Bon any nou

Sí, són els meus peus -els dits grossos, més llargs que la resta, els delaten. Hi ha gent que m'ha dit que són lletjos, però a mi m'agraden. Els vaig retratar aquest estiu en una illa grega, Skyros. Diuen que els grecs es caracteritzen per tenir el segon dit del peu molt llarg; els meus gens són tot menys grecs, doncs!
S'acaba un 2006 ple de canvis, de comiats i de noves coneixences, de coses bones i dolentes..., però sobretot s'enceta un any amb una mica d'incertesa i amb una llista eterna de bons propòsits i de coses per millorar... Espero que no es quedin només en això...!
Molts petons a tots!

Els ambientòlegs, gent rara

Si hi ha una cosa que em fa gràcia dels ambientòlegs és que n’hi ha de molt peculiars. A classe, per exemple, teníem el Xevi, de Manlleu, que a les acampades venia amb litres de moscatell, la bóta de vi i porrons, i que pel sopar de fi de carrera va venir amb faixa, barretina i espardenyes de set vetes. El Xevi va fer l’anomenat “Projecte Zero”: volia demostrar que es podia viure a l’Autònoma sense gastar-se ni un duro. Durant una setmana, es va alimentar de les restes que deixaven els estudiants al bar i en guardava en una carmanyola pel vespre, dormia en un sac a la gespa, va fer amistat amb les dones de la neteja quan el van descobrir de bon matí i dijous va sortir de festa a la Vila Universitària. Va estar un any estudiant a l’Equador, hi va aprendre el quechua i algun cop que va estar apurat de diners va treballar com a model de nu... Amb un company, van interrompre una classe per llegir un manifest en què demanaven al professor que estava oferint l’assignatura que la fes en català i no en castellà, encara que l’estudiant Erasmus que hi havia no ho entengués... Era capaç d’anar des de Manlleu fins a Núria a peu, i sempre que agafava la guitarra acabaven caient o cançons pròpies o ‘Boletaires’ o ‘Lo tio Pep’.
Avui he dinat amb el Lluís i en Mikel, un company seu –i molt amic- de promoció i un d’aquests personatges mítics de la carrera. Segons diuen –jo no vaig coincidir amb ell en gairebé cap assignatura-, feia preguntes que deixaven els professors sense resposta: com és que hi ha peixos als llacs d’alta muntanya? Com es fan els diners? I altres preguntes més surreals que ja no recordo (ara que rellegeixo les que he dit, no semblen gaire excepcionals, però es veu que sí, que era molt peculiar)... Em fa gràcia –i al Lluís més, perquè el coneix molt més que jo- de veure com aquest xaval, que viu tant a salto de mata, se’n va sortint. Ha estat vivint per mil llocs i fa uns mesos li van donar una feina a la Xina. Allà hi ha conegut un britànic i han obert una empresa..., les oficines són al seu pis, però ja tenen 3 treballadors. Mira, no deixa de fascinar-me... I la veritat és que tinc la certesa que acabarà fent coses molt interessants.

Per fer un favor i per quatre duros

Avui he tornat a les andades. Feia temps que no feia de monitora d'educació ambiental, cosa que he fet molt puntualment -per sort- a la meva vida. Sempre que ho he fet he acabat esgotada i he arribat a la conclusió que això dels nens, no és lo meu.
El Lluís em va comentar que una de les monitores de l'stand de la Fundació Agbar al Festival de la Infància estava malalta. Necessitaven una substituta urgentment i, tot i que em vaig oferir mig en broma, al final ha estat que sí, que realment els feia falta. Dos dies, d'11 a 20h i una hora per dinar al migdia, 8.5 euros bruts l'hora. Com a mínim, ara que no tinc ingressos fixos, podré cobrir les despeses dels excessos nadalencs... Però és una feina que us la regalo... Estic mig afònica, m'adono que no els he explicat ben bé allò que calia i dubto de la meva capacitat pedagògica... Tinc agulletes d'ajudar els nens a baixar per una mena de tobogans que hi havia entre prova i prova. Aquesta nit somiaré amb els culs dels nens que he hagut de veure i aguantar perquè no es fumessin una hòstia a l'hora de tirar-se pels tobogans que us he dit abans (s'havia de baixar d'esquena), amb els nens grassos, els prims, els esporuguits, les nenes precioses, les fashion, els que van de sobrats i que no deixen fer res als altres, nenes que et diuen que per estalviar aigua a casa tiren a cadena quan ja han fet uns quants pipís, nens que et confessen que la mare llença les deixalles del menjar pel vàter i llavors tira la cadena, nens que, un cop ja són fora, criden el teu nom per saludar-te, i voluntaris de la Creu Roja sexagenaris(en concret, un 'pobre voluntari', com ha dit) que et demanen que t'ho curris i els donis, si no és compromís, una de les bosses de regal que es donen al final del circuit i reservat als nens que hi participen (li he dit que no...!!!). Se m'ha fet estrany treballar de nou envoltada de nois amb rastes i de noies amb pantalons de pana i bótes de muntanya i samarretes hippies de ratlles o de parcs naturals de l'Estat. M'he sentit una mica 'vella': crec que tenen entre uns 20 i 23 o 24 anys. Se m'ha fet estrany, també, que el meu jefe sigui el meu amic Lluís.
Bé, per a aquells que hi estigueu interessats, em trobareu al Pavelló número 1 de Montjuïc treballant com una burra...

Primer Nadal a Catalunya

Sempre hem passat els Nadals a Múrcia, però ara que els dos avis ja són morts, han estat les meves tietes, la Rosita i la Pili, qui s'han desplaçat cap aquí per passar-lo en família.
Per primer cop, he menjat sopa de galets amb pilota i gall dindi farcit.
Les tietes, tot i que van tot el dia vestides de negre -pel dol, és clar-, semblen contentes. Mengen i riuen, es distreuen. Se'm fa estrany veure-les aquí. Els he ensenyat el vídeo que em van fer a Bloomberg, en què jo presentava, com a exercici, un telenotícies. Crec que els encanta perquè em veuen maquillada! Haha... M'adono que sí, que m'assemblo, a més del meu germà, a la Pili.
Aquesta tarda han vingut les tietes per part de mare a veure'ns, el tiet Joan, un cosí i dues cosines. I també els dos fills del meu cosí, el Joan i la Mireia. Els he donat un bastonet de caramel com a minidetall que els ha cagat el tió, hem jugat al '¿Quién es quién?' i els he ensenyat -és l'enèsima vegada que l'ensenyo- el ditxós DVD amb el meu 'exercici'.
Amb tot, em sento ansiosa, a casa. Necessito fer coses: anar a passejar, sortir, anar al cinema. Suposo que, després de portar una vida més activa com la que portava a Londres, m'he d'acostumar a ser capaç de passar estones a casa, sense fer res...
M'he de posar en marxa amb la feina de la uni, però em fa mandra començar...

Ja sóc aquí...

...i les coses sembla que no hagin canviat tant. A casa tot igual, la iaia una mica més vella, ma germana amb els cabells més llargs. El cotxe, tant desordenat com estava abans de marxar; encara hi havia posat el mateix cassette que fa tres mesos...
Divendres, l'endemà d'haver tornat, vaig buidar la maleta, tirar la roba a rentar, saludar la iaia i endreçar una mica. Cap a les dues vaig enfilar cap a Barcelona. Havia quedat per dinar amb un noi que, almenys durant els últims sis mesos abans de marxar, ha estat molt especial per mi. Em vaig alegrar de veure'l, però admeto que se'm va fer estrany: si llavors cada dia que passava ell feia que fos excepcional, ara em temo que tot s'ha refredat i ha desaparegut. M'entristeix, però m'imagino que la vida avança i la nostra percepció de les coses -i nosaltres, evidentment- canviem. El trobaré a faltar, però.
Al vespre vam anar a veure el Jarvis a Razzmatazz. La veritat és que vaig disfrutar molt més veient-lo a ell que als Ocean Colour Scene. És tot un personatge, molt fresc, intel·ligent i..., sí, sexy. M'encanta com balla. És una llàstima que no em sabés gairebé cap de les cançons del nou disc! Les introduccions i comentaris que va fer abans de cada cançó van ser divertidíssimes. Va rematar l'hora i un quart de concert amb una versió xulíssima del 'Satellite of Love' del Lou Reed, i em va encantar...

El viatge de tornada

El comiat va ser emotiu. M'imposen massa, aquells moments en què sóc la protagonista, l'homenatjada. Crec que aquesta és una de les raons per la qual em faria pànic casar-me: no suportaria ser observada en el moment que camino cap a l'altar, mentre el meu (afortunat, és clar) futur marit m'espera per enllaçar-nos...! Bé, la qüestió és que ens van cridar a la Violant i a mi per donar-nos una agenda amb fotografies de Londres i una postal signada per tots... No vaig ser capaç de dir res, vaig plorar una mica..., i em vaig sentir una mica bleda...
Vaig recollir les coses, signar els papers i les de recursos humans em van acompanyar fins a la porta, no fos cas que m'endugués informació confidencial (!). Vaig anar a comprar unes coses i vaig tornar al cap d'una estona a buscar l'equipatge i acomiadar-me, aquest cop com a suposada 'visita' de la meva companya (la recepcionista em va preguntar: "ha estat mai, aquí?"). Vaig agafar les maletes, em vaig acomiadar de tots i vaig sortir esperitada per anar a agafar el tren amb els meus altres tres companys: el Javier, el Ricard i l'Ariadna. Sort en vaig tenir d'ells, que em van ajudar amb l'equipatge!
L'avió va sortir amb una mica de retard degut a la boira, però vaig agrair fer un últim cafè a l'Starbucks de Stansted amb els meus ja ex-companys, i acabar de xafardejar una estoneta. Els trobaré a faltar!

Bye bye

Ahir, pica-pica de comiat, primers símptomes de nostàlgia i tarda divertida: em maquillen i em fan presentar un informatiu -és només una pràctica. Es fa estrany veure's: no m'agrado, les cares que faig, la veu... Sóc igual que el meu germà!
El Nikos em fa una visita relámpago per portar-me un CD amb música grega que li vaig demanar, un souvenir.
Feina fins a quarts de nou, sopar al Busaba per acomiadar-me de la Chiara. Demanem de nou els calamars tan bons i acabem fartes de l'albanès que té assegut al costat. Em faig fotos amb ella -gairebé no en tenia- i marxem. Són quarts d'onze i encara m'he de fer la bossa...
Un cop a l'hotel, vaig a la sala d'estar per connectar-me a internet. Carrego de saldo el mòbil i conec un dentista brasiler simpatiquíssim (l'Andrea -suposo que s'escriu així!). Viu a Denver des de fa cinc anys, és amb uns familiars de viatge i d'aquí a pocs dies marxa cap a Dubai. Xerrem una estona i marxo a l'habitació. Aconsegueixo tancar la maleta, però he de posar algunes coses en una altra bossa... Ja veurem com me'n surto. Per sort, tres dels companys de la feina vénen amb mi a l'aeroport -dos agafen el mateix vol i tot- i m'ajudaran.
És estrany pensar que ja marxo, que d'aquí a una setmana, on som la Violant i jo ara, hi haurà el Quim i la Núria (els trobaré a faltar a Barcelona...). Però tornaré...

Recta final

El Busaba, per dins

Encara tinc cremor d'estómac de l'English breakfast d'aquest matí a l'hotel. Aquesta ha estat la meva primera nit allà, després que ahir fes la mudança a corre cuita de casa la Nadia. He dormit intranquil·la, amb aquella por d'haver-me oblidat alguna cosa a casa seva degut a les presses a l'hora de fer la bossa. He passat fred però ja m'han dit que ho solucionarien, que no funcionava la calefacció però que avui ja hi aniria un noi a arreglar-ho.
Ha estat un cap de setmana genial. Divendres no vaig fer res de bo, estava destrossada després d'una setmana dura de feina. Dissabte em vaig llevar relativament d'hora. Per sort, la Nadia havia de marxar a fer no sé què i em va deixar sola a casa. És un luxe de què no gaudeixo gaire sovint... Total, que vaig posar Los planetas prou fort com per sentir la música des del bany i vaig prendre una dutxa amb la porta oberta. Però aquesta pau va durar poca estona. Quan ja estava acabant de dutxar-me vaig sentir que s'obria la porta del carrer. Era la Nadia, que necessitava imperiosament anar al lavabo. Li vaig preguntar si havia de fer pipi o caca..., i havia de cagar. "És que és el que em passa després de prendre'm el cafè", va dir. I, ostres, és que el bany és molt petit i a la banyera no hi ha cortina... I el WC està gairebé enganxat a la banyera!!! O sigui que més o menys vaig tapar-me una mica i em vaig seguir tirant aigua calenta per no destemplar-me mentre ella s'asseia a la tassa i alliberava el presoner. La confiança fa fàstic, i mai més ben dit, tu... Quan s'eixugava vaig girar dissimuladament la cara, no tinc ganes de veure aquestes coses... Quan ja estava i s'havia de pujar les calcetes es va girar i em va posar el cul a la cara. Vaja, al·lucinant... Però bé, deixem de banda els detalls escatològics... Un profe em va dir que segurament he après molt més com a futura periodista vivint amb aquesta senyora que no pas fent les pràctiques a Bloomberg... I no dubto que té raó...!
Quan vaig estar llesta vaig fer camí cap a Camden. Vaig equivocar-me de direcció al metro -no sé on tinc el cap últimament-, però al final hi vaig arribar. Trobo que hi ha molta merda, en general. A totes les botigues hi ha si fa no fa el mateix menys en algunes, que són una excepció. Crec que el que val més la pena és l'ambient. Sí, hi ha molts turistes, però també molts gòtics i sinistres i punkis. Vaig comprar alguns regals de Nadal i autoregals, vaig menjar un pie -pastís de carn- amb puré -mash- molt fastigós en un lloc que esmentava la meva guia. Vaig compartir taula amb una família una mica friki, amb una matriarca coixa, grassa i miop però agradable.
Vaig riure molt amb una manifestació de com 1.000 Santa Claus que repartien cols de Brussel·les i cridaven "What do we want? Christmas!!!! When do we want it? Noooow!!!!", simplement pel gust de passar-s'ho bé. Tot seguit, vaig anar cap a casa.
Necessitava descansar una estona i preparar-me pel concert. Havia quedat amb la Chiara a tres quarts de set. Vam anar a sopar a un tailandès -el Busaba Eathai, a Wardour Street- on vam compartir una taula quadrada i immensa amb 10 persones més i, per 15 lliures cadascuna, vam disfrutar com porquetes, especialment amb els calamars arrebossats i assaonats amb suc de llima. Brutal, crec que no havia disfrutat tant en molt de temps. I llàstima que no tenen postres... Tot seguit vam recollir les entrades i vam fer temps en un Starbucks, jo amb un Mocha entre les mans i ella amb un Skinny gingerbread latte amb nata per sobre.
El concert va estar prou bé. El vam mirar des de la balconada per dues raons: no ens flipen ni ens coneixem gaires cançons i per això preferíem veure'ls bé, no necessitàvem tant ballar/viure el concert; gairebé tot el públic eren tios i anaven una mica passats de voltes.
Tot seguit vam compartir un gelat i, ella, de nou, es va prendre un cafè, i vam marxar cap a casa. Jo, a peu i glaçada. Ella, en taxi.
Paral·lelament, el meu company de feina havia disfrutat del concert del Jarvis a què jo hauria volgut anar... (Per cert, m'ha dit, ara que li ho he preguntat: hola, malisimo, me temo.. a mi me daba un poco de curiosidad pero la verdad es que las mejores partes fueron cuando dejaba de tocar y armaba un monologo.. y el sonido era horrible tb, que decepcion..". Vaja, a veure què tal el concert de divendres, doncs.
Diumenge vaig anar també de compres. Aquest cop, a Spitalfields, un mercat que hi ha molt a prop de la parada de metro i de tren de Liverpool Street. No he anat a gaires mercats, però aquest m'encanta. I amb la proximitat del Nadal, encara estava més maco. Roba, formatges, joies, bolsos i sucs naturals; i un pie molt més bo que el del dia anterior.
Vaig passar per Camden de nou per comprar unes coses que m'havia demanat la Nadia i vaig saludar els familiars que l'havien vinguda a veure abans que marxi cap a Sitges: la tieta -una vella xuclada, de metre 50, amb ulleres de cul de got i amb una parpella mig caiguda, amb un cendrer i una cigarreta fumejant penjant de forma perenne entre els seus dits; la cosina, que semblava de cera i portava un bucle i un tupè amb 100 ml de laca, com a mínim; el marit de la cosina, alt i amb una mica de panxeta birrera; i el Dustin, el fill de la Nadia: primet, amb veu ronca però fina, una miqueta amanerat, amb un català perfecte -llàstima que no fa les esses sonores- però que sembla un tros de pa.
Vaig fer la bossa a tota merda i em vaig arreglar també a tota merda. Per sort, el Nikos em venia a buscar en cotxe i em va acompanyar a l'hotel per deixar les meves coses.
Vam sopar al Yauatcha, un japonès molt xulo que hi ha al Soho. Força car i bo, però la veritat és que el dia anterior, al Busaba, vaig disfrutar més i per força menys diners... I ell, la veritat és que estava guapíssim. Per sort s'ha tallat els cabells; anava amb una camisa -no sé què em passa, però m'encanten els nois amb camisa- i americana. Va estar charmant. M'agrada i no sé per què, perquè som tant diferents i incompatibles!
Ens vam intercanviar els regals de Nadal: jo Kill Bill, i ell un penjoll preciós de l'illa de Naxos (una caracola d'aquestes erosionades perquè no et posin un mal d'ull). Sempre n'havia volgut un. I tot i que aquest no el va comprar per mi, sinó que l'havia comprat molt de temps enrere, em vaig emocionar una miqueta.

Clissada...

Ahir em vaig 'emprenyar' una mica amb els meus companys o, més aviat, vaig passar vergonya... Veig que, si en alguns llocs em guanyo la fama de xafardera, en d'altres me la guanyo de golafre...
Va ser un dia molt estressant. Va haver-hi més feina del que és habitual i la meva companya va fer festa. Però semblava que alguna cosa m'alegraria el dia...

A les 9.58 del matí m'arriba aquest e-mail:
"Chavales, galletas recien hechas en la mesa comedor, la del al lado de alex!"

I a les 9.59:
"del marks and spencer. eh?"

Vaja, que com que tenia pressa per la feina que tenia, vaig anar corrent cap a la taula de l'Àlex. I allà no hi havia res. Només la capsa buida de les galetes que jo havia dut feia uns dies... I llavors els vaig mirar, estranyada, i tots es van fotre a riure: "has tardado 2 minutos, sólo 2 minutos!!!!". Quina vergonya! Em vaig posar com un tomàquet... Però bé, en el fons em va fer gràcia. Segur que, així, encara que només sigui per aquesta debilitat meva, no m'obliden. És trist, però, pensar que et recordaran per la teva golafreria i per haver-te après els horaris en què posen les coses bones a la cuina de l'empresa...
Total, que ahir vaig començar a currar a les 5.45 a.m. i vaig plegar a les 19.30 -admeto que algunes d'aquestes estones vaig mirar el correu i llegir blogs i fotologs d'amics, coneguts i, fins i tot, desconeguts i de qui ja sóc addicta-, però ho vaig fer sense cap galeta del Marks and Spencer desfent-se entre els meus sucs gàstrics. Sí que ja en tinc alguna al mitxel·lin o a la cartutxera, d'això n'estic segura...

Queden algunes coses interessants per explicar de la setmana que ara tot just s'acaba..., però no estic in the mood. Ja vindrà.
Em queda menys d'una setmana aquí, i ja m'atabalo... He d'anar de compres, a un concert i a un musical..., acomiadar-me dels companys de feina, de la Nadia, i de la resta de coneguts (amics?) i diumenge fer mudança cap a un hotel que hi ha a prop de casa, perquè la Nadia se les pira a viure a Sitges. Em fot pal haver de fer les maletes. I en teoria fer un treballet per la uni... A sobre, tinc molts mocs i mal de coll, i poc menjar i poc apetitós a la nevera i al rebost perquè l'he d'anar gastant abans de pirar (bé, vaig preparar mig quilo de tabulé però no m'ha quedat gaire bo i ja l'he avorrit).
Bé, bon cap de setmana i prometo més posts i més interessants.

El pecat capital

La gola. Em perd, ja ho sé. I és que, realment, menjar és un gran plaer..., i m'encanta descobrir nous gustos i plats. De fet, una de les coses que més m'agrada de Londres és que pots trobar restaurants boníssims i de totes les nacionalitats que puguis imaginar-te. I és una llàstima que no hagi pogut anar a tants com voldria...
Ahir, per exemple, vaig quedar amb la Chiara per acabar de veure una exposició molt interessant que fan a la Barbican sobre fotògrafs europeus del segle XX. Bàsicament, s'explica la història del vell continent a través de diferents objectius. La veritat és que només coneixia un o dos dels fotògrafs, i en vaig descobrir alguns de molt sorprenents.
Tot seguit, vam agafar el metro de nou per baixar a Angel i caminar un bon quart d'hora fins a anar a parar a un dels restaurants que recomanava la meva guia. Es diu 'Zigni' i és al número 330 d'Essex Road. És un restaurant eritreu. No sabia gaire què esperar-ne, i com que la geografia no ha estat mai gaire el meu fort, no tenia ni gaire clar per on queia Eritrea...
Per 10 lliures cadascuna vam agafar un plat a compartir, en què en principi hi havia una selecció del xef. Al cap d'una estona ens van portar un plat immens, com de mig metre de diàmetre i amb una mena de crêpe gruixudeta (es diu injera) i també enorme -tant com el plat, de fet. A sobre, diferents muntanyetes de menjar: carn picada amb salsa picant, xai amb salsa, verdures, llenties vermelles picants, cuixes de pollastre. I no hi havia coberts. La idea és que vas 'estripant' la injera, i amb el tros que t'endús, vas agafant el menjar i te'l poses a la boca. La veritat és que era tot molt bo i, sobretot, va ser divertit.
Vam fer una foto al nostre plat, però al local la llum era molt tènue i no es veu gens. Si fa no fa, es com el que es veu a la foto de dalt.
Després del gust una mica agre de la injera i del picant de les salses, ens vam menjar un tros de pastís de xocolata amb una bona de gelat de tiramisú boníssims...

You'll have to wait for me, Jarv

Aquest dissabte vaig a veure els Ocean Colour Scene i el dia 22 vaig a veure el Jarvis amb el meu germà i la meva germana. Les entrades les regalo a l'Spinetto, el company de feina argentí i una mica popero (tot i anar amb trajo i enclenxinat, a les festes punxa discos -sovint de segona mà i comprats per 30 penics).
P.D. Em fot, perquè per una vegada que em toca alguna cosa que em feia realment il·lusió, no ho aprofitaré... Però bé, crec que és el millor que podia fer.

El dilemma: Jarvis o Ocean Colour Scene?

No comptava que tindria tanta bona sort... Fa un mes vaig comprar una entrada per anar a veure els Ocean Colour Scene amb la Chiara aquest dissabte. És precisament el dia que el Jarvis Cocker actua a Londres. Les entrades fa segles que estan esgotades, i Bloomberg en sortejava 2..., i m'han tocat. Què faig? Em fa molta gràcia veure el Jarvis, més que els Ocean Colour Scene, però per aquests últims he pagat una entrada de 27 lliures i deixaria penjada la Chiara... De moment ella mira de trobar algú amb qui anar-hi. I jo, potser com l'altre dia, no tindré ningú que m'hi acompanyi? Ma germana diu que mirarà bitllets per venir, aviam si és veritat!
Cançó: Don't let him waste your time, del Jarvis. L'única que he sentit del nou disc...

Ansietat

Amb les hores que porto aquí, ja tinc avorrida la panoràmica que tinc des de la meva taula...
He de fer temps fins a les 5... M'ha tocat una entrada per anar (sola) a un concert d'un grup de qui no havia sentit a parlar, i no me la donen fins llavors. Em fa una mica de pal anar-hi, i a sobre m'he de llevar a les 4.45 del matí... Però em sabia greu renunciar a l'entrada, per un cop que em toca alguna cosa...
De vegades, aquestes petites esperes es fan eternes. I jo sóc ansiosa de mena. M'he mossegat les ungles i les pells, he caigut en la temptació de menjar alguns dels Doritos que la meva companya m'oferia -quin delicte, m'he de controlar...- i he trucat mil vegades dos dels meus companys (perdoneu si m'he fet pesada, estava tant avorrida...!). Volia haver escrit aquí les coses que he fet aquest cap de setmana o avançar una mica de feina, però no m'ha vingut de gust. Només necessitava fer que el temps corrés.
Avui sento que necessito socialitzar-me. M'agradaria ser a la uni i poder xerrar amb els companys al bar. Ho trobo a faltar. Riure i xafardejar, criticar a uns i altres. Prendre un cafè amb llet d'aquells tant infectes, sortir de la universitat i trobar-me al mig de la Rambla. I allà, decidir espontàniament d'anar a prendre algo, d'anar al cine, o passejar. Aiaiai...
No sé, estic nerviosa. Ahir no podia dormir i a sobre la Nadia m'ha fet despertar mil vegades. No és la primera vegada que em fa partícep del seu insomni movent cassoles, obrint el forn, encenent els llums.
Bé, ja són les 5.

Més val tard que mai!

No sé de qui és aquesta foto, però em posa de bon humor
Tot just treia el tupper amb els tortelloni ai funghi que m'he comprat per dinar -deliciosos- que he vist que tenia un sms al mòbil. Pensava que era de la Chiara, per parlar de què fem aquesta tarda. Però no. Ha estat una sorpresa, i m'ha fet somriure. Són xulos els dies que veus que hi ha gent maca al món. El sms diu:

"Hi Angels. I just moved into flat 9&read your note. Perhaps a little late for you. But I should have internet from the 9th - you're welcome to use it for free. I hope you're enjoying your job - I, too, am a placement student (doing various 'green jobs'). Owen"

Green grass

Fotografia d'Anders Petersen, autor descobert fa dos dies en una galeria de Londres, la Barbican
Aquests dies són d'aquells en què l'herba del veí sembla més verda. Estic una mica apagada, tinc ganes de recuperar l'optimisme i les ganes de riure amb sinceritat, de sentir aquell pessigolleig dins meu, de sentir-me viva.
No sé cap a on va la meva vida. Li ho comentava a un ex-professor meu, tutor del meu projecte de fi de carrera (i amic). Li manifestava la meva preocupació pel fet que crec que a aquestes altures ja ho hauria de tenir clar. Sempre em diu coses tan simples, però molt renconfortants. Que et responguin un e-mail immediatament, rubricat amb una frase tant òbvia com "Per cert, amb 26 anys jo no em preocuparia gaire sobre si ets o no gran per fer determinades coses", és l'única cosa que et fa falta per somriure i carregar-te d'energia en dies així.
Em preocupa com serà tornar a casa. No sé si he canviat (físicament, sí: m'han crescut els cabells i també la massa lipídica), si he millorat com a persona, si he après (suposo que sí, però ara no en sóc gaire conscient). Crec que el que sí que hauria d'haver après i no he fet és a pensar menys, a donar menys voltes a les coses.
Sovint em pregunto com estarà tot allò que vaig deixar. Igual? Al cap i a la fi, per mi és com si hagués passat molt de temps; allà, les coses sembla que vagin més a po a poc.
Començaré una altra etapa. Per uns mesos, si res no canvia, em dedicaré 'només' a la carrera i al periodisme -si aconsegueixo fer alguna col·laboració. Tinc curiositat per saber com va, i ganes de ser de nou 'només' una estudiant. Espero no avorrir-me.
Bé, ja falta menys per descobrir-ho.

Bar Italia (II)

Foto del Bar Italia durant el Mundial de futbol

Gràcies a ma germana, aquest cap de setmana vaig descobrir que Pulp té una canço dedicada al Bar Italia...

Bar Italia, per Pulp

Now if you can stand I would like to take you by the hand, yeah
And go for a walk past people as they go to work.
Oh, let's get out of this place before they tell us that we've just died.
Move, move quick, you've gotta move.
Come on it's through, come on it's time.
Oh look at you, you,you're looking so confused just what did you lose?
If you can make an order could you get me one.
Two sugars would be great 'cos I'm fading fast and it's nearly dawn.
If they knocked down this place, this place, it'd still look much better than you.
Move, move quick, you've gotta move.
Come on it's through, come on it's time.
Oh look at you, you, you're looking so confused, what did you lose?
Oh, it's ok it's just your mind.
If we get through this alive I'll meet you next week, same place, same time.
Oh move, move quick you've gotta move.
Come on it's through, come on it's time.
Oh look at you, you, you're looking so confused, what did you lose?
That's what you get from clubbing it.
You can't go home and go to bed because it hasn't worn off yet
And now it's morning there's only one place we can go.
It's around the corner in Soho where other broken people go. Let's go.

Chiara has left

La setmana passada, aquesta noieta del nord d'Itàlia, amb 18 anys acabats de fer, compradora compulsiva i aspirant a ser fotògrafa de moda va discutir-se amb la N. G. I dues vegades. La raó sempre ha estat la mateixa: segons la N., la Chiara era molt desendreçada i no feia res a casa; ni tan sols sabia posar la rentadora.
Dos dies després de la primera enganxada, la N. va sortir amb la mateixa discussió. Es van escridassar i la Chiara va decidir fer les maletes i marxar de bon matí, mentre la N. roncava amb la panxa de perfil per no ofegar-se, la ràdio en marxa i la bossa de Haribo mig buida a la tauleta de nit.
Em va enviar missatges i em va posar al corrent de com havia anat tot per telèfon. Mentre tornava cap a casa, em preparava psicològicament per trobar-me la Nadia enfurismada, per aguantar com el relatava els fets i rajava de, fins feia unes hores, la nostra companya de pis. Vaig fer com si no sapigués res, li vaig dir que sí a tot. Em va ensenyar la ja exhabitació de la Chiara. Havia deixat escombraries i coses que no volia: desodorants encara nous, perfum, cremes, llimes per les ungles i roba. A la cuina, l'armari del menjar i la nevera encara eren plens. Vaja, el somni d'una dona carronyera com la Nadia...
En efecte, ahir quan vaig arribar a casa després de quatre dies d'absència, l'armari de la Chiara ja era buit i no hi havia rastre de les seves coses a la nevera. Pel que fa als desodorants i altres capritxets apetitosos -sobretot, si no els has pagat tu- que m'havia afiançat (alguns dels quals per tornar-los a la propietària si és que encara hi estava interessada), havien desaparegut de la meva habitació i estaven al prestatge del lavabo de la N.
Trobaré a faltar la Chiara. Donava una mica d'alegria a la casa i era xulo compartir la sobretaula els vespres i poder rajar juntes de la Nadia. Ens seguirem veient i jo, sempre que pugui, intentaré passar el mínim d'hores possible a casa. Pa lo que me queda en el convento, me quedo dentro...
La cita: 'Estava al wàter i la Chiara va obrir la porta i va continuar a escridassar-me i a discutir, i jo sense poder acabar de fer les meves necessitats' - N. G. dixit.

Fujiya and Miyagi

A meitats de setembre, l'Oriol, ma germana i jo els vam veure actuar al Trash Club de Londres (http://www.trashclub.co.uk/) però no ens van agradar gaire. Aquest cap de setmana, en què entre d'altres coses he fullejat de nou la premsa catalana, vaig llegir que eren al cartell del nou festival 'Primavera Club'. Ahir vaig agafar l'avió amb ells. Veig que de moment volen amb Easyjet. No sé si volaran mai amb un jet privat com el Julio Iglesias.

Absències

'La double vie de Véronique', de Krzystof Kieslowski

Dimecres 29. En un mateix dia, i per ordre cronològic, la Chiara va marxar de casa (per incompatibilitats amb la Nadia), el Nikos i jo ens vam adonar que allò que teníem -fos el que fos- no portava enlloc. Poca estona després, quan ja era a casa, em van dir que el meu avi havia mort.

Cançó: Barcelona, del Rufus Wainwright. Perquè la vaig tenir al cap mentre anava en taxi cap a Victoria per agafar el Gatwick Express i als timpans mentre viatjava hores després en cotxe cap a Múrcia.