dimecres, d’agost 29, 2007

El perquè de voler viure sol, segons Martin Amis

"...me encantaría poder disfrutar de un poco de independencia en mis, por así decir, últimos días de independencia. En cualquier caso, no veo por qué este tiempo deba traerme unas restricciones añadidas. La independencia no ha de implicar por fuerza algaradas, ni insurrección, ni descuido de la propia salud, ni -en general- ningún tipo de conducta silenciosa. Lo único que quiero es estar cómodo, tener la sensación de que, al hacer ciertas cosas por mí mismo, me fijo mi propia disciplina. Y poder follarme a chicas".
Extret d'una carta al seu pare i a la seva dona Jane, al llibre Experiencia.

Navegant per la xarxa


De tant en tant, descobreixes una foto teva a la xarxa de la qual no recordaves l'existència. Aquesta és de fa una mica més d'un any i mig, en una entrevista a Onda Rambla.

Cost d'oportunitat

La Mònica Terribas sempre ens deia que els quioscs havien de rebre els diaris puntualment, que era fonamental que fossin a la venta a l'hora que toca, perquè si no, inevitablement, es perden vendes i aquells que arriben puntuals van guanyant terreny als que no ho fan.
A quarts de nou del matí he passat pel Paul a comprar uns croissanets per portar a la feina, però encara no els tenien llestos. M'han dit que havia d'esperar-me una horeta. I he marxat, i he pensat que això era com el que comentava la Mònica Terribas dels diaris: si a quarts de nou encara no tens els croissanets llestos, busco un forn que sí en tingui i tu deixes de guanyar una vintena d'euros, que no és moco de pavo.

27, ja...

Després de prendre un cafè amb llet junts, el meu amic sexagenari i jo -gairebé treinteañera, com diria ell, per fotre'm- hem enfilat República Argentina amunt per comprar una safata amb croissanets de mantega sense res, croissanets de mantega farcits de xocolata, uns altres amb xocolata per dins, ensaimadetes, magdalenetes i pans au raisins mini. Hem pujat cap a la feina, i la porta era tancada: "el Fermí, com que ha vist que no veníem, deu haver anat a esmorzar", ha dit el Joan. Hem saludat els companys del costat, els de programes ambientals, i els hem preguntat si sabien res del nostre company.
El Joan, de sobte, diu: "Mira, allà hi ha uns peus, hi ha algú!". Era algú que caminava depressa, per la nostra oficina, però que no he arribat a veure ni ha respost a la meva crida de "Hola??!!". De sobte, de dins d'un dels despatxos han sortit els meus dos companys, m'han felicitat i he vist que a sobre de la taula hi havia una planta molt xula pel nou pis. Hi havia una targeta, on em felicitaven, i a dins, les claus del meu calaix. L'he obert i... Tatxan! Hi havia un paquet de tortas de arroz -les que tenia van anar desapareixent de forma misteriosa, suposem que en un atac de gola de la dona de fer feines-. Representa que el regal me'l feia ella, jeje.
Aleshores, hem esmorzat i xerrat una estona. Estic contenta, m'han fet contenta.
I sí, Jordi, ja que ho preguntes, hem apagat els llums -però tranquil que encara que estiguin encesos, no hi fa res, són molt eficients, ja de per si- i hem mantingut l'aire condicionat a 25 graus. I lo de la junta..., mirarem aviam què hi podem fer!

dimarts, d’agost 28, 2007

12 horetes

...i ja seré més vella. Sempre explico que fer els anys a l'agost per mi era una merda. Recupero part del text que vaig escriure aviat farà un any per a aquesta ocasió.
Una de les meves il·lusions quan era petita era poder-lo celebrar amb els amics del col·le. Com feien tots, poder repartir una bosseta amb caramels quan sortíem per anar al pati. La mare, un any, va comprar uns quants caramels i vaig celebrar el meu aniversari de forma fictícia: una petita farsa, una mini performance. Jo, amb el meu pentinat de xampinyó -qui no ha portat pentinat de xampinyó o de casc de ben petit-, vaig estar contenta de poder repartir-los i saber què se sentia.
Ja els he demanat als meus companys de feina -aquests dies som 4, només- que em facin una festa sorpresa. Que quan arribi, els llums estiguin apagats i em rebin amb un "per moooolts anys!!!!", i llancin serpentines i confetti i hi hagi entrepanets de brioix amb pernil dolç i mantega i cocacola.

dilluns, d’agost 27, 2007

Converses veïnals

Entre fulla i oliva de l'amanida variada que em posava a la boca, les queixalades de la torrada amb Almadroc, i els trossets de pollastre amb punxa i les cullerades de coca de brossat que he tastat a Origen 99,9% -un lloc en què, paradoxalment, els cambrers no són catalans-, he pogut escoltar la conversa dels veïns. Només veia un dels interlocutors, un tio d'uns 35 anys, amb el cap rapat, ulleres modernetes i una camisa també una mica agosarada. Parlaven de teatre, dels contes de la Mercè Rodoreda. No era una conversa gaire animada, no semblava que es coneguessin gaire. I jo he pensat que sonaven un pèl esnobs... I llavors s'han aixecat, han pagat i han marxat. I he pogut veure que l'altre interlocutor era el Martí Sales, aquest noi de qui era es parla tant com una de les noves promeses de la literatura catalana. Petit i esprimatxat, amb una samarreta que li anava curta, i despentinat, no gaire atractiu pel meu gust. I això que quan vaig veure una foto seva a La Vanguardia, en què sortia de perfil, vaig pensar que semblava que estava canyon... Però res més lluny de la realitat.

dimecres, d’agost 22, 2007

Eusebi, l'artista pensionista

Ahir a la tarda enfilava per un carrer proper a casa. Anava al mercat, a comprar fruita i verdura i pollastre per fer el sopar. Deurien ser quarts de vuit o les vuit, ja. I quan era a punt d'arribar a la plaça Rius i Taulet vaig veure un senyor gran, rabassut, i amb un nas de pallasso. Me'l vaig mirar i vaig aturar-me: "que és pallasso, vostè? O com és que porta aquest nas?". "Sí", em va dir, "el porto per poder cridar 'Visca les Festes de Gràcia'". Portava tot de paperots a la mà, i dues bossetes obertes amb barretes d'encens. Em va dir que li comprés un dibuix; me'n va allargar un. Semblava ben bé fet pel seu nét. Li vaig preguntar si els feia ell, i em va dir que sí. L'hi vaig comprar, per un Euro, i li vaig demanar si em donava també una barreta d'encens. I així ho va fer.
Vaig comprar tot el que havia de comprar i vaig tornar xopa per la pluja a casa. Vaig treure el dibuix del bolso i em vaig fixar que anava signat per un tal Euseubio... I llavors vaig caure que es tractava de l'Eusebi, l'artista pensionista de qui m'havia parlat A. R., i de qui anys enrere es va fer un documental i tot. Segons sembla, treballava en un banc i explica que "quan em van jubilar, em volia suïcidar, però una veu gloriosa em va dir: 'No, home, no! No et tiris. Tens l'ànima d'artista. Dedica-t'hi i ja veuràs com seràs feliç'. I així ha estat, i fins que em mori seguiré fent-ho".
De nit, quan anava a veure els focs d'artifici a la plaça Rius i Taulet amb la meva amiga L. A., vaig veure que pocs metres del lloc on me l'havia trobat hi havia cinc o sis barretes d'encens que li deurien haver caigut quan buscava aixopluc del ruixat que va caure.

El follet que em treu els taps de matinada

Per sobreviure a les Festes de Gràcia i al soroll general que hi ha en aquest barri, vaig comprar una capseta amb taps d'orella taronja i moldejables a l'oïda. N'he comprovat l'eficàcia, i ara no hi ha dia que no els faci servir.
Però des de fa dos dies hi ha alguna cosa que m'inquieta. Cada matí, quan em llevo, ja no els porto, i estan tots dos ben col·locadets a sobre de la tauleta de nit. Drets, un al costat de l'altre.
Suposo que sóc jo que, mig adormida, me'ls trec i els deso. Però m'estranya perquè no ho recordo mai, dormo d'una tirada. I llavors m'imagino que que hi ha algun follet o esperit benigne que, amb cura, ve i me'ls retira quan ja ni hi ha soroll i perquè jo pugui sentir el despertador de bon matí.

dimarts, d’agost 21, 2007

Estimulant

Estanislau Verdet (a dalt), àlter ego de Pau Vallvé (a sota).
No sé encara si m'agrada la música d'Estanislau Verdet. L'hauria d'escoltar una mica més i amb calma per llavors treure una conclusió. El que sí que sé és que l'he trobat estimulant. M'ha agradat descobrir el seu bloc i m'agrada força la cançó M'agradaria ser un lemür. Té alguns versos molt xulos:
Voldria ser un cangur/per poder passar de tu/saltar i menjar herba./Podria ser un llimac/i bavejar amb dignitat,/no com un merda./M'agradaria ser un lemür/que no sé com són./I no pensar en tu./I no pensar en tu.
Tu podries ser un Mp3/per no ocupar tan lloc en el meu cor./O ser una gàbia i així jo
tindria excusa per estar tancat./M'agradaria ser Nesquik/per poder dissoldre'm ja./I no pensar en tu./I no pensar en tu.

Trobar nòvios de sota les pedres

He trucat a la V. Q. És estrany que ens truquem, com bones amigues, de tant en tant per saber com ens van les coses, ja que a la carrera no ens portàvem gaire bé. Érem molt diferents. La trobava excessivament cerebral -no era d'aquelles persones amb qui podries estar una tarda de txàtxara-, i tot el dia et recordava que era de Sanse -San Sebastián- i que havia estudiat en un cole anglès fins als 10 o 11 ans. Ella em deia pija perquè trobava que la manera que tenia d'expressar-me era de pija..., cosa que em treia de polleguera a tercer o quart de carrera. Recordo que un cop li vaig demanar que signés per impedir que s'executés un projecte urbanístic al meu poble contra el qual jo estava lluitant, i va negar-s'hi perquè no volia enemistar-se amb cap Ajuntament: vés a saber on acabaria treballant, ella! No volia cap màcula a l'expedient, vaja. Em va semblar increïble, creia que m'estava prenent el pèl!
Mala companya de treballs, trepa i d'aquelles que intenta posar-se les medalles, amb el temps m'ha sorprès descobrir que és més bona amiga que aquelles amb qui creia que havia mantingut una amistat especial durant la llicenciatura. S'agraeix que algú et truqui el primer dia d'una nova feina per saber com t'ha anat, que s'interessi per saber com et van les coses... No és una relació gaire profunda, no sento estimació per ella; no hi recorro quan he tingut un dia xungo, ni quan m'ha passat alguna cosa guai. Però tenim una relació telefònica esporàdica des de fa un parell d'anys -el temps que fa que va marxar cap a Castelló i, més tard, cap a Alcañiz-, que ja és més que la que tinc amb persones que estan a 10 minuts de casa.
Vaja, quin preludi tan llarg m'ha sortit només per explicar que, com és lògic, en les nostres converses acabem parlant d'amors i desamors. Em fa gràcia veure que des que ho va deixar amb el nòvio -amb qui vivia- i des que viu a Alcañiz són almenys tres els homes que han passat per la seva vida -i pel seu cuerpo serrano, és clar-. En un any tampoc és gaire, dirien alguns, però jo crec que no està malament. Un va ser un vist i no vist, però els altres han estat unes quantes setmanetes al seu costat. És cert que quan un viu sol i lluny de la família i els amics i, a sobre, té un horari de funcionari, cal algun estímul i bona companyia per farcir el temps lliure. Tots ens hi hem trobat, alguna vegada.
Jo em pregunto com s'ho fa, per trobar-los. D'on els treu? De sota les pedres? Tot això fa que em torni a demanar com s'ho fa la gent per trobar parella tan ràpid, si costa un colló trobar alguna persona interessant, que a més t'agradi, t'atregui i, a sobre, li atreguis tu...! O és que només em costa a mi? O és que, potser com tots hem fet alguna vegada, ens conformem amb allò que hem trobat per no estar sols...?

dissabte, d’agost 11, 2007

Masoques

Per què ens entestem a fer funcionar algunes coses que sabem que no ens duran enlloc?
Cançó: Heart of Gold, Neil Young.

Vacacions

Passar les vacances en el lloc on les has passat en els últims 19 o 20 anys, a menys de 100 km de Barcelona, és avorrit, sobretot si ja no hi tens amics i si, com jo, passes 2 dies o 3 malalta (maleïdes vacances!). Aquestes no estan sent unes vacances oxigenadores com podrien ser en algun paradís desconegut. Almenys descanso. Però la ment no acaba de desconnectar.
Algú, fa un temps, em va dir que era una mica paradoxal que jo, vivint en un poble -bé, cada cop és menys un poble- marxés a una ciutat capital de comarca a passar les vacances, mentre que la gent acostuma a fer el contrari.
Estar en el lloc on has vingut cada estiu durant les últimes dues dècades és estrany. És com un escenari en el qual han anat desfilant amics, coneguts, veïns borratxos que s'han llançat en roba interior a les tantes de la nit, lladres, llogaters famosos -com l'Àngels Gonyalons o el nen que va interpretar el paper de l'infant Indy a la sèrie d'Indiana Jones-.
També m'havien agradat alguns nois. Segurament més per l'avorriment d'alguns estius i la petita emoció que això suposava que no pas una altra cosa.
L'altre dia era de nit. La una, potser. Els 2 capítols de "Doctor en Alaska" ja s'havien acabat, o sigui que deuria ser la una passada, gairebé les dues. Vaig sortir a la terrassa. El jardí comunitari era mort. Es veien les gandules, blanques, apilades sobre la gespa del jardí. L'aigua de la piscina que brillava, i el so de les ones del mar de fons. I de cop vaig recordar aquella nit que T.G., el veí que m'havia agradat deu fer 10 anys (havia nascut, com jo, un 29 d'agost; era fan del Bruce -com jo, aleshores-, del Woody Allen, del saxo i llegia "El món de Sofia" a la terrassa, entre molts altres llibres que devorava) em va dir "bona nit" just en un moment que tots dos ens recolzàvem a la barana de les nostres terrasses respectives.

dilluns, d’agost 06, 2007

Planet Terror


Mola.

diumenge, d’agost 05, 2007

Persones peculiars en una feina mundana

No deixa de sorprendre'm que a l'administració pública, on la feina no és precisament trepidant, hi hagi persones tant pintoresques.
La N. era marionetista, el pare de la seva filla pirotècnic i, en la seva joventut, havia fet teatre amateur. En la representació del Don Juan, va actuar al costat del Nancho Novo, a qui li va dir: "tú no te marchas de aquí sin que te bese". I dit i fet.
El M. M., enginyer, va anar a París pel maig del 68, hi va viure un parell d'anys i va acabar anant a Collioure amb un noi que acabava de conèixer per vendre diaris durant dos mesos. Ha estat a cases okupes del Regne Unit i ha treballat com a enginyer a Gal·les, Califòrnia i Perú.
I, finalment, J. Periodista gairebé sexagenari, amant de les tortugues i fumador en pipa. Apassionat del fons marí, que explora en solitari i a pulmó; poeta frustrat, home irreverent -de vegades-, pragmàtic i, sobretot, curiós. Perdona, J., per una descripció tant simple.