diumenge, de desembre 30, 2007

Ice rink


Fa un any i un mes o dos m'hagués mort de ganes de portar-te aquí a patinar sobre gel, d'abraçar-te i besar les teves galtes enrogides pel fred mentre vigilem que cap patinador no topi amb nosaltres. T'hagués portat a sopar a algun restaurant exòtic i haguéssim llogat un parell de bicis per fer una excursioneta pel Hyde Park i els Kensington Gardens, encara que els guàrdies ens haguessin de cridar l'atenció. Abans d'anar a dormir hauríem anat a passejar pel Soho, i prendríem un capuccino al Bar Italia, o un pastís in un cafè amb llet a Maison Bertaux.
Un any i un mes o dos més tard, d'aquí a tres dies i poques hores, podrem fer això i més!!!!

El final i un principi

2007 = canvi de feina (3 canvis, de fet) viatge a Londres, Grècia, Madrid, Berlin i Sardenya; desamor, amor. Independència, quilos de més. Coneixença de gent nova; algunes persones, fantàstiques. Estrés, massa estona lliure i per pensar.
2008 = més incertesa! Una feina que s'acaba, una altra que comença però que només omple els caps de setmana. L'amor, que marxa milers i milers de quilòmetres. Incertesa... Incertesa, incertesa.
Quina merda de post. És això de la incertesa, que em descol·loca.
Bon any nou a tots.

divendres, de desembre 28, 2007

Preet

Érem 7 i veníem de la Rambla del Raval. Pocs, però ben avinguts. "És més cutre del que em pensava", va dir algú.
Vam seure, el cambrer de l'altre dia em va saludar molt efusivament i un altre ens va portar la carta. Popadoum, nan, xai amb tikka masala, pollastre bhoona, cokra i arròs blanc. Salses vermelles i grogues, pa que cruixeix a la boca i llavis i galtes que s'enrogeixen amb el picant. Silenci i plats que corren de mà en mà.
Parlem de sexe i xafardegem en la vida privada d'alguns -que es deixen, és clar- i fem plans de futur per l'associació. A veure cap a on ens portarà aquesta història. De vegades m'agrada pensar que d'aquí en sortirà alguna cosa gran.
Ofeguem les penes amb la dolçor d'un mango lassi que compartim i succionem amb canyetes de colors, i el xupito a què ens convida la casa. Bon Nadal per a tots, accacians.

dimecres, de desembre 26, 2007

Caga tió

Quan l'avi encara era viu, passàvem la nit de cap d'any i la de reis a casa dels avis, a l'avinguda Pau Casals. Com que per Nadal érem a Múrcia, el tió el cagàvem per cap d'any.
Caga tió, d'avellana i de torró.
Cantàvem mentre, amb un bastó, pegàvem aquell tronc cobert amb el barnús de ratlles blanques i blaves de l'avi. La iaia ens havia explicat que l'havia alimentat bé els darrers dies. Aigua, pa, escarola. Que el tió feia: "bruuuuuuuuuuuf" i xuclava tot allò que li posaven al davant.
El tió cagava i cagava, i nosaltres la cagàvem si permetíem que algun "gran" cagava amb els nens, perquè això volia dir que ja s'havia acabat el bròquil. I llavors aixecàvem la bata de l'avi i hi havia només un tros de paper de vàter brut amb una mica de xocolata. El tió ja havia acabat de cagar i s'havia eixugat el cul.

Cavalcada

M'agradava sentir el soroll de les portes de l'armari, que s'obrien i tancaven. Era sinònim que la mare, la iaia i la tieta agafaven els abrics per anar cap a la cavalcada. Olor de boles i la veu de pito de la tieta; totes tres, que parlen coses banals. Ens embolicaven amb el nostre abric i amb la bufanda i els guants i, excitats, anàvem cap a l'avinguda Pau Casals a veure qui recollia més caramels.

Era l'Óssa polar o la menor?

Era petita, i només recordo que algú -potser algun cosí meu- em va acompanyar al jardí de casa. La lluna, una pandereta, brillava al cel, i el fred se'm clavava a la cara com milions d'agulles. Se sentia olor de llenya cremada, i tot era silenci.
- Mira, veus aquella estrella? És l'estrella que guia el camí dels Reis -va dir.

dimecres, de desembre 19, 2007

Ai, no t'havia vist

- Txus! Ai, ostres, no t'havia vist -li diu ella, dreta a un metre i mig del seu interlocutor. Són al metro, a punt de baixar, i diria que ella ha estat en aquell mateix lloc tota l'estona que ha durat el trajecte.
Qui no ha fet servir aquestes mateixes paraules com a excusa centenars de vegades? Qui no ha fet veure, a l'entrar al metro o al bus, que no ha vist aquell conegut que no té gens de ganes de saludar.
O potser sóc jo, que sóc una mala pensada..., i crec que "cree el ladrón que todos son de su condición"?
Merda, ara no podré fer servir mai aquesta excusa als lectors d'aquest diari de bitàcora... ;-)

dimarts, de desembre 18, 2007

Scusami

Sono stanca morta.

dimarts, de desembre 11, 2007

Feina...

La vida segueix mundana i avorrida, sense gaire sobressalts.
Des d'aquest cap de setmana passat treballo 7 dies a la setmana. És a dir: 37,5 hores + 16 hores = 53,5 h... I a això cal sumar-hi 'activitats extraescolars' com col·laboracions en un diari -de moment és molt puntual, no puc donar més-, un cop a la setmana en una ràdio (que em treu tota una tarda i em treu també de polleguera), possiblement en un suplement d'un altre diari i en l'edició d'un butlletí bimensual. La meitat de tota aquesta feina ha aparegut en les últimes dues setmanes; no és que sigui masoca... Seran dos mesos intensos en feina i per sort hi ha vacances pel mig i d'aquí a un mes i mig deixaré de fer les 37,5 hores per fer-ne només 16...

dimarts, de desembre 04, 2007

Letargia i renaixença (?)

Les tortugues del Joan ja hivernen. M'ho ha dit mentre anàvem en metro, després que ens haguem equivocat de direcció i haguem anat fins al final de la línia i que ens haguem hagut d'esperar de nou fins que el comboi s'ha posat en marxa. I de la mateixa manera que les seves tortugues, algunes etapes de la meva vida s'ensorren, entren en una letargia de la qual no sé quan sortiran de nou. La feina on he estat ara, l'amor.
El Joan m'ha dit que un cop ja han hivernat, les tortugues surten totes de cop o, si més no, amb pocs dies de diferència. No sé si passarà el mateix amb aquests aspectes de la meva vida. Per ara, només sé que, a l'igual que les tortugues -que 'reneixen' de sobte-, en l'última setmana han sorgit noves oportunitats laborals. Són reptes que em ve de gust asumir però que em fan respecte. Són menys estables i són feines que no he fet mai fins ara. Espero sortir-me'n, no acabar amb un infart i tenir prou diners per pagar el lloguer i viure amb tranquil·litat. Ja es veurà.

dilluns, de novembre 26, 2007

Mallorca (i II)


El grup davant de la piscina del Pedro J. a la Costa des Pins

Mallorca



Des de La Trapa, vistes a Sa Dragonera i dos núvols.

dijous, de novembre 22, 2007

Wintercase 2007


La Pinkie, ma germana i jo amb el Gruff Rhys dels Superfurry animals diumenge a les 21.30. Carrer Pamplona; poca estona abans del concert dels gal·lesos al Wintercase!

dimarts, de novembre 20, 2007

Jo sóc una d'aquelles emprenyadores...


...que truquen de matinada, que fan que aquells que dormen es despertin amb un 'ai' al cor mentre demanen vés a saber a qui -a Déu?- que, sisplau, no els truquin per comunicar-los cap desgràcia. Jo ho he aconseguit fa cosa d'un quart d'hora..., i aquells que he martiritzat estaven dormint a milers i milers de quilòmetres de l'oficina on treballo.
Des dels Estats Units ens han enviat un correu dient que no hem enviat una proposta que sí hem enviat. He volgut trucar al remitent per dir-li que estava equivocat, que sisplau mirés què hi havia d'equivocat, i he marcat el número fix que sortia a la signatura del correu.
- Edwards...? -ha dit una veu de dona, greu (amb la saliva pastosa).
- Hello..., could I speak to Mr. Stephen Edwards, please?
- Who's calling?
- My name is A. C. from the Barcelona Energy Agency.
- Wait a minute...
I llavors, sento com li passa el telèfon..., i una veu masculina em diu, tot exclamant-se:
- You're calling at night! You're calling at Oregon, in the States!
- Am I phoning to your home?
- Yes, I'm at home!!!
- Oh, I'm so sorry!!!
Ostres..., però és que qui havia de pensar que aquell telèfon era el de casa seva? No firmava com a consultor ni com a res, sinó en nom de l'organització arxiconeguda per la qual treballa... Oh, mare meva, m'he sentit fatal!!!! I tot plegat ho he trobat la mar de surrealista!

dimecres, de novembre 14, 2007

Fotos del viatge a Paros




Comiat del Gigi...


Ja fa un mes i mig que va marxar a la Xina! Una foto del comiat...

Mmmmmmmmm... Molt bo el Lassi!

dilluns, de novembre 12, 2007

Debut radiofònic


Serà, si tot va bé, dijous de la setmana que ve per Ràdio Sabadell..., i serà una entrevista en directe i cara a cara amb aquest home. Potser una mica massa heavy per ser el meu debut, no? Oh la la...

dissabte, de novembre 10, 2007

El vertedero de Sao Paulo



Cuantas copias de la biblia catalana interconfesional hay enterradas en el vertedero de Sao Paulo. Hay cuatro, una está un poco mordida, pero tres están en buen estado. Cuantos litros de plasma sanguineo AB-; muchos. Cuantas egagrópilas de búho y cuantos millones de pesetas en monedas de veinte duros.
La Laura i jo ballant la cançó d'Astrud el mes d'agost, durant les festes de Gràcia. Les fotos són de la Noe.

De marujeo

Des que va tornar el Toni a la feina, he hagut de canviar de lloc físic de treball. Abans estava envoltada dels tècnics: enginyers, enginyers, i un mig metge mig periodista. Ara em trobareu a l'entrada, en un racó al costat de la finestra, envoltada de paperassa que va deixar la persona que hi treballada. Al darrere tinc el despatx del gerent, i al meu costat, la secretària de direcció, una administrativa i l'administrador. He de confessar que aquest canvi físic em fa sentir-me una mica aïllada del que es cou a la feina; sóc aliena als comentaris dels companys i si he de preguntar alguna cosa a algú, estic obligada a aixecar-me o a trucar per telèfon. Ells han de fer el mateix, és clar. Quan les secres marxen a esmorzar, em toca menjar-me el marron de respondre el telèfon i de rebre les persones que entren.
Això, sumat a la poca trepidància -si és que existeix aquesta paraula- de la meva feina, han fet de mi una noia que només es motiva a les hores d'esmorzar o quan el meu nou jefe Toni convoca una reunió de seguiment. Ja de per sí és motivant que un noi de 30 anys, metre vuitanta, ros, d'ulls verds, que parla 5 idiomes, que ha viscut a mil llocs i que a sobre és inquiet -aaaaaai- em dediqui una estona, però sobretot valoro que hi hagi algú que em pugui donar algunes directrius. Però bé, confiem que les coses milloraran. Ja es veurà...
Arran del meu canvi de lloc de treball, he intimat una mica més amb les noves companyes. És inevitable que sentin de què parlo pel telèfon, que acabem parlant de relacions de parella, de la família, dels modelets i de les revistes del cor. Fruit d'aquesta nova relació, divendres a les tres de la tarda, just a la sortida de la feina, dues companyes de feina i jo vam anar cap al Mercat de Sant Antoni per comprar roba en una paradeta que ens va recomanar una de les companyes. Després de més de mitja hora d'espera, em vaig emprovar dos texans, tres jerseis, dues samarretes i un abric. I vaig marxar amb les mans buides. Tot i així, l'estona d'espera no va tenir preu. Se'm va fer curiós que dues pijes com les que despatxaven estiguessin venent roba tant econòmica en una parada d'aquest mercat, però sobretot veure el personal que hi anava a comprar. Dones que anaven de riques, amb llavis injectats de silicona i amb mil litres de "brillo" als llavis, queixant-se que "un sudaca" per poc els havia robat el monederu aquella tarda.

dilluns, de novembre 05, 2007

Hijo de puta, hay que decirlo más


De 'La hora chanante' i recomanat pel Ruben.

Cap a casa!


Tramvia de Barcelona. Abril de 2007. Origen: Parc de la Ciutadella. Destinació: Fluvià.

Tornem-hi!


Foto: en un Stadbahn per la regió del Ruhr, era el 2005? Propera destinació, Mallorca. Jorx i Mikel.

Solitud

Hi ha dies que no ho porto gaire bé, això d'estar sola a casa, de sopar sola i que ningú et faci un petó de bona nit o t'acotxi. I avui no em trobo gens bé: em van vacunar de la grip ahir i estic xunga, amb mal estar general i un dolor igual que el menstrual. Potser és la xocolata amb xurros que no m'hauria d'haver pres si vull poder-me posar el vestit nou que ja ni m'entra. No tinc febre, per sort. I a sobre, estic patxutxa per dins. Mi mancherai. El temps fuig a tota pastilla.

Zuppa sarda


Boníssima.

dimarts, d’octubre 30, 2007

Nostàlgia

By Fonti...


L'amour..., c'est ça

El Gigi és a la Xina; la Lou, al Marroc. El Gigi i la Lou es troben a faltar. Fa pocs mesos que es coneixen, però s'agraden i no es volen perdre l'un a l'altre. Fa poc més d'un mes que no es veuen, i Gigi vol presentar-se per sorpresa a casa d'ella, a Tànger. Però i si ella no hi és, quan arribi -un dia entre setmana, a les 11 de la nit? Com assegurar-se'n sense que ella arribi a sospitar de res?
Gigi s'inventa que el seu amic Jose anirà uns dies al Marroc. Li ho diu a la seva estimada i ella s'ofereix a acollir-lo. Gigi crea una adreça de correu electrònic fictícia pel seu amic Jose, a través de la qual es posa en contacte amb la Lou: li demana l'adreça, li diu quan vindrà, i ella estarà pendent de la seva arribada. Si tot va bé, aquell dia i hora, quan la Lou senti el timbre de la porta i l'obri, esperarà veure la cara desconeguda del Jose. Una cara que a curt termini no arribarà a conèixer, ja que es trobarà, de cara i sense esperar-s'ho, al Gigi. És guai, no?

dilluns, d’octubre 29, 2007

Dior

He cridat l'ascensor, he tancat amb pany i clau i he baixat fins a sortir al carrer. Comte Borrell avall, m'he creuat una noia que passejava dos gossets. A la mà dreta hi duia les corretges dels cans; a l'esquerra, una bosseta molt petita de paper blanc amb dues nanses de cordill negre. Al mig, quatre lletres de tipografia romana: Dior. Un emboltori de luxe que fa quatre dies deuria contenir un mocador de seda de 200 euros, o uns guants de pell d'estrús del mateix preu, ara estava condemnat a contenir els excrements dels dos gossets. Quina ironia...

divendres, d’octubre 26, 2007

Un estudi analitza les obligacions solars d’arreu del món de forma exhaustiva

ÀNGELS CODINA - Per primer cop, un document ofereix una anàlisi global de l’estructura de les obligacions solars i proposa bones pràctiques. Es tracta de Best practice regulations for solar thermal, un estudi produït en el marc del projecte Key issues for Renewable Heat in Europe (K4RES-H), i en el què ha participat l’Agència d’Energia de Barcelona. El K4RES-H és cofinançat pel programa Intelligent Energy Europe de la Comissió Europea i l’ha coordinat l’European Solar Thermal Industry Federation (ESTIF).
L’estudi inclou un breu repàs històric i destaca els beneficis i despeses de les obligacions solars, a més d’unes pautes per a tècnics i polítics per a la seva implantació; també s’hi fa una anàlisi exhaustiva de les mesures necessàries per garantir la qualitat de la instal•lació. A l’annex es recullen bones pràctiques com les de Barcelona, Espanya, Alemanya o Itàlia.

Repàs històric
Tal com s’explica a Best practice regulations for solar thermal, la primera obligació solar de la història es va fer l’any 1980 a Israel, arran de la preocupació per la seguretat en el subministrament energètic i en plena ressaca de la crisi del petroli. Tot i l’èxit, no va ser fins 20 anys després que es va aprovar una altra normativa d’aquest tipus, en aquest cas a Barcelona. Es tractava de la primera ordenança solar que s’adoptava arreu.
Fins llavors, només la ciutat de Berlín havia fet un intent a principis dels anys 80, però l’esborrany que se’n va fer no va arribar mai a aprovar-se degut a canvis en el govern i a l’oposició del sector local de la construcció.
Les dècades dels 80 i 90 van estar marcades pel decreixement de l’energia i la manca de reacció política davant de l’evidència –cada cop més clara- del canvi climàtic.

Els avantatges
Després de tots aquests anys, però, la tendència és cada cop més positiva. Els beneficis de l’energia solar són clars: no només permet preparar de forma gradual els països i les regions per l’escassetat de combustibles fòssils, sinó que crea economies d’escala que beneficien, també, el mercat voluntari en els edificis que no estan subjectes a la normativa.
Ara bé, les obligacions solars comporten un canvi en el mercat solar tèrmic: en el marc d’una obligació d’aquest tipus, cal preveure mesures per garantir la qualitat dels productes, la instal•lació i el manteniment, a més d’un règim clar d’inspecció i sanció. Si no és així, el rendiment solar pot arribar a ser més baix i afectar l’acceptació de la regulació i, possiblement, de l’energia solar en general.

Les obligacions solars a Europa i al món
En l’actualitat, la Comissió Europea està preparant la proposta per una nova directiva que cobrirà totes les energies renovables. Per primer cop, aquesta directiva afectarà el sector de la climatització. Encara no se sap quines mesures específiques s’inclouran a la proposta, que caldrà que adopti a posteriori el Consell Europeu i el Parlament.
Fora d’Europa, la idea de les obligacions solars o per calefacció renovable està guanyant terreny. Ara per ara, s’està plantejant la possibilitat d’implantar obligacions solars a l’Àrea Metropolitana de Tòquio –on viuen 35 milions de persones- i a Mines Gerais, el segon estat federal més poblat del Brasil.
Per la seva part, alguns estats federals australians han promulgat normatives que podrien fer que la solar tèrmica fos una de les opcions favorites per satisfer els estàndards d’eficiència; i la Xina també s’està plantejant la possibilitat d’introduir una normativa solar.

dijous, d’octubre 25, 2007

Diadema

M'he posat diadema avui; és fina, de color de carei, i la vaig comprar fa més d'un any a l'H&M. No m'havia atrevit a posar-me la mai, potser perquè tinc el cap gros i sembla que em va justa; potser perquè pel tallat de cabells que porto no em quedava prou bé.
M'ha portat records. Feia anys que no me'n posava. Des de petita, crec... I com odiava com t'apretava el cap..., o com, a l'hora del pati, et queia una pilota a la closca i se't clavaven al tarro aquelles punxetes que hi ha perquè se't mantingui ferma al cap...

Canvi d'hàbits

En matins tan rutinaris com el meu, hi ha vegades que el més trepidant pot ser canviar de ruta per anar a la feina. He dormit a casa dels pares, a Sant Quirze, i, des de la meva vila vallesana, quan vaig a Torrent de l'Olla normalment agafo els FGC fins a Gràcia i, un cop allà, camino un trosset per Príncep d'Astúries i agafo el 27, el 32 o el 37. Avui he decidit anar pel carrer del Cigne per, així, arribar a Gran de Gràcia i agafar qualsevol dels busos que pugen amunt fins a Lesseps.
La ouateria -si és que es diu així...- ja era oberta, hi havia els primers treballadors fent un cafè als bars comptats que hi ha. Els colmados havien pujat la persiana i la mestressa de la botiga de fruita i verdura tallava el peu dels rovellons. El que més m'ha sobtat, però, ha estat passar per davant de la carnisseria: els tres treballadors anaven tallant i desant menuts, llonzes de porc, costelles de xai i culates amb la música -d'estil ben bé com la que posen al Bershka- a tota pastilla!

dilluns, d’octubre 15, 2007

La Nadia és aquí

És a Sitges, recuperant forces i pendonejant. Farà una festa dissabte a la platja, és el seu aniversari. Almenys això m'ha dit en un mail que semblava escrit a cuita corrents, semblava excitada de rebre notícies meves. M'ha fet gràcia contactar-hi; tinc ganes de veure-la. És estranya, peculiar..., però en el fons és entranyable. Diu que em trucarà aquesta tarda, per quedar un dia d'aquests; potser coneixerà l'Oriol, un amic meu que, per feina, s'estarà un any a Londres a comptar a partir de gener i que necessita un lloc on viure. El pis NO és l'hòstia, i ella segons com és un pal de tia, però és acollidor, està ben bé al rovell de l'ou i hi ha de tot..., i pel preu (130 lliures a la setmana -uns 200 euros...) està bé.

La la la la laaaaa...

Minicoteca!

dijous, d’octubre 11, 2007

M'ha fet somriure (i II)

He somrigut al pujar pel carrer Príncep d'Astúries: un centenar de nens de 9 o 10 anys, d'un col·le, avançaven en filera. Els he esquivat com he pogut, i al creuar el carrer Sant Marc he observat 6 o 7 motoristes, amb els braços plegats i cara de pomes agres esperant que els nens acabessin de passar d'una p... vegada.

M'ha fet somriure (I)



Vinyetes de Mauro Entrialgo...

dimarts, d’octubre 09, 2007

La venjança contra la verdulera estafadora

Dijous vam anar a comprar amb la meva germana. No és fàcil omplir la nevera ni el rebost...; comporta el seu temps.
Necessitàvem fruita i verdura, i vam anar a la fruiteria que hi ha a la cantonada de Consell de Cent amb Urgell. Una dona d'uns seixanta anys, amb el tupè vermellós i tota accelerada, ens va anar servint allò que li demanàvem. M'emprenya no ser jo qui escull la fruita o la verdura o, si més no, no tenir temps ni prou llum per veure si allò que està entaforant a la bossa fa bona cara o no. Ja em va semblar que els carbassons que ens posava eren una merda, però la vaig deixar fer. En arribar a casa, vam comprovar que un dels carbassons no només era minúscul, sinó que, a sobre, estava bastant xungo. Emprenyada, vaig agafar les claus, em vaig posar la jaqueta i vaig sortir corrents sota la pluja, amb l'esperança de trobar la fruiteria encara oberta. I així era, però no hi havia la mestressa. Només, a dins d'un camió aparcat al xamfrà, un senyor amb bigoti que descarregava caixes de patates i prunes.
Vaig entrar:
- Hola? Hooooooooola...?
- ¡¡¡Está cerrado!!!! -vaig sentir que deia el del mustatxu.
- ¿No hay nadie? ¿Ni la señora?
- No. Vuelve mañana.
- ¡Es que me ha vendido esta mierda de calabacín! -vaig fer, tot brandant-lo.
- Coge otro.
Vaig entrar, ràpida, amb els ulls clavats en el sector de la botida d'on recordava que havia tret aquelles dues merdes. Em vaig acostar, i vaig agafar un carbassó ben formós, mig recargolat i amb la pell fina i tensada, que deuria pesar més de mig quilo. La satisfacció em recorria el cos i un somriure ridícul se m'havia dibuixat a la cara. Ja sé que és una xorrada, però per dins meu vaig pensar que a la cabrona de la vella aquella li havia sortit el tiro per la culata..., que ens volia encolomar aquells carbassons mig podrits, però que a canvi, com a venjança, jo me n'havia endut un dels més macos que tenia.
Està clar que, mentre pugui, no hi tornaré a anar.
I avui he menjat, per dinar, una ració -de les 4 que van sortir- de la crema de carbassó que vam fer. Amb només el carbassó que em vaig endur n'hi va haver prou. Estava boníssima, i l'he ben assaborida...

dijous, d’octubre 04, 2007

...

La tardor ha portat, també, la melancolia. Poques hores de son i mal dormides, la menstruació, els petits canvis a la feina, la incertesa laboral i també en l'àmbit personal..., s'han ajuntat, avui. La solitud del pis nou no ajuda gaire. Demà serà un altre dia, que diuen. I a l'armari hi ha Nutella.

dimarts, d’octubre 02, 2007

Fenòmens paranormals

Una nit, la meva iaia va despertar els veïns, tota exaltada. Era l'estiu, i nosaltres no hi érem -vivim a la casa del costat-, de manera que és als veïns a qui recorre sempre que té algun problema o necessita alguna cosa. Estava esporuguida, taquicàrdica. Tenia por..., i és que, segons va dir als veïns, tenia un OVNI al jardí!

Paritat?

Al Pont Aeri, els homes ocupen el 90% dels seients. Vist que la majoria són executius d'alt nivell -almenys, això sembla, si més no per les pintes, la premsa que llegeixen, les Blackberry i les converses que mantenen-, podem fer-nos una idea de fins a quin punt les dones han progressat o no a la feina en comparació amb el sexe oposat. Sé que és ser molt simplista, però no deixa de ser el reflex d'una realitat.

divendres, de setembre 21, 2007

Hi seré, si tot va bé, d'aquí a 12,5 hores

Illa de Paros

Piles recarregables amb orina

De moment, només es venen al Japó. Em fa gràcia que es diguin 'No Po Po'. T'estan avisant perquè no t'equivoquis i les carreguis amb popó i no pipí... jejeje!!!!

dimarts, de setembre 18, 2007

El pitjor babaganoush de la meva vida

Ha plogut molt des d'aquesta foto!!!! Va ser una tarda terrible: vaig oblidar-me la motxilla al tren, no va aparèixer mai -els meus texans, les bambes..., la samarreta nova, els clips... Malparits els que no me'l van tornar mai!!!-. I vaig acabar a casa l'Isra, on teníem un sopar multitudinari, preparant un babaganoush -puré d'esbargínies escalibades- dolentíssim (per cert, que les esbargínies les va escalibar el meu pinxe Narcís). L'hummus estava una mica millor, però bueno...
M'ha fet gràcia retrobar aquesta foto! Era el juny o el juliol de 2006. Hi ha qui diu que tinc el nas gros. En aquesta foto es pot veure que és MENTIDA.

Gol

En necessito un, però en anglès: I need a goal. No cal que sigui com el del Koeman; no he de guanyar cap copa d'Europa, jo. Però em fa falta algun objectiu: una feina, un viatge, una persona..., per entendre per què em llevo cada dia i tenir clar cap a on estic anant (i vull anar). Buf.

dilluns, de setembre 17, 2007

Estranyes coincidències (II)

El gerent m'ha remès un mail que li havien fet arribar des d'una oficina de la Comissió europea. M'he llegit el que hi deien; he consultat els documents a què feien referència i, a la cerca d'alguns aclariments, he decidit fixar-me en el nom de la persona que l'enviava per fer-li un truc i demanar-li que m'expliqués ben bé de què es tractava. I resulta que el remitent era un amic de la infància de la meva germana. Que n'és, de petit, el món; i que en són, d'estranyes les coincidències.

Els famosos també compren a IKEA

Si més no, la Leticia Dolera, aquella noia que presentava XAT TV, que va actuar a 'Al salir de classe' -bressol de la Pataki, també, però quan no s'havia operat ni els pits ni el nas- i a 'El otro lado de la cama'. Me la vaig trobar al pàrquing de l'IKEA de l'Hospi, i potser per això em vaig distreure i no em vaig fixar on havia deixat el cotxe aparcat. I el pàrquing no és gran, no... Va ser una bogeria estar donant voltes i més voltes, buscant-lo, amb la calorada que fotia... Però al final hi va haver sort.

dimecres, de setembre 12, 2007

Deixeu-me que sigui perfeccionista...

...i que us digui que ja se que les entrades que vaig fer ahir son una caca, i que la que fare avui tambe ho sera, perque m´estic pixant despres de prendre´m una cervesa molt rara i una pinya colada, i perque estic morta de son i perque quan conec gent tant interessant i inquieta com la que he conegut aquests dies m´adono que em falten moltes coses per fer a la vida i em sento com petita.
He sopat en una casa okupa de l´est de Berlin, que ara ja suposo que es legal del tot. Hi ha un cine, bars, galeries d´art. Molt xulo tot plegat.Erem al barri de Mitte, i hi deuria haver com 15 prostitutes per quilometre quadrat: amb botes altes, texans apretats i pits turgents; cabell llis.
Dema apurare les hores que em queden per fer una volteta per Prenzauer berg, que diuen que es un barri molt xulo. No crec que el mati em doni per gaire cosa mes, entre esmorzar, fer la bossa i tota la pesca.
Vaig a fer un pipi i a posar-me un pijama. Bona nit!!

dimarts, de setembre 11, 2007

La pardi

He sortit de l´hotel amb la pell de la panxa ben tensada despres d´un esmorzar en que, si be no he tastat el 100% de tot el que hi havia, diria que almenys el 60% si. Com diuen els francesos: "J´ai bien mange, j´ai bien bu; j´ai la peau du ventre bien tendue!". He sortit neta i polida, amb el vestit negre de punt i coll esbocat, l´agulla de pit i aquell abric que sembla un trench pero que es abric. Tota negra, amb les botes altes i acabades d´enllustrar. Fotia fred, al carrer.
He mirat d´aclarir-me amb l´U-Bahn i l´Stadt-Bahn -quin desastre- i, contra tot pronostic, he arribat a la meva destinacio: Alexanderplatz. Al metro he conegut un perua molt simpatic que viu aqui i que m´ha indicat com anar cap a la porta de Brandenburg. Eren les onze passades, i he tingut temps per fer una bona passejada i arribar -no sense haver de demanar indicacions- al lloc de la reunio, la seu de GTZ a Berlin. Tot molt potent: gent de la UNEP, del Worldwatch Institute, del Ministeri de l´energia i dels minerals d´Uganda, del govern alemany... I alla al mig, jo, que cantava com una almeja -i no perque hagues suat durant el cami; ho dic en sentit figurat-. Pero be, suposo que es normal que les primeres vegades en aquest tipus de reunions no sapigues gaire de que parlar ni quan ni tan sols si fer-ho. Jo anava perduda tant perque l´angles de segons quin participant em feia perdre, com pel fet que moltes de les qüestions de que es parlava se m´escapaven de les mans. Vaja, que soc una pardilla. Pero almenys soc una pardilla elegant. ;-)

Neuer post

El hall del meu hotel de 5 estrellesArribo de nit, demanes un taxi i un home que parla arab pel sin manos -si no es que esta pirat i parla sol, que tambe podria ser- em porta al Swissotel, a Charlottenburg, el barri pijo de Berlin. El recepcionista es simpatic; amb el seu somriure noto que li faig gracia. Em dona la clau i un val per un coctel de benvinguda, que degusto poca estona despres d´haver deixat els drapans a l´habitacio. Vaig amb els texans i la samarreta amb el dibuix del Tim Burton que em va regalar la Carmen pel meu cumple; em sento una mica fora de lloc, entre tan executiu transnotxat. Al cap de poca estona vaig a l´habitacio. Es tard, ja; mes enlla de mitjanit. Pijama i zapping..., i m´embolcallo com un cuc de seda amb el nordic flonjo i el milio de coixins igual tous com un barbapapa. Bona nit i bon dia, Berlin.

dilluns, de setembre 10, 2007

Terry Gilliam

Em fa mandra anar a dormir. Tinc son i demà m'espera un dia estressant, però sense saber per què, allargo les hores per posar-me el pijama, rentar-me les dents i la cara i arraulir-me entre els llençols. M'he aixecat, he mirat els centenars de llibres que hi ha al despatx de casa, buscant-ne algun que m'inspirés a escriure alguna entrada al bloc. I ara que ja havia desistit, he trobat un retall de diari a sobre de la taula. És una entrevista al director de cinema Terry Gilliam, de qui, precisament, vaig agafar una pel·li l'altre dia de la biblioteca -Brazil, que no vaig arribar a veure-, i que li fa la Ima Sanchís a la contra de La Vanguardia. El titular és 'Valorar la muerte para vivir la vida'; el final m'ha fet somriure:
- Con los años nos volvemos como niños -diu l'entrevistadora.
- Es la maravilla de ser senil. Lo peor es la zona de en medio, como en las películas.
Ara ja puc anar a dormir. M'encantaria teletransportar-me com el Hiro Nakamura i ja ser al llit, amb el despertador posat a l'hora, la maleta feta i el llençol acariciant-me el nas. Bona nit.

diumenge, de setembre 09, 2007

< M >adrid

Pitis, Ascao, Lista, Loranca, Opañel, Aluche, Baunatal, Manoteras. Sempre he pensat que el nom d'algunes de les parades del metro de Madrid són realment lletjos.

divendres, de setembre 07, 2007

Destinació, Berlin

Hi vaig dilluns, per feina..., i fins dijous. Espero trobar algunes estones per poder passejar i visitar coses. Farà fred i, si puc, em compraré unes Birkenstock noves, que allà valen a meitat de preu.

dijous, de setembre 06, 2007

Snif

No ha pogut ser... M'he gastat la pasta per anar a Madrid, a l'ambaixada del Japó, per una prova infructífera. Tot i que crec que he fet un examen decent d'anglès -la prova eliminatòria; de 80 ties, només 10 la passaven-, no n'hi ha hagut prou per ser de les elegides. Però s'havia d'intentar. Hi ha qui diu que "no hay mal que por bien no venga". A veure si és cert! Us mantindré informats.

dimecres, de setembre 05, 2007

La resposta, demà

Això és Singapur
Marxo a Madrid, en un vol molt molt matiner -a les 6.25- per fer les proves perquè m'escullin per viatjar, durant 1,5 mesos, en un barco amb centenars de joves d'arreu del món. TOT pagat. Es visitarà Japó, Singapur, Oman i Madras -d'on és el Mohindar Suresh, ara que hi penso... És molt difícil que m'agafin -han d'escollr 5 noies de les més de 100 que han enviat la sol·licitud-..., però de més verdes en maduren.

Dedicat als mitòmans

La vaig veure la setmana passada, pujant el passeig de Gràcia en una bicicleta de passeig -i valgui la redundància-, amb ulleres de sol enormes, pantalons curts color crema i un nen de 4 o 5 anys i de cabells nivis assegut en una cadireta al darrere. Em va sorprendre que els dos filferros que són les seves cames donessin tant de si.

dilluns, de setembre 03, 2007

El meu sofà


Fa il·lusió! Aquesta setmana porten la nevera, el microones i la rentadora. Ja queda menys...

Le dernier été


Pauline à la plage
Ja s'acaba el temps de les vacances. M'acomiado dels passejos per la platja, de les llargues migdiades; s'acaben els dies on la màxima preocupació és comprar el Cuore i posar-se la crema solar.
Adéu al temps de les amanides, de les capbussades en mars cristal·lins, del gaspatxo i de l'orxata. De la sorra entre els dits, de les nits eternes, de les samarretes de tirants i les faldilles i les sandàlies. Del soroll a les nits, dels pícnics nocturs al parc de la Ciutadella amb jazz en directe de fons. De la suor a mitja nit, dels pastissos d'aniversari. De dies soporífers a la feina, dels esbossos de projectes futurs encara molt embrionaris. S'esfuma l'últim estiu en què, segur, seràs per aquí.

diumenge, de setembre 02, 2007

Rosa Rosae

A tercer de BUP, quan ja havia escollit l'opció de ciències -tot i els dubtes, perquè m'agradaven més les lletres-, vam decidir recollir diners per poder finançar un viatge de fi de curs a Londres. Una de les coses que vam fer va ser vendre roses per Sant Jordi.
A l'hora del pati, vam anar a parar al bar on acostumàven a esmorzar els professors; vaig entrar per encolomar-los una rosa. L'únic que va mostrar interès va ser el profe de llatí, que em va dir "le compro una si me declina Magna Rosa". Tot i que feia mesos que havia escollit la física i la química i abandonat el llatí, vaig ser capaç de dir:

Magna Rosa / Magnae Rosae
Magna Rosa / Magnae Rosae
Magnam Rosam / Magnas Rosas
Magnae Rosae / Magnarum Rosarum
Magnae Rosae / Magnis Rosis
Magna Rosa / Magnis Rosis


I, efectivament, me'n va comprar una i me la va regalar -era solter, de fet-, i, aquella era la primera rosa que em regalava mai algú per Sant Jordi que no fós de la meva família.

dimecres, d’agost 29, 2007

El perquè de voler viure sol, segons Martin Amis

"...me encantaría poder disfrutar de un poco de independencia en mis, por así decir, últimos días de independencia. En cualquier caso, no veo por qué este tiempo deba traerme unas restricciones añadidas. La independencia no ha de implicar por fuerza algaradas, ni insurrección, ni descuido de la propia salud, ni -en general- ningún tipo de conducta silenciosa. Lo único que quiero es estar cómodo, tener la sensación de que, al hacer ciertas cosas por mí mismo, me fijo mi propia disciplina. Y poder follarme a chicas".
Extret d'una carta al seu pare i a la seva dona Jane, al llibre Experiencia.

Navegant per la xarxa


De tant en tant, descobreixes una foto teva a la xarxa de la qual no recordaves l'existència. Aquesta és de fa una mica més d'un any i mig, en una entrevista a Onda Rambla.

Cost d'oportunitat

La Mònica Terribas sempre ens deia que els quioscs havien de rebre els diaris puntualment, que era fonamental que fossin a la venta a l'hora que toca, perquè si no, inevitablement, es perden vendes i aquells que arriben puntuals van guanyant terreny als que no ho fan.
A quarts de nou del matí he passat pel Paul a comprar uns croissanets per portar a la feina, però encara no els tenien llestos. M'han dit que havia d'esperar-me una horeta. I he marxat, i he pensat que això era com el que comentava la Mònica Terribas dels diaris: si a quarts de nou encara no tens els croissanets llestos, busco un forn que sí en tingui i tu deixes de guanyar una vintena d'euros, que no és moco de pavo.

27, ja...

Després de prendre un cafè amb llet junts, el meu amic sexagenari i jo -gairebé treinteañera, com diria ell, per fotre'm- hem enfilat República Argentina amunt per comprar una safata amb croissanets de mantega sense res, croissanets de mantega farcits de xocolata, uns altres amb xocolata per dins, ensaimadetes, magdalenetes i pans au raisins mini. Hem pujat cap a la feina, i la porta era tancada: "el Fermí, com que ha vist que no veníem, deu haver anat a esmorzar", ha dit el Joan. Hem saludat els companys del costat, els de programes ambientals, i els hem preguntat si sabien res del nostre company.
El Joan, de sobte, diu: "Mira, allà hi ha uns peus, hi ha algú!". Era algú que caminava depressa, per la nostra oficina, però que no he arribat a veure ni ha respost a la meva crida de "Hola??!!". De sobte, de dins d'un dels despatxos han sortit els meus dos companys, m'han felicitat i he vist que a sobre de la taula hi havia una planta molt xula pel nou pis. Hi havia una targeta, on em felicitaven, i a dins, les claus del meu calaix. L'he obert i... Tatxan! Hi havia un paquet de tortas de arroz -les que tenia van anar desapareixent de forma misteriosa, suposem que en un atac de gola de la dona de fer feines-. Representa que el regal me'l feia ella, jeje.
Aleshores, hem esmorzat i xerrat una estona. Estic contenta, m'han fet contenta.
I sí, Jordi, ja que ho preguntes, hem apagat els llums -però tranquil que encara que estiguin encesos, no hi fa res, són molt eficients, ja de per si- i hem mantingut l'aire condicionat a 25 graus. I lo de la junta..., mirarem aviam què hi podem fer!

dimarts, d’agost 28, 2007

12 horetes

...i ja seré més vella. Sempre explico que fer els anys a l'agost per mi era una merda. Recupero part del text que vaig escriure aviat farà un any per a aquesta ocasió.
Una de les meves il·lusions quan era petita era poder-lo celebrar amb els amics del col·le. Com feien tots, poder repartir una bosseta amb caramels quan sortíem per anar al pati. La mare, un any, va comprar uns quants caramels i vaig celebrar el meu aniversari de forma fictícia: una petita farsa, una mini performance. Jo, amb el meu pentinat de xampinyó -qui no ha portat pentinat de xampinyó o de casc de ben petit-, vaig estar contenta de poder repartir-los i saber què se sentia.
Ja els he demanat als meus companys de feina -aquests dies som 4, només- que em facin una festa sorpresa. Que quan arribi, els llums estiguin apagats i em rebin amb un "per moooolts anys!!!!", i llancin serpentines i confetti i hi hagi entrepanets de brioix amb pernil dolç i mantega i cocacola.

dilluns, d’agost 27, 2007

Converses veïnals

Entre fulla i oliva de l'amanida variada que em posava a la boca, les queixalades de la torrada amb Almadroc, i els trossets de pollastre amb punxa i les cullerades de coca de brossat que he tastat a Origen 99,9% -un lloc en què, paradoxalment, els cambrers no són catalans-, he pogut escoltar la conversa dels veïns. Només veia un dels interlocutors, un tio d'uns 35 anys, amb el cap rapat, ulleres modernetes i una camisa també una mica agosarada. Parlaven de teatre, dels contes de la Mercè Rodoreda. No era una conversa gaire animada, no semblava que es coneguessin gaire. I jo he pensat que sonaven un pèl esnobs... I llavors s'han aixecat, han pagat i han marxat. I he pogut veure que l'altre interlocutor era el Martí Sales, aquest noi de qui era es parla tant com una de les noves promeses de la literatura catalana. Petit i esprimatxat, amb una samarreta que li anava curta, i despentinat, no gaire atractiu pel meu gust. I això que quan vaig veure una foto seva a La Vanguardia, en què sortia de perfil, vaig pensar que semblava que estava canyon... Però res més lluny de la realitat.

dimecres, d’agost 22, 2007

Eusebi, l'artista pensionista

Ahir a la tarda enfilava per un carrer proper a casa. Anava al mercat, a comprar fruita i verdura i pollastre per fer el sopar. Deurien ser quarts de vuit o les vuit, ja. I quan era a punt d'arribar a la plaça Rius i Taulet vaig veure un senyor gran, rabassut, i amb un nas de pallasso. Me'l vaig mirar i vaig aturar-me: "que és pallasso, vostè? O com és que porta aquest nas?". "Sí", em va dir, "el porto per poder cridar 'Visca les Festes de Gràcia'". Portava tot de paperots a la mà, i dues bossetes obertes amb barretes d'encens. Em va dir que li comprés un dibuix; me'n va allargar un. Semblava ben bé fet pel seu nét. Li vaig preguntar si els feia ell, i em va dir que sí. L'hi vaig comprar, per un Euro, i li vaig demanar si em donava també una barreta d'encens. I així ho va fer.
Vaig comprar tot el que havia de comprar i vaig tornar xopa per la pluja a casa. Vaig treure el dibuix del bolso i em vaig fixar que anava signat per un tal Euseubio... I llavors vaig caure que es tractava de l'Eusebi, l'artista pensionista de qui m'havia parlat A. R., i de qui anys enrere es va fer un documental i tot. Segons sembla, treballava en un banc i explica que "quan em van jubilar, em volia suïcidar, però una veu gloriosa em va dir: 'No, home, no! No et tiris. Tens l'ànima d'artista. Dedica-t'hi i ja veuràs com seràs feliç'. I així ha estat, i fins que em mori seguiré fent-ho".
De nit, quan anava a veure els focs d'artifici a la plaça Rius i Taulet amb la meva amiga L. A., vaig veure que pocs metres del lloc on me l'havia trobat hi havia cinc o sis barretes d'encens que li deurien haver caigut quan buscava aixopluc del ruixat que va caure.

El follet que em treu els taps de matinada

Per sobreviure a les Festes de Gràcia i al soroll general que hi ha en aquest barri, vaig comprar una capseta amb taps d'orella taronja i moldejables a l'oïda. N'he comprovat l'eficàcia, i ara no hi ha dia que no els faci servir.
Però des de fa dos dies hi ha alguna cosa que m'inquieta. Cada matí, quan em llevo, ja no els porto, i estan tots dos ben col·locadets a sobre de la tauleta de nit. Drets, un al costat de l'altre.
Suposo que sóc jo que, mig adormida, me'ls trec i els deso. Però m'estranya perquè no ho recordo mai, dormo d'una tirada. I llavors m'imagino que que hi ha algun follet o esperit benigne que, amb cura, ve i me'ls retira quan ja ni hi ha soroll i perquè jo pugui sentir el despertador de bon matí.

dimarts, d’agost 21, 2007

Estimulant

Estanislau Verdet (a dalt), àlter ego de Pau Vallvé (a sota).
No sé encara si m'agrada la música d'Estanislau Verdet. L'hauria d'escoltar una mica més i amb calma per llavors treure una conclusió. El que sí que sé és que l'he trobat estimulant. M'ha agradat descobrir el seu bloc i m'agrada força la cançó M'agradaria ser un lemür. Té alguns versos molt xulos:
Voldria ser un cangur/per poder passar de tu/saltar i menjar herba./Podria ser un llimac/i bavejar amb dignitat,/no com un merda./M'agradaria ser un lemür/que no sé com són./I no pensar en tu./I no pensar en tu.
Tu podries ser un Mp3/per no ocupar tan lloc en el meu cor./O ser una gàbia i així jo
tindria excusa per estar tancat./M'agradaria ser Nesquik/per poder dissoldre'm ja./I no pensar en tu./I no pensar en tu.

Trobar nòvios de sota les pedres

He trucat a la V. Q. És estrany que ens truquem, com bones amigues, de tant en tant per saber com ens van les coses, ja que a la carrera no ens portàvem gaire bé. Érem molt diferents. La trobava excessivament cerebral -no era d'aquelles persones amb qui podries estar una tarda de txàtxara-, i tot el dia et recordava que era de Sanse -San Sebastián- i que havia estudiat en un cole anglès fins als 10 o 11 ans. Ella em deia pija perquè trobava que la manera que tenia d'expressar-me era de pija..., cosa que em treia de polleguera a tercer o quart de carrera. Recordo que un cop li vaig demanar que signés per impedir que s'executés un projecte urbanístic al meu poble contra el qual jo estava lluitant, i va negar-s'hi perquè no volia enemistar-se amb cap Ajuntament: vés a saber on acabaria treballant, ella! No volia cap màcula a l'expedient, vaja. Em va semblar increïble, creia que m'estava prenent el pèl!
Mala companya de treballs, trepa i d'aquelles que intenta posar-se les medalles, amb el temps m'ha sorprès descobrir que és més bona amiga que aquelles amb qui creia que havia mantingut una amistat especial durant la llicenciatura. S'agraeix que algú et truqui el primer dia d'una nova feina per saber com t'ha anat, que s'interessi per saber com et van les coses... No és una relació gaire profunda, no sento estimació per ella; no hi recorro quan he tingut un dia xungo, ni quan m'ha passat alguna cosa guai. Però tenim una relació telefònica esporàdica des de fa un parell d'anys -el temps que fa que va marxar cap a Castelló i, més tard, cap a Alcañiz-, que ja és més que la que tinc amb persones que estan a 10 minuts de casa.
Vaja, quin preludi tan llarg m'ha sortit només per explicar que, com és lògic, en les nostres converses acabem parlant d'amors i desamors. Em fa gràcia veure que des que ho va deixar amb el nòvio -amb qui vivia- i des que viu a Alcañiz són almenys tres els homes que han passat per la seva vida -i pel seu cuerpo serrano, és clar-. En un any tampoc és gaire, dirien alguns, però jo crec que no està malament. Un va ser un vist i no vist, però els altres han estat unes quantes setmanetes al seu costat. És cert que quan un viu sol i lluny de la família i els amics i, a sobre, té un horari de funcionari, cal algun estímul i bona companyia per farcir el temps lliure. Tots ens hi hem trobat, alguna vegada.
Jo em pregunto com s'ho fa, per trobar-los. D'on els treu? De sota les pedres? Tot això fa que em torni a demanar com s'ho fa la gent per trobar parella tan ràpid, si costa un colló trobar alguna persona interessant, que a més t'agradi, t'atregui i, a sobre, li atreguis tu...! O és que només em costa a mi? O és que, potser com tots hem fet alguna vegada, ens conformem amb allò que hem trobat per no estar sols...?

dissabte, d’agost 11, 2007

Masoques

Per què ens entestem a fer funcionar algunes coses que sabem que no ens duran enlloc?
Cançó: Heart of Gold, Neil Young.

Vacacions

Passar les vacances en el lloc on les has passat en els últims 19 o 20 anys, a menys de 100 km de Barcelona, és avorrit, sobretot si ja no hi tens amics i si, com jo, passes 2 dies o 3 malalta (maleïdes vacances!). Aquestes no estan sent unes vacances oxigenadores com podrien ser en algun paradís desconegut. Almenys descanso. Però la ment no acaba de desconnectar.
Algú, fa un temps, em va dir que era una mica paradoxal que jo, vivint en un poble -bé, cada cop és menys un poble- marxés a una ciutat capital de comarca a passar les vacances, mentre que la gent acostuma a fer el contrari.
Estar en el lloc on has vingut cada estiu durant les últimes dues dècades és estrany. És com un escenari en el qual han anat desfilant amics, coneguts, veïns borratxos que s'han llançat en roba interior a les tantes de la nit, lladres, llogaters famosos -com l'Àngels Gonyalons o el nen que va interpretar el paper de l'infant Indy a la sèrie d'Indiana Jones-.
També m'havien agradat alguns nois. Segurament més per l'avorriment d'alguns estius i la petita emoció que això suposava que no pas una altra cosa.
L'altre dia era de nit. La una, potser. Els 2 capítols de "Doctor en Alaska" ja s'havien acabat, o sigui que deuria ser la una passada, gairebé les dues. Vaig sortir a la terrassa. El jardí comunitari era mort. Es veien les gandules, blanques, apilades sobre la gespa del jardí. L'aigua de la piscina que brillava, i el so de les ones del mar de fons. I de cop vaig recordar aquella nit que T.G., el veí que m'havia agradat deu fer 10 anys (havia nascut, com jo, un 29 d'agost; era fan del Bruce -com jo, aleshores-, del Woody Allen, del saxo i llegia "El món de Sofia" a la terrassa, entre molts altres llibres que devorava) em va dir "bona nit" just en un moment que tots dos ens recolzàvem a la barana de les nostres terrasses respectives.

dilluns, d’agost 06, 2007

Planet Terror


Mola.

diumenge, d’agost 05, 2007

Persones peculiars en una feina mundana

No deixa de sorprendre'm que a l'administració pública, on la feina no és precisament trepidant, hi hagi persones tant pintoresques.
La N. era marionetista, el pare de la seva filla pirotècnic i, en la seva joventut, havia fet teatre amateur. En la representació del Don Juan, va actuar al costat del Nancho Novo, a qui li va dir: "tú no te marchas de aquí sin que te bese". I dit i fet.
El M. M., enginyer, va anar a París pel maig del 68, hi va viure un parell d'anys i va acabar anant a Collioure amb un noi que acabava de conèixer per vendre diaris durant dos mesos. Ha estat a cases okupes del Regne Unit i ha treballat com a enginyer a Gal·les, Califòrnia i Perú.
I, finalment, J. Periodista gairebé sexagenari, amant de les tortugues i fumador en pipa. Apassionat del fons marí, que explora en solitari i a pulmó; poeta frustrat, home irreverent -de vegades-, pragmàtic i, sobretot, curiós. Perdona, J., per una descripció tant simple.

dimarts, de juliol 31, 2007

Estereotips

A molts nois, els agraden més les noies amb els cabells llargs que curts. És, segons diuen, símbol de la feminitat. Ignorants!
Fotos: Sharleen Spiteri, Jean Seberg i Audrey Hepburn


Insomni

Per evitar el soroll del carrer, tancar les finestres i obrir la porta de l'habitació perquè, almenys, entri la corrent d'aire provinent del menjador i la cuina.
De vegades, és pitjor el remei que la malaltia.
No poder aclucar l'ull pel nyigo nyigo de l'habitació del costat, ni els riures i converses a viva veu d'a posteriori, segurament a causa de l'embriaguesa que causa el cava barrejat amb el sexe (i l'enamorament, no ho dubto).

dimecres, de juliol 25, 2007

Mi scusi?

De vegades sóc una mica gilipollas i peco d'infantil -enfantine, en francès, sona millor, que infantil és com molt xungo. Bé, com ara mateix fent aquest post. Paradoxal, suposo.

Ens farem íntims


Pretenia trobar una imatge més convencional d'IKEA, però aquesta m'ha fet gràcia. L'acudit -una mica cutxino, tot s'ha de dir- vindria a ser: "ara només cal muntar la taula".
Sembla que tot tira endavant. Els electrodomèstics ja estan encarregats, el catàleg d'IKEA mirat i remirat i ara només cal trobar una tarda per anar-hi i escollir el mobiliari pel nou pis. Fa il·lusió, però fa respecte veure com minvarà el comte corrent tot d'una, i saber que cada mes se n'anirà un bon grapat d'euros en el lloguer.
Caldrà tenir alguna bona idea, i visitar més d'un cop l'IKEA. Toma rodolí.
Tranquils, ja faré una cremaillère- que diuen els francesos- un cop ja estigui tot a punt.

La première gorgée de bière et autres plaisirs minuscules

Una traducció de pacotilla del títol d'aquest llibre seria: "El primer glop de cervesa i d'altres plaers minúsculs". Recordo que la Catherine, la professora normanda que vaig tenir fa uns anys a l'Institut Francès, sempre ens en llegia algun fragment i ens el recomanava cada dos per tres. No el tinc, no l'he llegit, però crec que m'encantaria -si algú no sap mai què regalar-me, és una bona opció!-.
En resum, l'autor, Philippe Delerm, descriu, en capítols d'una o dues pàgines, petits plaers de la vida, com és el primer glop d'una canya de cervesa, anar a comprar el pa i croissants el diumenge i menjar-los amb un cafè amb llet mentre es fulleja el diari, o desgranar els pèsols. Mirant per internet, he trobat un petit fragment. Precisament, el que fa referència a desgranar els pèsols. És en francès, però estic segura que més d'un el sabrà entendre...:
C'est facile, d'écosser les petits pois. Une pression du pouce sur la fente de la gousse et elle s'ouvre, docile, offerte. Quelques-unes, moins mûres, sont plus réticentes - une incision de l'ongle de l'index permet alors de déchirer le vert, et de sentir la mouillure et la chair dense, juste sous la peau faussement parcheminée. Après, on fait glisser les boules d'un seul doigt. La dernière est si minuscule. Parfois, on a envie de la croquer. Ce n'est pas bon, un peu amer, mais frais comme la cuisine de onze heures, cuisine de l'eau froide, des légumes épluchés - tous près, contre l'évier, quelques carottes nues brillent sur un torchon, finissent de sécher.
Tot això m'ha vingut al cap quan he pensat en com n'és d'agradable anar a dormir amb els llençols nets..., en com mola poder fer el ronso al llit un diumenge, dutxar-se amb la calma i anar a esmorzar en una terrasseta. Es tracta de petits plaers que ens fan els dies una mica més feliços. Si és que, al cap i a la fi, tots som uns petits hedonistes!

dilluns, de juliol 23, 2007

Ma germana i les estrelles de cinema


Fotografia extreta de www.fotolog.com/heidi_metal

dissabte, de juliol 21, 2007

J'ai besoin de vacances


Fotografia de Cindy Sherman

Nit d'insomni, nit d'espera

Sóc al llit, estirada sobre els llençols nets, amb el pijama; el portàtil, a sobre de la falda. Tinc son, fa calor i, per sort, fa cinc minuts que he sentit com baixaven les persianes dels bars que hi ha a prop. Això és sinònim de silenci. Per fi!
Estava connectada fent temps perquè arribés aquest moment. He xatejat amb el X., amic de la infància i cosí dels meus cosins que viu a San Francisco des de fa anys. La conversa ha estat interessant. He navegat per blocs i fotolocs, l'he vista i se m'ha fet estrany saber quina cara fa. És més guapa que jo.
Ja tinc mal de cap de tanta son que tinc... Demà esmorzaré els croissants de la Farga que han sobrat aquest matí a la feina amb una convidada d'excepció, la meva germana, amb qui compartiré també un tros de llit d'aquí a unes hores quan arribi de la festa a què ha anat.
Bona nit, bons germans.

dilluns, de juliol 09, 2007

Quatre línies escrites una mitjanit en què estic esgotada


No fumo, bec poc, sóc xafardera, poc fotogènica, curiosa, desordenada i, de vegades, mandrosa. Em canso ràpid de les coses, i és difícil que alguna cosa o algú em faci riure. Em costa enamorar-me.
I ara he recordat que de petita deia que volia ser poeta i que, de fet, gairebé mai no he escrit poesia. Ara he recordat un poema que vaig fer als 7 anys, deu ser el 2n poema que he fet mai a la meva vida. Deia: "És la tardor, i les fulles es tornen de color d'or".

Tu què creus?