Avui tinc moltes hores mortes...

I he entrat en el web del Jean Baptiste Mondino i he trobat aquesta foto. M'ha fascinat! I no perquè sigui una fan dels cunnilingus ni una voyeuse, malpensats!

Juanjo Sáez

Somriures

L'edifici de Bloomberg a Finsbury Square, Londres. I el cotxe que em va venir a buscar cada dia fa una setmana i mitja...
Seguint les recomanacions del Paul Auster en el seu Gotham Handbook, però aplicades a Londres i no a Nova York, vaig somriure-li al Regent, el xofer. És negre i natural de Sudàfrica, i tot i haver treballat en finances, ara treballa de xofer per Bloomberg. Només ho farà durant tres mesos. Per Nadal torna a casa, ja ha trobat feina a Johannesburg.
A la cuina somric a un dels senyors que neteja la cuina. Li dic "Hola", la fisinomia i el color de la pell el delata: segur que és hispà. I em torna el somriure. Porta el cabell tenyit, sembla que porti dentadura postissa i té un somriure franc. Xerrem uns instants. Es diu Marcelo i és equatorià.

Cançó: Hello Sunshine, dels Superfurry Animals

Ja no em dic Ángeles

A Londres m'han canviat el nom... Ara sóc la Maangels Codinerelat!

Sonreir

De Gotham Handbook, de Paul Auster i Sophie Calle. Auster escriu un manual per a la Sophie sobre com fer més feliç la gent de Nova York. Entrega 1

No he trobat l'original en anglès..., i no sé què tal és la traducció..., però menos da una piedra!

Sonríe cuando la situación no lo exija. Sonríe cuando estés furiosa, cuando te sientas fatal, cuando te sientas aplastada por el mundo... Y fíjate si sirve de algo.

Sonríe a los desconocidos por la calle. Nueva York puede ser peligrosa, tampoco seas demasiado imprudente. Si prefieres, sonríe sólo a desconocidas (los hombres son muy brutos y es mejor no provocar malentendidos).

En cualquier caso, trata de sonreír lo más posible a la gente que no conoces. Sonríe al cajero que te da tu dinero en el banco, a la camarera que te pone el almuerzo, al que va sentado frente a ti en el metro.

Fíjate si alguien te devuelve la sonrisa. Lleva la cuenta diaria de las sonrisas que te devuelven. No dejes que te decepcionen los que no te sonríen.

Considera cada sonrisa devuelta como un valioso regalo.

La meva perdició

La famosa cuina de Bloomberg... Això, en una hora poc transitada. De 8 a 9 a.m. i de 12.00 a 13.00 p.m. els treballadors de l'empresa nord-americana s'estripen els vestits i fan sortir les urpes per no quedar-se sense batut, torrades, bagels, Nutella o verduretes fresques per sucar en salsa tàrtara. Jo ja les estic esmolant...

Roma a UK

Una foto de fa dues o tres setmanes, quan encara podíem sopar en una terrassa amb
màniga curta. Vam menjar al costat del Covent Garden, en un restaurant bastant dolent. I estranyament ens vam sentir com si estiguéssim sopant en una terrassa de Roma... Només faltava que tinguessin una bona pizza gommosa -com cal que sigui- i poder enfilar cap a Giolitti per pendre un gelat de marron glacé.

Cockney vs. Scottish

Quan arribi l'hivern i em pugui posar la boina, seré com aquesta de la dreta. Només em faltaran els guants de pell i la súper 8 i tenir accent escocès.

Avui he estat xerrant amb un escocès de la feina, divertidíssim i súper amable. M'ha estat ajudant perquè tenia un problema amb l'ordinador i no podia gravar el temps al servidor que tocava...
M'ha costat mig colló entendre què em deia... I li he preguntat: això que parles, és cockney? El tio s'ha tronxat..., i em diu: no, jo sóc escocès!
Que sigui de Glasgow i conèixer algun grup de la ciutat escocesa m'ha anat de conya per començar-hi a xerrar. Li he dit que a Glasgow hi ha grups molt bons: li he parlat de Belle and Sebastian, The Delgados, Camera Obscura i Mogwai... I això ha derivat cap al moviment de Manchester, cap a Joy Division, New Order, els Smiths -de nou!- i a la pel·li 24 hour party people...
Ha rematat la conversa dient que els americans són uns estúpids -m'ha assenyalat quins del nostre pis són dels EUA amb malícia- i m'ha dit que no em podia recomanar res de Londres perquè ell, amb els seus amics, l'única cosa que fa és quedar per emboratxar-se... Hehe.
M'ha agradat parlar-hi, i tot i la mala passada que fan jugar les hormones un cop al mes, he enfilat de nou el camí cap a casa amb un somriure.

Ratatouille

Es tardíssim i em fa mal el cap, però em ve de gust escriure. I ara que sé que tinc més lectors del que sospitava, potser val la pena que m'ho curri més... ;-)
Ha estat un dia estressant. Sí, ahir em va venir la regla i si vaig estar súpersensible -el Nikos deuria flipar, es deuria pensar que plorava perquè no ens veuríem durant uns dies..., tot i que un pelet de raó sí que portava-, avui estava atabalada i de mala hòstia. Però ara ja està. Estic contenta de tenir ja una habitació per mi sola, i per dormir en un piset del Soho -petit, però acollidor- amb dues dones a qui els corre sang italiana per les venes. La mestressa és peculiar: canyiules embotides en unes malles negres i una panxa prominent; rossa, amb llavis més que carnosos i ulls foscos; pren antidepressius, fuma, s'estressa per qualsevol cosa i és molt escandalosa. Dorm amb la porta mig oberta i amb la ràdio en marxa -m'hi hauré d'acostumar. M'ha comprat una planteta per l'habitació i un clauer on hi posa "Angel" amb banyes de dimoni. No li tindré en compte que l'altre dia, quan vaig venir amb el Nikos a deixar les coses, em rebés fotent-me una botifarra i dient-me que el Reial Madrid li acabava de fotre 2 gols al Barça -com podreu comprendre, vaig flipar, no sabia a què venia això de la botifarra de bones a primeres...
L'altra noia és la Chiara. Té 19 anys i és una mena de succedani de la Twiggy. Deu fer metre vuitanta i és tota ella un esquelet. És molt maca, mes madura del que s'esperaria d'algú de la seva edat. Serem amigues.
Demà anem a sopar una pizza les 3. Ja he quedat amb l'Oriol que anirem al Festival de Cinema de Londres. I dissabte tinc una festa on suposo que més que Scotch, hi correrà ouzo, perquè serà plena de grecs -i algu libanès... Ajudaré el Nikos amb la mudança, i deixaré que m'expliqui com n'era de bo el foie gras i el Chateaubriand que s'ha pres a París amb la nostra amiga Joanna... Jo em conformaré amb el meu salmó en papillote i el cous-cous amb pollastre i samfaina que em curraré un dia d'aquests... Mmmm...

Pinzellades

Això és Brick Lane, a East London.

Una setmana més, plena de petits detalls. E-mails inesperats, tant de gent amb qui no he parlat mai, com de gent amb qui he parlat poc però que m'agradaria conèixer més. E-mails d'amigues, que em fan somriure, però també riure.
M'he despertat dissabte, diumenge i dilluns a les 5.30 i no he pogut tornar a dormir fins a les 6.30... Els torns del Nikos són infernals, i jo també els sofreixo. Però em compensa amb la seva companyia, la seva música, les seves bromes i les seves abraçades. M'ajuda amb la mudança. Em diu que enamorar-se és una malaltia. Crec que és un bon amic, però és una llàstima que porti aquesta cuirassa de xulo i de segur de si mateix. Em diu que a Londres no és feliç; odia la ciutat, diu que és tan disfuncional i capitalista... Per això només escolta música grega, veu canals grecs i, sempre que pot, va a menjar al restaurant grec que hi ha a la cantonada.
Fan un festival de cine a Londres. Un ex de ma germana hi presenta una pel•lícula que ha dirigit després d'un temps de sequera. És una llàstima que no pugui anar-hi per la feina, perquè m'encantaria anar-hi, veure'l -segur que no s'ho esperaria, i menys a Londres- i agafar-lo pels collons i fer-me'n arracades. Espero que ell i el seu talent es podreixin (tant es nota, que l'odio?). Hehe, avui estic vengativa...
Menjo pastes portades directament de Hong Kong i embotits i galetes noruegues. I m’assabento que la noia que les ha portades va fer un erasmus a Noruega i, com no,
resulta que té coneguts comuns amb la Raquel... Mira que n’és, de petit, el món...

A l'home de patilles de plata

Ens coneixem poc, però admeto que el teu mail, tot i ser breu, em va sorprendre i emocionar. De vegades em pregunto si, sent tant xafarder i observador com crec que ets, visites alguna vegada aquest bloc. Si és que sí, et faig el meu petit homenatge. I, si no, també...
Tens raó, de vegades la soledat -que no la solitud- és una cosa que no sempre sabem disfrutar i que és important per conèixer-se un mateix.
Una abraçada amb gust de fudge i de tè amb llimona. I ja saps que estàs convidat: el Morrissey vindrà per aquí! Si no, estalvia't el bitllet d'en Ryan i ja et faré de guia en un altre moment, I promise.

Àudio: The boy with the thorn in his side, The Smiths

Missatge de matinada

Foto al lavabo del Nick amb la meva súper càmera digital de l'edat de pedra que fa unes fotos molt i molt nítides

Diumenge per la tarda. Plovia i vaig aprofitar la soledat del meu habitacle temporal per rentar els plats, endreçar i escoltar música. Vaig ballar amb l'Alaska, em vaig emocionar amb la Goldfrapp, vaig riure amb els Astrud i vaig enyorar-te amb Viure sense tu. Sé que tot i que ens separen milers de quilòmetres, sembla que ens separin anys llum. I també sé que ens feia falta. Amb tot, no puc concebre la meva estada aquí sense que em facis una visita: voldria que m'assessoressis en les meves compres per Camden; sopar en un restaurant indi; passejar en bici pel Hyde Park i estirar-nos a sobre de les fulles seques; patinar sobre gel en un rink a l'aire lliure amb l'abric, un gorro, una bufanda de ratlles, els guants i les galtes rosades; anar a la Barbican a veure una exposició sobre fotògrafs europeus del segle XX; adormir-nos a les tantes després d'abraçar-te i d'estar mil hores xerrant.

Àudio: No sé qué me das (Alaska)

Tres tristes tigres

No hagués imaginat mai que algú arribaria a trobar sexy el meu castellà.

Hyde park

Després d'una setmana de trasllats, de coneixences i de mil coses noves per aprendre, passejar pel Hyde Park sota el sol de diumenge va ser com caminar descalça per la gespa humida, sobre núvols de molsa. Una petita excursioneta reparadora. Gent fent footing, famílies donant pa als ànecs, esquirols fent saltirons i el sol i l'aire fresc que m'acaricien. Molts idiomes, gairebé res d'anglès: portuguès, grec, francès, espanyol. Japonesos vestits a l'última, sempre imberbes i amb cara de gilipollas -no tinc res en contra d'ells, però tots fan la mateixa jeta. Per primera vegada en aquesta setmana, sóc conscient que sóc a Londres i, per primera vegada, sento que m'encanta.

There's a light that never goes out

Aquesta canco dels Smiths, cantada per un music del metro, em va alegrar la tarda ahir quan tornava del curro per anar a la meva casa provisional -si mes no, aixo espero-, l'alberg d'Oxford Circus. La veritat es que aquella veu, ben be com la del Morrissey, em va omplir d'energia mentre caminava entre la resta de commuters que, com jo, tornaven despres d'un dia dur de feina...
Es estrany arribar a una ciutat nova. De sobte, t'has de construir un nou espai, buscar nous amics, aprendre com funciona la teva feina i vetllar pel teu benestar. Es a dir, buscar una casa on estiguis a gust, alimentar-te decentment i dormir prou. Per ara, no he fet cap d'aquestes tres coses, pero m'imagino que es questio de temps. Pel que fa als amics, suposo que tot arribara, tot i que tinc el pressentiment que no sera tan i tan facil com quan un va d'Erasmus.
Aquests dies, m'omple una mica la melanconia. Si, estic una mica homesick, i que passa? Ser fora tambe et fa valorar mes les coses que estimes: la familia, els amics, la gent que et fa somriure i sentir-te viu. Espero que d'aqui a unes setmanes tambe pugui tenir unes quantes d'aquestes persones a prop...
A tots aquells que m'estimo els dedico dos versos de la canco dels Smiths que em fascinen:
To die by your side
Is such a heavenly way to die