Començar de zero

Falten 6 dies, 6 dies i a aquesta hora ja seré a punt d'arribar a l'aeroport de Luton. El Nikos, el noi grec que vaig conèixer aquest estiu entre Chalcis, Atenes i Lavrio, em vindrà a buscar en cotxe. Serà la primera pàgina que escriuré d'una nova vida que s'enceta sempre que marxes una temporada.
Sempre fa respecte marxar fora, sobretot per la por a allò que és desconegut. Però també em fa il·lusió. Des que vaig tornar d'Erasmus que penso que vull tornar a marxar. Les meves amigues sempre m'havien dit que en un futur no m'imaginaven aquí, sinó a l'estranger. Peut-être. I hope so. Ara serà per una temporadeta curta, però prou com per assaborir una ciutat tan fascinant com Londres i per tornar a agafar embranzida per emprendre nous projectes a l'estranger. Em fa pànic veure'm d'aquí a un o dos anys asseguda en un despatx fent informes ambientals o passant teletips, morta de fàstic i, a sobre, a Catalunya.
M'encanta imaginar-me passejant per portobello un dissabte pel matí per anar a comprar la fruita i la verdura, mobles de segona mà, o un d'aquells vestits tan i tan xulos que vaig veure el cap de setmana passat. I entrar a la meva casa a Notting Hill -a veure si hi ha sort i en trobo una-, saludar els meus companys, preparar el dinar, llegir i fer la migdiada i quedar per la tarda per anar a algun museu, conèixer algun nou barri o, simplement, per fer passar les hores davant d'un capuccino.
I quan torni, com quan vaig tornar d'Erasmus, em semblarà que les coses aquí van a càmera lenta. Suposo que vindré amb un anglès millor, amb alguns quilos de més dels que ja tinc, i amb un grapat de nous amics i noves experiències. Ja no tindré aquella sensació tan estimulant de conèixer llocs i gent nova cada dos per tres, però sí aquella agradable sensació que has crescut una mica, que has après i que amb la distància, has renovat aires que ja estaven una mica viciats.

Anhels

M'encantaria ser prou forta com perquè em rellisqués tot el que diguin o pensin els altres sobre mi.
M'encantaria ser optimista i tenir sempre la certesa que els temps que vindran seran millors.
M'encantaria ser capaç de mirar sempre endavant i no preguntar-me què hagués passat si hagués dit o fet allò.
M'encantaria tenir sempre prou autoestima i seguretat en mi mateixa per creure'm especial, guapa i intel·ligent i no veure les altres noies i pensar que valen més la pena que jo.

Voldria ser com l'Arale

Així seria capaç de potinejar la merda que s'ha vessat sobre aquests dies amb un somriure. Per què, de vegades, sóc tan pessimista? M'he gastat pasta per anar a Londres i trobar un pis guai i al final torno amb les mans buides i amb menys calers al compte corrent. També m'he enfadat amb dos grans amics. A un, suposo que no l'he perdut; a l'altre, no ho sé pas. A tot això cal afegir-hi la feina que em queda per fer, l'inici del curs, el buit en el meu compte corrent que suposarà fer-me càrrec de la matrícula de la uni, i una visita al metge que no comptava que hagués de fer... Sí, ja sé que alguns deveu pensar que sóc una persona afortunada i tota la pesca, i que no hauria de queixar-me. Ja ho sé, que ho sóc, però també penso que encara que la meva merda faci menys pudor que la de moltíssima altra gent, al cap i a la fi, també és merda. O no?

Hello!

Ja me n'he fet farts de dir hello per telèfon als meus potencials companys de pis a Londres i per telèfon. Avui vaig a mirar 3 pisos, demà, de moment un més. Espero que hi hagi sort.
A la foto, el meu únic company en les últimes hores, però sense la llagosta. Tot plegat és una obra de Dalí que vaig veure ahir a la nit a la Tate.

Decisions

La Twiggy fotografiada per Richard Avedon

De vegades cal prendre decisions, encara que ens costi o que ens faci mal. Si més no, és necessari per poder tirar endavant.

Plou

Il·lustració d'Edward Gorey
I acostumada als rajos de sol, la manca de preocupacions, la sorra entre els dits dels peus, les sandàlies i l'orxata, aquest canvi de temps em fa estar trista.

Cançó: Mysteries, de Beth Gibbons & Rustin' Man

Sundae

Foto de Cindy Sherman


El sundae amb caramel calent i cacauets que he menjat avui de postres amb la Vane no ha endolcit el meu pensament un pèl amarg -i potser absurd a aquestes altures- que no he estat capaç d'enamorar-te.

Cançó d'avui: Parte de lo que me debes, de Los Planetas

La vuelta al cole

(Foto de Diane Arbus)
Avui ha començat l'escola. Ho he sabut pels brams dels nens de l'escola del costat de casa, que m'han despertat. I els de la guarderia, que està just al davant.
Jo, com fa uns mesos, amb prou feines puc llevar-me. Se m'endú la desídia. Faig el pipí, em rento les mans i la cara, esmorzo i em dutxo. Em vesteixo mirant de no fer soroll i despertar ma germana quan obro l'armari. M'he llevat tan tard que quan agafo el tren hi ha seients i tot. En comptes de treballadors d'oficina trobo parelles d'avis que van de passeig o estudiants que tenen la sort de no començar a les vuit o a les nou, sinó a les deu. A la feina, faig passar les hores. Em preocupa veure la rapidesa amb què em desmotivo. En 3 anys, no he aguantat més de 10 o 11 mesos en una feina.
El moment més emocionant d'avui al curro ha estat obrir el calaix i veure el tub de Pringles de crema agra amb ceba que vaig reservar-me divendres. Un gran encert. L'altre moment, quan hem baixat a fer un cafè. Un dels últims cafès amb els meus companys. Hem rigut tot pensant què podem fer pel meu comiat. Diuen que m'han d'emborratxar.
Entre tota aquesta desídia, trobo a faltar la universitat: allò de sortir de casa 4 minuts abans que marxi el tren, tot corrent cap a l'estació amb els cabells mullats i vigilant que l'hamburgesa no faci massa bots al tupper ni es vessi el caldo. Entrar al tren tota suada i mirar de trobar un forat en aquesta llauna de sardines. M'encanta escoltar les converses dels xavals de les escoles de pagament que baixen a Sant Joan o a Sant Cugat -sobretot quan s'acosten eleccions i parlen de política. Observar que tot i l'uniforme, no són tots iguals. Em pregunto quanta estona triguen a fer-se el pentinat aquest que porten, o si els el fa la mare abans de preparar-los l'entrepà: el cabell llarg que els tapa el front i que està lleugerament inclinat cap a una banda.
M'agrada arribar a plaça Catalunya i córrer per agafar la línia verda fins a Drassanes. M'encanta trobar-me algú a l'entrada, algú dels que aquest curs ja puc dir que m'estimo.
Però d'aquí a uns dies marxo a Londres. No me n'he fet gaire a la idea. Se'm va fer estrany veure la programació del Teatre Lliure i pensar que jo no hi seré quan s'estrenin. M'entristeix una mica perdre'm tot allò que els meus companys viuran en aquests tres mesos; pensar en els sopars, en les converses al bar, en els cotilleos de què no podré ser partícep!
Suposo, però, que aquests mesos passaran ràpid, que coneixeré molta gent, i que serà una experiència irrepetible. És clar que sempre hi ha la por a allò que és desconegut.
I d'aquí a 3 dies deixaré de treballar. Això sí que se'm farà estrany. Uf, i és que al final del curs universitari hi ha un interrogant com una casa: vull ser ambientòloga o periodista? O potser ni una cosa ni l'altra i resulta que amb 26 anys encara sóc una immadura.

La cançó d'avui: Normal, d'Astrud.
P. D. Necessito conèixer grups nous que m'il·lusionin.

Bala perduda - per Àngels Codina (2001)

L'home bala treballa pel circ hongarès. És enamoradís de mena, i la seva roulotte ha estat, des del primer dia, el testimoni més fidel de tots els seus idil.lis. Entre els més sonats hi ha el que va mantenir amb la dona barbuda, atreta per l'olor a pólvora de l'home bala. Perdut l'interès, per part d'ell, per la novetat -no es presenten gaire oportunitats de besar una dona amb barba a la vida- i el canvi de preferències olfactives per part d'ella -es va decantar per l'olor i les pràctiques masoquistes (amb fuet inclòs) del domador de lleons- van portar aquella relació cap al fracàs.
Dos dies després va sucumbir als encants de la contorsionista, una dona d'edat indefinida però amb un cos de nena, tota àgil i de moviments naïfs. Va ser aquesta delicadesa infantil allò que li va fer perdre el cap, però l'enamorament va durar poc. La relació es va espatllar davant la impossibilitat d'ell -evidentment- de realitzar unes postures complicadíssimes durant l'acte sexual.
L'última que va entrar a la seva vida amorosa va ser l'ajudanta del faquir, una noia rossa i atlètica que somreia a tothora. Malgrat tot, és ben sabut que mai no hi va haver guspires entre ells dos, i l'afer se'n va anar en orris.
L'home bala, doncs, tot i una accidentada però llarga experiència en aquest àmbit, no s'ha enamorat mai de debò.
Avui, com cada diumenge, hi ha funció, a les sis. Ell surt a l'escenari a tres quarts de set, just després dels pallassos. A dos quarts ja s'ha posat el vestit aerodinàmic -sembla ben bé de neoprè, i el cobreix de dalt a baix, deixant al descobert només la cara, les mans i els peus-, el casc i les ulleres d'aviador i ha estirat una llarga estona. Durant el quart d'hora que li resta, revisa el canó i fa una última cigarreta.
A l'hora en punt, l'ajudant ja té l'encenedor a tocar amb la metxa del canó -l'home bala ja hi és, concentrat en el trajecte parabòlic que farà en uns instants-- i mitja mil.lèssima després, la metxa és tota guspires i el públic expectació. La pólvora esclata, i el cos surt impulsat cap al públic. La intenció és que el sobrevoli i que caigui a la xarxa immensa que hi ha preparada just al darrere. De totes maneres, la manca de pressupost ha fet minvar la quantitat de pólvora disponible, i l'home bala vola a menys alçada del que és habitual. "Vigili!!!", crida una veu femenina des del públic. Ell en cerca la procedència, i topa amb els ulls plorosos d'una noia esplèndida, que segueix cridant com una boja. Potser és la delicadesa del seu gest en bramar, o l'agitació -com a càmara lenta- dels seus rínxols de diàmetre minúscul; potser la veu aguda però imponent, o els ulls innocents que sempre havia cercat -però que mai no havia trobat- allò que l'enamorà. "Caurà!!" -diu, repetides vegades-. Sembla que, per fi, és ella.
La trajectòria parabòlica, en assolir el punt més baix, enlloc d'arribar a la xarxa, cau sobre d'ella, que obre els braços com per recollir-lo. I el recull, però per la tercera llei de Newton, una força immensament gran el fa rebotar. El cos enfundat en el trajo de neoprè puja més i més amunt, fins que, amb un "crec", el cap de l'home bala forada la carpa de ratlles blaves i roges que fa de sostre. Des d'aquell instant -eren les 18.47 d'un diumenge al circ hongarès- no se n'ha sabut res més. L'únic record que se'n té és el casc d'aviador i el fèmur trencat de la noia després de l'impacte. Encara, avui, els científics es pregunten com va ser capaç de rebotar d'aquella manera sensa matar-la, i desaparèixer cel amunt per sempre més.

Mandra (de Manolo Martínez, columna publicada a l'Avui del 29 de setembre de 2005 i que descriu l'estat en què em trobo de forma perenne)

(Fotografia d'Henri Cartier-Bresson)


I – Intencions; obvietats.

Ser mandrós és esgotador. Ni paradoxa ni res; literalment. No hi ha cosa que cansi més que la peresa. Ara torna a estar de moda fer-ne elogis; bé, prova d'escriure'n un. Primer t'hauràs d'informar: et connectes, busques ”elogi peresa” i trobes deu, cent articles per llegir. Aleshores què, els llegeixes? I després escriuràs la teva visió del tema? Més aviat comences a entrar a les webs de sempre, agafes un grapat de patates fregides, engeges la tele, passen tres quarts d'hora, tornes a començar. Tot mirant els Lunnis, penses “Ara em poso a fer l'elogi” o, si ets de tarannà més tràgic, “Quan faré alguna cosa? Després? Demà? Serà possible que no la faci mai, la cosa?”. I ells, mentrestant, sense misericòrdia, Ven con los Lunnis. És demoníac. És esgotador.
Pregunto als meus amics, “Us passa el mateix?”. Em miren amb gest compassiu: és clar que els passa el mateix; cap d'ells no ha fet res, mai. Tot és flotar de casa a la feina i torna cap a casa, cafès a la màquina, solitaris del Windows, una frenesia d'obrir i tancar finestres, imprimir paperam i llençar paperam; això els que treballen fora. Els altres resten estupefactes al sofà, mirant la catifa (o un gif animat) com si fos un mandala, en pijama; o baixen al supermercat a donar una causa digna al mal de cap que ja tenen, i s'enfronten perplexos als semàfors. Després, de mica en mica en petitíssima mica, es va escrivint una frase del projecte (els qui estudien), una transparència de la presentació al client (els freelance d'una cosa o altra) i al final del final, lents com glaceres, s'arxiven uns documents a l'ordinador que són el que s'ha fet, el resultat de la feina. Llavors torna a ser, posem, novembre i han passat dos mesos des de l'última vegada que es van jurar que a partir d'ara, que mai més, etc.
La pregunta fatal: és cosa del nostre temps? És novetat, aquesta mandra omnívora? No ho sé, però no ho crec; per mí que, des de sempre i pertot arreu, la gent mira el que és a punt de fer i pensa, espera, em faig un te.

Em publiquen un article!

Abans de posar-me a treballar he consultat el correu i m'he assabentat que la revista Cooperació Catalana em publicarà un article que els vaig enviar fa uns mesos, sobre la plataforma contrària al soterrament de la riera de Sobirans, a Arenys de Munt. Es titula Salvem la Riera: una Plataforma Cívica a prova de rierades!! El vaig presentar per participar en un concurs de periodisme ambiental i, tot i que no vaig guanyar veig que els deuria agradar -ja us dic jo que és millorable... I la veritat és que m'ha fet molta il·lusió saber que el podrà llegir molta gent.
Des d'aquí vull donar les gràcies a la gent de Salvem la Riera -especialment al Lluís- i també a l'altra part, els soterradors: l'alcalde, Andreu Majó; en Garrell, un dels pastissers del poble. I també a en Gaspar Canals.
Finalment, només vull dir que és una llàstima que després de tots aquests anys de feina i d'esforç -vaga de fam, xerrades, contenciosos administratius, estudis sociològics, treballs tècnics- no us hagin escoltat i la riera se soterrarà. Però com ja va dir un de vosaltres, Salvem la Riera és com un cargolet, que avança poc però deixa un rastre. Segur, doncs, que tot el que heu fet no ha estat en va.
Per més info sobre la plataforma: http://es.geocities.com/salvemla/

Fer anys a l'agost...

...és una mica caca. Bé, et lliures de portar els bombons o l'esmorzar de rigor al curro, això sí, però és poca la gent que es recorda que és el teu cumple.
Una de les meves il·lusions quan era petita era poder-lo celebrar amb els amics del col·le. Com feien tots, poder repartir una bosseta amb caramels quan sortíem per anar al pati. La mare, un any, va comprar uns quants caramels i vaig celebrar el meu aniversari de forma fictícia: una petita farsa, una mini performance. Jo, amb el meu pentinat de xampinyó -qui no ha portat pentinat de xampinyó o de casc de ben petit-, vaig estar contenta de poder repartir-los i saber què se sentia.
Ara ja tinc 26 anys. Ja són molts..., ja fan mal. I no sé si he canviat en gaires coses des de llavors. Diria que en poca cosa a part del pentinat.

Retorn al curro (tot i que només per 15 dies)

Ara que ja no hi ha ni Milkibar al meu calaix ni Granini a la nevera, l'única motivació per anar a currar és l'aire condicionat i el somriure de l'advocat -un morenasso- amb samarreta dels White Stripes i All Star negres.

Menu du jour

Si volgués, del menú podria escollir els préssecs en almíbar farcits de ceba, tonyina i maionesa i, de segon, uns musclos amb patates fregides; de postres, uns bombons de xocolata belga. També podria decantar-me per una moussaka o un pastitsio regats amb ouzo o retsina, i acabar amb un bon baklava. O guardar un foradet al meu estómac per unes baked beans o un fish and chips que podria fer baixar coll avall amb una lager beer. Malauradament, prefereixo el pa amb tomàquet i una bona botifarra. Llàstima que de vegades causin indigestió.

Mon ami Tristan

La veritat és que la foto és flipant!

Festa Major

Com a aprenent de periodista que sóc, avui m'ha tocat anar a cobrir el concert de la Rosana a Sabadell. El meu company del Diari no ha pogut venir i hi he hagut d'anar sola. Realment em fotia molt de pal, però, per sort, he pogut comptar amb la meva amiga Meli. Ara que hi penso, la tia està sent un contacte clau en la meva incipient carrera en el món del periodisme, ja que fa unes setmanes va ser ella qui ens va fer saber què s'havia fet d'uns documents d'alt interès històric -ella treballa en una empresa de gestió de residus i de containers.
Com que he arribat mitja hora tard al concert de la canària, li he demanat que prengués nota de les primeres paraules i cançons. M'ha fet molta gràcia retrobar-la, amb una llibreteta i un boli a la mà. Ho ha anotat tot. Ets un sol, meli. Tens mala llet, però ara que no ens veiem tant no la pateixo com a la uni.

Lost in...

bé, aquí, a més del "translation" de rigor, hi podria afegir mil coses, però ara no ve al cas. Potser, com la Scarlett Johansson a la pel·li dirigida per l'ex del Tarantino, jo també estic perduda. Potser per això, quan he anat al menjador i he enganxat la pel·li a mitges -l'estava mirant en DVD el meu germà- m'ha atrapat especialment. Crec que el primer cop que la vaig veure no em va entusiasmar, però he d'admetre que avui m'ha emocionat. És xulo de veure com es troben aquestes dues persones aparentment tan diferents, però que estan totes dues perdudes. S'acaben enamorant.
Era la primera pel·li que havíem d'anar a veure junts, però et vaig despatxar al cotxe abans que engeguéssim cap al cinema. Al tancar la porta, et vas endur el teu somriure, la malícia que m'encisava i els teus llavis de mashmallows -m'encanten els mashmallows, però massa sucre és dolent per la salut- i, amb ells, la teva clenxa, les camises Polo Ralph Lauren i la teva capacitat d'encantar serps.
Encara ara no sé què va passar, per què de cop i volta vas deixar de trucar-me, de preocupar-te per mi. De tractar-me com si fos algú més, i no aquella persona que, segons em deies, t'importava tant. Em vas destrossar.

You were the sweetest thing...

La primera vegada que vaig escoltar la cançó CD d'Astrud vaig pensar que seria perfectament aplicable a la nostra relació.
Ens vam conèixer gràcies a Qué puedo hacer de Los Planetas.
Vam anar creixent junts amb Belle&Sebastian, Múm, Smog, Breeders, Doctor Explosión, Joy Division i Suede.
Ballàvem Vive la Fête i The Cure al Déjà Vu.
Ens estimàvem amb Beck i amb Lamb.
Vam enfilar els alps francesos amb Golfrapp de fons, la Costa Brava amb Julieta Venegas i Mastretta.
Vam anar al FIB al ritme de David Bowie, i allà vam veure B&S, Thalia Zedek, Paul Weller i Radiohead.
Vam cantar Bachelorette al concert de la Björk al Sònar.
M'encantava com cantaves aquella cançó dels Faith No More.
Gràcies a tu, al Summercase he descobert el Rufus Wainwright.
De vegades encara trobo a faltar les partides a la Play, lo bizarro i veure Twin Peaks al sofà de casa teva. Vaig aprendre moltes coses al teu costat, segurament més de les que jo et vaig poder donar i ensenyar. De fet, crec que sóc com sóc en part gràcies a tu.

Cançó: CD, d'Astrud. Com no!