It was nice talking to you, voilà, voilà

Si tu m'aimes, m'aimeras-tu toujours?

Porno tapados

Ho he trobat genial. És obra de Paloma Blanco, una artista bilbaïna que pinta a sobre de revistes porno. Una obra d'art! Friso per anar a la botiga on les ven; llegireu la recomanació al Què fem?, espero!!!

Quadern de coses guatxis

Avui...
...enceto un quadern on penso anotar les cosetes guatxis que em passen al cap del dia.

El record de la sobrassada

Avui vaig vermella passió, tota jo. Bé, menys les sandàlies, que són blanques perquè fa dies que he perdut la pista a les vermelles. Van tan de conjunt que fins i tot tinc les galtes, enrogides pel sol que m'ha agafat aquest cap de setmana. Dels darrers dies només en queden els records i el cansament; el cap està ennuvolat, ressacós. La dispersió s'ha apoderat de mi! Només tinc ganes d'arribar a casa i jaure al sofà, també vermell, per variar, i deixar-me hipnotitzar per les imatges que dibuixen els rajos catòdics. Estic esgotada, com ressacosa, amb l'entrecuix adolorit per culpa de les sotregades de l'excursió de tres quarts d'hora des de Ciutadella fins a la Cala'n Turqueta. El cap, crec que encara el tinc en els carrers empedrats i les parets de pedra ataronjada de Ciutadella, i de vegades encara em sembla que ensumo l'oloreta de brisa menorquina. Han estat dies de sol i núvol, de banys nudistes en cales solitàries i d'estones de xerrar i xerrar, de passejar, riure i menjar: pastissets, xocolata Milka, sobrassada, Quelys i formatge de Maó. Sembla tan llunyà, això, ara que estic aquí, avorrida, en un dia sense gaire frenesí a la feina.

While my guitar gently weeps

Feia temps que no la sentia i em va emocionar, no sé per què. Potser per la melancolia de la veu, la guitarra, la lletra. M'encanten els Beatles, sóc fan del disc Blanc! Rocky Racoon, Blackbird, Sexy Sady, Happiness is a Warm Gun, Savoy Truffle. I no els escolto, ja. D'adolescent, agafava el ràdiocasset Fisher Price i posava les cintes gravades amb els discs blau i vermell una i altra vegada mentre em dutxava. Cantava el Love Me Do, Eleanor Rigby, Lucy in the Sky with Diamonds. Des de llavors, em sé totes les lletres. És curiós, tot i sentir les cançons d'una forma tan i tan espaiada en el temps, els temes dels Beatles tenen alguna cosa que fa que les lletres siguin inoblidables.
Crec que m'enduc "El gran amic gegant" a Menorca. Tinc ganes de sentir-me petita una altra vegada. Que fàcil era tot, llavors..., i qui pogués escriure històries tan fantàstiques com el Roald Dahl. És fantàstic. Durant un temps, vaig tenir el costum de comprar algun llibre en anglès del Dahl en tots els viatges que feia al Regne Unit: James i el préssec gegant quan vaig ser a York, The Twits quan vaig estar a Londres a 3r de BUP. Però des d'aleshores, no ho he tornat a fer. Ara em conformo a recordar i a recomanar aquestes històries tan màgiques, sens dubte d'un dels grans de la narrativa infantil.

La porta

Tornava d'un sopar, diumenge passat, a la ciutat dels afores de Barcelona. Era tard, les dotze més que passades. Em pesaven les parpelles i tenia ganes de treure'm el vestit impregnat de la xafogor i del tabac i de la suor, rentar-me les dents i la cara i embolcallar-me amb els llençols nets, amb olor de Mimosín Caricias i arrugats -costen tant, de planxar!- i entrar a tota pastilla a la fase REM. Però encara havia de pujar al cinquè pis. Vaig travessar el llindar de la porta i vaig dirigir-me a les escales que duen al replà on hi ha l'ascensor. La porta de la casa on abans vivia el tio xungo aquell, sí, aquell que fumava, roncava i es passava els vespres mirant la tele, i que, per cert, van detenir una tarda els Mossos per vés a saber què, estava oberta. Sé que ara hi viu algú altre, perquè fa uns mesos van fer neteja al pis i l'altre dia van posar-hi un nou pany. No sé si hi viu un tio sol, o una parella o què. Un tio, segur. La Carmen em va dir el dia que ens vam quedar atrapats a l'ascensor amb el cosinet, que l'home que va sortir a donar-nos un cop de mà era el nou inquil·lí. Jo no el vaig arribar a veure, només vaig sentir les seves passes i la veu, ronca per culpa del tabac i la cervesa.
El silenci era absolut. Xip, xap, feien les meves Birkenstock a mesura que enfilaven, amb prudència, els graons. Xip, xap. M'acostava a la porta, al feix de llum taronja i suau que dibuixava un triangle en tres dimensions en l'espai. Tenia dues opcions: fer com si res i agafar l'ascensor per pujar a casa o fer un cop d'ull a dins, per veure què passava. Potser havia entrat algun lladre! La curiositat em va poder i, amb la gola encongida per la tensió, un cop a dalt vaig treure el cap per mirar què passava. Un tros de carn rotund, una panxa gairebé perfectament rodona, nua, s'estenia a sobre d'un llit de matrimoni encastat ben bé al costat de la porta de l'entrada. Entremig de tanta massa càrnia -i lipídica, més aviat- s'intuïen uns calçotets i quatre pernils de Jabugo. Ai, extremitats. Entre els botifarrons índex i del cor fumejava una cigarreta moribunda.
"Hola, bona nit", va dir l'home, amb una veu tan rotunda com la seva massa corporal.
"Ai, quin susto!", vaig mig xiuxiuejar, mig cridar. "He vist que estava obert i m'ha semblat estrany..., com que al veí d'abans li havien entrat a robar una vegada", em vaig excusar.
"Ja m'ho he pensat, que pujaries". Estareu d'acord amb mi que si el tio fos un buenorro, el desenvolupament de la història podria tenir una càrrega ben eròtica. Segurament, amb veu sensual, li diria: "ah si?". Llavors, ell diria qualsevol cutxinada que ara no diré perquè encara us escandalitzaria; faria una última pipada a la cigarreta, l'esclafaria amb insistència al cendrer i, aleshores, s'aixecaria i, com l'huracà Ike, al cap de dos segons ell i jo seríem un remolí de passió incontrolada. Però no, ni era un tio buenu ni, per sort, les meves hormonones són tan putes de fer-me aquestes males jugades. Que res, l'home em va dir que simplement volia que corrés una mica l'aire, em va donar les gràcies per preocupar-me i em va desitjar bona nit. Vaja, que tota aquesta història l'he explicada perquè sí, per relatar-vos aquesta història tan mundana però que per mi va ser surrealista, i perquè és tard i m'ha vingut de gust escriure.

Lamas, sabemos donde vives

Eren les 21.12 quan he sortit de casa. Sí, capicua. 21.12. He baixat corrent, amb la faldilla nova xaxi de color vermell amb botons blancs, la samarreta blanca i una rebeca que més o menys camuflava els saxons que sembla que han agafat carinyo als meus abdominals. He sortit al carrer i, i he tancat, amb cura, la porta, que si no, una de dues, o queda oberta o peta. En alçar la vista, he vist que, entre el vidre i els barrots negres mig oxidats de la porta de l'entrada hi havia mitja quartilla de full blanc. Hi havia quatre paraules escrites amb una lletra diabòlica amb boli Bic cristal de color blau: Lamas, sabemos donde vives. He sentit un esglai, un ai al cor -quines expressions tan xules i a la vegada, relamides, oi?-. És cert que el primer que he pensat era que era una tonteria d'adolescents, una presa de pèl o un simple joc de nens. Però, i si existia aquest Lamas? No sé pas si es tracta d'un veí, no els conec tots i, de fet, no tots tenen el nom escrit a la bústia. Va, que deu ser un joc de nens. Això creuré, si més no fins que d'aquí a quatre dies tingui un assassí a sou foradant a ganivetades el veí del 2n 1a.

La rutina

Diuen que l'home necessita rutina i que, en la rutina, es poden trobar petites coses que fan els dies diferents els uns dels altres. Un exemple: a Exercicis d'estil, Raymond Queneau explica de 99 maneres una mateixa història. Jean-Claude Monet va fer més de trenta variacions sobre la catedral de Rouen.
La meva rutina acaba de començar, i no està malament. La feina és tranquil·la, en un entorn immillorable i amb un sou correcte. Sóc a prop de les botigues, de restaurants modernets i de la Massana -tinc ganes que comenci el curs ja i que el pati, ara ple de rodamons, s'ompli d'estudiants fashion i bohemis. M'agrada pensar que hi ha un cert ordre a la meva vida. Si bé, de vegades, m'angoixa pensar que tot és massa quadriculat, ara, tot i semblar estrany, rebo els horaris pautats amb els braços oberts.

De cervesa en cervesa...

...i tiro perquè em toca. Porto dies i més dies empatxada de cervesa i cerveseries. Tinc mal de cap i tot... Malta, llúpol, IPA, ordi, blat, CO2. Són paraules que em vénen al cap, com un malson que espero que acabi en les properes hores en forma d'un bon reportatge. Sí, és la meva feina. I sí, sento una mena de pànic escènic quan em poso davant de la pàgina en blanc, encara ara que ja fa mesos que m'hi dedico. Aquesta mena de paràlisi, aquesta por a no fer prou bé la feina i a ser avaluat, sovint em paralitza. Però cada vegada que me'n surto, cada petit triomf, és un pas endavant en aquesta petita lluita contra aquesta basarda meva.
Demà començo una feina nova. Sento una barreja de por i mandra. Por perquè no em satisfaci, no m'ompli. Tot i que, ben mirat, qui sap. Potser m'acava encantant. I mandra perquè vol dir començar de nou; i jo he començat de nou moltes vegades. Sí, això sona molt immobilista..., jo que sempre em canso aviat de les coses..., oi? Bé, el cas és que ara estava molt bé a la feina on estava. Si bé era temporal, m'ha suposat una injecció d'adrenalina i autoestima. Ha estat una mena de droga que no voldria que deixés de fer-me efecte. 'Això no és un adéu', em va dir ell. Això espero!
Ai, tinc un batibull d'idees al cap, un munt d'informació per ordenar i classificar. M'hi he de posar, va... Que demà començo una feina nova i ja sé que hi aniré amb els ulls irritats i el cap com un bombo. Tot sigui per amor a l'art i al periodisme (es pot dir periodisme al que jo faig?).