7 mesos i 5 dies pel meu aniversari.
32 dies per ser a Delhi.
7 dies per plegar de la feina.
15 hores i mitja per estar asseguda en una taula del Kibuka a punt de tastar el sushi.
8 hores per llevar-me.
5 minuts per apagar l'ordinador i preparar-me per anar a dormir.
2 segons per prémer el botó 'publicar entrada'.
dimecres, de gener 23, 2008
Papanicolau
El meu ginecòleg és peculiar: immens, amb un bigoti recargolat i canós, i el cabell platejat, lluent i ondulat, ple de brillantina i pentinat enrere. Els ulls, celests, somriuen amb malícia, com els seus llavis. Si no fos perquè el conec, pensaria que està una mica tocat del bolet i marxaria cames ajudeu-me.
Sempre que entro a la consulta, me'l trobo dret, com si mirés els llibres que té a la llibreria; amb efusivitat, diu "Hombre, Àngels", i jo sempre em pregunto -mentre em fa dos petons- si es recorda realment del meu nom o si ha de recordar-lo sempre mirant abans a la fitxa...
Parlem una estona i llavors ve a buscar-me la infermera. El ritual, quan hi vaig, sempre és el mateix: entro en un lavabo, em despullo i rento i em poso els peücs i la bata de paper verd cirurgià oberta pel darrere. Cagada de por, entro a la sala, sec en la camilla i tiro el cul el més endavant que puc, amb les cames obertes i enlairades i sota la mirada de la infermera.
Mentre el metge espera, en silenci, al seu despatx, la infermera em pesa (oh nooooo!) i pren la pressió. I llavors entra el doctor..., i ja m'escaguetxino.
- Li fa res que cridi? -pregunto.
Sempre que entro a la consulta, me'l trobo dret, com si mirés els llibres que té a la llibreria; amb efusivitat, diu "Hombre, Àngels", i jo sempre em pregunto -mentre em fa dos petons- si es recorda realment del meu nom o si ha de recordar-lo sempre mirant abans a la fitxa...
Parlem una estona i llavors ve a buscar-me la infermera. El ritual, quan hi vaig, sempre és el mateix: entro en un lavabo, em despullo i rento i em poso els peücs i la bata de paper verd cirurgià oberta pel darrere. Cagada de por, entro a la sala, sec en la camilla i tiro el cul el més endavant que puc, amb les cames obertes i enlairades i sota la mirada de la infermera.
Mentre el metge espera, en silenci, al seu despatx, la infermera em pesa (oh nooooo!) i pren la pressió. I llavors entra el doctor..., i ja m'escaguetxino.
- Li fa res que cridi? -pregunto.
diumenge, de gener 20, 2008
Fer el ronso
Abans que el despertador faci 'tururururuuu' ja tinc els ulls oberts; dono voltes al llit. És immens, i els llençols són tan suaus i el nòrdic espès, que dóna gust de rebregar-s'hi. Són les 10 i 10, i el despertador, finalment, sona. El paro i torna a sonar al cap de vuit minuts; i de nou al cap de vuit minuts més. I així, ad infinitum.
divendres, de gener 18, 2008
dijous, de gener 17, 2008
La Comunitat
Ahir va venir el Mariano. Espero que per última vegada fins que no arribi la calor i faci falta posar unes persianes a la cuina. Va estar-se una horeta o una horeta i mitja a casa i, quan va acabar, el vaig acompanyar a l'ascensor. 'Espero que no sea nada', li vaig dir en referència al malestar físic que arrossega després dels excessos nadalencs. 'Yo también lo espero'. I llavors, el seu jefe va picar des de baix de tot a la porta de l'ascensor perquè el sentíssim, per demanar-li que s'afanyés i que menys txàtxara. Adiós, Mariano, ha sido un placer.
Amb pressa, vaig recollir quatre coses i vaig córrer al lavabo. Em disposava a rentar-me les mans per posar-me les lents de contacte però no va rajar ni una gota de l'aixeta. Semblava que s'ofegués, en l'intent..., com una tortuga de terra que tus amb la boca seca. Res. 'Merda', vaig pensar, 'hem pagat totes les factures, oi?'. No sóc cap morosa, però no sé, vaig pensar-ho. Vaig trucar al pis del de davant, l'italià saxofonista, però no hi era. Vaig entrar de nou a casa, vaig agafar les claus i vaig tancar la porta. Aniria a veure la veïna de sota, la senyora Mercè, per veure si en tenia.
'Qui hi ha?????'; 'Sóc la veïna, la noia del pis de dalt!'. Em va obrir. La Sra. Mercè és l'estereotip de bona iaia; baixeta i prima, amb cabell una mica de xampinyó i esclarissat i de color de mel. La cara, arrugada, amb els ulls vius i les dents postisses i engroguides. Li vaig explicar la situació, i va dir que anava a mirar si ella en tenia. 'Passa, passa', va dir. De fet, em moria de ganes d'entrar a casa seva. Va ser fascinant. Sembla mentida que dos pisos iguals puguin ser tant diferents. El terra amb rajoles antigues, amb sanefes de colors; les parets empaperades de dalt a baix amb colors salmó, beix i daurat, i els passadissos foscos i eterns. El sostre em va semblar altíssim, i en algun tros s'espellofava. A contrallum, vaig veure la figura d'un noi alt i robust: el seu nét, que havia vingut a dinar i que, un cop va arribar al rebedor, em mirava, impassible.
- Jo tampoc en tinc, d'aigua! I tinc tots els plats per rentar...
Llavors va mirar el seu nét:
- I com em rentaré les dents, jo ara?
Llavors va avançar cap a la porta del davant, la del veí. Se sentia la tele a tota pastilla. Va trucar al timbre, però tot i que se sentia moviment al darrere de la porta, ningú no va gosar obrir. Va picar a la porta, suaument, i de l'altra banda es va sentir la mateixa resposta. Llavors, va picar més fort; i des del darrere, també van fer el mateix.
Finalment, es va obrir. De la foscor en va sortir un senyor d'un metre setanta, amb ulleres i bigoti gris, d'uns setanta anys; embolicat amb un batí blaumarí impecable; a sota es veia una camisa.
-Aquest té més por que jo- va dir la Mercè, mirant-me de reüll. Vaig estar a punt de preguntar el perquè; sentia curiositat per si havien tingut algun ensurt.
Després de comentar-li que no teníem aigua, el senyor del batí blaumarí va anar a mirar si en tenia. 'Només un filet, deu ser la que queda a les canonades'. La seva dona, amb una bata clareta boatinée va treure el cap.
Vam acomiadar-nos, exclamant que esperàvem que hi hagués aigua aviat, i vaig pujar xino-xano les escales, contenta d'haver descobert qui hi ha al pis de sota. Després de 4 mesos de ser al pis, potser ja tocava.
PD. El Mariano jugava a la 2a divisió del Barça; estava a punt de pujar a jugar a primera quan va tenir l'accident...
Amb pressa, vaig recollir quatre coses i vaig córrer al lavabo. Em disposava a rentar-me les mans per posar-me les lents de contacte però no va rajar ni una gota de l'aixeta. Semblava que s'ofegués, en l'intent..., com una tortuga de terra que tus amb la boca seca. Res. 'Merda', vaig pensar, 'hem pagat totes les factures, oi?'. No sóc cap morosa, però no sé, vaig pensar-ho. Vaig trucar al pis del de davant, l'italià saxofonista, però no hi era. Vaig entrar de nou a casa, vaig agafar les claus i vaig tancar la porta. Aniria a veure la veïna de sota, la senyora Mercè, per veure si en tenia.
'Qui hi ha?????'; 'Sóc la veïna, la noia del pis de dalt!'. Em va obrir. La Sra. Mercè és l'estereotip de bona iaia; baixeta i prima, amb cabell una mica de xampinyó i esclarissat i de color de mel. La cara, arrugada, amb els ulls vius i les dents postisses i engroguides. Li vaig explicar la situació, i va dir que anava a mirar si ella en tenia. 'Passa, passa', va dir. De fet, em moria de ganes d'entrar a casa seva. Va ser fascinant. Sembla mentida que dos pisos iguals puguin ser tant diferents. El terra amb rajoles antigues, amb sanefes de colors; les parets empaperades de dalt a baix amb colors salmó, beix i daurat, i els passadissos foscos i eterns. El sostre em va semblar altíssim, i en algun tros s'espellofava. A contrallum, vaig veure la figura d'un noi alt i robust: el seu nét, que havia vingut a dinar i que, un cop va arribar al rebedor, em mirava, impassible.
- Jo tampoc en tinc, d'aigua! I tinc tots els plats per rentar...
Llavors va mirar el seu nét:
- I com em rentaré les dents, jo ara?
Llavors va avançar cap a la porta del davant, la del veí. Se sentia la tele a tota pastilla. Va trucar al timbre, però tot i que se sentia moviment al darrere de la porta, ningú no va gosar obrir. Va picar a la porta, suaument, i de l'altra banda es va sentir la mateixa resposta. Llavors, va picar més fort; i des del darrere, també van fer el mateix.
Finalment, es va obrir. De la foscor en va sortir un senyor d'un metre setanta, amb ulleres i bigoti gris, d'uns setanta anys; embolicat amb un batí blaumarí impecable; a sota es veia una camisa.
-Aquest té més por que jo- va dir la Mercè, mirant-me de reüll. Vaig estar a punt de preguntar el perquè; sentia curiositat per si havien tingut algun ensurt.
Després de comentar-li que no teníem aigua, el senyor del batí blaumarí va anar a mirar si en tenia. 'Només un filet, deu ser la que queda a les canonades'. La seva dona, amb una bata clareta boatinée va treure el cap.
Vam acomiadar-nos, exclamant que esperàvem que hi hagués aigua aviat, i vaig pujar xino-xano les escales, contenta d'haver descobert qui hi ha al pis de sota. Després de 4 mesos de ser al pis, potser ja tocava.
PD. El Mariano jugava a la 2a divisió del Barça; estava a punt de pujar a jugar a primera quan va tenir l'accident...
dijous, de gener 10, 2008
El lampista barcelonista
Ja hem compartit tres tardes, en l'últim mes. Normalment quedem a les tres o a quarts de quatre, i sempre és puntualíssim. Me'l trobo amb la motxilla i la bossa amb les eines penjades de l'esquena, esperant al meu portal. És només una mica més alt que jo, amb les galtes rosades i poques dents; vesteix pantalons de cotó, camisa de quadres i una jupa amb cremallera de xandall d'aquells sintètics que es van posar tant de moda temps enrere. Fa pudor de ranci, i sovint, quan riu, encara espero que espeti un 'cuñaaaaaao' -de moment encara no ho ha dit mai! Porta una bossa amb cremallera de quadres i amb nanses d'aquelles que venen als xinos plena d'eines, cables i cargols i tornavissos. Té els dits negres i plens de durícies, i quan li dic què cal fer a la casa -com i on posar aquell aplic o el tovalloler-, al cap d'una estona em crida amb un '¡¡Oiga!!' per tal que li confirmi que és allò el que vull.
Enfilat a les escales de fusta tacades de pintura blanca, eren les cinc de la tarda i l'home penjava del sostre el llum de paper a l'habitació de la meva germana. 'Apaga la luz, que si no me va a dar algo', em va dir. La meva pregunta, després de la seva demanda, era fàcil: '¿Y no ha tenido nunca un susto, en el tiempo que lleva trabajando en esto?'. Va ser aleshores que va deixar de cargolar i, mentre pelava alguns cables amb el ganivet que porta a la butxaca, tot seriós, em va dir que sí, que part de la seva cama esquerra era postissa per culpa d'un accident que va sofrir quan només tenia 19 anys.
Era una tarda d'estiu; un analfabet no va llegir el cartell en què es prohibia que es donés la corrent, i el primer que va fer quan va veure que no hi havia llum va ser pujar la palanca. De la descàrrega, el Mariano es va precipitar pel forat del muntacàrregues. 'Tuve suerte, al menos no me quedé inconsciente'.
Arran d'aquell accident, va haver de deixar de jugar a futbol. 'Porque yo jugaba en el Barça, en la primera división'; Era l'època del Kubala i del Ramallets, va explicar. Malauradament, només va poder-hi jugar uns mesos.
Es fa estrany, de pensar què en seria ara del Mariano, el lampista, si l'analfabet no hagués pujat la palanca. S'hagués casat amb la dona amb qui s'ha casat? S'hauria deixat endur pel joc, la beguda o les drogues? Potser hauria anat a viure en un país estranger, per jugar en un gran equip de futbol. No ho sabrà mai ningú.
Ja sé que l'exemple no val, que cada cas és diferent i que el món del futbol i dels clubs ja no és el que era..., però em pregunto si som capaços d'imaginar-nos algun dels jugadors del Barça trenta o quaranta anys més tard vestits amb un xandall, amb les mans plenes de durícies i rient com el 'Risitas' mentre instal·la la llum d'una habitació d'un (modest) piset de l'Eixample.
L'atzar, l'atzar.
dimarts, de gener 08, 2008
News from Delhi
Qui m'ha despertat aquest matí no ha estat el despertador, sinó una trucada a les 7.18 del matí. Sort que no estava gaire adormida, que sinó, encara l'hagués apagat de mala manera...! Tot i que trucava des de milers i milers de quilòmetres, se sentia perfecte, com si fós aquí mateix! Semblava animat. Me l'he imaginat en un taxi una mica destartalat, sortint d'un aeroport caòtic, amb la xafogor amarant-li el polo vermell Lacoste...
- I què...? No sé, explica'm, què has vist?! -li he preguntat.
- No sé, tot és molt estrany! Fa molta calor, la gent crida molt...
I miss u babe!
- I què...? No sé, explica'm, què has vist?! -li he preguntat.
- No sé, tot és molt estrany! Fa molta calor, la gent crida molt...
I miss u babe!
dilluns, de gener 07, 2008
Xocolines
Mil milions de llamps i trons i centelles desfermades!!!, això és el que se sent a la meva panxa després d'haver engolit 3 galetes de xocolata de les que vaig comprar al Marks and Spencer...
Ara que han acabat les festes, és el moment d'esporgar i de fibrar els mitxel·lins. El bon propòsit de sempre que poques vegades s'acaba complint, vaja.
Ara que han acabat les festes, és el moment d'esporgar i de fibrar els mitxel·lins. El bon propòsit de sempre que poques vegades s'acaba complint, vaja.
dimarts, de gener 01, 2008
Retrobament catòdic
Quan vaig estar d'Erasmus a Grenoble, vaig viure sempre amb la Salvina i, durant el primer mes amb una madrilenya molt pijeta que estudiava arquitectura i que no parava mai per casa. Responia a les inicials R. A. R. No parlava francès i només va venir atreta per les pistes d'esquí dels Alps; per això al cap de dues setmanes de ser-hi els seus pares li van fer una visita per portar-li l'snowboard. Deprés que deixés el pis, vam coincidir només una o dues vegades més. S'havia engreixat i parlava igual el francès que mesos enrere. Però ja no vam coincidir més. Mai més. I d'això en fa..., ara en farà 5 anys, ja...
Si una cosa es fa durant aquestes dates, són repassos del que ha estat l'any a la tele, des dels informatius, al Polònia o l'Alguna Pregunta Més. I precisament l'altre dia vaig veure l'APM..., i van posar el fragment d'un programa en què sortia un reporter que preguntava pel carrer no sé què... I una de les enquestades era ella!!!!!! Va ser un flaix, molt curt i ràpid. Gairebé no em vaig poder fixar en els detalls, ni en la veu, ni en els cabells..., però era ella i va ser estranya la coincidència. Quines coses!
Si una cosa es fa durant aquestes dates, són repassos del que ha estat l'any a la tele, des dels informatius, al Polònia o l'Alguna Pregunta Més. I precisament l'altre dia vaig veure l'APM..., i van posar el fragment d'un programa en què sortia un reporter que preguntava pel carrer no sé què... I una de les enquestades era ella!!!!!! Va ser un flaix, molt curt i ràpid. Gairebé no em vaig poder fixar en els detalls, ni en la veu, ni en els cabells..., però era ella i va ser estranya la coincidència. Quines coses!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)