Marranades

Aquest cap de setmana he estat a Vilanova. M'he banyat entre compreses i altres objectes no identificats i he fet com les iaies que mouen l'aigua per fer marxar surullus i intentar fer desaparèixer el tèl que hi havia sobre l'aigua.
Fa una estona, mentre tornava cap a casa cap a dinar, tot sofrint les conseqüències de l'efecte hivernacle que ens està duent a l'apocalipsi -ara sóc una mica exagerada, ho sé- m'he recordat d'un conte que vaig escriure fa cosa d'un any. Aquí el teniu! Espero que us agradi...

Bona cuina

Engego el televisor. Tot just ara el Tomàs Molina, davant d’un fons ple de sols estampats sobre els Països Catalans, acaba de predir el temps: les temperatures seguiran igual d’elevades, i insinua que això es deu, indubtablement, a l’efecte hivernacle. Quina novetat.
Sona la musiqueta del final i faig zapping. Estic asseguda de qualsevol manera al sofà del menjador. Tot i que la mare, tan bon punt ha sortit el Sol, ha baixat les persianes per barrar-li el pas –us ho recomano, la temperatura és de menys de 3 graus en relació amb l’exterior- fa una calor que empesta. Tinc el clatell humit de la suor; els peus em bullen.
Canvio de canal: els del Tomate remenen per enèsima vegada la merda del Jesulín i la Belén Esteban. Els de Saber y Ganar són odiosos: com és que ho saben tot?
Acabo ensopegant de nou amb la tevetrès. Atès el panorama televisiu de la sobretaula, sembla que Cuines és l’alternativa més apetitosa, i mai més ben dit!
El cuiner d’aquesta setmana ve d’un restaurant de la Costa Brava. Per les pintes –va amb una petita cresta, amb les patilles ben perfilades i unes ulleres ultramodernes- dedueixo que ens farà un plat de cuina creativa. Potser, fins i tot és deixeble del Ferran Adrià.
Amb una suau música electrònica de fons, es presenta, introdueix breument el plat que farà i, decidit, es posa mans a l’obra.
Les seves paraules, pronunciades curosament i amb un accent xava d’allò més encisador –ui, crec que la calor em fa delirar!- em retenen, embadalida, davant de la pantalla. Tot i l’encís, tinc prou capacitat de reacció com per agafar una llibreta i prendre nota.No se sap mai quan em tocarà seduir algú per l’estómac: més val que estigui preparada per quan arribi el moment.

- Primer de tot, posem un rajolí de petroli –si pot ser, extret del mar- a la paella. Mentre s’escalfa, obrim una bossa d’escombraries d’un ciutadà mitjà. La que us faci més ràbia. Allà hi tindrem bona part dels ingredients que ens faran falta: una mica de vidre –si és brut, millor-, paper de diari, una mica de tetrabrick tallat en juliana, un termòmetre trencat –cal que encara tingui mercuri- i un tros de fluorescent.
Un cop el petroli ja és calent, hi afegim tots aquests ingredients i els deixem a la paella fins que estiguin ben rossos. Crec que amb 5 o 10 minutets ja n’hi haurà prou.

Per un moment, mentre el cuiner, amb uns moviments enèrgics, remou el que hi ha a la paella, sembla que s’emociona. Corba un pèl l’esquena, i reclina el cap per acostar el nas a la paella. Aixeca el cap –amb les ulleres entelades, com era d’esperar- i amb un lleu somriure una mica tens –no sembla que estigui acostumat a comparèixer als mitjans de comunicació-, diu:

- Mmmm... Llàstima que encara no s’ha inventat el televisor que transmeti les aromes... Si sentíssiu quina oloreta tan exquisida que fa, ja us dic jo que aniríeu corrents a agafar la primera bossa d’escombraries que trobéssiu i us afanyaríeu a preparar aquest plat!

Després d’aquest moment, en què sembla que hagi acariciat l’orgasme, s’asserena i, tot seriós, continua amb l’explicació.

- Retirem tots els ingredients de la paella i els posem en un plat, amb una mica de paper absorbent per tal que xupi l’excés d’oli. Mentrestant, col·loquem, en un altre plat, un llit fet de merda de porc amb Denominació d’Origen d’Osona, que prèviament hem fet reduir amb aigua d’un aquífer contaminat –preferiblement, de Doñana.

L’home serveix, amb traça, quatre cullerades de la barreja semilíquida que fa estona que fa xup-xup. Dibuixa una forma rodona amb aquesta pasta, que és prou rígida com per mantenir-se ben definida al centre del plat. Retira la cullera, la deixa a l’aigüera, i prossegueix.

- Fet això, és hora d’emplatar: disposem els ingredients sobre aquest llit, procurant que la presentació sigui l’adequada.

Mentre diu això, els col·loca amb cullerades a sobre dels purins i decora els marges del plat amb unes gotetes de xapapote, que contrasten amb la blancor del plat.

- Finalment, hi afegim un polsim de sòl contaminat per metalls pesants i, voilà, ja ho tenim llest! Als més agosarats us aconsello que proveu altres variacions d’aquest plat. Una bona proposta és que substituïu els excrements de porc per residus radiactius. Ja veureu que el resultat és magnífic!

Agafa un drap, eixuga les gotetes de petroli que no han anat on pertocava i un regalim de purins que s’ha escapat de la massa central, i posa el plat al centre de la taula, perquè la càmera el pugui enfocar bé.

- Espero que us hagi agradat. I demà, una recepta ràpida, però no per això menys deliciosa: no us perdeu l’amanida de tomàquets transgènics i pernil fumat amb gasos de tub d’escapament, assaonada amb vinagreta de lixiviats de l’abocador del Garraf.
Bon profit i fins demà!

La pantalla es fon en blanc i apareixen llistats els ingredients, amb la música electrònica d’abans de fons, però ara amb el volum una mica més alt. En prenc nota a corre-cuita, però, com sempre, no sóc capaç d’apuntar-ho tot. Em prometo a mi mateixa connectar-me a la web del programa i prendre nota de cada detall de la recepta.

Per que m'agraden els estius i per que els odio al mateix temps

Tot i que pot semblar una paradoxa, m'encanten els estius però admeto que de vegades també els odio. Tot i així, la balança s'acostuma a decantar cap a les coses positives que té...
Els estius per mi són un període de renovació, en què em recarrego d'energia i d'autoestima. És l'època de sortir, de conèixer gent, de posar-se morena i guapa, de viatjar i de créixer. Em faig farts de prendre orxates, de nedar i de prendre el sol, de passejar els mitxel·lins i el bikini nou per la vora de la platja, de retrobar amics que fa temps que no veig, de compartir les estones que no puc compartir amb ma germana durant l'any, de fer migdiades interminables i de dinar amb aquella sensació tan agradable que es té després de pujar de la platja i haver pres una bona dutxa.
Però acostuma a ser, també, una època en què un es planteja més la seva vida. Hi ha estius en què tenim més temps per pensar, i pensar moltes vegades és sinònim de ratllar-se. I no m'agrada ratllar-me. Per això, de vegades odio els estius.

Last Goodbye, del Jeff Buckley

El videoclip és dolent, però la cançó mola molt

This is our last goodbye
I hate to feel the love between us die
But its over
Just hear this and then Ill go
You gave me more to live for
More than youll ever know

This is our last embrace
Must I dream and always see your face
Why cant we overcome this wall
Well, maybe its just because I didnt know you at all

Kiss me, please kiss me
But kiss me out of desire, babe, and not consolation
You know it makes me so angry cause I know that in time
Ill only make you cry, this is our last goodbye

Did you say no, this cant happen to me,
And did you rush to the phone to call
Was there a voice unkind in the back of your mind
Saying maybe you didnt know him at all
You didnt know him at all, oh, you didnt know

Well, the bells out in the church tower chime
Burning clues into this heart of mine
Thinking so hard on her soft eyes and the memories
Offer signs that its over... its over

Recepta occidentalitzada del tabbouleh

El tabbouleh és una amanida libanesa molt refrescant. Tot i que l'originària porta bulgar (que es veu que és gra de blat trencat), tomàquet, menta, julivert, llimona i oli d'oliva, a països com França es pot trobar en una versió més light i -suposo- occidentalitzada però que a mi m'agrada molt. Quan vaig estar d'Erasmus en vaig menjar força vegades i, al cap d'un temps i per boca d'una profe de francès de ma germana, en vaig descobrir el secret. Voilà la recette!

Abans que res, volia dir-vos que jo ho poso tot bastant a ull... Imaginem que ho fem per a unes 4 o 5 persones:

4 tassetes de couscous pre-cuit (el que trobem normalment als súpers) de gra mitjà.
3 tomàquets madurs.
3/4 de cogombre.
1 pebrot verd.
1 pebrot vermell.
Un bon grapat de panses.
3 llimones.
Oli d'oliva.
Sal.
Un bon manat de menta i un altre de julivert.

Posem el couscous en un bol i hi afegim el suc de les llimones. Remenem. Hi anem afegint els tomàquets pelats -podem escaldar-los, abans-, el cogombre i els pebrots talladets ben petits.
Posem les panses en remull perquè s'inflin una mica -millor si l'aigua és un pèl calenta. Quan estiguin llestes, les afegim.
Remenem bé, hi afegim una mica de sal i un bon rajolí d'oli verge d'oliva i ho desem a la nevera.
L'endemà, fem de nou una bona remenada i hi afegim la menta i el julivert picats ben petits. I ja està a punt! Bon profit!

Algunes imatges del Summercase... (I)

El Manolo d'Astrud (quin home!!!) amb les ulleres de cul de got. M'és igual que sigui hipermètrop, baixet, estret d'espatlles i calb...
El Carlos Ballesteros, nòvio del Genís d'Astrud i veu d'Hidrogenesse, al meu costat, entre el públic.
La Cristina Brondo, el Bernat Lliteras en plan mod i la seva nòvia de metre vuitanta, el Jordi Labanda i amics a qui feia temps que no veia.
La companya de pis del Narcís que representa que està tan bona ballant amb uns pantalonets com una posseïda.
La gent que feia cua per anar al wàter ballant al ritme de Daft Punk.
El meu company de feina, una mica passat de voltes.
El Gruff Rhys, el cantant dels Superfurry Animals: qui pugués pillar-lo, a aquest... Uf!!!! O no? Mireu la foto...

Los Planetas

Tot i que no sóc una megafan de Los Planetas, he d'admetre que el J. fa unes bones lletres i que, si no fos pels ulls saltons i que deu anar tot el dia col·locat, no em faria res ser la protagonista d'alguna de les seves cançons. No sé, jo les trobo xules, i els títols sempre molen molt! Per desitjar-vos un bon dia us deixo una de les cançons més xules que tenen (i que suposo que no llegireu, però m'és igual!).

Un buen día

Me he despertado casi a las diez
y me he quedado en la cama
más de tres cuartos de hora,
y ha merecido la pena.
Ha entrado el sol por la ventana,
y han brillado en el aire
algunas motas de polvo.
He salido a la ventana
y hacía una estupenda mañana.
He bajado al bar para desayunar
y he leído en el Marca
que se ha lesionado el niñato.
Y no me he acordado de ti
hasta pasado un buen rato.
Luego han venido estos por aquí
y nos hemos bajado
a tomarnos unas cañas,
y me he reído con ellos.
He estado durmiendo hasta las seis
y después he leído
unos tebeos de Spiderman,
que casi no recordaba.
Y he salido de la cama
He puesto la tele y había un partido
y Mendieta ha marcado un gol
realmente increíble.
Y me he puesto triste
el momento justo antes de irme.
Había quedado de nuevo a las diez
y he bajado en la moto
hacia los bares de siempre,
donde quedaba contigo,
y no hacía nada de frío.
He estado con Erik hasta las seis
y nos hemos metido
cuatro millones de rayas.
Y no he vuelto a pensar en ti
hasta que he llegado a casa,
y ya no he podido dormir
como siempre me pasa.

Declaració d'intencions

He reprès la llibreta on acostumava a escriure els meus pensaments i inquietuds, els esborranys de les cartes als amics i als desitjats, però també els dels contes. Mentre passo pàgina recordo que m'agradava escriure a mà perquè, entre d'altres coses, tal com havia sentit a dir al Belbel, paraula que s'esborra de l'ordinador és paraula perduda. A més - i això ho dic jo-, la lletra manuscrita reflecteix l'estat d'ànim de l'escriptor, i no només això, sinó que s'impregna d'una aura més romàntica, només pel fet que les fulles en què han estat escrites van ser acariciades per la mà d'un altre amb el llapis, els ulls, però també l'ànima.
En fullejar aquelles pàgines amb lletra desordenada i irregular, he estat conscient de fins a quin punt escrivia, i de la passió amb què ho feia; però sobretot, m'he adonat que fa molt de temps que no ho faig...
Es pot dir que vaig començar a escriure als 7 anys: a aquella edat escrivia el meu primer poema –de 4 versos- i un primer conte en què hi havia més dibuix que no pas lletra i que –com moltes altres coses a la meva vida- no vaig arribar a acabar mai. Als 9 anys vaig escriure la meva primera –i última- obra de teatre, que no es va arribar a representar mai degut a les desavinences entre els actors i per la incapacitat d’una directora novella –jo- que, tot i les aspiracions, no era, ni de bon tros, el Flotats.
Durant els anys següents, crec que no vaig escriure res més que no fossin les redaccions per a l'escola. Cap als 13, però, se'm va despertar, de nou, la inquietud. Per mi era un repte resoldre el problema que plantejava escriure una història: tenir un bon inici, un desenvolupament que mantingués l'interès, però sobretot, un final que fos rodó. I això, sempre intentant trobar la paraula justa i no ser cursi ni farfagós -tasca difícil, sobretot en l'etapa de l'adolescència!
Escrivia contes i els presentava a certàmens literaris i veia que allò que feia potser no estava tan malament! Per altra banda, m'ho passava bé fent-ho i a sobre em proporcionava uns diners que van ser, durant anys, el meu únic mitjà per finançar viatges a llocs desconeguts que retroalimentaven la meva passió per escriure i sense els quals no seria -ni de bon tros- qui sóc ara.
A més dels viatges, és evident que la literatura també ha alimentat la meva inquietud i la meva sensibilitat. He d'admetre, però, que no és l'única font de què m'he nodrit, i tant que no! Cada cop m'és més difícil trobar algun llibre que m'apassioni, que m'emocioni. I jo no sóc una devora-llibres! Podríeu dir que sóc una devora-tot-allò-que-sorprèn-i-emociona, més aviat: des d'una conversa, a una fotografia, una pel·lícula, una cançó, una abraçada o un bon sopar!
Ara que analitzo el meu passat, el miro amb certa melangia. Com us he dit, darrerament no escric gaire. Si més no, sobre paper. M'encanta, però, observar la gent, i us confesso que més d'una vegada els meus companys de trajecte han esdevingut personatges d'històries que fins i tot veig escrites, paraula per paraula, amb les comes, els punts i els punts i coma, a la meva ment. Sempre penso a treure una fulla de paper i un bolígraf, però tot es queda en la intenció. Potser és per la mandra? Potser la inseguretat: el fet de pensar que si no sóc capaç de fer alguna cosa d'excepcional no val la pena embrutar paper. El que sí que potser he estat és una mica covarda de no continuar, de deixar enrere el meu somni d'infantesa.
Quan feia segon d'EGB ens van preguntar què volíem ser de grans. Jo ho tenia claríssim: mentre que les nenes volien ser o mestres o infermeres i els nens policies o investigadors privats, jo volia ser escriptora. Que jo sàpiga, cap d'aquells ha arribat a ser allò que anhelava quan era un tap de bassa, però potser jo podria ser la primera?

Mocs, vòmits, serradures i bambes Victòria

Aquestes són algunes de les paraules que definirien la meva experiència d'avui com a reportera del Diari de Sabadell. I és que la meva apassionant tasca és fer una sèrie de reportatges sobre els casals d'estiu que es fan a Sabadell. Avui, com que tenia el matí lliure -cosa poc usual- he aprofitat per liquidar-ne 3: Sagrada Família, l'Escola del Carme i les Escolàpies. He passat també pels Escolapis (el meu col·le, però no he pogut veure ningú del casal). Ha estat tota una experiència reviure les experiències que vaig viure en l'etapa escolar, sentir de nou l'olor de col·le i seure en una cadira de parvulari per fer una entrevista.
Em pregunto, però, si em pagaran un plus pel risc que em suposa ser susceptible de ser víctima del vòmit -o, com diem a casa, de la rojada- de Cola Cao amb galetes Maria que he presenciat només d'arribar a una escola, o dels mocs que penjaven del nas d'una nena -bastant més verds del que estic acostumada. No ho crec pas.
Tot i les tonteries que acabo de dir i que la meva feina no és tan apassionant com la d'un reporter de guerra, he d'admetre que ha estat una experiència xula i que miraré d'escollir les fotos i escriure el reportatge amb carinyo. Tinc la certesa que els nens que m'han conegut avui guardaran la pàgina del diari en què surten com un tresor i durant anys. I estaré orgullosa de ser-ne jo l'autora!
Foto: el grup dels petits del casal de les Escolàpies fent el taller de titelles.

La meva passió per la feina

Hi ha dies que la meva única motivació per anar a la feina és l'aire condicionat, la rajola de Milkibar que guardo al calaix i l'ampolla de Granini que tinc a la nevera.

Situacions "embarassoses"

Fa uns estius ens vam trobar la filla d'uns coneguts dels tiets de Barcelona a la terrassa d'un bar de Vilanova. La noia, de poc més de trenta-cinc anys, estava arrapapada a la cadira amb una camisa de què en sortien desbordats els mitxel·lins. Recordo que el meu germà, tal com ens va comentar després, va estar a punt de felicitar-la per l'embaràs... Hagués estat, sens dubte, una situació bastant "embarassosa" com dirien els castellans o els anglòfons... Una situació a què, val a dir, m'enfronto bastant sovint al tren. Sóc de les poques persones -i no és per xulejar, sinó una realitat- que està pendent de si puja alguna persona gran o una embarassada al tren. Moltes vegades, però, hi pugen noies amb una mica de panxeta i he d'estar una bona estona mirant-los-la per deduir si allò és fruit dels Ferrero Rocher o d'una nit de passió. Per sort, per no cagar-la, acostumo a cedir el seient quan veig clarament que la pell està tibant i el ring-ring fora d'òrbita...