Ja torno a ser... jo?

Voici una platja de l'Alguer...
Fa temps que no escric. Suposo que és l'apatia que m'arrossega aquests dies, que ha anul·lat tota la meva -poca- creativitat... Però ja està! C'est fini!!! Dilluns vaig a la tele per acabar de liquidar algunes coses. Mararé amb un regust estrany a la boca; el del dubte i la incertesa de 'cap a on m'hagués dut, aquesta feina?'. Qui sap si era aquest un dels possibles camins que m'hagués dut cap a la satisfacció i felicitat. No ho sabré mai.
D'aquí a dos dilluns començo a la nova feina. Em fa un cert respecte. Espero fer-ho bé i que vagi bé... Total, són 5 mesos i, després, de nou, la incertesa.
M'adono que em fa pànic estabilitzar-me gaire. Pensar que m'estaré anys en una feina. I això, en certa manera, està bé. Però de vegades és contraproductiu: no sé què passaria si d'aquí a uns anys, quan pretengui fer-ho, algú vegi que el meu CV és ple de d'anades i vingudes, de tastets d'una feina i d'una altra, d'unes pràctiques aquí i unes altres allà...
Deixo les meves dèries a part. Ja es veurà com evoluciona tot... Mentrestant, afegeixo uns versos d'una canço d'Astrud molt xula. Els vaig a veure demà. És de la cançó 'Minusvalía'.

Es normal que pienses que soy un monstruo
porque no he llorado, y estoy tan entero,
y me dió mas penas el ultimo episodio de Friends que lo nuestro.
Creeme si te digo que no es culpa mia,
que mas bien se trata de una minusvalía.
Que solo me importa lo que no me importa
y tú claro que me importas, por eso no me importas.

Lost

Ma germana va fer anys, ahir! I, entre d'altres regals molt freakies que li van regalar els seus companys -i amics- de la feina (com, per exemple, una màscara platejada d'aquelles que porten els lluitadors mexicans), li van fer una tassa amb aquesta foto. El Sawyer de 'Perdidos' a punt de fer-li un muerdu! Ara que hi penso, però, amb el temps que deu fer que no es renta les dents crec que el més probable és que tingui halitosi... Bé, però amb lo massisso que està, crec que jo també ho faria!

I'm so tired

Fotografia del Robert Mapplethorpe. És de les poques que he trobat en què no es veu ni un penis ni un fist fucking.
Astènia primaveral + esgotament + estrès = una piltrafa com jo. Tinc ganes d'un cap de setmana a la platja o a la muntanya, tranquil. Tinc ganes de tenir les tardes per passejar, per anar al cine, a fer un gelat i de compres. Per anar a concerts, a sopar sense que em pesin les parpelles, sense estar apàtica per tot i per tothom com estic ara! Per llegir el diari, fullejar l'Hola i anar a la platja. Per deixar que passin les hores sense els remordiment aquells de "merda, que no puc perdre temps amb totes les coses que he de fer". M'agradaria tenir més hores per regalar a aquells que estimo, per viatjar i per posar els fonaments a alguns projectes futurs. Ja he fet una comanda d'Apiserum i ja sé que deixo la feina divendres 25. Per aquí es comença, suposo. Llavors, ja es tracta de recuperar la màgia de les petites coses. Espero que no calgui un toc de la vareta màgica d'una fada com la de la foto.

Cançó: I'm so tired, dels Beatles.

Quin home... I quina merda!

Una de les frustracions d'aquests dies a Brussel·les ha estat no poder conèixer el Raül Romeva -sí, sí..., m'agraden els homes amb front!!! Del Vallès, guapo, interessant, culte, ecologista, es desplaça en bicicleta (i aquí és on jo sospiro).
Al dinar, però, em vaig enamorar del Carles Prats, el corresponsal de TV3 a la capital belga... Uf, i jo que no m'hi havia fixat mai quan sortia per la tele...!
Quan pugui, prometo més crònica rosa..., i més xixa! Semblo una adolescent, ja ho sé.

C'était au temps où Bruxelles bruxellait*

D'aquí a un parell d'hores seré dalt d'un avió per marxar cap a Brussel·les. Hi vaig perquè estic fent el curs "Informar sobre les institucions europees", de l'Associació de Periodistes Europeus. Totes -o gairebé totes- les despeses estan cobertes. Un luxe!
Demà, dilluns, intervindré en directe a "No som perfectes" des de la capital belga -si no hi ha cap imprevist, és clar-, el magazin cultural de RAC1 en què treballo com a estudiant en pràctiques.

*vers d'una cançó del Jacques Brel; l'he trobada a l'atzar al Google.

Alea jacta est

Deixo la tele; començo una nova feina a l'Ajuntament de Barcelona, en temes d'energia, canvi climàtic i comunicació, substituint un ambientòleg que marxa uns mesos a Indonèsia.

L'entrada 200 d'aquest bloc

"Jo sóc jo i la meva circumstància", José Ortega i Gasset

Sono stanca morta

Aviat m'hauran d'agafar amb pinces. Tinc ganes que això s'acabi, no puc més!!! Sento que em prostitueixo a la feina. És una desvirtuació -existeix aquesta paraula?- del treball; venc el meu descans, la meva vida social i benestar per quatre duros.
Espero poder-ho deixar aviat. La decisió de què parlava l'altre dia ja és presa..., però m'han de dir el què amb una certesa del 100%, encara. On verra, n'est-ce pas?
Per cert, aquest vespre he fet la meva primera aparició estelar a la ràdio... Podeu escoltar el programa al web de RAC1. He sortit en antena cap a les 22.15... No m'he sentit, però em dóna la sensació que la meva riquesa de vocabulari ha estat més aviat pobra.
La setmana que ve, més..., i aquest cop crònica -personal- des de Brussel·les.

Josep Enric Llebot: 'No parlo de les conseqüències del canvi climàtic perquè és un tema llefiscós"

Aquí teniu l'entrevista que vaig fer al catedràtic de Física Josep Enric Llebot sobre el canvi climàtic. Ja sé que, un cop publicada aquí es veurà eterna i fins i tot dubto que l'arribi a llegir algú. Però si us ve de gust, és interessant. Sortirà publicada ben aviat a Punt Ambiental, el butlletí de l'Associació Catalana de Ciències Ambientals (ACCA) i del Col·legi d'Ambientòlegs (COAMB).


Josep Enric Llebot Rabagliati és catedràtic de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser degà de la Facultat de Ciències de la UAB entre 1991 i 1993, i va treballar per la creació de la Llicenciatura de Ciències Ambientals. Ha estat director del Centre d’Estudis Ambientals (1997-2000), ara ICTA, i secretari científic de l’Institut d’Estudis Catalans (1995-2002). És autor de diversos llibres, entre els quals destaquen El canvi climàtic i El temps és boig? Ha col·laborat amb La Vanguardia, Catalunya Ràdio i Barcelona Televisió. Va coordinar l’informe El canvi climàtic a Catalunya i ha estat membre, des de l’any 2001 fins al 2007, del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya.

En els últims mesos, els mitjans de comunicació s’estan fent molt ressò del canvi climàtic. Es tracta, però, d’un problema que no és nou. Què creu que ha passat?
En efecte, el problema del canvi climàtic no és modern, Arrhenius ja en va parlar l’any 1896. Hi ha hagut, però, la conjunció de diversos factors: l’hivern ha estat molt suau a Europa i als Estats Units, que són dos dels principals pols mundials generadors d’informació. Això ha anat lligat a la dinàmica de les Nacions Unides, que ha anat presentant diversos informes sobre el canvi climàtic. El govern britànic va fer públic l’Informe Stern –sobre l’impacte del canvi climàtic en l’economia mundial- el 30 d’octubre. El resultat de tot això és la producció constant de notícies, que han anat a parar a una població receptiva, amb una sensibilitat ambiental, ja que la intuïció –fa bon temps- els fa pensar que és cert que hi ha un canvi climàtic. L’efecte de tota aquesta conjunció és multiplicador.

I quines creu que poden ser les conseqüències d’aquesta allau informativa?
Crec que produirà una saturació i un rebuig. Ara bé, és cert que el canvi climàtic, gràcies en bona part als mitjans de comunicació, és un dels temes que més preocupa la societat. I això fa que polítics com Rodrigo Rato, el director del Fons Monetari Internacional, digui que és una les qüestions que cal tenir a sobre de la taula quan fa un temps no volia ni sentir-ne a parlar.

Fa un any o dos, amb la sequera, vam veure que el paper dels mitjans de comunicació va ser essencial per concienciar la ciutadania de la necessitat d’estalviar aigua. Creu que pot passar el mateix amb el canvi climàtic?
Per combatre el canvi climàtic no queden clares les mesures que poden aplicar-se. En el cas de l’aigua, és ben clar: amb un dispositiu d’estalvi ja obtens uns resultats. En canvi, per estalviar energia hi ha molts criteris possibles: pots desconnectar l’standby, comprar-te un cotxe híbrid... A l’hora d’adquirir un cotxe híbrid, per exemple -com en moltes altres coses-, hi ha molts criteris que hi intervenen: l’oferta del mercat, el preu... Per mi, hi ha un maremàgnum de mesures; cal donar pocs missatges i clars, que el ciutadà no hagi de complir com un robot, sinó partint de la reflexió.

Hi ha qui afirma que això del canvi climàtic és una fal·làcia.
No hi ha dubte que existeix el canvi climàtic. S’ha estudiat abastament. Una altra cosa són les conseqüències que pot tenir, ja que per ara són especulacions. Jo no acostumo a parlar-ne perquè és un tema llefiscós, i aquells que volen pressionar per no actuar ataquen per aquí.

Què opina de les polítiques que s’estan aplicant?
Ara per ara no val la pena fixar-se en els impactes, seria un error. Caldria, per ara, fer estudis regionals i identificar les zones de risc en el territori. Els polítics ho haurien de propiciar.

Canviem ara de tema, i parlem de la recerca en canvi climàtic.
En l’actualitat, és un tema prioritari, i hi ha fons públics. Cada cop hi ha més gent interessada en aquesta línia, hi ha un pla nacional temàtic sobre el clima, al qual s’estan destinant molts diners. Els grups de recerca, però, són petits i fràgils perquè són molt personals: si algú el deixa, el grup se’n va en orris.

Quin és el país més potent en recerca?
Els Estats Units.

Sembla una paradoxa. Produeixen una tercera part de les emissions de diòxid de carboni del planeta i històricament han vedat les negociacions de les Conferències de les Parts.
És cert que no tenen una política receptiva i jo crec que totes les etiquetes són dolentes. L’Administració Federal sí que és bruta. Tot i així, hi ha estats governats per republicans amb polítiques molt agressives. N’hi ha, per exemple, en què els cotxes ocupats per més d’una persona o els que són híbrids poden circular per un carril reservat per a ells. En alguns estats, s’estalvien els peatges.

Tornant a la recerca, a Europa quins són els països punters?
Els instituts de recerca més potents són a Hamburg, Alemanya –Max Planck Institute- i al Regne Unit, concretament el Hadley Centre, que pertany al Servei Meteorològic britànic. Fonamentalment fan modelització.

I a Espanya?
Pel que fa a Espanya, no hi ha grups molt i molt potents. A Madrid hi ha l’Instituto Nacional de Meteorología i per això molta recerca està centralitzada allà.
Catalunya, per exemple, té molta tradició en temes d’ecologia. A casa nostra tenim la sort que a la UPC hi ha el supercomputador més potent d’Europa i el quart del món, el Mare Nostrum. El doctor José María Baldasano, que és expert en emissions i qualitat de l’aire, és el responsable dels projectes en què es fa servir el Mare Nostrum. Aquest fet garanteix que es farà recerca en canvi climàtic.

Quina visió té del futur del nostre planeta? Optimista, o més aviat apocalíptica?
Sóc optimista, només faltaria. Les organitzacions humanes, si han arribat fins aquí és per alguna cosa, i segur que ens en sabrem sortir.

I, ja per acabar, quin paper poden jugar els ambientòlegs en la lluita contra el canvi climàtic?
Opino que teniu una preparació que us permet afrontar molts problemes. És cert que feu el que feu, haureu d’aprofundir en unes tècniques, però sempre tindreu una visió global fonamental per abordar els temes de canvi climàtic.

Operación bikini

Aquest és l'antes. Aviam si ben aviat veiem el después...

El factor cursi

Com dirien els grans Astrud, 'Y mira el asco que doy; cómo se me dispara el factor cursi, ¡que me quieras te digo!'. Sí, sí, estic cursilota a aquestes hores de la nit. Només diré que m'agrada fer els mots encreuats del suplement dels diumenges d'El País. I si és abans de dormir i a quatre mans, més encara.

Escollir

Això de les feines, de vegades és com els nòvios. Quan en tens, et surten possibilitats suculentes per totes bandes. Quan no en tens i en voldries, et mors de fàstic. Dilluns que ve tinc una reunió informal decisiva per al meu futur laboral immediat. És una merda, de vegades, haver de prendre decisions, sobretot quan no tens les coses del tot clares ni saps ben bé cap on et portarà una cosa o l'altra. Però segur que és millor tenir la possibilitat de poder escollir que no fer-ho...
Tot això -bé, de fet, més que això, la reflexió que he fet a l'inici- m'ha fet pensar en 'A Bronx Tale', aquella pel·li que va dirigir el Robert de Niro fa bastants anys i que, recordo, és de les poques que hem vist els 3 germans junts en una sala de cinema.
M'encanta allò que li diu no sé si el Chazz Palminteri al prota, el nano aquell tan guapo -el de la foto que, per cert, no ha fet gaire cosa més- sobre com saber si una dona és una de les dones de la teva vida. Per saber-ho, només cal fixar-se què passa si, quan entreu al cotxe i ella seu al seient del copilot, treu el baldó perquè tu puguis entrar sense haver de fer servir la clau. De dones de la teva vida només n'hi ha tres, i la merda és que de vegades apareixen les tres a la vegada. De totes maneres, amb els cierres centralizados, avui dia s'hauria de buscar una alternativa a aquesta teoria...

Lettera della mia amica S. - Cerco un traduttore

o magari le vacanze... dove incontrare il Principe (credevo di averlo incontrato ma... forse mi sbagliavo...) che mi vizia e mi ama appassionatamente!!!

Fins aquí, això ho entenc -i admeto que em fa gracieta, i ho comparteixo-, però hi ha dues frases que no sé què volen dir: una és figo il piano no?; i l'altra: aspetto tue notizie, insieme a qualche pettegolezzo piccante!!!.

Sì, l'ho detto: cerco un traduttore. Un curs d'italià -i, a més, rovellat- no dóna per a més.

Petites farses

Guille Milkyway
Potser sempre he viscut en la inòpia. Ja m'ho diuen, que sóc una ingènua. I és que fins fa pocs dies no em vaig assabentar que els cinc txitxarel·los que surten als videoclips de La Casa Azul no són més que el resultat d'un càsting, estilisme i playback. M'ho va dir el meu amic, aquell que em va deixar el CD del grup i em va dir que escoltés amb atenció les lletres, que són més agres del que es podria deduir per la melodia.
Doncs bé, La Casa Azul és Guille Milkyway, només un tio, que surt sempre amb un gorro amb què amb prou feina se li veuen els ulls. Va fer un càsting per escollir aquells que donarien la cara a la seva música. Ha creat un grup/alter ego dels Parchís o una rèplica dels germanastres que sortien a The Brady Bunch. Diu que això mateix havien fet els Archies. No sé, m'ha molat.
I per a aquells que no ho sàpiguen, mireu els enllaços...:
Como un fan: el guest starring és el Guille Milkyway.
La farsa en l'estat més pur. La casa azul a la Zona Disney.

Noti en exclusiva

Aquí teniu el text de la noti que he redactat aquesta tarda, sobre una artista que m'encanta, Sophie Calle. La cabina de la foto es pot veure al 15è arrondissement de Paris, just a sobre del pont de Garigliano

Frank Gehry, l’autor del Guggenheim, prepara una exposició amb l’artista francesa Sophie Calle. Es titula Dolor exquisit, i compta amb l’escenografia de l’arquitecte i els escrits de l’artista sobre amors i desamors. Dolor exquisit es podrà veure del 21 de juny al 9 de setembre a Luxemburg, la capital europea de la cultura d’aquest any.
Gehry i Calle són vells coneguts i, de fet, ja han treballat junts. Fa uns mesos van instal•lar a París una cabina en forma de flor dissenyada per l’arquitecte. Calle es va comprometre a trucar diversos cops per setmana durant tres anys i conversar amb els desconeguts que despengessin el telèfon. Hi parlaria des de 8 segons a 4 hores, en funció de l’atzar o l’estat d’ànim.