Mauro

Del bloc que Mauro Entrialgo té a El País -no és tant bo com alguns dels llibres d'ell que he llegit, però té algunes vinyetes divertides. Es diu: Interneteo y aparatuquis.

Censura Chapter III

Ho dic jo abans que ho digui ningú!

I perquè això no quedi tant ensopit, hi poso un fotograma d'una pel·lícula en què la censura és una de les protagonistes: Cinema Paradiso. M'encanta.

It's now or never...

Des del primer cop que hi vaig estar, m'ha encantat el pis de M. a la Barceloneta. El menjador-cuina m'encanta: les estanteries farcides de llibres d'arquitectura, d'urbanisme, d'art i de literatura nord-americana contemporània. L'aparell de música, els CDs i els vinils; la taula amb el PC, el sofà de blanc impolut i la llum tènue de quatre làmpades disperses per l'estança. Però el que més m'agrada són les vistes: hi he arribat a mitja tarda i mentre el mirava, assegut al sofà, no podia evitar que els ulls es desviessin per veure com el taronja del sol tenyia l'skyline barceloní.

Ens hem fet dos petons, sonava jazz; quan portava dos o tres glops de la Coca-cola ja sonava l'Elvis. I, abans que marxés, ja s'havia acabat el disc i el menjador estava il·luminat pel verd catòdic de la gespa del Camp Nou.

Feia temps que no ens vèiem. En els últims anys havíem coincidit algun cop per la Rambla, però només ens havíem saludat i parlat un parell de minuts. Crec que deuria ser pel 2003 que vaig trepitjar el seu pis per última vegada. Des de llavors, sembla que no hagin canviat gaire coses: ara hi ha ascensor, hi ha una taula nova al menjador i ell té més canes. Jo tinc uns quilos més, el cabell pràcticament igual, i els horitzons igual de difusos.

Hem estat xerrant durant un parell d'hores i mitja. Sempre que quedem, ens posem al dia de com ens va tot, i acabem parlant de la vida, dels objectius que un es marca. M'aconsella, i m'agraden els seus consells. Potser perquè l'admiro, i perquè els diu amb tendresa i carinyo, i perquè sento que té raó i m'anima.

Mató i habitacions llogades

Sóc al tren. Amb el bolso i la bossa amb els apunts al terra, entre les cames. El mató que he comprat a la Granja Viader, just a sobre. Tinc el mòbil entre les mans; m'adormo, i al cap de cinc minuts em truca el Marc. Diu que té les habitacions llogades. Llàstima, perquè el seu pis està molt bé. Xerrem uns minuts, li pregunto pel Vicenç, riem una estona. Com a mínim amb això del pis tenim excusa per xerrar de tant en tant. M'he quedat amb les ganes de preguntar-li si encara surt amb la C., aquella companya de classe que no tragàvem gaire... Segur que sí. I m'adormo de nou, i miro de no pesar figues, que si no, em moro de vergonya.

Nata fresca+t'estimo

A la sortida de classe he passat per la meva antiga feina. Un loft al Poblenou, a la cantonada del carrer Pamplona amb Almogàvers, gairebé al davant del Razzmatazz. Hi he anat a firmar uns papers i a recollir el xec d'una feina puntual que vaig fer per ells ara farà un mes. Retrobada amb ex-companys: dos petons, abraçades i somriures. Ens expliquem breument els canvis que hi ha hagut a les nostres vides i ens acomiadem.
Marxo amb un amic meu. Passegem del bracet mentre tanco els ulls per eludir les partícules que s'enlairen amb les ràfagues de vent. Anem al carrer Xuclà i el convido a un suís a la Granja Viader. Hi ha una muntanya de nata fresca i ben espessa, deliciosa. M'encanta aquest lloc: veure els retalls de diari antic, les imatges de la granja original, que és a Cardedeu -on vaig treballar, per cert-, i el mostrador ple de mató, nata, formatges, embotits, flams i iogurts. La llum groga, les taules de marbre i els cambrers que, vestits de blanc, semblen espectres que carreguen tasses i melindros amunt i avall.
M'alegro molt de veure el meu amic. Està guapo, li acaricio la mà i li recordo com l'estimo.
Quan ja sóc al tren, envio un sms al Marc, un amic d'ambientals mallorquí i molt maco, per si encara té alguna habitació lliure a casa seva.

Amb tu jugava al "paquirri"

Dia de classe més aviat anodí, sense sobresalts, sense gaires anècdotes a remarcar. El fred em fueteja la cara cada cop que surto d'algun lloc tancat, i em recorda que sóc viva i que hauria d'haver-me endut la bufanda i la boina.
Són gairebé les deu i fa una estoneta que he arribat a casa. Ara ha sonat el telèfon: és la mare d'un noi que va ser un gran amic tant meu com de la meva germana. Gràcies al Jordi, els estius eren molt xulos: anàvem a la platja, fèiem un cine o un gelat, jugàvem al Trívial -ell sempre guanyava- o jugàvem a tennis a la masia de la seva iaia, la iaia Carmen -tan entranyable-, a Vilanova. Era fàcil de parlar-hi, i era tant estimulant! Volia ser periodista -el seu avi ho havia estat-, però finalment va decidir estudiar filologia hispànica. Em va agradar, i jo crec que li vaig agradar. Encara em pregunto què va fer que, aquella tarda, quan jo encara feia COU i ell a segon d'universitat, vingués des de Barcelona a canviar uns llibres que hauria pogut canviar en una altra botiga. Recordo que vam passejar, vam fer un cafè i em va preguntar la lliçó de l'examen de castellà que tenia l'endemà. Vam passar per casa i, després que hagués estat xerrant amb ma mare, el vaig acompanyar a l'estació. Va arribar el tren (era d'aquells antics, encara), jo portava el cabell curt i vaig avançar-me cap a la porta per acompanyar-lo i dir-li adéu. Però el meu amic es va quedar enrere, em va agafar pel darrere, pels braços just per sota de les espatlles. Em va aturar i em va fer un petó al clatell. Des de llavors, que gairebé no vam seguir en contacte. Va ser com el nostre únic petó, fortuït i de comiat. Poc temps després, em vaig assabentar que sortia amb la seva millor amiga, i tres o quatre anys més tard jo anava al seu casament.
El trobo a faltar molt. Ja res no és com era. Ara ja gairebé ni ens veiem.
Fa un parell d'anys que va publicar un llibre; ahir va presentar el segon. I avui, sortia per La Vanguardia. L'ha fotografiat el Pedro Madueño, l'ha entrevistat el Xavi Ayén i l'han posat a la segona pàgina de cultura, a la imparell. El tio comença a fer coses interessants.

De gran...

...potser estaré tant pirada com aquesta dona, potser. Vaja, que per com em van les coses, és bastant probable. Però també és bastant probable que passi les tardes com les dones que he vist avui quan he sortit com a ENG amb la meva amiga Marta a rodar al nou restaurant-pastisseria que ha obert la família Farga a la Gran Via. Eren un grup d'unes vuit senyores -una mica pijetes, suposo; no crec que gaires iaies vagin a passar l'estona en un lloc tant exclusiu com aquest-, que es deien "Hola, maca!" quan anaven arribant. L'han feta petar al voltant d'una taula on corrien les infusions, els bíterkas, tasses plenes de xocolata calenta i cafès amb llet. Melindros i tartes tatin i pastes de full i catànies de Vilafranca i bombons de licor. Corrien els tovallons arrugats i plens de pintallavis rosa nacarat amb restes de boqueres de iaia i de Cacaolat. Molles de croissant, cristalls de sucre refinat i morè dispersos per la fusta de color caoba de la taula. Segur que feien olor de laca, de caldo i de te, de perfums dolços i recarregats, i de naftalina.
M'he imaginat que s'explicaven les xafarderies i criticaven joves i consogres, fardaven dels néts i s'ensenyaven les noves creacions fetes amb ganxet i parlaven de les receptes de l'Arguiñano. És fàcil d'imaginar. Però el més probable és que caigui en el tòpic. És possible que, realment, en comptes d'això parlessin de física nuclear o de com atemptar contra el Bush, o del canvi climàtic o de la treva amb ETA o de la nova desfilada de Jocomomola a la Passarel·la Barcelona.

Jo no sé pas com seré d'aquí a llavors, d'aquí a que sigui com elles. Em pregunto si encara m'agradarà parlar de xafarderies, d'amants i desamors, de cine, fullejar l'Hola els dijous i relaxar-me -sí, ho confesso- mirant el Mira quién baila -si és que llavors encara existeixen. Disfrutaré sota una manta i ajaguda al sofà, menjaré xuxes d'amagat i les capses de bombons duraran pocs dies als armaris de casa. Conduiré i cantaré escoltant discos que encara no han sortit, d'artistes que potser encara ni han nascut, o d'autors coetanis que ja seran morts o que, d'aquí a llavors, ja seran clàssics. Amb sort, hauré après a fer mitja i els meus fills i néts portaran unes bufandes súperxules de ratlles fetes per mi. O no. No ho sé.

Je reste négatif...

...això és el que diu el Benjamin Biolay mentre estic sola a casa, amb les lleganyes i el pijama posat. M'encanta Négatif. I m'encanta poder posar la música forta sense que ningú no es queixi.
Ara acabaré de fer el meu llit i el de ma germana, endreçaré una mica i em dutxaré, menjaré macarrons i tall rodó i lluitaré perquè les parpelles es mantinguin fermes mentre faig feina de la universitat.
Bon cap de setmana.

Bola de gelat (scoop, vaja)

Després d'una setmana d'anar a dormir tard, de llevar-me esgotada i de rematar-ho amb migdiades d'aquelles que et deixen amb mal de cap, he decidit ordenar una mica la meva vida. Espero que això no es quedi només en un bon propòsit... Avui, per exemple, carrego un mal de cap de l'horeta i escaig de migdiada que he fet que és insuportable. No tinc enginy, ni esma, de tant ennuvolat com tinc el cervell. Molt contraproductiu, vaja. I no és que avui m'hagi hagut de llevar d'hora, no..., sinó que ahir vaig anar a dormir tardet. Us explico...

Ahir vespre vam sopar uns quants amics de classe a casa de l'Esther, una companya que té un pis superxulo. Va ser una mica improvisat, però n'hi va haver prou per xerrar una estona, rajar -com sempre fem- i posar-nos al dia de xafarderies. Vam ser l'amfitriona, la Madona, el Nielu, el Sote, el Sr. Paquet, la Llabi et moi. El sopar, improvisat: pizzes Tarradellas, olivetes, Flor de Esgueva, fuet i patates. De postres, una fondue de xocolata..., amenitzada per una discussió aferrissada entre la Llabi i l'Esther contra el Torras, i en què el Dani va posar cullerada de tant en tant. El Dídac i jo ens en vam mantenir una mica al marge. En el meu cas, perquè estava esgotada i perquè en aquestes situacions, si no és un tema que m'afecta molt personalment i no tinc res d'interessant a aportar-hi, prefereixo escoltar i observar els altres, i veure quines opinions comparteixo i quines no. De vegades envejo la gent que té allò que pensa tant i tant clar... Jo sempre ho veig tot molt relatiu i, per exemple, en el cas de la discussió d'ahir, he d'admetre que comparteixo arguments de les unes i de l'altre. Però bé, no entrarem en això, ara.

Vaig arribar a casa amb el Nitbus cap a les 2. Vaig desfer-me de l'abric i vaig engegar l'ordinador. Tenia ganes de mirar el correu i satisfer la meva curiositat de consultar els blocs dels meus companys del grup de televisió, i comunicar-li al meu professor que jo ja el tinc creat (és soporífer, no us el recomano en absolut...: tallerdetele.blogspot.com). Llavors, es va connectar el meu amic que viu a milers de quilòmetres d'aquí. Com sempre, vam parlar de l'amor, de com ens sentim, de què ens passa... I ens escoltem, i ens aconsellem, i ens adonem que en moltes coses som molt semblants. Ell m'explicava que havia conegut una noia de qui s'ha encisat. Lucky him. No passa gaire sovint que trobis algú que t'encanta; algú ple d'imperfeccions però que és, a la vegada, perfecte... Ja tinc ganes que m'expliqui com evoluciona la cosa... I l'envejo una mica, però me n'alegro més.

Vam xerrar fins que van tocar quarts de quatre..., i avui amb prou feines m'he pogut llevar. Ara soparé, em rentaré les dents i agafaré les coses per enfilar cap a Barcelona. Vaig al cine, a veure Scoop, del Woody Allen. Fa temps que no vaig al cine. Em ve de gust.

Properament, si la meva vida ja està més endreçadeta, els meus posts també seran més guatxis. Ho prometo. Me las piro, vampiro.

Esgotament i pensaments impurs

Sí, amb prou feines tinc esma per escriure aquestes línies. Classes avorrides, sessió informativa del pràcticum. Veig gairebé de passada el meu amic de les mans grosses -darrerament el disfruto poc; va de cul i el veig sempre de cua d'ull, fugisser- i el noi a qui, almenys fins ahir, semblava que no havia espantat -avui ja no les tinc totes!
Dinar amb dos companys de classe, metro fins a Lesseps i retrobament amb els meus antics companys de feina. M'han de mig convidar a un cafè perquè al moneder només m'hi queden alguns cèntims i penics que encara he de retirar. Després, visita a l'agència de viatges per demanar pressupostos pel viatge de fi de carrera. La conclusió que en trec: qui no viatja és perquè no vol...
Compro uns petits fours per portar a casa en un forn molt bo de Gran de Gràcia i em trobo amb la Carmeta per agafar el tren plegades. Ma germana treballa en un concurs que s'emet en una televisió estatal fent les preguntes, i de vegades la nostra conversa es fonamenta a pensar més i més qüestions a formular als concursants i que, tot s'ha de dir, de tant en tant li rebutgen per ser "massa freakies". De moment, n'ha pogut aprofitar algunes que li he proposat... Tinc ganes de veure si les seleccionen!!! Hem pogut seure i hem trobat un "Qué me dices" que s'ha deixat algú a la prestatgeria de sobre del seient. Hem arribat a la conclusió que el "Cuore" mola més, té més mala llet. Només hem pogut rajar de com n'està de prima -esquelètica- la Keira Knightley.
Uf, estic mòlta... I encara he de redactar una merda d'article sobre el preu del diner. Apassionant..., i espès. I jo, amb el cap ennuvolat, pensant en tot menys en la feina de la universitat. En fotolocs, blocs i amigues que tiren els trastos a desconeguts i que volen sigui com sigui que els faci de Celestina, Nova York, pràcticums, pel·lícules, sexe, Londres, amics que hi són ara mateix, viatges, què hi haurà avui per sopar, sexe, l'Euribor, l'OCUC i la cara de la Montse quan m'ha vist, el Sergio i el seu serrell, l'Alberto, sexe, he d'anar de rebaixes que si trigo gaire no hi haurà res, quina merda - he d'anar a casa i fer això del preu del diner, sexe, homes amb patilles de plata, aquests mitjons em cauen, no m'acaba d'agradar com m'ha quedat el cabell avui, sexe, he de trucar al Lluís que està malalt, m'he d'organitzar millor amb la feina de la uni que això no pot ser, quina son que tinc...
Sí, ja sé que he posat "sexe" moltes vegades. I no és que sigui una pervertida o una sortida, però admeto que avui, especialment, hi he pensat. Deuen ser les hormones...
I ja no sé ni què escric. Em poso amb periodisme de fonts, que ja toca... Nanit.

Dimanche

El Bruce i el Jackson Browne als anys '70.

Diumenge de son, de pensar i recordar, de canelons gratinats amb beixamel i un toc de formatge parmesà. De llegir llibres sense cap mena d'interès, però que he de llegir per força. Rebo una trucada de Londres: la meva amiga Font em fa la crònica de com els va tot. Fa dies que penso que la trobo a faltar. Si alguna cosa té la Fonti és que és acollidora... Conversa per xat amb un amic que és a milers i milers de kilòmetres, sobre coses transcendentals. Sempre acabem parlant de l'amor i de les relacions. Tot i que el vaig conèixer a través de la ja seva exnòvia, mantinc més relació d'amistat amb ell ara que no pas amb ella. Són les paradoxes de la vida.
La setmana es presenta normaleta. No hi ha, per ara, cap esdeveniment que la faci ser excepcional. M'agradaria que passessin coses xules.
Els darrers dies no han estat malament. Calçots, carxofes a la brasa i botifarra en companyia agradable i pintoresca. Espectacle de l'Albert Pla que vaig trobar una anada de bola total però que em va despertar alguns somriures, i suc natural però ja mig adormida amb els amics del meu acompanyant.
Divendres em vaig creuar el Jackson Browne per la Rambla -crec que viu a Barcelona, és el segon cop que me'l trobo- i vaig enviar un sms a un noi que conec poc però que m'agradaria conèixer més. I que espero no haver espantat.
Bona setmana a tots.

Una petita joia...

El tràiler dels Goonies, segurament la pel·li que més vegades vaig veure durant la meva infància! Xulíssima. Quins records: el Gordi, el Data, el Bocazas, la Cindy Lauper... I l'Sloth! Chocolaaaaaaate...
Un puntasso que el Mikey sigui el Sam del Senyor dels Anells!

Mans grosses que pessiguen pa xinès

Fotografia del Richard Avedon

He arribat fa una estona a casa. Arribo tard perquè de vegades no sé com fer-hi passar les hores. He tornat amb ma germana als Ferrocarrils i he pesat figues i m'he adormit un milió de vegades. M'he sentit una mica malament, perquè al cap i a la fi, si l'he trucada per compartir trajecte de tornada era per poder xerrar una estona...
Mentre escric aquestes línies, sento la mare com xerra amb la iaia al pis de dalt -sóc al soterrani-, i l'estómac que em reclama el sopar calent.
Encara són dies estranys: m'he de situar amb les classes i ordenar les meves coses -des d'un punt de vista físic i també figurat. Ma germana diu que si sóc tant desordenada és que jo tinc les idees també desordenades. Deu ser això.
Avui he dinat amb el meu amic de les mans grosses: porc agredolç, rotllos de primavera amb shitake i pa xinès que gairebé degotava de tant d'oli com hi havia. Sempre ric amb ell i si no hi és el trobo a faltar. Però les coses han canviat, de forma subtil, potser. Ja no és la novetat, ni sóc la novetat. Ja no ocupa els meus pensaments amb la mateixa intensitat, ja no bullo per dins quan li agafo els mitxel·lins si anem amb la moto, ni m'extasio quan sento l'olor del seu perfum; ja no m'he de reprimir les ganes de dir-li t'estimo i estrémer-me només de pensar-hi. No sé, és estrany i m'entristeix de veure que l'emoció, tant excepcional que sentia fa uns mesos, s'ha esvaït; s'ha descafeïnat. Deu ser això de veure que no porta enlloc, que és impossible, que no val la pena plantejar-s'hi res*. Potser s'ha mort de tants dubtes, de tants estira i arronses. Sap greu. Vaja, estic una mica mística avui. I per més inri he tingut una tarda taquicàrdica = cafè de la uni+atabalamenta al taller de tele+síndrome premenstrual. Però estic bé. Normal, estàndard. Que no sé si és igual que dir psè. Simplement, em falta una mica d'il·lusió. Que no vol dir que estigui desil·lusionada. Estic com en un estat letàrgic, com un capoll que té ganes de poder eclosionar d'una vegada. Si no, és molt avorrit. Els dies són grisos, a dins del capoll.
Acabo de llegir el fotolog del Miqui Puig (www.fotolog.com/miquipuig), i us en poso un fragment que m'ha agradat especialment. Trobo que, tot i redactar d'una forma força senzilla, n'hi ha prou per descriure molt bé les sensacions i sentiments. I, la veritat, ara que l'acabo de llegir, m'ha tocat una mica...
Voilà el fragment que més m'ha agradat:
"cené con una amiga y su novio, estan muy y
felizmente enamorados. su hijo me pregunto si me gustaba a mi
alguien, es lo que tienen los niños. dude. iba a decir tu nombre
pero luego dije que no. cosas que pasan. al no tenerte cerca he
perdido la costumbre y las ganas de querer a nadie creo. otra
amiga me cuenta que han encontrado el piso de sus sueños con
ese chico que la hace feliz. fue un dia duro, me levante con los
pies enfundados en unas ridiculas y tipicas zapatillas de cuadros
que arrastraba por el piso, al meterme en la cama volvi a pensar
por que le habia contestado al pequeño aquello. ahora ya no era
una mentira, era lo que tenia. abraze a la almohada, muy pero
que muy cansado..."

*No te m'enfadis, noi de la Rive Gauche... Ja saps que segueixes sent molt important per mi. I ja em diràs alguna cosa de lo de Torí. Pot estar bé.

Adéu al confetti de colors

La mare ja ha guardat les guirnaldes de Nadal al bagul de l'entrada, jo ja he estrenat el barnús taronja fluorescent de l'Agata Ruiz de la Prada que em va regalar per Reis i ja m'he pres un parell de cafès amb la cafetera nova que hem regalat als pares. Tot i que encara queden els llums de Nadal en algunes urbs catalanes -crec que a Barcelona no, els de la brigada municipal són bastant més eficients que a la majoria de ciutats-, ja fa temps que s'ha perdut el rastre del confetti de coloraines de la cavalcada.
Torno a les classes i sento una barreja d'il•lusió i de mandra. Reveig i abraço amics i companys, els recito el mateix discurs a tots quan em pregunten com m'ha anat tot per allà a dalt, i vaig a dinar amb el meu amic de mans immenses i sempre seques -a aquest ritme, m'acabarà la crema de mans- que, com en aquests dies de cap de setmana, em regala converses plenes de xispa, bromes i carícies fraternals, que em fan somriure i sentir contenta de tenir-lo com amic. De vegades és una mica gilipollas, però bé..., me l'estimo molt.
Per la tarda, fem taller de tele. Aviam com m'anirà; sempre em costa això de veure'm a mi mateixa: identificar els tics, veure's menys afavorida de com em veig al mirall, sentir-me la veu i ser observada pels companys. Però al cap i a la fi, es tracta de perdre aquesta vergonya i acceptar la pròpia imatge...
Acabades les classes, enfilo, com tantes vegades en l'últim curs, la Rambla per agafar els Ferrocarrils. Pel tren em trobo una coneguda que fa segles que no veig, i ens posem al dia de les nostres vides. És interessant de veure com la vida evoluciona -per als seus germans, per als meus, per mi- però no per altres. De vegades trobo gent que estan igual ara que fa 4 o 5 anys; gent que estarà igual d'aquí a 5. A ella, però, no l'he vista igual al 100%. Si ja em semblava una mica estranya abans, ara l'he vista com una mica boja. M'ha donat una mica de mal rotllo la seva rialla i les dents mig trencades i grisoses, l'alè pudent de tabac i la pell blanca i nívia. Sempre he pensat que és molt bona noia, però que no ha tingut sort amb la família que li ha tocat i que no ha fet res per omplir de color la seva vida o, si més no, dirigir-la d'una manera que la satisfaci una mica més que no pas ara.
A casa, sopar amb un menys (col amb patata i butifarra). El meu germà ha arribat fa unes hores a Nova York. S'hi estarà 5 mesos, però d'aquí a unes 3 setmanes farà una visita relàmpago per anar al casament d'un amic seu, de qui és padrí de boda. És estrany de pensar que jo vaig sortir-hi, amb aquest noi. M'esgarrifo de pensar que, si la cosa hagués tirat endavant, tindria un futur marit amb la cara de lluna plena i enclenxinat; estaria pagant un pis de 80 quilos i tindríem un cotxe de mida familiar per portar tota la família nombrosa que hauríem de començar a engendrar consumat el matrimoni.
Ja a les postres, la mare, mentre pelàvem cadascuna la nostra mandarina, m'ha explicat que l'Andreu, el fill del meu cosí i un nen de dos anys preciosíssim -sembla el petit príncep, però en alegre i simpatiquíssim...-, ha flipat tant amb la visita dels Reis, que de nit deixa galetes al menjador per veure si tornen a passar i a deixar-li més regals...

Hi anem, doncs, un dia d'aquests?

Et puis il lâcha alise et alla iNviter Chloé. elle le regARdA. elle riait et mit la maiN drOite sur son épaule. il sentait ses doigts frais sur son cou. il réduisit l'écartement de leurs deux corps par le moyen d'un raccourcissement du biceps droit, transmis, du cerveau, le long d'une paire de nerfs crâniens cHoisie judicieusement.
chloé le regardA encore. elle avait leS yeux bleus. elle agita la tête pour repousser en arrière ses cheVeux frIséS et brillanTs et appliqua, d'un geSte ferme et déterminé, sa tempe sur la joue de COlin.
il se fit un abOndant silence à l'entour, et la majeure Partie du reste du monde se mit à compter pour du beurre.
?

Un regal que he fet i que us faig...

Entre d'altres coses, a ma germana li he regalat un single del Gruff Rhys -el cantant dels Superfurry Animals, home sexy donde los haya...- en 7" súperguatxi que li vaig comprar a Londres. La cançó la trobo preciosa, molt dolça, com per a nens. I el vídeoclip també molt maco... Es diu Candylion! És en anglès! Però per aquells que hi tinguin interès, té un disc en gal·lès! Espero que us agradi!

Vides paral·leles

Com que aquests dies estic un pèl avorrida -he de fer feina de la uni i m'arrossega la desídia- he pensat a veure Bloomberg televisió des de la xarxa. M'ha fet gràcia sentir la Susana, una de les presentadores, i veure-la (tot i que pixelada...). Li he escrit per dir-li-ho, i m'ha contestat al cap d'una estona amb unes conyes que ens portàvem. Al cap d'una mitja horeta, m'ha contestat el Javier un mail que li vaig escriure fa uns dies.
Però bé, no és això de què vull parlar, que és irrellevant... És que hi ha una cosa que sempre se m'ha fet estranya i en què m'ha fet pensar aquesta situació. Potser sembla una tonteria, però la qüestió és que sempre se'm fa estrany de pensar que la vida continua lluny d'aquí. Molt sovint, en experiències com la que he tingut a Londres, a la tornada em dóna la sensació que tot allò que he viscut és com una mena de ficció. Els escenaris, les persones i les situacions.
Les persones deixen de ser somriures, una veu, una conya i de tenir una temperatura de poc més de 36 graus centígrads a ser un e-mail o una imatge per la televisió. T'expliquen com va tot allà, que si als becaris els diuen que hem deixat el llistó ben alt per espantar-los una mica, i et diuen coses maques i que no s'obliden de tu. Però com que són lluny tan físicament com de la meva realitat quotidiana, sembla com de mentida...
Quan era petita i anava a dormir, m'imaginava què feien els meus amics del cole en aquells moments. Si ja dormien, si llegien, si la seva mare els explicava un conte... M'hagués agradat teletransportar-me i, com que ja tenia vocació de voyeur, poder-ho presenciar.
A més de tot això, se'm fa estrany pensar que els meus amics, els dos becaris que ens substitueixen a la Violant i a mi, estan vivint una experiència paral·lela a aquella que he viscut en aquest temps. Les explicacions dels companys, familiaritzar-se amb el sistema i amb la ciutat... Me'ls imagino passejant per on he passejat, per on he viscut, per on he menjat i rigut, i que es creuen amb la gent que ha estat important per mi en els darrers mesos, i ells, sense saber-ho... Bé, no sé com explicar-ho...

Nit de reis

M'encanta la nit de Reis, i m'agrada veure que encara que ja som grandets, frisem per donar els regals quan amb prou feines ens hem acabat les postres.
Ahir va ser un dia estrany i una mica convuls. Per sort, va tenir coses bones: sembla que s'endeguen nous projectes per a l'any que comença... Un, en el meu Col·legi professional i que em molaria molt. L'altre, amb un amic tant hedonista com jo. No sé si finalment aniran endavant o, si em passarà com moltes vegades: vull fer massa coses i al final no puc fer res... Però si més no, m'alegra saber que hi són.
A la nit, em va reconfortar retrobar una mà -immensa, per cert- que va ser capaç d'escalfar les meves, sempre tan gelades (gràcies...).
M'he llevat i no hi havia ningú a casa, només el sol que entrava per la finestra i un paquet a sobre de la cadira que hi ha a l'entrada. Era un paquet immens i per a mi, i venia d'Alemanya! Era dels meus amics Tobias i Yvonne. L'he obert. Entre desenes de boles de paper de diari s'hi amagaven 3 bossetes de galetes de Nadal alemanyes (casolanes, bien sûr!!!), una felicitació i un calendari fet amb fotografies del nostre viatge a Grècia. M'ha encantat i m'ha emocionat, i m'ha fet adonar de com en són de generosos..., i que jo, de vegades per la mandra i d'altres per la falta de temps, no els cuido tant com ells a mi... Suposo, però, que mai és tard per fer-ho! Avui ja pensaré què els puc fer...
Ara no tinc la càmera a casa, però quan la tingui, faré una foto i la penjaré aquí.
Per cert, ara que hi penso, he tingut un somni ben estrany... He somiat amb pronoms febles!?

Alguns bons propòsits (confessables) per al 2007

No són gaire ocorrents, però sí sincers.
- Perdre aquells quilets de més que arrossego des de fa temps.
- Deixar de mossegar-me les pells de les mans.
- Independitzar-me (amb el meu amic Xavi? Aviam si hi ha sort i ho fem!!! :-) ).
- Cuidar més família i amics.
- Intentar ser més ordenada.
- Treure les traces que queden de tu al meu cor i obrir-lo de nou (que cursi m'ha quedat). I'm on my way, i sembla que me'n surto. Ja gairebé no en queda res...
- Ser més positiva i optimista, i tenir les coses més clares.
- Tenir clar cap on vull enfocar la meva vida, però sempre intentant no entrar en una roda/inèrcia de què no pugui escapar...
- Fer algun viatge que m'ompli -només espiritualment, que ja he dit que per fora m'he de desinflar!!! Hehe...
- Aprofitar la vida d'estudiant, que no crec que ja torni a gaudir-la mai més.
- No deixar escapar les oportunitats que se'm presentin..., tant en els aspectes personals com professionals...
- Llegir una mica més, i escriure una mica més...
- Anar a Nova York a veure mon germà, i a Londres aquest trimestre per retrobar amics de la uni i amics fets durant la meva estada. Passar de nou pel Bar Italia..., i prendre-m'hi un capuccino...