Estereotips

A molts nois, els agraden més les noies amb els cabells llargs que curts. És, segons diuen, símbol de la feminitat. Ignorants!
Fotos: Sharleen Spiteri, Jean Seberg i Audrey Hepburn

Insomni

Per evitar el soroll del carrer, tancar les finestres i obrir la porta de l'habitació perquè, almenys, entri la corrent d'aire provinent del menjador i la cuina.
De vegades, és pitjor el remei que la malaltia.
No poder aclucar l'ull pel nyigo nyigo de l'habitació del costat, ni els riures i converses a viva veu d'a posteriori, segurament a causa de l'embriaguesa que causa el cava barrejat amb el sexe (i l'enamorament, no ho dubto).

Mi scusi?

De vegades sóc una mica gilipollas i peco d'infantil -enfantine, en francès, sona millor, que infantil és com molt xungo. Bé, com ara mateix fent aquest post. Paradoxal, suposo.

Ens farem íntims

Pretenia trobar una imatge més convencional d'IKEA, però aquesta m'ha fet gràcia. L'acudit -una mica cutxino, tot s'ha de dir- vindria a ser: "ara només cal muntar la taula".
Sembla que tot tira endavant. Els electrodomèstics ja estan encarregats, el catàleg d'IKEA mirat i remirat i ara només cal trobar una tarda per anar-hi i escollir el mobiliari pel nou pis. Fa il·lusió, però fa respecte veure com minvarà el comte corrent tot d'una, i saber que cada mes se n'anirà un bon grapat d'euros en el lloguer.
Caldrà tenir alguna bona idea, i visitar més d'un cop l'IKEA. Toma rodolí.
Tranquils, ja faré una cremaillère- que diuen els francesos- un cop ja estigui tot a punt.

La première gorgée de bière et autres plaisirs minuscules

Una traducció de pacotilla del títol d'aquest llibre seria: "El primer glop de cervesa i d'altres plaers minúsculs". Recordo que la Catherine, la professora normanda que vaig tenir fa uns anys a l'Institut Francès, sempre ens en llegia algun fragment i ens el recomanava cada dos per tres. No el tinc, no l'he llegit, però crec que m'encantaria -si algú no sap mai què regalar-me, és una bona opció!-.
En resum, l'autor, Philippe Delerm, descriu, en capítols d'una o dues pàgines, petits plaers de la vida, com és el primer glop d'una canya de cervesa, anar a comprar el pa i croissants el diumenge i menjar-los amb un cafè amb llet mentre es fulleja el diari, o desgranar els pèsols. Mirant per internet, he trobat un petit fragment. Precisament, el que fa referència a desgranar els pèsols. És en francès, però estic segura que més d'un el sabrà entendre...:
C'est facile, d'écosser les petits pois. Une pression du pouce sur la fente de la gousse et elle s'ouvre, docile, offerte. Quelques-unes, moins mûres, sont plus réticentes - une incision de l'ongle de l'index permet alors de déchirer le vert, et de sentir la mouillure et la chair dense, juste sous la peau faussement parcheminée. Après, on fait glisser les boules d'un seul doigt. La dernière est si minuscule. Parfois, on a envie de la croquer. Ce n'est pas bon, un peu amer, mais frais comme la cuisine de onze heures, cuisine de l'eau froide, des légumes épluchés - tous près, contre l'évier, quelques carottes nues brillent sur un torchon, finissent de sécher.
Tot això m'ha vingut al cap quan he pensat en com n'és d'agradable anar a dormir amb els llençols nets..., en com mola poder fer el ronso al llit un diumenge, dutxar-se amb la calma i anar a esmorzar en una terrasseta. Es tracta de petits plaers que ens fan els dies una mica més feliços. Si és que, al cap i a la fi, tots som uns petits hedonistes!

Ma germana i les estrelles de cinema

Fotografia extreta de www.fotolog.com/heidi_metal

J'ai besoin de vacances

Fotografia de Cindy Sherman

Nit d'insomni, nit d'espera

Sóc al llit, estirada sobre els llençols nets, amb el pijama; el portàtil, a sobre de la falda. Tinc son, fa calor i, per sort, fa cinc minuts que he sentit com baixaven les persianes dels bars que hi ha a prop. Això és sinònim de silenci. Per fi!
Estava connectada fent temps perquè arribés aquest moment. He xatejat amb el X., amic de la infància i cosí dels meus cosins que viu a San Francisco des de fa anys. La conversa ha estat interessant. He navegat per blocs i fotolocs, l'he vista i se m'ha fet estrany saber quina cara fa. És més guapa que jo.
Ja tinc mal de cap de tanta son que tinc... Demà esmorzaré els croissants de la Farga que han sobrat aquest matí a la feina amb una convidada d'excepció, la meva germana, amb qui compartiré també un tros de llit d'aquí a unes hores quan arribi de la festa a què ha anat.
Bona nit, bons germans.

Quatre línies escrites una mitjanit en què estic esgotada

No fumo, bec poc, sóc xafardera, poc fotogènica, curiosa, desordenada i, de vegades, mandrosa. Em canso ràpid de les coses, i és difícil que alguna cosa o algú em faci riure. Em costa enamorar-me.
I ara he recordat que de petita deia que volia ser poeta i que, de fet, gairebé mai no he escrit poesia. Ara he recordat un poema que vaig fer als 7 anys, deu ser el 2n poema que he fet mai a la meva vida. Deia: "És la tardor, i les fulles es tornen de color d'or".

Tu què creus?

Soroll

El llit és comfortable, els llençols nous, suaus i acollidors, càlids. L'habitació és gran, i les cortines, que tremolen quan entra la brisa del capvespre, sumada al color blanc de les parets i a la nuesa de les rajoles del terra em fan tenir la sensació que som a l'estiu. I a mi m'encanta, l'estiu.
Però admeto que com dormir a Sant Quirze a l'estiu -on només se sent el ric-ric dels grills al vespre, els udols que fan els gats quan estan en zel, i la piuladissa dels ocells de bon matí- no té preu.
Quina tocada de nassos que et despertin a les tantes de la matinada quatre borratxos que parlaven llengües estranyes. A estones, era català; d'altres vegades, una llengua que no sé si era el català distorsionat pels efectes de l'alcohol. Fills de puta.
I llavors surto de casa i veig la pancarta "A Gràcia, menys soroll i més futur", i parlo amb un company que viu al Raval i que diu que ha dormit fatal per culpa del soroll, i jo vaig a esmorzar amb els de soroll de l'Ajuntament. Tot és soroll. I ara que hi convisc, sóc més conscient de la merda que és que hi hagi soroll.

Petons

Hem anat a la platja de Vilanova; ara feia temps, que no hi anava. La rutina és la mateixa de sempre: ens posem al mateix lloc que des de fa 20 anys, davant dels apartaments on estiuegen -bé, estiuejaven, perquè ara prefereixen Menorca -i qui no...!- els nostres amics A.
Aquests dies he decidit anar a la platja amb lents de contacte. No ho acostumo a fer, perquè és un merder per la sorra, la crema solar i l'aigua. Tot i així, he decidit que, si no les porto, m'avorreixo. Com que no vam jugar a pales ni res per l'estil, i només vam sortir a passejar cap a una caleta que hi ha més enllà, llegir el diari i observar el personal semblava la millor distracció. M'agrada veure els cossos de la gent, i pensar que és absurd que sovint ens fa vergonya que ens vegin en roba interior o despullats però que, al cap i a la fi, a la platja no ens fa res ensenyar les pallaringues. Observo les famílies, escolto les converses, miro com els nens s'empastifen de sorra i com les parelles juguen a pales o es treuen els granets de l'esquena. Em fan gràcia els morenos paleta, i somric quan veig que per la vora passa algú conegut -la Fernández de la Vega, algun actor o, com ahir, la secre dels Estudis de Periodisme.
Ahir, però, hi va haver una cosa que em va cridar l'atenció. Una parella d'adolescents, d'uns 14 anys, va sortir de l'aigua: la nena, en bikini, moreneta i bufona; el xaval, amb metxes rosses i estil surfer, fibrat i sense ni un pèl al pit. Van agafats, i acompanyats d'una amiga. No m'hi fixo més fins que, al cap d'una estona, em giro d'esquena per prendre el sol. L'amiga està llegint una revista i, de tant en tant, envia missatges pel mòbil. Sembla avorrida, i no intenta distreure els seus amics: al costat, els púbers estan estirats l'un mig a sobre de l'altre, amb els morros enganxats, immòbils. Dedueixo que l'única cosa que es mou per allà són les seves llengües, però amb prou feines es percep. És com hipnòtic. Es fa estrany de veure dos nens morrejant-se, fent coses que sovint veiem fer als adults o als adolescents d'edats una mica més avançades. Deu ser degut al meu esperit voyeur, que no puc evitar observar-los. Li comento a ma germana l'escena; els mira i somriu.
I quan ens aixequem per marxar a fer un banyet 5 o 10 minuts després, ens girem per mirar de nou i encara són allà, immòbils, amb els ulls tancats. Drets, al costat, dos amics acabats de sortir de l'aigua i embolicats amb la tovallola els observen, embadalits.