Fa uns dies, mentre era per Barcelona, em vaig recordar del dia que Ll. i jo estàvem pel centre. Per plaça Universitat, si no m'equivoco, hi havia un senyor gran, amb accent estranger -britànic, diria jo- que es passejava amb una parafernàlia estranya composta per un rotllo de paper que anava desenrotllant. Una banda era paper immaculat; l'altra, escrita a mà amb un bolígraf. No sabria ben bé com va anar, ni exactament què volia..., però sé que en essència pretenia que l'ajudéssim a escriure un conte en català, sense faltes, perquè ell no el dominava prou. Diria, fins i tot, que carretejava un diccionari. I així, Ll. i jo, com moltes altres persones, ho vam fer. En acabar, ens va demanar les nostres adreces postals i va prometre que ens faria arribar una còpia del conte que li havíem ajudat a escriure. D'això ja en fa temps. Dos anys, concretament.
Fins ahir, encara no n'havia rebut notícia. I, precisament, fa uns dies m'havia preguntat si aquell senyor havia arribat a acabar aquell conte i si era una mentida que ens el faria arribar.
De vegades ens passen coincidències estranyes: ma germana, un dia que sortia del metro, va pensar en un dels del grup Sidonie. Pocs segons més tard, quan enfilava pel passadís del metro, se'l trobava de cara. Quan jo tenia uns 13 anys, a punt de fer-ne 14, vaig pensar, de sobte, en aquell company de classe que havia marxat a viure un parell d'anys a Mèxic amb la seva família. Mentre prenia una orxata al passeig Manresa de Sabadell, em trobava amb un altre company, l'A. V., que em deia que s'havia trobat el nostre amic pel carrer i que ja havia tornat.
Bé, el cas és que en arribar a casa després d'unes hores de lluita amb un treball sobre Pompeu Fabra que a hores d'ara ja podem considerar etern i de colar-nos amb un amic en una presentació en premsa de Ryanair amb piscolabis inclòs -i bitllets d'avió de regal per a tots els assistents!-, he deixat l'abric sobre del sofà de la saleta i he descobert una carta dirigida a nom meu. El remitent era en Sacarrisses. El primer que he pensat és que es tractava d'una presa de pèl.
He obert el sobre, que era escrit a mà amb una lletra àgil, de persona intel·ligent. A l'interior hi havia dues fulles: una de mecanografiada; l'altra, escrita a mà.
El Sacarrisses és, precisament, el senyor que demanava als passavolants que l'ajudéssim a escriure la seva obra.
En la pàgina escrita a mà, el Sacarrises em diu que el conte té 18 pàgines, i que estan dispersades a les bústies d'altres 17 persones que van ajudar-lo a escriure'l. I que si vull tenir el conte complet i que la resta de persones el tinguin, només cal que faci fotocòpies de la meva fulla i que els l'enviï, tot confiant que ells faran el mateix.
Potser el fet que me'n recordés fa uns dies va ser providencial. M'agrada pensar que vaig recordar-me'n el dia que marca el matasegells. Que en el moment que el Sacarrisses sortia de casa seva, al carrer Viladomat, amb una muntanya de sobres per enviar, jo vaig ser capaç d'intuir-ho. Per què, sinó, me n'hauria d'haver recordat amb el temps que feia que no hi pensava?
Potser són tonteries..., però aquestes coses sempre m'han meravellat. Per això, un dels llibres que més disfruto llegint és
El quadern vermell, de Paul Auster, un petit quadern que recull relats molt senzills en què la màgia de l'atzar i d'aquestes coincidències és omnipresent.
