Caca de vaca

És dilluns. He esmorzat un Almax -el dinar megahipercalòric a l'Arturo m'ha jugat una mala passada aquesta nit- i he anat a fer d'autòmata a la feina. He vist un pis a prop de Fontana que m'ha decebut, i ara ja sóc a la ràdio..., amb la feina feta i amb ganes de plegar.
Són dies d'astènia primaveral i d'estrès. Un còctel expolosiu, vaja, perquè si tens estrès i a sobre estàs poc productiu, l'estrès es multiplica. És un cercle viciós... Se'm belluga la parpella, de tant en tant, i dedueixo que és dels nervis. De tota la feina que faig al cap del dia -surto a les 8 de casa i arribo a les 23 passades- i de la que em falta per fer. De les coses que vull abastar però que se m'escapen de les mans. De fer infeliç i enfadar aquells que estimo perquè estic tot el dia fora de casa, quan la veritat és que amb prou feines tinc temps per a mi mateixa.

Nanotte

Els Astrud representant una escena d''El setè segell' d'Ingmar Bergman
Encara no m'he comprat el nou disc!! He escoltat alguna cançó i no sé si m'agradarà tant com els anteriors. Toquen al Summercase i el 27 de maig al Razzmatazz. Me'n vaig a dormir. Són les tantes i m'esperen dies intensos, encara. No he perdut hores de son per culpa d'un amant apassionat -ja m'agradaria, ja- sinó per culpa del putu monogràfic del Pompeu Fabra, que no s'acaba mai. I demà, em faig la foto de l'orla. Amb cara de clapada, ulleres d'haver dormit poc i amb algun granet que em martiritza aquests dies. Sí, senyor, passaré a la posteritat guapíssima!! :-)

Aquella nena que anava a l'insti amb mi

Sèrie d'autoretrats de Marta Castro, àlies Kahlo
Fa temps, vaig conèixer aquesta noia de la foto. Era la germana d'una amiga de ma germana, i feia un curs menys que jo a l'institut. Era maca i addicta a la Coca-Cola i als Smarties, però semblava bastant pàmfila. Fa temps, va crear el seu bloc, i allà hi penja recomanacions musicals, vídeos del youtube i escrits, i autoretrats en pilotes. No sé si m'agrada o no, però admeto que té alguna cosa. Potser és el seu punt d'exhibicionisme, allò que m'atreu. A mi, i a la mitjana de 2.500 o 3.000 lectors diaris que té. Aquesta sèrie de fotos, sense anar més lluny, em va fer somriure.

Fanzinosis

Us recomano Fanzinosis, el bloc d'un amic i d'un conegut. Es tracta d'un fanzine electrònic on trobareu articles sobre música, teatre,fotografia, cinema..., i on podreu participar enviant els vostres escrits.

La vie change, de temps en temps

Sí, de vegades la vida fa voltes inesperades. Suposo que aquest és dels pocs al·licients que té un al llevar-se: pensar que aquell dia pot arribar a ser decisiu o que, si més no, pot passar alguna cosa que faci que l'endemà no sigui com haguessis pensat. En qüestió de dues setmanes he passat de portar una vida més o menys relaxada a estar pluriempleada -no sé pas si això es pot dir en català, però permeteu-me que no ho miri al diccionari. Classes, pràctiques de 18 a 22h en el programa de l'home de la foto -no em sentireu en antena, però sí que podreu escoltar les notícies que redacto i, alguns dies, optar al sorteig d'un sopar per a dues persones en un restaurant escollit per mi. I bé, des de fa una setmana treballo també a BTV. La feina, de moment ho és tot menys motivadora i creativa. Però bé, tot és començar en aquest món. Ja veurem on em duu tot plegat. Wish me luck... Espero sobreviure i mantenir un mínim de vida social i familiar!

Por o falta d'ètica periodística (o personal?)

El post amb el poema de Raymond Carver no és gratuït. És, tot i que de forma més que moderada, el que sento ara. Sé que algú ha visitat el meu bloc des del Regne Unit, i que no són els meus estimats ex-companys de feina i de cròniques de convivència amb una senyora d'allò més peculiar. Sé que han buscat el seu nom, i m'inquieta, perquè és cert que n'hauria d'haver mantingut l'anonimat. M'he passat la deontologia periodística i/o la personal pel forro?

Fear, de Raymond Carver

Un poema que conec a través de ma germana, com moltes coses de les que sé

Fear of seeing a police car pull into the drive.
Fear of falling asleep at night.
Fear of not falling asleep.
Fear of the past rising up.
Fear of the present taking flight.
Fear of the telephone that rings in the dead of night.
Fear of electrical storms.
Fear of the cleaning woman who has a spot on her cheek!
Fear of dogs I've been told won't bite.
Fear of anxiety!
Fear of having to identify the body of a dead friend.
Fear of running out of money.
Fear of having too much, though people will not believe this.
Fear of psychological profiles.
Fear of being late and fear of arriving before anyone else.
Fear of my children's handwriting on envelopes.
Fear they'll die before I do, and I'll feel guilty.
Fear of having to live with my mother in her old age, and mine.
Fear of confusion.
Fear this day will end on an unhappy note.
Fear of waking up to find you gone.
Fear of not loving and fear of not loving enough.
Fear that what I love will prove lethal to those I love.
Fear of death.
Fear of living too long.
Fear of death.

I've said that.

I'm alive!

Què és un 'potorro'?

Coses com aquesta són les que s'aprenen tenint una germana que treballa en un programa de la tele fent preguntes freak. Tot i que ja sé la resposta, he gosat buscar a Google imatges aviam què hi surt. El resultat, ja us el podeu imaginar... Podeu trobar-lo aquí
Tot això m'ha portat a un web súper freak que deuria fer un grup d'amics sortits a Benidorm al 2002. No té pèrdua. Llàstima que ara tinc pressa i no m'hi puc entretenir...
Bé, per a aquells que no ho sabeu, un potorro és un saler!

À dimanche

Me'n vaig cap al sud-est d'Espanya, cap a la terra del meu pare, una terra que no em sento gens meva. 7 hores de tren, i acompanyada de les altres dues dones de la meva família, la mare i la germana.
Encara m'he de fer la bossa i buscar un llibre pel camí. Sóc tant desastre que no sé on he deixat el de contes del Raymond Carver que tenia a mitges; no podré acabar-lo, si segueixo així, no sortiré de la meva maledicció de "no acabar mai els llibres que començo".
Dimarts començo les pràctiques; estaré a RAC1, en un magazin els vespres. Aviam com va, ja en tinc ganes. A la vegada, però, barrejada amb aquesta il·lusió, veig l'abisme del "què faré després", i m'adono que hi ha moltes coses que no em llanço a fer per por, manca de confiança, o perquè no sé on trobar les eines/els companys per tirar-les endavant. Aiaiai, deu ser això de tenir més temps lliure que em fa pensar massa.
Res, bones vacances... I quina merda de post! :-)

He vuelto

Ves qué bien! -com diria el Manolo Martínez, d'Astrud. I és que el duet barceloní treu disc el proper 17 d'abril. Es titula Tú no existes. Ja tinc ganes d'escoltar-lo i veure què tal, però sobretot, de veure'ls en directe.
El títol de la cançó del disc amb què els vaig descobrir, Performance, em serveix com d'excusa perfecta per dir que ja he tornat. Una mica moreneta -tampoc massa- i amb un quilet de més aconseguit a base de popets arrebossats, formatge de cabra a la planxa, papas con mojo i cervesa Dorada.
Han estat 4 dies intensos, de sol, vent i cotxe amunt i avall. Hem recorregut gairebé tota l'illa; hem pujat al Teide. Tenerife és, sens dubte, el paradigma de l'urbanisme fet amb el cul -o del no-urbanisme propi de l'època desarrollista(?)-, especialment el sud: carrers plens de locals cutres amb rètols fets amb llums de neó, hotels amb habitacions per quatre duros que ofereixen espectacles d'allò més kitsch, petits supermercats on la dependenta només et sap atendre en anglès. És interessant, de conèixer, i no ho dic amb ironia. Es tracta d'una de les desgràcies més garrafals que ha pogut fer mai l'home.
Per sort, l'illa amaga racons verges; petites ciutats amb cascs antics encantadors, paisatges bonics, bars de poble on et serveixen menjar de primera per només 7 o 8 euros, platges salvatges i desertes. És només qüestió de buscar-les. Amb tot, em quedo amb Lanzarote, una illa que enamora, i apunto a la llista d'illes pendents de visitar El Hierro i La Palma.