Sóc l'espectadora silent d'algunes desenes -poques- de blocs i fotoblocs aliens. De persones que no conec ni coneixeré mai; de persones que van anar amb mi a escola o a la universitat; amics, amics d'amics, de coneguts i saludats, persones que llavors em trobo al tren o em creuo pel carrer. Envejo les guapes i modernes. Alguns em cauen bé; altres, els odio i les ties, massa perfectes, fan ràbia -potser més aviat enveja coxtina- ; em fascina llegir les bitàcores d'adolescents i posar-me la mà al cap -com si fos una iaia- al llegir 'os kiero, nenissss!'. Potser estic malalta, però em fascina.
Diumenge podré compartir jornada laboral amb un blocaire que trobo molt estimulant. Vaig coincidir amb ell en un sopar, i des de llavors no hem parlat més; de fet, amb prou feines ens hem vist. M'agradaria dir-li que em diverteix molt els vídeos i textos que escriu, que de fet m'encanten, però corro el risc que pensi que estic pirada i que tinc molt temps per perdre.
diumenge, de març 30, 2008
L'eròtica del waterpolo
He arribat amb 5 minuts de retard. He passat davant d'alguns d'ells, amb la pell humida i els pectorals i abdominals marcats, la pell tersa i els glutis ben rodons. He pujat a la graderia i he plantat el trípode. Odio anar a gravar esports; almenys avui aquests cossos serranos m'alegren la vista, he pensat.
Mentre moria de calor pel vapor de la piscina i feia esforços per gravar el partit de forma mínimament decent, he sentit que mencionaven el nom d'un dels jugadors per megafonia. I resulta que anava amb mi a l'institut. He recordat com les meves companyes bavejaven al veure'l amb l'slip quan fèiem natació; ja era el tros d'home que és ara, tot i que llavors no tenia ni un pèl i ara sí. No he gosat baixar saludar-lo; amb prou feines es deu recordar de mi.
Ha acabat el partit i he demanat sisplau a l'entrenador si el podia entrevistar i si m'aconseguia també un parell de jugadors. El primer ha estat un noi jovenet, de metre setanta cinc, llavis de cirera i dents de marfil. Sergio, m'ha dit que es deia. Mentre parlava amb mi es despentinava els cabells, humits i abundants , amb la mà dreta; i llavors em mirava, només amb aquell slip, les gotes de suor que li regalimaven capritxoses per l'esquena i el pit, i em regalava un somriure de noi de 20 anys. Vaja, espectacular. L'erotisme del moment l'ha trencat una veu masculina que venia del públic que ja marxava de la graderia: 'Háblale de la empresa de tu padre!!!'. He mirat al lloc d'on venia la veu. Sí, aquest guaperes sembla el Mel Gibson i sí, jo amb aquest tio havia anat de festa i fins i tot de cap de setmana... 'Te acuerdas de mi????????', li he dit. I merda, no em venia el seu nom al cap; només recordava que es dedicava a l'alumini. 'Yo era la novia de R...!', ostras, 'Angels?'. I sí, sí, R., como tú siempre dices, tengo buena memoria pero para cosas banales y no para el nombre del carpintero de aluminio, hermano de tu amiga y que en Nuria se probó mi jersey. Incluso sé cuánto cobraba entonces porque lo vi cuando sacaba dinero de un cajero. Pero no recuerdo cómo se llama.
Mentre moria de calor pel vapor de la piscina i feia esforços per gravar el partit de forma mínimament decent, he sentit que mencionaven el nom d'un dels jugadors per megafonia. I resulta que anava amb mi a l'institut. He recordat com les meves companyes bavejaven al veure'l amb l'slip quan fèiem natació; ja era el tros d'home que és ara, tot i que llavors no tenia ni un pèl i ara sí. No he gosat baixar saludar-lo; amb prou feines es deu recordar de mi.
Ha acabat el partit i he demanat sisplau a l'entrenador si el podia entrevistar i si m'aconseguia també un parell de jugadors. El primer ha estat un noi jovenet, de metre setanta cinc, llavis de cirera i dents de marfil. Sergio, m'ha dit que es deia. Mentre parlava amb mi es despentinava els cabells, humits i abundants , amb la mà dreta; i llavors em mirava, només amb aquell slip, les gotes de suor que li regalimaven capritxoses per l'esquena i el pit, i em regalava un somriure de noi de 20 anys. Vaja, espectacular. L'erotisme del moment l'ha trencat una veu masculina que venia del públic que ja marxava de la graderia: 'Háblale de la empresa de tu padre!!!'. He mirat al lloc d'on venia la veu. Sí, aquest guaperes sembla el Mel Gibson i sí, jo amb aquest tio havia anat de festa i fins i tot de cap de setmana... 'Te acuerdas de mi????????', li he dit. I merda, no em venia el seu nom al cap; només recordava que es dedicava a l'alumini. 'Yo era la novia de R...!', ostras, 'Angels?'. I sí, sí, R., como tú siempre dices, tengo buena memoria pero para cosas banales y no para el nombre del carpintero de aluminio, hermano de tu amiga y que en Nuria se probó mi jersey. Incluso sé cuánto cobraba entonces porque lo vi cuando sacaba dinero de un cajero. Pero no recuerdo cómo se llama.
dilluns, de març 24, 2008
Insomni
Somnio en el programa d'edició de vídeo i en els passos de les processons. Sento els timbals dels natzarens que ressonen al cap i, de lluny, la veu del realitzador. 3, 2, 1, parlant! No he fet més que treballar aquests dies; necessito una estona d'esbarjo. Vull descansaaaaaaaaar, però sobretot mentalment.
dissabte, de març 22, 2008
No tinc son
M'hauria quedat pencant fins tard, si no fos perquè la meva companya s'ha ofert a portar-me en cotxe a casa. Em feia pal arribar a casa i estar sola. Hi ha dies que no m'importa, però avui, avui sí. El trajecte ha servit per, almenys, fer-nos algunes confidències, cosa que no tenim temps de fer habitualment. I m'ha agradat, l'he sentida càlida avui, i ho necessitava. Ha estat un dia merdós a la feina, i també per altres coses que espero que es redrecin ben aviat. La vida, sembla mentida, però d'un moment a l'altre es pot torçar. Esperem que tot sigui un malson.
Ara, el vent fa tremolar els vidres de la cuina, i la nevera gemega. Tinc els llavis tallats i el nas ple de mocs, i em fa pal posar-me el pijama i entrar a dins del llit.
Ara, el vent fa tremolar els vidres de la cuina, i la nevera gemega. Tinc els llavis tallats i el nas ple de mocs, i em fa pal posar-me el pijama i entrar a dins del llit.
dilluns, de març 17, 2008
Origami
Agafes la càmera, i línia vermella amunt i avall... Cada cap de setmana igual... És cansat. I un dia, al metro, en un d'aquests trajectes hi seu un home. Treu un petit targeter per als bitllets de metro, de plàstic. En treu un trosset d'1,5 cm x 1,5 cm de paper de regal d'aquell de plàstic, platejat per una cara, i et mira de reüll. Comença a doblegar. Ara així, després aixà..., i sovint s'ajuda de les ungles un pèl llarges per acabar de marcar el plec del paper. De cop ja té una 'pajarita' feta. Burxa de nou a la butxaca i en treu el targeter, i t'adones que en una banda hi ha uns quants trossets de paper platejat i, en l'altra, una vintena de 'pajarites' en miniatura. Uns, per passar l'estona al metro fan el sudoku; d'altres, origami.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)