean Colour Scene, però per aquests últims he pagat una entrada de 27 lliures i deixaria penjada la Chiara... De moment ella mira de trobar algú amb qui anar-hi. I jo, potser com l'altre dia, no tindré ningú que m'hi acompanyi? Ma germana diu que mirarà bitllets per venir, aviam si és veritat!
Cançó: Don't let him waste your time, del Jarvis. L'única que he sentit del nou disc...

Ansietat

Amb les hores que porto aquí, ja tinc avorrida la panoràmica que tinc des de la meva taula...
He de fer temps fins a les 5... M'ha tocat una entrada per anar (sola) a un concert d'un grup de qui no havia sentit a parlar, i no me la donen fins llavors. Em fa una mica de pal anar-hi, i a sobre m'he de llevar a les 4.45 del matí... Però em sabia greu renunciar a l'entrada, per un cop que em toca alguna cosa...
De vegades, aquestes petites esperes es fan eternes. I jo sóc ansiosa de mena. M'he mossegat les ungles i les pells, he caigut en la temptació de menjar alguns dels Doritos que la meva companya m'oferia -quin delicte, m'he de controlar...- i he trucat mil vegades dos dels meus companys (perdoneu si m'he fet pesada, estava tant avorrida...!). Volia haver escrit aquí les coses que he fet aquest cap de setmana o avançar una mica de feina, però no m'ha vingut de gust. Només necessitava fer que el temps corrés.
Avui sento que necessito socialitzar-me. M'agradaria ser a la uni i poder xerrar amb els companys al bar. Ho trobo a faltar. Riure i xafardejar, criticar a uns i altres. Prendre un cafè amb llet d'aquells tant infectes, sortir de la universitat i trobar-me al mig de la Rambla. I allà, decidir espontàniament d'anar a prendre algo, d'anar al cine, o passejar. Aiaiai...
No sé, estic nerviosa. Ahir no podia dormir i a sobre la Nadia m'ha fet despertar mil vegades. No és la primera vegada que em fa partícep del seu insomni movent cassoles, obrint el forn, encenent els llums.
Bé, ja són les 5.

Més val tard que mai!

No sé de qui és aquesta foto, però em posa de bon humor
Tot just treia el tupper amb els tortelloni ai funghi que m'he comprat per dinar -deliciosos- que he vist que tenia un sms al mòbil. Pensava que era de la Chiara, per parlar de què fem aquesta tarda. Però no. Ha estat una sorpresa, i m'ha fet somriure. Són xulos els dies que veus que hi ha gent maca al món. El sms diu:

"Hi Angels. I just moved into flat 9&read your note. Perhaps a little late for you. But I should have internet from the 9th - you're welcome to use it for free. I hope you're enjoying your job - I, too, am a placement student (doing various 'green jobs'). Owen"

Green grass

Fotografia d'Anders Petersen, autor descobert fa dos dies en una galeria de Londres, la Barbican
Aquests dies són d'aquells en què l'herba del veí sembla més verda. Estic una mica apagada, tinc ganes de recuperar l'optimisme i les ganes de riure amb sinceritat, de sentir aquell pessigolleig dins meu, de sentir-me viva.
No sé cap a on va la meva vida. Li ho comentava a un ex-professor meu, tutor del meu projecte de fi de carrera (i amic). Li manifestava la meva preocupació pel fet que crec que a aquestes altures ja ho hauria de tenir clar. Sempre em diu coses tan simples, però molt renconfortants. Que et responguin un e-mail immediatament, rubricat amb una frase tant òbvia com "Per cert, amb 26 anys jo no em preocuparia gaire sobre si ets o no gran per fer determinades coses", és l'única cosa que et fa falta per somriure i carregar-te d'energia en dies així.
Em preocupa com serà tornar a casa. No sé si he canviat (físicament, sí: m'han crescut els cabells i també la massa lipídica), si he millorat com a persona, si he après (suposo que sí, però ara no en sóc gaire conscient). Crec que el que sí que hauria d'haver après i no he fet és a pensar menys, a donar menys voltes a les coses.
Sovint em pregunto com estarà tot allò que vaig deixar. Igual? Al cap i a la fi, per mi és com si hagués passat molt de temps; allà, les coses sembla que vagin més a po a poc.
Començaré una altra etapa. Per uns mesos, si res no canvia, em dedicaré 'només' a la carrera i al periodisme -si aconsegueixo fer alguna col·laboració. Tinc curiositat per saber com va, i ganes de ser de nou 'només' una estudiant. Espero no avorrir-me.
Bé, ja falta menys per descobrir-ho.

Bar Italia (II)

Foto del Bar Italia durant el Mundial de futbol

Gràcies a ma germana, aquest cap de setmana vaig descobrir que Pulp té una canço dedicada al Bar Italia...

Bar Italia, per Pulp

Now if you can stand I would like to take you by the hand, yeah
And go for a walk past people as they go to work.
Oh, let's get out of this place before they tell us that we've just died.
Move, move quick, you've gotta move.
Come on it's through, come on it's time.
Oh look at you, you,you're looking so confused just what did you lose?
If you can make an order could you get me one.
Two sugars would be great 'cos I'm fading fast and it's nearly dawn.
If they knocked down this place, this place, it'd still look much better than you.
Move, move quick, you've gotta move.
Come on it's through, come on it's time.
Oh look at you, you, you're looking so confused, what did you lose?
Oh, it's ok it's just your mind.
If we get through this alive I'll meet you next week, same place, same time.
Oh move, move quick you've gotta move.
Come on it's through, come on it's time.
Oh look at you, you, you're looking so confused, what did you lose?
That's what you get from clubbing it.
You can't go home and go to bed because it hasn't worn off yet
And now it's morning there's only one place we can go.
It's around the corner in Soho where other broken people go. Let's go.

Chiara has left

La setmana passada, aquesta noieta del nord d'Itàlia, amb 18 anys acabats de fer, compradora compulsiva i aspirant a ser fotògrafa de moda va discutir-se amb la N. G. I dues vegades. La raó sempre ha estat la mateixa: segons la N., la Chiara era molt desendreçada i no feia res a casa; ni tan sols sabia posar la rentadora.
Dos dies després de la primera enganxada, la N. va sortir amb la mateixa discussió. Es van escridassar i la Chiara va decidir fer les maletes i marxar de bon matí, mentre la N. roncava amb la panxa de perfil per no ofegar-se, la ràdio en marxa i la bossa de Haribo mig buida a la tauleta de nit.
Em va enviar missatges i em va posar al corrent de com havia anat tot per telèfon. Mentre tornava cap a casa, em preparava psicològicament per trobar-me la Nadia enfurismada, per aguantar com el relatava els fets i rajava de, fins feia unes hores, la nostra companya de pis. Vaig fer com si no sapigués res, li vaig dir que sí a tot. Em va ensenyar la ja exhabitació de la Chiara. Havia deixat escombraries i coses que no volia: desodorants encara nous, perfum, cremes, llimes per les ungles i roba. A la cuina, l'armari del menjar i la nevera encara eren plens. Vaja, el somni d'una dona carronyera com la Nadia...
En efecte, ahir quan vaig arribar a casa després de quatre dies d'absència, l'armari de la Chiara ja era buit i no hi havia rastre de les seves coses a la nevera. Pel que fa als desodorants i altres capritxets apetitosos -sobretot, si no els has pagat tu- que m'havia afiançat (alguns dels quals per tornar-los a la propietària si és que encara hi estava interessada), havien desaparegut de la meva habitació i estaven al prestatge del lavabo de la N.
Trobaré a faltar la Chiara. Donava una mica d'alegria a la casa i era xulo compartir la sobretaula els vespres i poder rajar juntes de la Nadia. Ens seguirem veient i jo, sempre que pugui, intentaré passar el mínim d'hores possible a casa. Pa lo que me queda en el convento, me quedo dentro...
La cita: 'Estava al wàter i la Chiara va obrir la porta i va continuar a escridassar-me i a discutir, i jo sense poder acabar de fer les meves necessitats' - N. G. dixit.

Fujiya and Miyagi

A meitats de setembre, l'Oriol, ma germana i jo els vam veure actuar al Trash Club de Londres (http://www.trashclub.co.uk/) però no ens van agradar gaire. Aquest cap de setmana, en què entre d'altres coses he fullejat de nou la premsa catalana, vaig llegir que eren al cartell del nou festival 'Primavera Club'. Ahir vaig agafar l'avió amb ells. Veig que de moment volen amb Easyjet. No sé si volaran mai amb un jet privat com el Julio Iglesias.

Absències

'La double vie de Véronique', de Krzystof Kieslowski

Dimecres 29. En un mateix dia, i per ordre cronològic, la Chiara va marxar de casa (per incompatibilitats amb la Nadia), el Nikos i jo ens vam adonar que allò que teníem -fos el que fos- no portava enlloc. Poca estona després, quan ja era a casa, em van dir que el meu avi havia mort.

Cançó: Barcelona, del Rufus Wainwright. Perquè la vaig tenir al cap mentre anava en taxi cap a Victoria per agafar el Gatwick Express i als timpans mentre viatjava hores després en cotxe cap a Múrcia.

Sunday Telegraph

La meva cara el dia que vaig veure al Sunday Telegraph les meves fotos robades amb el Jude Law al seu jardí a la mansió que té a Maida Vale. Ara enteneu per què ho ha deixat amb la Sienna Miller...? Ben mirat, és sorprenent que un diari tant seriós publiqui frivolitats com aquesta... És que la premsa avui en dia...!
Ara en sèrio: la foto és de fa més d'un mes, en un cafè sicilià en què tot és boníssim i que és a Pembridge Road, a Notting Hill. Un descobriment que vaig fer al setembre amb la meva germaneta. Arancì, xocolata més espessa d'allò que és habitual a Londres -no tant com l'espanyola-, cannoli, pizza, pasta i amanides amb mozzarel·la de búfala tendríssima...

Spinto Band-Oh Mandy

Una banda que havia sentit anomenar però que no vaig escoltar fins fa un parell de dies. I ara que he sentit aquesta cançó, no puc deixar d'escoltar-la! El vídeo és bastant xulo, per cert.

Museu d'Història Natural

El Natural History Museum per dins...

Dissabte vaig visitar el Museu d'Història Natural. És a prop de South Kensington, en un edifici preciós tant per fora com per dins; immens.
A fora, ara hi han posat un mercat de Nadal bastant cutre, i una pista de gel força petita i superpoblada de patinadors novells i disposats a gastar-se almenys 10 lliures per hora.
El Museu d'Història Natural és molt didàctic. Per això estava infestat de pares amb nens excitats per veure els dinosaures i contents que plogués perquè així s'havien pogut posar les katiuskes.
Em vaig agobiar de tanta gent, només d'entrar-hi! Però ho va compensar l'entorn. Vaig pensar que em recordava a l'escola on estudia el Harry Potter (Hogwarts, si no m'equivoco).
Degut a l'agobiament, vaig decidir entrar a visitar una exposició de fotografia de natura a què em convidava Bloomberg -tenia una entrada per a dues persones, o sigui que vaig convidar-hi a una noia de la cua- : Shell Wildlife Photographer of the Year. De debò que va ser espectacular, em va encantar i vaig al·lucinar especialment amb les fotografies de les categories de nens de fins a 10 anys i de les dels nens d'11 a 15 anys... Ni jo, ara amb 26, les faria tant bé...!

Llibre: The catcher in the rye, del J. D. Salinger. Part de l'aventura del Holden Caulfield passa al Museu d'Història Natural (però de Nova York).
Una sèrie: Friends, perquè al Museu d'Història -també de Nova York, és clar-és on treballa el Ross!

Espero poder passar per NYC en els propers mesos i comprovar quin mola més...

Poso una mostra d'algunes de les fotos que em van agradar més:
Un banc de peixos al fons marí de Formentera


Unes hienes carronyant la pota d'un elefant a Botswana


Uns pingüins a les Falkland Islands -no sé on són, ho sento. Sembla que estiguin a punt de fotre's d'hòsties!

Vivienne

Divendres, després de la feina, vaig afanyar-me a anar a l'Institute of Contemporary Arts (ICA). Després d'una odissea de viatge (la línia de metro que havia d'agafar es va suspendre i per arribar a la meva destinació vaig haver de canviar 3 cops de metro), vaig arribar a la meva destinació. L'objectiu era assistir a una xerrada d'un periodista de la secció de moda del Sunday Times. Va ser divertit i interessant, però admeto que el cansament em va poder...
Tot seguit, pàl·lida, amb la melena pèl roja recollida, un vestit de vellut negre i una copa de vi negre a la mà, va aparèixer la Vivienne Westwood, cèlebre dissenyadora de moda, 'creadora' de l'estètica punk i la dona que vestia els 'Sex Pistols'. L'entrevistava una tal Brenda Polan.
La veritat és que no em va entusiasmar ni sorprendre gaire res del que va dir. Em va semblar divertida i peculiar. Perdia el fil de la conversa cada dos per tres, s'enrotllava com una persiana i es disculpava per fer-ho. Ho deia mentre es posava la mà al front. En el fons, però, com qualsevol cosa nova, va ser interessant.

La dormeuse

Fotografia de la sèrie 'Les dormeurs' (1979), de Sophie Calle.
Oui, c'est moi... La dormeuse perquè m'he adormit una bona mitja horeta avui.
Això d'haver de llevar-se a les 4.35 a.m. un dilluns per anar a treballar és fatal... Després de dos dies seguits, divendres i dissabte, d'anar a dormir a les 4 de la matinada i llevar-me a la una, ahir a la nit no hi havia manera d'adormir-se...
M'he dutxat, vestit i rentat les dents i la cara en 12 o 13 minuts. En moments així, em pregunto com és que en condicions normals trigo més de mitja hora. Dec ser tonta, perquè podria dormir una bona estoneta més.
Resumint: estic fatal, m'adormo per les cantonades, tallo els vídeos a càmera lenta, m'han de repetir les coses dues vegades... Un desastre... Avui, a les 9.30 al llit!

Red morning

Aquest es el titol d'una canso dels Devics, el grup california que estic escoltant ara mateix. Un descobriment que vaig fer cap al 2002 o aixi amb el Ruben. Eren teloners d'un grup que es diu -es deia, perque crec que s'han dissolt- The Delgados (en honor al Perico). Personalment, The Delgados no em van entusiasmar i em van semblar una mica capullos, pero The Devics em van sorprendre. No em vaig comprar el CD, i tot i que podria aconseguir-lo a la Fnac o a Gong facilment, no ho he fet per mandra. Per ara em limito a escoltar les cansons que poden escoltar en el seu web (www.devics.com). Es molt recomanable...
Ahir vaig sopar en un restaurant indi..., i el meu mati diriem que es vermell -intentant trobar una relacio amb el titol del post- perque el meu cul tambe ho esta de tant picant com em vaig fotre. Va ser divertit. El Noruec immens i amb cap rapat que tenia al davant suava la cansalada amb el Madras picant que ens vam fotre. Vam beure cervesa india -Kingfishers- i van parlar de futbol i de cricket. A les 00.07, sessio nocturna d'una peli de crispetes per la qual no estava disposada a pagar 9 lliures: Casino Royale.
Nit agitada: amb alarma anti-incendis a tota pastilla sonant a les 5 de la matinada i tot. Ara estic paint els croissants del Marks and Spencer i el batut de xocolata que acabo de fotre'm... Dutxa reparadora i visita a algun dels llocs pels quals Bloomberg m'ha donat entrades gratis.
Bon cap de setmana i perdo per l'absencia d'accents i de ces trencades, pero no escric des del meu pc!

Dolenta!

Sí, són jelly beans, però és que no sé com es diuen els óssos de goma!
Sí, sóc una dolenta..., perquè mentre la Nadia estén les seves xixes pel sofà i crida si el Madrid perd -és madridista, com no- mentre endrapa un ós de goma rere l'altre, jo agafo els drapans i em fugo sense fer soroll, per no haver de donar explicacions. I llavors es pensa que dormo des de les 9.30... I li diu a la Chiara que sisplau vigili de no fer soroll que jo ja fa estona que estic dormint i estic molt cansada. Ja sé que no és ser gaire transgressor, però té el seu punt d'emoció!

P. D. Carmen i Salvador! No li digueu res a la mare!

Cançó: Nowhere to run, versió de la B.S.O. dels Commitments

Little Miss Sunshine

He trobat aquesta foto en un fotobloc i m'ha vingut de gust posar-la. És l'Olive, la protagonista de Little Miss Sunshine. Com ja vaig dir, em va encantar la road movie protagonitzada per aquesta nena tan maca i la seva família tan freak... No us la podeu perdre...

Ticket to ride

Ja tinc bitllet de tornada. I'm back el 21 de desembre. He de fer una llista de tot allò que em falta fer aquí fins llavors... Per ara, he fet una mini-llista d'allò que faré a la tornada.
Quan torni a casa, una de les primeres coses que faré serà abraçar la meva família, menjar truita de patates i pa amb tomàquet i veure Porca Misèria -que m'ha gravat ma germana- asseguda al sofà i amb el pijama ja posat. No cal que digui que m'encanta aquesta sèrie... I m'encanta el Pere... Qui trobés un home com ell!
Apunto també reveure Buffalo 66, ara que sé que, després de rebuscar-la dotzenes de vegades a la Fnac, ma germana l'ha descarregada d'internet!
La maleta, com sempre, trigaré a desfer-la... I la mare em fotrà la bronca i em recordarà que en aquests mesos que no he estat a casa m'ha trobat a faltar especialment perquè la casa està molt més ordenada i perquè la nevera no es buida ni a tiros...
Poques hores després, faré camí cap a Múrcia, per veure la família per part de pare. 6 hores de cotxe i 5 persones en poquets metres quadrats; ràdio, música al discman, entrepans de llonganissa i de xoriço, mandarines i croissanets de xocolata. Allà, comeremos 'la pava' la nit de Nadal; la sopa con pelota l'endemà, i em fartaré de Suchard. Dormiré amb ma germana al sofà llit a la saleta d'estar; xocaré amb ella, li escalfaré els peus i em despertaré mil vegades.
Anirem al cine o llogarem alguna pel·li, i la tieta Pili ens explicarà els modelets que s'ha comprat i com li ha tallat els cabells la perruquera. La tieta Rosita es fumarà un piti amb aquell davantal en què hi diu 'me importa un pimiento' -i hi ha un pebrot dibuixat- i tastarà com està quedant el caldo, mentre ens explica com li va la feina. Ballarem a la cuina, ens diran que ens hem de maquillar més i que ens tallen els cabells 'a trasquilones' i que no els agrada i evitarem parlar de política. Passejarem per 'La glorieta', per la catedral, per la calle Platería i anirem a El Corte Inglés. Espero que passem pel Salzillo a fotre'ns les botes amb montaditos, verduras a la plancha i bunyols de bacallà i de xanguet...

Observar

Sens dubte, el meu gran hobby.
P. D. Avui no tinc ganes d'escriure. Observaré i prou.

Bar Italia

A Frith Street, un dels carrers que porten a Soho Square, hi ha el Bar Italia. 30 metres quadrats, dos o tres cambrers a darrera la barra vestits de color blanc, una màquina de cafè que treu fum i un mostrador farcit de dolços italians. Contra la paret, allà on hi ha el mirall, hi ha una barra i una fila de tamborets vermells fixats a terra.
Les parets són plenes de fotografies antigues d'artistes, boxadors i altres esportistes italians en blanc i negre, retalls de diari. Fan companyia a la foto de la Kylie Minogue -aquesta sí, a color.
Les cambreres van vestides de negre i porten els malucs embolicats amb un davantal vermell, i serpentegen entre les 6 tauletes i les estufes que hi ha al carrer, i els clients que entren i surten per demanar un capuccino, una xocolata calenta, un tiramisú o una crostata. De la màquina de xiclets no en surten xiclets, sinó Baci, i els cambrers canten "uó ó ó ó" a l'uníson quan sona 'Volare'; ho fan al ritme de la màquina amb què cobren als clients i el frec del drap quan eixuga les tasses i els gots nets. L'últim cop que hi vaig anar, fins i tot un home gran, ben mudat amb el seu vestit de cheviot, es va posar a ballar al ritme de la música que sonava al mig del local.

P. S. Ahir l'Ariadna em va dir que coneixia el bar gràcies a 'Historias de Londres', un llibre d'un periodista d'El País, l'Enric Gonzàlez, i de qui ja fa temps que un amic d'un amic -i ja una mica amic meu, suposo- em va parlar i de què m'ha parlat molta gent des que sóc aquí. Després de saber-ho, em moro de ganes de saber què diu d'aquest lloc, potser un dels meus preferits de Londres. Crec que l'hauré de posar a la carta als Reis!

Perfect day

Mercat de flors de Columbia Road

Vaig rematar un dissabte amb poca cosa d'especial -només una passejada per Notting Hill, on vaig comprar un meló a un bon preu i on vaig fer poca cosa més que comprar-me uns clips molt pop i esquivar turistes espanyols-, amb el millor antídot per la soledat d'aquella tarda-vespre: vaig comprar una caixa de Calippos, un suc de mango, un parell de flams biològics Vrai (són vraiment els millors), i uns petit suís. No m'ho he menjat tot, encara, no..., però és tranquil·litzador saber que -si no és que se'ls endú el mateix fantasma que em va robar els tomàquets-són allà per quant necessiti una injecció hipercalòrica.
Per sort, diumenge va ser millor. Fins i tot diria que va ser un dels millors dies que he tingut aquí. La Chiara i jo ens vam llevar d'hora, vam esmorzar i vam fer via cap al metro. Anàvem cap a Hackney, una mica més amunt de Shoreditch, a un mercat de flors que es troba a Columbia Road.
Va ser espectacular... Quina explosió de formes i de colors! Els floristes que cridaven com peixaters, anunciant el preu de les flors amb la mateixa cantarella cada vegada i sense mirar a la cara de ningú, feinejant entre tiges, fulles, testos i arrels.
Vam acabar prenent un capuccino deliciós en una paradeta emmig d'un pati i vam comprar pa ecològic en un forn deliciosament petit.
Cap a quarts de dotze vam enfilar cap a Brick lane. Vam passejar entre indis, bicicletes robades, roba i quincalles de segona mà esteses pel terra per qui vulgui comprar-les; botigues que venen només pel·lis de Bollywood, galeries d'art i botigues fashion.
Vaig comprar-me una camisa de màniga curta molt maca i un llibre de l'Orwell i vam anar a dinar a un restaurant indi. Vam tornar a casa per fer un te, tastar les pastes i entrar en calor. Vaig fer una mica de maruja a casa i a les 6 em vaig trobar amb l'Ariadna -companya de feina- per fer un cafè i veure 'La tourneuse de pages', una pel·li francesa que no em va entusiasmar.
En arribar a casa, hi havia la Chiara. Em va fer companyia mentre em preparava el sopar i me'l menjava. Vam fer plans per anar a concerts i exposicions, i vaig deixar-li escoltar alguns dels grups que m'agraden. Ella me'n va posar d'italians: Ligabue, Negramaro (diria que el que em va agradar més), Carmen Consoli, Vasco Rossi.
Vaig llegir una mica de 'Las vírgenes suicidas' del Jeffrey Eugenides, i a dormir...

Pintes entre companys

És dissabte. Ara mateic hauria d'estar sopant en un tailandès de prop de casa que es veu que està molt bé però la Violant, la meva acompanyant, m'ha fallat. No puc contactar-hi. Espero que no hagi estat res.
Aquests dies han estat més aviat normalets. Feina a Bloomberg i feina de la uni, tant endarrerida...
Dijous vaig anar al cinema amb l'Oriol. És un conegut de tota la vida, germà d'un dels millors amics de mon germà i ex-cunyat. Fa uns quants anys que està per aquí. Treballa com a dissenyador de cotxes.
Arribem tard tots dos a la nostra cita. Ens foten un cop de canya amb l'entrada (8,5 lliures) i amb les crispetes (les més petites costen 3 lliures!). Me n'agafo de dolces. Entrem corrents, que la pel·li és a punt de començar!
Anem a veure "Little Miss Sunshine". Sens dubte, una de les millors pel·lis que he vist en els últims mesos. M'ha encantat...!!! I a ell sembla que també.
A la sortida, corroboro com n'és de fred... Collons, amb prou feines em pregunta on visc i com m'ha anat aquest mes i poc que porto per aquí. Em diu: bé, jo ja aniré marxant... I llavors enceta un monòleg sobre la seva feina, sobre el seu futur. I m'assabento que sap tot allò que he fet en aquestes setmanes a través del seu pare. Quina paradoxa...
Divendres, pluja i paraigües compartits per fer camí cap al Griffin, el pub on van els companys de feina cada divendres. Gin tonics, pintes de cervesa, copes de vi blanc i shandies. Conec la dona d'un dels jefes i m'assabento que tant ell com l'altre són més joves del que em pensava... Uns 33, 34 anys!!! Jo els en posava uns 40! Com crema això del periodisme, doncs...!!!
El Javier i l'Ariadna es tronxen quan els explico les meves desventures amb la Nadia, i el Javier m'explica la seva situació, també ben peculiar... Viu amb una parella que estan separats..., però que dormen a la mateixa habitació! Un al llit; l'altre, en un matalàs al terra. Ell ha d'aguantar les discussions, o que un li vingui i li demani que li digui noséquè a l'altre i coses per l'estil... En todas partes cuecen habas, diuen.
Torno cap a casa cap a quarts d'onze; estic mòlta... Obro la porta i sembla que tothom dorm. Sento la Nadia que gemega, vaig cap a la cuina i veig de reüll, al lavabo, una ombra. És ella! Em foto un susto... Uuuuuf. Està pixant, i com que no hi ha llum només he vist la seva silueta amb la claror que entra per la finestra que té a l'esquena. I la cabrona es posa a riure...

La meva desesperació per tenir internet

I ara no em digueu que havia d'haver posat l'adreça a la dreta o a l'esquerra, i la data, i que havia d'haver dit yours sincerely o yours faithfully... No m'ho he après mai!

Dear neighbour,

My name is Angels and I’m a student of Journalism from Barcelona. I’m staying in London for 3 months and I’m leaving by the end of December. I’m staying in flat 4, with Mrs. Nadia Guerri, to whom I rent a room. I’m working as an intern in a TV channel.
I brought my laptop from Barcelona, but the matter is that I don’t have a wireless connection at home. I need it to keep in touch with my family and friends and to do my university work. However, I detect the signal of some wireless connections which are near, and I guess that some of them might be yours.
I wonder if you would be so kind to let me use your wireless internet connection. It might sound strange, but I have no other choice. We could share expenses, so it would be ok for me –I would have access to the internet- and it would be OK for you because you would save some money…
I have no problem to make an appointment and talk about it if you are interested in doing me this favor! I give you my e-mail address so that you can write me an e-mail (I can read mail at work) and see whether we can meet. It’s angels_codina@yahoo.es, and my mobile phone number is 07726441011.
Thank you very much in advance!!!!

Angels Codina

Con las manos en la masa

És una llàstima que no se'm carregui al bloc la foto del cous-cous amb pollastre i verdures que em vaig fer l'altre dia per sopar. Aviam si puc penjar-la un dia d'aquests i entendreu per què a casa sóc la reina dels fogons...
Venia del cinema, quan el vaig preparar. Havia anat a veure un documental molt interessant sobre el Brasil que es diu 'Favela Rising'. Tracta de com uns tios creen un grup d'afroreggae (http://www.afroreggae.org.br/) i aconsegueixen que molta gent es dediqui a la música i no es fiqui en el tràfic de drogues. Em feia por que fos un pal, però vaig aprendre, em va commoure i a sobre em va permetre conèixer l'Institute of Contemporary Arts (ICA) (http://www.ica.org.uk/), tot un descobriment. A la sortida, vaig agafar programes d'exposicions i de festivals de cinema que es fan ara mateix, em vaig atabalar (és inevitable..., hi ha tantes coses que voldria fer, tants llocs on anar i tantes coses per veure que no sé per on començar!). Hi havia una botigueta amb llibres molt interessants, postals i d'altres gadgets, i no vaig poder-me resistir a comprar algunes coses. Entre d'altres, un parell de postals de l'Arnold Schwarzenegger: una amb una tovallola i l'altra amb un slip i ensenyant musculatura... Semblants a la que poso aquí. Encara no sé què en faré.
Amb tot, vist que part del meu sou se'n va en activitats d'oci, aquell vespre vaig decidir que tinc ganes de disfrutar: anar a exposicions i concerts, a patinar sobre gel al Tower Bridge o al National History Museum, i a sopar a restaurants exòtics.
Per això sempre que puc em porto el tupper a la feina, i em cuino cous-cous amb verduretes per sopar, que allarga bastant i està molt bo... Tot sigui per poder anar al cinema i a sopar a un restaurant Thai...

El tube

Tot i ser el més antic del món (que algú em corregeixi si m'equivoco), el metro de Londres falla cada dos per tres. A la feina, de vegades els companys riuen quan veuen en un teletip d'EFE que a Barcelona s'ha interromput no sé quina línia de metro durant un quart d'hora i que ha ocasionat el caos i les protestes de la gent. Aquí és el pa de cada dia, i els londinencs ja tenen més que assumit que és més probable que falli d'un moment a l'altre que no pas que vagi bé. A Londres, quan et diuen que t'has d'esperar deu minuts, t'esperes; quan arriba, finalment, el tren -ple de commuters embotits a dins del vagó i agafant-se allà on poden- decideixes -òbviament- esperar que arribi el següent. Però quan et diuen que has d'esperar 20 minuts..., ja surts i et busques la vida: un bus o un taxi. Més d'una vegada he dit que el transport públic de Londres és una merda... Tot i així, segueixo portant la xapa que la Vanessa, la meva ex-companya de feina i amiga que treballa a l'Associació per a la Promoció del Transport Públic (APTP) em va regalar... Una paradoxa, i de què se'n fot el meu amic Nikos -ell només es desplaça en moto o en cotxe.
En aquest sentit, trobo que el metro d'altres ciutats com Madrid, Barcelona o París, no tenen res a envejar al de la capital britànica. Ara bé, si hi ha una cosa que m'agrada del tube és que, en comparació amb el de la majoria de ciutats que conec, és molt més humà. Moltes vegades són els propis conductors qui t'anuncien les parades i et diuen les incidències que hi ha a la xarxa -amb tantes que n'hi ha, trobo que la seva tasca és molt necessària... Però també es permeten algunes llicències humorístiques.
Sense anar més lluny, fa dos divendres, quan el Lluís encara era per aquí i anàvem cap a Brixton per veure el concert dels Gotan Project, el conductor ja va dir: 'vinga, va, deixeu entrar a la gent, que és divendres i tots volem arribar a casa'. El tio va anar fent comentaris conyons al llarg del trajecte i, finalment, quan vam arribar a la nostra parada, que era al final de la línia, va començar a cridar 'The end!!!!! The eeeeend!! The eeeeeeeeeeeeeeeeend!!'. Per fi!!! Ja hem arribat! Ja som a cap de setmana! Espero que us ho passeu molt i molt bé!'.
A la gent li va fer tanta gràcia que fins i tot n'hi va haver que es van quedar per esperar que sortís de la cabina per poder-lo saludar...

Lei

Lei è Nadia Guerri. Una italiana d'uns seixanta anys que porta tota la vida vivint al West End. Una italiana atípica, perquè no sap cuinar. Resulta que jo sóc l'experta als fogons en aquesta casa...
De fet, l'edifici que veieu en aquesta foto és casa seva (i meva durant unes setmanes). Visc a Newman Street, un carrer perpendicular a Oxford Street i infestat de productores de televisió. L'he trobat per casualitat quan l'he buscat al Google.
El pis és acollidor però bastant kitsch. Té menjador, cuina, lavabo i tres habitacions. La moqueta és rosa fúcsia, ja grisosa i en alguns punts descolorida per totes les vegades que l'han trepitjada i per les vegades que s'hi deu haver vessat vés a saber què. Les cortines són pesades, de vellut rosa. La seva habitació és barroca, amb un llit de matrimoni tapissat per diversos coixins satinats, amb mobles antics; els coberts de la cuina són tots diferents: robats d'hotels, d'avions, d'hospitals. El lavabo és petit, i la llum marxa cada dos per tres. Porto uns quants dies dutxant-me i fent les meves necessitats fisiològiques amb la llum d'una espelma. I fins fa una setmana no funcionava la dutxa... Tres setmanes dutxant-me amb una cassola...! Mon Dieu!
Però això no és així per la música de l'atzar, no... La propietària del pis és igual de caòtica. Hortera a més no poder, en el nostre breu temps de convivència ja l'he vista amb barret per casa, amb una mena de turban de color rosa lligat al voltant del cap, amb un escot vertiginós -havia de fer esforços per no fixar-me si el mugró treia el cap per la vora de la samarreta-, fent pipí posant-se misteriosament la mà entre les cames -eeeeeeecs!-, amb un jersei de punt ple de foradets i sense res a sota -llavors sí que li vaig veure el mugró!
Pren pastilles per dormir i dorm (o ho intenta) amb la ràdio. Va al psiquiatre i temps enrere havia pres antidepressius. El seu fill és gai i té un passat vinculat al consum de drogues...
La Nadia s'aixeca de matinada sonàmbula, es fot una bossa de gominoles de 250g cada dia. És fanàtica del futbol i deu perdre temporalment la memòria, perquè fa uns dies, quan em van desaparèixer els tomàquets que tenia a la nevera, em va dir que ella ni els havia vist...

Sunday Roast

Cap de setmana tranquil. M'he sentit esgotada, potser pel fred, potser per voltar sense poder confiar gaire en el meu sentit de l'orientació.
Lord Mayor's Show dissabte: una desfilada per la city londinenca de soldats, marines i gent disfressada i en carrosses i camions. Els que ho observen, famílies britàniques que onegen la Union Jack i porten un poppi d'aquests a la solapa -un bada-badoc en honor als caiguts a la 2a Guerra Mundial.
Trobada amb el meu doble del Tom Cruise per fer un dinar ràpid a la pça. Paternoster. Treballa i només ens veiem 15 minuts, prou com per menjar a tota pastilla, jugar a un parell d'atraccions de la fira que hi ha a la plaça i acomiadar-nos.
Necessito alguna cosa calenta i, per sort, hi ha un Paul a la plaça. Últimament només faig que trobar-me'n per tot arreu... I la xocolata és tan bona... Em fa entrar en calor i agafar una mica de forces per enfilar pels carrers de la city. Quina merda que, amb el fred que fa, no hagi agafat la bufanda ni els guants... Després de quedar-me amb les ganes de visitar una església -l'única rodona que hi ha a Londres i crec que una de les que surt al Codi da Vinci (no l'he llegit, i de moment no tinc intenció de fer-ho... Tinc por que m'agradi!)- vaig a parar a la National Portrait Gallery. Retrats de famílies xineses i dels Pet Shop Boys. I encara molts d'altres per veure... Però ja estava esgotada.
Compra setmanal al Tesco i cinema amb companys de feina a un preu desorbitat: 12.5 lliures l'entrada..., un escàndol.
Diumenge al mercat de Spitalfields: caic en la temptació de comprar-me un bolso, una samarreta de ratlles i uns clips. Al migdia tinc una cita a casa amb les meves 'companyes'. Anem a menjar un Sunday roast totes juntes en un pub. És boníssim... Roast beef tendréssim amb una salseta per llepar-se'n els dits... Patates, Yorkshire pudding, bròquil..., i tot rematat amb un Cheesecake amb coulis de gerds que estava de la muerte.
De tornada, tothom mira la Nadia, la senyora amb qui visc. Les mitges violeta, la boa al coll també violeta i les ulleres immenses italianes i semitransparents. Embotida en un abric i lluint els llavis de Sofia Loren requeterepfilats i pintats amb gloss rosa nacarat...
Migdiada eterna amb musiqueta de fons i crêpe tardana amb homes que parlen de motos, vida en parella i tradicions familiars que la impedeixen...

Dilluns

Una fotografia de la pel·li 'Stand by me', amb el River Phoenix i el 'bocazas' dels Goonies. Si no recordo malament, relata les aventures d'un grup de bons amics.
El matí avança massa lentament. Part de la plantilla de la tele o està malalta o és de vacances, i de moment no ens passen feina per fer... Però ja em va bé, avui no tinc ganes de treballar.
Encara tinc atravessada la crêpe que em vaig menjar ahir -no gaire bona, per cert- per la zona de Marylebone amb tres mascles; fer la migdiada ahir a la tarda em va matar... He dormit fatal.
La setmana passada va ser estranya. He passat molt de fred, nervis i tensions que no hauria d'haver experimentat. Intento fer net de tot el que tinc a casa, però de vegades costa. Ser aquí m'ajuda a veure les coses amb una mica de perspectiva, adonar-me de qui m'importa, de qui no, de per a quines persones sóc important i per a quines només si sóc al seu costat i estic de bon humor. També m'adono que de vegades fem el panolis. I no m'agrada veure que de vegades el faig o l'he fet.
Tot sigui perquè no torni a passar. Aviam si, com diu aquella cançó dels Cardigans, surt el sol i 'rise and shine'!

Cançó: Rise and shine, dels Cardigans

Un home que admiro i aprecio

Per diverses raons, un company de classe avui m'ha tocat la moral. He hagut de mossegar-me els punys per no donar-li una rèplica i deixar-lo sec. Però, com m'ha dit sempre ma mare, "el mejor desprecio es el no aprecio", i he decidit ignorar el que ha dit, no donar-li la rèplica. És una de les poques vegades que segueixo un consell de la mare...
Bé, el tio m'ha tractat d'ignorant: no entenia que una ambientòloga com jo -ell diu, literalment, "estudiante de ambientales", quan ja fa més de 3 anys que sóc llicenciada- digui que sovint apreciem molt més allò que és lluny i exòtic que allò que tenim a prop. Jo li posava l'exemple de l'Amazones i el Montnegre, i he parlat d'un terme que va definir el Martí Boada, l'escapisme ambiental... No pretenia fardar ni res, sinó parlar d'una cosa que ens passa a tots...
Per això dedico aquest post al Martí, un home tan entranyable... Poso la seva foto, cito una entrevista seva i recordo el dia que ens va portar d'excursió pel Montnegre i es va aturar: acabava de sentir l'olor d'una guineu... I jo també la vaig sentir! Brutal. És un home excepcional, fill d'una família humil i, sense cap mena de dubte, un self-made man. La mostra que el coneixement empíric és el més important i que amb la voluntat i la humilitat es pot arribar molt lluny.
Vaja, em noto un pèl cursi, avui..., però és que el capullo aquell m'ha indignat de mala manera.

L'entrevista, feta al febrer del 2005 per una tal Marta Olivé i no sé per a quina revista, comença:
"De segur que et quedaries sorprès de la poca informació que té la gent d'un indret tan proper com el Montseny?
Avui en dia hi ha una tendència a idealitzar allò llunyà i també a mitificar-lo. La gent té en compte el Pirineu o els Alps, però menysté allò immediat. A tots ells els donaria un consell: per entendre el global s'ha de descobrir primer allò local, ja que la millor manera de ser universal és conèixer l'entorn immediat i estimar-lo. Una persona que no mostra atenció per allò que té al voltant fa un procés d'escapisme, que significa estar poc atent, per exemple, a la destrucció ambiental de la seva comarca, com és el cas de les obres del TGV o del quart cinturó. És una contrarietat actuar perquè a Madagascar no tallin cap arbre per fer-hi carreteres i aquí no hi posem límits. És una nova forma de pietat cap al tercer món."

Gotan Project 3 de novembre 2006, Brixton Academy, Londres

No n'havia escoltat mai res, i la veritat és que em va encantar!
Aquí teniu un trosset del concert a què vaig anar demà farà una setmana. I, precisament, d'una de les cançons amb què vaig disfrutar més! No vaig poder evitar aixecar-me i ballar -les nostres entrades eren per estar asseguts...- i va ser flipant veure tota la sala amb els braços aixecats i ballant al ritme d'aquests argentins -afincats, pel que m'ha dit un company argentí de la feina- a París.

In the mood for love

No estic gaire inspirada avui... Potser és perquè -contràriament a allò que tenia previst- avui em toca fer torn de matí i, per tant, vaig en cotxe a la feina. I és quan agafo el metro que veig i esquivo els commuters que, com jo, van a currar a la city; em trobo als repartidors de diaris gratuïts, que et somriuren i donen les gràcies quan els n'agafes un; sento les cançons dels músics al metro i l'aire fred que m'enrogeix les galtes. Vaja, que em passen més coses que veure el món a través dels vidres impoluts del Mercedes i que sento coses més interessants que el "Good morning" del conductor amb accent indi. I em vénen més ganes d'explicar les coses que sento i que observo.
Per això, a manca de ganes de parlar sobre res, he decidit posar aquesta fotografia de la pel·li del Wong Kar-Wai -molt xula- i titulada "In the mood for love". I aprofito per plantejar una pregunta: cal estar "in the mood for love" per enamorar-se, o aquestes coses arriben quan arriben? Jo sóc de l'opinió que t'enamores normalment quan menys t'ho esperes..., i que quan menys ho busques resulta que topes amb algú que et sorprèn... I per això, tant que (EM) costa enamorar-se (ME), no entenc que hi hagi gent que s'ho deixi perdre pel fet que no estan "in the mood"... Amb lo xulo que és... Tot i que admeto que, com em va dir el Nikos un dia, estar enamorat és una malaltia, de vegades un no-viure... Et fa sentir als núvols però també fa patir, et fa estar menys concentrat en les teves coses, però per altra banda també et puja l'autoestima i et permet afrontar els reptes del dia a dia amb un somriure a la boca...

Una de les coses que més trobo a faltar quan sóc fora són les abraçades

Una escena de Buffalo 66, una de les pel·lis que més m'han fascinat a la meva vida

Però les de debò. Aquelles en què t'amotlles al cos de l'altre, sents la seva olor i la seva escalfor, t'hi aferres i no pots evitar fregar-li suaument l'esquena amb el palmell de la mà, fer-li petons suaus a la galta o al lateral del coll. I apretar lleument el cos de l'altre contra el teu, com per dir-li "t'estimo".
Crec que sovint es comunica molt més amb una abraçada que amb un petó o quatre paraules boniques, i és mil vegades més reconfortant i emocionant.
I odio les abraçades forçades, aquelles en què l'altre et fa quatre copets a l'esquena. De debò que no les suporto.

El viento nos llevará

És el títol d'una pel·li de l'Abbas Kiarostami que no recordo si he vist o no, però que trobo molt evocador. Per això poso una foto d'una de les seves pel·lícules, sempre molt poètiques.
Avui tinc un dia una mica baix. Sé que he de sentir-me afortunada de ser aquí, però ara que hi sóc, crec que no n'hi ha per tant. Potser és que no estem mai satisfets amb allò que tenim?
Ahir a la nit vaig fer una sobretaula de dues hores amb la Chiara, la noia que ocupa l'altra habitació de la casa on visc. Li vaig dir que molt sovint idealitzem estudiar/treballar fora, sempre pensem que ens pot aportar moltes més coses que no pas quedar-nos a casa. I en certa manera és veritat, perquè et permet conèixer gent nova i diversa, nous llocs i noves maneres de fer. Però sovint el problema, com he dit abans, és que no sabem valorar prou allò que tenim i per això no li treiem tot el suc. I jo crec que Barcelona té poques coses a envejar a Londres. Potser l'oferta cultural i musical, que és impressionant, i segurament també la diversitat, però ja està. Jo el que veig és que els londinencs no s'estimen gaire la seva ciutat i que matarien per viure a Barcelona. A la capital britànica tot són problemes: les drogues, el transport, la seguretat, l'habitatge, el clima, l'educació, la precarietat laboral... Molta gent viu aquí només perquè és on hi ha el capital, on hi ha les ofertes de feina.
Els barcelonins, la majoria somien a viure a londres, la "gran capital europea". I fins i tot estan disposats a treballar del que sigui -cosa que no farien a casa seva- simplement per tenir l'oportunitat de viure-hi. I si tu hi ets i representa que no t'ho passes teta ni flipes, sembla que algo falla o que et passa algu raru.

Good night and sweet dreams

De vegades, coses tan simples com aquesta dites en un altre idioma sembla que siguin més sublims...
Kalhnyxta k oneira glyka

Audio: Good night, dels Beatles

Bravo

Sempre he pensat que el millor moment d'un espectacle és quan els artistes surten a saludar.

Música molt xula (segons el meu criteri, clar...)

Cançons que he escoltat avui i que m'han posat de molt bon humor:
- Caridad, Bailando, Todo da lo mismo, Cambio de idea d'Astrud.
- April Fools i Foolish Love de Rufus Wainwright (Carmen, l'hem d'anar a veure a Londres al febrer o quan sigui!!! Per cert, em recorda molt al Marc, no sé per què)
- Golden Retriever i Do or Die, dels Superfurry
- Neighbourhood 2 (Laika) dels Arcade Fire

I aprofito per posar alguns versos que m'agraden d'aquestes cançons:

De Do or die:
i am free.
you are four.
lets take a five.
we could climb a mountain.
and landslide.
we ride tornados.
we eat tomatoes.

if we do or die we should try.
if we don't try i say bye-bye.
and if i say bye-bye.
i'll wonder why.
we didn't try.
to do or die.

De Tres años harto

Mis amigos preferían
Ponerse en lo peor,
Y lo peor se parecía mucho
A verme afrontar la situación
De cómo confesar
Que llevo dos años harto
Y este es el tercero.
Y no está bien y está bien.
Pronto hará un año
Que me puse un año de plazo
Para trazar un plan
Sobre cómo iba
A cambiar la manera
En que funcionan mis cosas,
Y el año acaba ahora
Y todavía no estoy listo
Para tomar decisiones importantes
Por mí mismo,
Y casi que voy a esperar un año
A ver si todo empieza a mejorar.

In the Bleak Midwinter

De nou, una foto del Mondino. Em repeteixo com l'all, però és que aquesta la trobo molt xula i encara conec pocs fotògrafs! Trobo, però, que és adequada per il·lustrar l'aire tan gèlid que fa a Londres...

Mínimes de 0 graus, màximes de 9. El fred fa justícia al títol d'aquesta pel·li del Kenneth Branagh tan xula i de què no he sabut res més...
Ja m'he posat el jersei nou de ratlles de colors, la faldilla texana, i he agafat l'abric negre creuat, la bufanda nova també de ratlles i els guants... Sí, ja ha arribat l'hivern. Ja en tenia ganes, tot i que em deprimeix que es faci fosc tan ràpid...
Tinc mal d'esquena. L'horari de matí em mata i sóc incapaç d'anar-me'n a dormir a les 9... Em sento com si anés a càmera lenta... Ahir em ficava al llit a les 23.30, amb el Lluís en el plegatin del costat i queixant-se de com n'era d'incòmode. Tot i que jo ja estava KO, vaig ser capaç d'esbossar alguns somriures i de dir alguns renecs.
Va ser reconfortant veure'l i que em donés una de les seves abraçades terapèutiques. I com que està al dia del futbol i és una mica rotllero -ho dic amb tot el carinyo-, li va donar conversa a la Sra. amb qui visc i així la vaig tenir entretinguda una estona. Què més vull?
Ce soir, anem de concert... I de moment, participo en el sorteig d'entrades per espectacles a Londres, i les ofereix Bloomberg! Entre d'altres, del Jarvis Cocker i del Tomatito... Jo, per si de cas, n'he demanat de TOT allò que ofereixen... Alguna cosa tocarà, no? Seria guatxi, eh? Aviam si tinc sort...

Trick or treat

De nou, una il·lustració d'Edward Gorey...

Mitja tarda d'ahir es va consumir mirant com el Nick muntava els mobles de l'IKEA del seu nou estudi (i escollits amb el meu assessorament, és clar!). Vaig intentar donar-li un cop de mà, però no em va fer cap gran vot de confiança i gairebé que em vaig limitar a agrupar les peces i a donar-les-hi quan li feia falta. Va acabar amb llagues a les mans, mal als genolls i esgotat, però satisfet per la feina ben feta.
Després d'acomiadar-me'n -treballava de 19h a 7h- vaig enfilar pels carrers de Chelsea, esquivant nens vestits de Dràcula, de bruixa i de mòmia que trucaven a les portes dient "trick or treat" i demanaven caramels i dolços de Halloween.
Vaig veure la boulangerie Paul que hi ha a Gloucester Road i no vaig poder resistir la temptació d'entrar-hi. Els dependents eren francòfons. Em sento molt còmode parlant el francès, més que en anglès. Demano una baguette (a 1,05 lliures, un escàndol); és calenta, estreta, cruixent per fora i tendra per dins. Quin gust caminar cap a casa menjant-la a pessigades... I quin gust em donarà fotre'm l'entrepà del dinar fet amb aquesta baguette, pa amb tomàquet i la llonganissa que em vaig portar des de Barcelona avui ja fa un mes...

Gotham vs. Gotan

L'altre dia citava el Gotham Handbook... I avui cito The Gotan Project perquè els vaig a veure demà passat amb el meu gran amic Gigi -aquest nom només li dic jo; per als altres és simplement el Lluís. No els he escoltat mai, però després que aquest estiu -al Grec, crec- no pogués anar-los a veure amb un altre gran amic perquè s'havien acabat les entrades, em vaig quedar amb les ganes de veure què tal són... I'll let you know...

Àudio: alguna cançó de les que sentiré demà passat.

Avui tinc moltes hores mortes...

I he entrat en el web del Jean Baptiste Mondino i he trobat aquesta foto. M'ha fascinat! I no perquè sigui una fan dels cunnilingus ni una voyeuse, malpensats!

Juanjo Sáez

Somriures

L'edifici de Bloomberg a Finsbury Square, Londres. I el cotxe que em va venir a buscar cada dia fa una setmana i mitja...
Seguint les recomanacions del Paul Auster en el seu Gotham Handbook, però aplicades a Londres i no a Nova York, vaig somriure-li al Regent, el xofer. És negre i natural de Sudàfrica, i tot i haver treballat en finances, ara treballa de xofer per Bloomberg. Només ho farà durant tres mesos. Per Nadal torna a casa, ja ha trobat feina a Johannesburg.
A la cuina somric a un dels senyors que neteja la cuina. Li dic "Hola", la fisinomia i el color de la pell el delata: segur que és hispà. I em torna el somriure. Porta el cabell tenyit, sembla que porti dentadura postissa i té un somriure franc. Xerrem uns instants. Es diu Marcelo i és equatorià.

Cançó: Hello Sunshine, dels Superfurry Animals

Ja no em dic Ángeles

A Londres m'han canviat el nom... Ara sóc la Maangels Codinerelat!

Sonreir

De Gotham Handbook, de Paul Auster i Sophie Calle. Auster escriu un manual per a la Sophie sobre com fer més feliç la gent de Nova York. Entrega 1

No he trobat l'original en anglès..., i no sé què tal és la traducció..., però menos da una piedra!

Sonríe cuando la situación no lo exija. Sonríe cuando estés furiosa, cuando te sientas fatal, cuando te sientas aplastada por el mundo... Y fíjate si sirve de algo.

Sonríe a los desconocidos por la calle. Nueva York puede ser peligrosa, tampoco seas demasiado imprudente. Si prefieres, sonríe sólo a desconocidas (los hombres son muy brutos y es mejor no provocar malentendidos).

En cualquier caso, trata de sonreír lo más posible a la gente que no conoces. Sonríe al cajero que te da tu dinero en el banco, a la camarera que te pone el almuerzo, al que va sentado frente a ti en el metro.

Fíjate si alguien te devuelve la sonrisa. Lleva la cuenta diaria de las sonrisas que te devuelven. No dejes que te decepcionen los que no te sonríen.

Considera cada sonrisa devuelta como un valioso regalo.

La meva perdició

La famosa cuina de Bloomberg... Això, en una hora poc transitada. De 8 a 9 a.m. i de 12.00 a 13.00 p.m. els treballadors de l'empresa nord-americana s'estripen els vestits i fan sortir les urpes per no quedar-se sense batut, torrades, bagels, Nutella o verduretes fresques per sucar en salsa tàrtara. Jo ja les estic esmolant...

Roma a UK

Una foto de fa dues o tres setmanes, quan encara podíem sopar en una terrassa amb
màniga curta. Vam menjar al costat del Covent Garden, en un restaurant bastant dolent. I estranyament ens vam sentir com si estiguéssim sopant en una terrassa de Roma... Només faltava que tinguessin una bona pizza gommosa -com cal que sigui- i poder enfilar cap a Giolitti per pendre un gelat de marron glacé.

Cockney vs. Scottish

Quan arribi l'hivern i em pugui posar la boina, seré com aquesta de la dreta. Només em faltaran els guants de pell i la súper 8 i tenir accent escocès.

Avui he estat xerrant amb un escocès de la feina, divertidíssim i súper amable. M'ha estat ajudant perquè tenia un problema amb l'ordinador i no podia gravar el temps al servidor que tocava...
M'ha costat mig colló entendre què em deia... I li he preguntat: això que parles, és cockney? El tio s'ha tronxat..., i em diu: no, jo sóc escocès!
Que sigui de Glasgow i conèixer algun grup de la ciutat escocesa m'ha anat de conya per començar-hi a xerrar. Li he dit que a Glasgow hi ha grups molt bons: li he parlat de Belle and Sebastian, The Delgados, Camera Obscura i Mogwai... I això ha derivat cap al moviment de Manchester, cap a Joy Division, New Order, els Smiths -de nou!- i a la pel·li 24 hour party people...
Ha rematat la conversa dient que els americans són uns estúpids -m'ha assenyalat quins del nostre pis són dels EUA amb malícia- i m'ha dit que no em podia recomanar res de Londres perquè ell, amb els seus amics, l'única cosa que fa és quedar per emboratxar-se... Hehe.
M'ha agradat parlar-hi, i tot i la mala passada que fan jugar les hormones un cop al mes, he enfilat de nou el camí cap a casa amb un somriure.

Ratatouille

Es tardíssim i em fa mal el cap, però em ve de gust escriure. I ara que sé que tinc més lectors del que sospitava, potser val la pena que m'ho curri més... ;-)
Ha estat un dia estressant. Sí, ahir em va venir la regla i si vaig estar súpersensible -el Nikos deuria flipar, es deuria pensar que plorava perquè no ens veuríem durant uns dies..., tot i que un pelet de raó sí que portava-, avui estava atabalada i de mala hòstia. Però ara ja està. Estic contenta de tenir ja una habitació per mi sola, i per dormir en un piset del Soho -petit, però acollidor- amb dues dones a qui els corre sang italiana per les venes. La mestressa és peculiar: canyiules embotides en unes malles negres i una panxa prominent; rossa, amb llavis més que carnosos i ulls foscos; pren antidepressius, fuma, s'estressa per qualsevol cosa i és molt escandalosa. Dorm amb la porta mig oberta i amb la ràdio en marxa -m'hi hauré d'acostumar. M'ha comprat una planteta per l'habitació i un clauer on hi posa "Angel" amb banyes de dimoni. No li tindré en compte que l'altre dia, quan vaig venir amb el Nikos a deixar les coses, em rebés fotent-me una botifarra i dient-me que el Reial Madrid li acabava de fotre 2 gols al Barça -com podreu comprendre, vaig flipar, no sabia a què venia això de la botifarra de bones a primeres...
L'altra noia és la Chiara. Té 19 anys i és una mena de succedani de la Twiggy. Deu fer metre vuitanta i és tota ella un esquelet. És molt maca, mes madura del que s'esperaria d'algú de la seva edat. Serem amigues.
Demà anem a sopar una pizza les 3. Ja he quedat amb l'Oriol que anirem al Festival de Cinema de Londres. I dissabte tinc una festa on suposo que més que Scotch, hi correrà ouzo, perquè serà plena de grecs -i algu libanès... Ajudaré el Nikos amb la mudança, i deixaré que m'expliqui com n'era de bo el foie gras i el Chateaubriand que s'ha pres a París amb la nostra amiga Joanna... Jo em conformaré amb el meu salmó en papillote i el cous-cous amb pollastre i samfaina que em curraré un dia d'aquests... Mmmm...

Pinzellades

Això és Brick Lane, a East London.

Una setmana més, plena de petits detalls. E-mails inesperats, tant de gent amb qui no he parlat mai, com de gent amb qui he parlat poc però que m'agradaria conèixer més. E-mails d'amigues, que em fan somriure, però també riure.
M'he despertat dissabte, diumenge i dilluns a les 5.30 i no he pogut tornar a dormir fins a les 6.30... Els torns del Nikos són infernals, i jo també els sofreixo. Però em compensa amb la seva companyia, la seva música, les seves bromes i les seves abraçades. M'ajuda amb la mudança. Em diu que enamorar-se és una malaltia. Crec que és un bon amic, però és una llàstima que porti aquesta cuirassa de xulo i de segur de si mateix. Em diu que a Londres no és feliç; odia la ciutat, diu que és tan disfuncional i capitalista... Per això només escolta música grega, veu canals grecs i, sempre que pot, va a menjar al restaurant grec que hi ha a la cantonada.
Fan un festival de cine a Londres. Un ex de ma germana hi presenta una pel•lícula que ha dirigit després d'un temps de sequera. És una llàstima que no pugui anar-hi per la feina, perquè m'encantaria anar-hi, veure'l -segur que no s'ho esperaria, i menys a Londres- i agafar-lo pels collons i fer-me'n arracades. Espero que ell i el seu talent es podreixin (tant es nota, que l'odio?). Hehe, avui estic vengativa...
Menjo pastes portades directament de Hong Kong i embotits i galetes noruegues. I m’assabento que la noia que les ha portades va fer un erasmus a Noruega i, com no,
resulta que té coneguts comuns amb la Raquel... Mira que n’és, de petit, el món...

A l'home de patilles de plata

Ens coneixem poc, però admeto que el teu mail, tot i ser breu, em va sorprendre i emocionar. De vegades em pregunto si, sent tant xafarder i observador com crec que ets, visites alguna vegada aquest bloc. Si és que sí, et faig el meu petit homenatge. I, si no, també...
Tens raó, de vegades la soledat -que no la solitud- és una cosa que no sempre sabem disfrutar i que és important per conèixer-se un mateix.
Una abraçada amb gust de fudge i de tè amb llimona. I ja saps que estàs convidat: el Morrissey vindrà per aquí! Si no, estalvia't el bitllet d'en Ryan i ja et faré de guia en un altre moment, I promise.

Àudio: The boy with the thorn in his side, The Smiths

Missatge de matinada

Foto al lavabo del Nick amb la meva súper càmera digital de l'edat de pedra que fa unes fotos molt i molt nítides

Diumenge per la tarda. Plovia i vaig aprofitar la soledat del meu habitacle temporal per rentar els plats, endreçar i escoltar música. Vaig ballar amb l'Alaska, em vaig emocionar amb la Goldfrapp, vaig riure amb els Astrud i vaig enyorar-te amb Viure sense tu. Sé que tot i que ens separen milers de quilòmetres, sembla que ens separin anys llum. I també sé que ens feia falta. Amb tot, no puc concebre la meva estada aquí sense que em facis una visita: voldria que m'assessoressis en les meves compres per Camden; sopar en un restaurant indi; passejar en bici pel Hyde Park i estirar-nos a sobre de les fulles seques; patinar sobre gel en un rink a l'aire lliure amb l'abric, un gorro, una bufanda de ratlles, els guants i les galtes rosades; anar a la Barbican a veure una exposició sobre fotògrafs europeus del segle XX; adormir-nos a les tantes després d'abraçar-te i d'estar mil hores xerrant.

Àudio: No sé qué me das (Alaska)