He trucat a la V. Q. És estrany que ens truquem, com bones amigues, de tant en tant per saber com ens van les coses, ja que a la carrera no ens portàvem gaire bé. Érem molt diferents. La trobava excessivament cerebral -no era d'aquelles persones amb qui podries estar una tarda de txàtxara-, i tot el dia et recordava que era de Sanse -San Sebastián- i que havia estudiat en un cole anglès fins als 10 o 11 ans. Ella em deia
pija perquè trobava que la manera que tenia d'expressar-me era de
pija..., cosa que em treia de polleguera a tercer o quart de carrera. Recordo que un cop li vaig demanar que signés per impedir que s'executés un projecte urbanístic al meu poble contra el qual jo estava lluitant, i va negar-s'hi perquè no volia enemistar-se amb cap Ajuntament: vés a saber on acabaria treballant, ella! No volia cap màcula a l'expedient, vaja. Em va semblar increïble, creia que m'estava prenent el pèl!
Mala companya de treballs, trepa i d'aquelles que intenta posar-se les medalles, amb el temps m'ha sorprès descobrir que és més bona amiga que aquelles amb qui creia que havia mantingut una amistat especial durant la llicenciatura. S'agraeix que algú et truqui el primer dia d'una nova feina per saber com t'ha anat, que s'interessi per saber com et van les coses... No és una relació gaire profunda, no sento estimació per ella; no hi recorro quan he tingut un dia xungo, ni quan m'ha passat alguna cosa guai. Però tenim una relació telefònica esporàdica des de fa un parell d'anys -el temps que fa que va marxar cap a Castelló i, més tard, cap a Alcañiz-, que ja és més que la que tinc amb persones que estan a 10 minuts de casa.
Vaja, quin preludi tan llarg m'ha sortit només per explicar que, com és lògic, en les nostres converses acabem parlant d'amors i desamors. Em fa gràcia veure que des que ho va deixar amb el nòvio -amb qui vivia- i des que viu a Alcañiz són almenys tres els homes que han passat per la seva vida -i pel seu cuerpo serrano, és clar-. En un any tampoc és gaire, dirien alguns, però jo crec que no està malament. Un va ser un vist i no vist, però els altres han estat unes quantes setmanetes al seu costat. És cert que quan un viu sol i lluny de la família i els amics i, a sobre, té un horari de funcionari, cal algun estímul i bona companyia per farcir el temps lliure. Tots ens hi hem trobat, alguna vegada.
Jo em pregunto com s'ho fa, per trobar-los. D'on els treu? De sota les pedres? Tot això fa que em torni a demanar com s'ho fa la gent per trobar parella tan ràpid, si costa un colló trobar alguna persona interessant, que a més t'agradi, t'atregui i, a sobre, li atreguis tu...! O és que només em costa a mi? O és que, potser com tots hem fet alguna vegada, ens conformem amb allò que hem trobat per no estar sols...?
"...me encantaría poder disfrutar de un poco de independencia en mis, por así decir, últimos días de independencia. En cualquier caso, no veo por qué este tiempo deba traerme unas restricciones añadidas. La independencia no ha de implicar por fuerza algaradas, ni insurrección, ni descuido de la propia salud, ni -en general- ningún tipo de conducta silenciosa. Lo único que quiero es estar cómodo, tener la sensación de que, al hacer ciertas cosas por mí mismo, me fijo mi propia disciplina. Y poder follarme a chicas".
