Sunday Telegraph

La meva cara el dia que vaig veure al Sunday Telegraph les meves fotos robades amb el Jude Law al seu jardí a la mansió que té a Maida Vale. Ara enteneu per què ho ha deixat amb la Sienna Miller...? Ben mirat, és sorprenent que un diari tant seriós publiqui frivolitats com aquesta... És que la premsa avui en dia...!
Ara en sèrio: la foto és de fa més d'un mes, en un cafè sicilià en què tot és boníssim i que és a Pembridge Road, a Notting Hill. Un descobriment que vaig fer al setembre amb la meva germaneta. Arancì, xocolata més espessa d'allò que és habitual a Londres -no tant com l'espanyola-, cannoli, pizza, pasta i amanides amb mozzarel·la de búfala tendríssima...

Spinto Band-Oh Mandy

Una banda que havia sentit anomenar però que no vaig escoltar fins fa un parell de dies. I ara que he sentit aquesta cançó, no puc deixar d'escoltar-la! El vídeo és bastant xulo, per cert.

Museu d'Història Natural

El Natural History Museum per dins...

Dissabte vaig visitar el Museu d'Història Natural. És a prop de South Kensington, en un edifici preciós tant per fora com per dins; immens.
A fora, ara hi han posat un mercat de Nadal bastant cutre, i una pista de gel força petita i superpoblada de patinadors novells i disposats a gastar-se almenys 10 lliures per hora.
El Museu d'Història Natural és molt didàctic. Per això estava infestat de pares amb nens excitats per veure els dinosaures i contents que plogués perquè així s'havien pogut posar les katiuskes.
Em vaig agobiar de tanta gent, només d'entrar-hi! Però ho va compensar l'entorn. Vaig pensar que em recordava a l'escola on estudia el Harry Potter (Hogwarts, si no m'equivoco).
Degut a l'agobiament, vaig decidir entrar a visitar una exposició de fotografia de natura a què em convidava Bloomberg -tenia una entrada per a dues persones, o sigui que vaig convidar-hi a una noia de la cua- : Shell Wildlife Photographer of the Year. De debò que va ser espectacular, em va encantar i vaig al·lucinar especialment amb les fotografies de les categories de nens de fins a 10 anys i de les dels nens d'11 a 15 anys... Ni jo, ara amb 26, les faria tant bé...!

Llibre: The catcher in the rye, del J. D. Salinger. Part de l'aventura del Holden Caulfield passa al Museu d'Història Natural (però de Nova York).
Una sèrie: Friends, perquè al Museu d'Història -també de Nova York, és clar-és on treballa el Ross!

Espero poder passar per NYC en els propers mesos i comprovar quin mola més...

Poso una mostra d'algunes de les fotos que em van agradar més:
Un banc de peixos al fons marí de Formentera


Unes hienes carronyant la pota d'un elefant a Botswana


Uns pingüins a les Falkland Islands -no sé on són, ho sento. Sembla que estiguin a punt de fotre's d'hòsties!

Vivienne

Divendres, després de la feina, vaig afanyar-me a anar a l'Institute of Contemporary Arts (ICA). Després d'una odissea de viatge (la línia de metro que havia d'agafar es va suspendre i per arribar a la meva destinació vaig haver de canviar 3 cops de metro), vaig arribar a la meva destinació. L'objectiu era assistir a una xerrada d'un periodista de la secció de moda del Sunday Times. Va ser divertit i interessant, però admeto que el cansament em va poder...
Tot seguit, pàl·lida, amb la melena pèl roja recollida, un vestit de vellut negre i una copa de vi negre a la mà, va aparèixer la Vivienne Westwood, cèlebre dissenyadora de moda, 'creadora' de l'estètica punk i la dona que vestia els 'Sex Pistols'. L'entrevistava una tal Brenda Polan.
La veritat és que no em va entusiasmar ni sorprendre gaire res del que va dir. Em va semblar divertida i peculiar. Perdia el fil de la conversa cada dos per tres, s'enrotllava com una persiana i es disculpava per fer-ho. Ho deia mentre es posava la mà al front. En el fons, però, com qualsevol cosa nova, va ser interessant.

La dormeuse

Fotografia de la sèrie 'Les dormeurs' (1979), de Sophie Calle.
Oui, c'est moi... La dormeuse perquè m'he adormit una bona mitja horeta avui.
Això d'haver de llevar-se a les 4.35 a.m. un dilluns per anar a treballar és fatal... Després de dos dies seguits, divendres i dissabte, d'anar a dormir a les 4 de la matinada i llevar-me a la una, ahir a la nit no hi havia manera d'adormir-se...
M'he dutxat, vestit i rentat les dents i la cara en 12 o 13 minuts. En moments així, em pregunto com és que en condicions normals trigo més de mitja hora. Dec ser tonta, perquè podria dormir una bona estoneta més.
Resumint: estic fatal, m'adormo per les cantonades, tallo els vídeos a càmera lenta, m'han de repetir les coses dues vegades... Un desastre... Avui, a les 9.30 al llit!

Red morning

Aquest es el titol d'una canso dels Devics, el grup california que estic escoltant ara mateix. Un descobriment que vaig fer cap al 2002 o aixi amb el Ruben. Eren teloners d'un grup que es diu -es deia, perque crec que s'han dissolt- The Delgados (en honor al Perico). Personalment, The Delgados no em van entusiasmar i em van semblar una mica capullos, pero The Devics em van sorprendre. No em vaig comprar el CD, i tot i que podria aconseguir-lo a la Fnac o a Gong facilment, no ho he fet per mandra. Per ara em limito a escoltar les cansons que poden escoltar en el seu web (www.devics.com). Es molt recomanable...
Ahir vaig sopar en un restaurant indi..., i el meu mati diriem que es vermell -intentant trobar una relacio amb el titol del post- perque el meu cul tambe ho esta de tant picant com em vaig fotre. Va ser divertit. El Noruec immens i amb cap rapat que tenia al davant suava la cansalada amb el Madras picant que ens vam fotre. Vam beure cervesa india -Kingfishers- i van parlar de futbol i de cricket. A les 00.07, sessio nocturna d'una peli de crispetes per la qual no estava disposada a pagar 9 lliures: Casino Royale.
Nit agitada: amb alarma anti-incendis a tota pastilla sonant a les 5 de la matinada i tot. Ara estic paint els croissants del Marks and Spencer i el batut de xocolata que acabo de fotre'm... Dutxa reparadora i visita a algun dels llocs pels quals Bloomberg m'ha donat entrades gratis.
Bon cap de setmana i perdo per l'absencia d'accents i de ces trencades, pero no escric des del meu pc!

Dolenta!

Sí, són jelly beans, però és que no sé com es diuen els óssos de goma!
Sí, sóc una dolenta..., perquè mentre la Nadia estén les seves xixes pel sofà i crida si el Madrid perd -és madridista, com no- mentre endrapa un ós de goma rere l'altre, jo agafo els drapans i em fugo sense fer soroll, per no haver de donar explicacions. I llavors es pensa que dormo des de les 9.30... I li diu a la Chiara que sisplau vigili de no fer soroll que jo ja fa estona que estic dormint i estic molt cansada. Ja sé que no és ser gaire transgressor, però té el seu punt d'emoció!

P. D. Carmen i Salvador! No li digueu res a la mare!

Cançó: Nowhere to run, versió de la B.S.O. dels Commitments

Little Miss Sunshine

He trobat aquesta foto en un fotobloc i m'ha vingut de gust posar-la. És l'Olive, la protagonista de Little Miss Sunshine. Com ja vaig dir, em va encantar la road movie protagonitzada per aquesta nena tan maca i la seva família tan freak... No us la podeu perdre...

Ticket to ride

Ja tinc bitllet de tornada. I'm back el 21 de desembre. He de fer una llista de tot allò que em falta fer aquí fins llavors... Per ara, he fet una mini-llista d'allò que faré a la tornada.
Quan torni a casa, una de les primeres coses que faré serà abraçar la meva família, menjar truita de patates i pa amb tomàquet i veure Porca Misèria -que m'ha gravat ma germana- asseguda al sofà i amb el pijama ja posat. No cal que digui que m'encanta aquesta sèrie... I m'encanta el Pere... Qui trobés un home com ell!
Apunto també reveure Buffalo 66, ara que sé que, després de rebuscar-la dotzenes de vegades a la Fnac, ma germana l'ha descarregada d'internet!
La maleta, com sempre, trigaré a desfer-la... I la mare em fotrà la bronca i em recordarà que en aquests mesos que no he estat a casa m'ha trobat a faltar especialment perquè la casa està molt més ordenada i perquè la nevera no es buida ni a tiros...
Poques hores després, faré camí cap a Múrcia, per veure la família per part de pare. 6 hores de cotxe i 5 persones en poquets metres quadrats; ràdio, música al discman, entrepans de llonganissa i de xoriço, mandarines i croissanets de xocolata. Allà, comeremos 'la pava' la nit de Nadal; la sopa con pelota l'endemà, i em fartaré de Suchard. Dormiré amb ma germana al sofà llit a la saleta d'estar; xocaré amb ella, li escalfaré els peus i em despertaré mil vegades.
Anirem al cine o llogarem alguna pel·li, i la tieta Pili ens explicarà els modelets que s'ha comprat i com li ha tallat els cabells la perruquera. La tieta Rosita es fumarà un piti amb aquell davantal en què hi diu 'me importa un pimiento' -i hi ha un pebrot dibuixat- i tastarà com està quedant el caldo, mentre ens explica com li va la feina. Ballarem a la cuina, ens diran que ens hem de maquillar més i que ens tallen els cabells 'a trasquilones' i que no els agrada i evitarem parlar de política. Passejarem per 'La glorieta', per la catedral, per la calle Platería i anirem a El Corte Inglés. Espero que passem pel Salzillo a fotre'ns les botes amb montaditos, verduras a la plancha i bunyols de bacallà i de xanguet...

Observar

Sens dubte, el meu gran hobby.
P. D. Avui no tinc ganes d'escriure. Observaré i prou.

Bar Italia

A Frith Street, un dels carrers que porten a Soho Square, hi ha el Bar Italia. 30 metres quadrats, dos o tres cambrers a darrera la barra vestits de color blanc, una màquina de cafè que treu fum i un mostrador farcit de dolços italians. Contra la paret, allà on hi ha el mirall, hi ha una barra i una fila de tamborets vermells fixats a terra.
Les parets són plenes de fotografies antigues d'artistes, boxadors i altres esportistes italians en blanc i negre, retalls de diari. Fan companyia a la foto de la Kylie Minogue -aquesta sí, a color.
Les cambreres van vestides de negre i porten els malucs embolicats amb un davantal vermell, i serpentegen entre les 6 tauletes i les estufes que hi ha al carrer, i els clients que entren i surten per demanar un capuccino, una xocolata calenta, un tiramisú o una crostata. De la màquina de xiclets no en surten xiclets, sinó Baci, i els cambrers canten "uó ó ó ó" a l'uníson quan sona 'Volare'; ho fan al ritme de la màquina amb què cobren als clients i el frec del drap quan eixuga les tasses i els gots nets. L'últim cop que hi vaig anar, fins i tot un home gran, ben mudat amb el seu vestit de cheviot, es va posar a ballar al ritme de la música que sonava al mig del local.

P. S. Ahir l'Ariadna em va dir que coneixia el bar gràcies a 'Historias de Londres', un llibre d'un periodista d'El País, l'Enric Gonzàlez, i de qui ja fa temps que un amic d'un amic -i ja una mica amic meu, suposo- em va parlar i de què m'ha parlat molta gent des que sóc aquí. Després de saber-ho, em moro de ganes de saber què diu d'aquest lloc, potser un dels meus preferits de Londres. Crec que l'hauré de posar a la carta als Reis!

Perfect day

Mercat de flors de Columbia Road

Vaig rematar un dissabte amb poca cosa d'especial -només una passejada per Notting Hill, on vaig comprar un meló a un bon preu i on vaig fer poca cosa més que comprar-me uns clips molt pop i esquivar turistes espanyols-, amb el millor antídot per la soledat d'aquella tarda-vespre: vaig comprar una caixa de Calippos, un suc de mango, un parell de flams biològics Vrai (són vraiment els millors), i uns petit suís. No m'ho he menjat tot, encara, no..., però és tranquil·litzador saber que -si no és que se'ls endú el mateix fantasma que em va robar els tomàquets-són allà per quant necessiti una injecció hipercalòrica.
Per sort, diumenge va ser millor. Fins i tot diria que va ser un dels millors dies que he tingut aquí. La Chiara i jo ens vam llevar d'hora, vam esmorzar i vam fer via cap al metro. Anàvem cap a Hackney, una mica més amunt de Shoreditch, a un mercat de flors que es troba a Columbia Road.
Va ser espectacular... Quina explosió de formes i de colors! Els floristes que cridaven com peixaters, anunciant el preu de les flors amb la mateixa cantarella cada vegada i sense mirar a la cara de ningú, feinejant entre tiges, fulles, testos i arrels.
Vam acabar prenent un capuccino deliciós en una paradeta emmig d'un pati i vam comprar pa ecològic en un forn deliciosament petit.
Cap a quarts de dotze vam enfilar cap a Brick lane. Vam passejar entre indis, bicicletes robades, roba i quincalles de segona mà esteses pel terra per qui vulgui comprar-les; botigues que venen només pel·lis de Bollywood, galeries d'art i botigues fashion.
Vaig comprar-me una camisa de màniga curta molt maca i un llibre de l'Orwell i vam anar a dinar a un restaurant indi. Vam tornar a casa per fer un te, tastar les pastes i entrar en calor. Vaig fer una mica de maruja a casa i a les 6 em vaig trobar amb l'Ariadna -companya de feina- per fer un cafè i veure 'La tourneuse de pages', una pel·li francesa que no em va entusiasmar.
En arribar a casa, hi havia la Chiara. Em va fer companyia mentre em preparava el sopar i me'l menjava. Vam fer plans per anar a concerts i exposicions, i vaig deixar-li escoltar alguns dels grups que m'agraden. Ella me'n va posar d'italians: Ligabue, Negramaro (diria que el que em va agradar més), Carmen Consoli, Vasco Rossi.
Vaig llegir una mica de 'Las vírgenes suicidas' del Jeffrey Eugenides, i a dormir...

Pintes entre companys

És dissabte. Ara mateic hauria d'estar sopant en un tailandès de prop de casa que es veu que està molt bé però la Violant, la meva acompanyant, m'ha fallat. No puc contactar-hi. Espero que no hagi estat res.
Aquests dies han estat més aviat normalets. Feina a Bloomberg i feina de la uni, tant endarrerida...
Dijous vaig anar al cinema amb l'Oriol. És un conegut de tota la vida, germà d'un dels millors amics de mon germà i ex-cunyat. Fa uns quants anys que està per aquí. Treballa com a dissenyador de cotxes.
Arribem tard tots dos a la nostra cita. Ens foten un cop de canya amb l'entrada (8,5 lliures) i amb les crispetes (les més petites costen 3 lliures!). Me n'agafo de dolces. Entrem corrents, que la pel·li és a punt de començar!
Anem a veure "Little Miss Sunshine". Sens dubte, una de les millors pel·lis que he vist en els últims mesos. M'ha encantat...!!! I a ell sembla que també.
A la sortida, corroboro com n'és de fred... Collons, amb prou feines em pregunta on visc i com m'ha anat aquest mes i poc que porto per aquí. Em diu: bé, jo ja aniré marxant... I llavors enceta un monòleg sobre la seva feina, sobre el seu futur. I m'assabento que sap tot allò que he fet en aquestes setmanes a través del seu pare. Quina paradoxa...
Divendres, pluja i paraigües compartits per fer camí cap al Griffin, el pub on van els companys de feina cada divendres. Gin tonics, pintes de cervesa, copes de vi blanc i shandies. Conec la dona d'un dels jefes i m'assabento que tant ell com l'altre són més joves del que em pensava... Uns 33, 34 anys!!! Jo els en posava uns 40! Com crema això del periodisme, doncs...!!!
El Javier i l'Ariadna es tronxen quan els explico les meves desventures amb la Nadia, i el Javier m'explica la seva situació, també ben peculiar... Viu amb una parella que estan separats..., però que dormen a la mateixa habitació! Un al llit; l'altre, en un matalàs al terra. Ell ha d'aguantar les discussions, o que un li vingui i li demani que li digui noséquè a l'altre i coses per l'estil... En todas partes cuecen habas, diuen.
Torno cap a casa cap a quarts d'onze; estic mòlta... Obro la porta i sembla que tothom dorm. Sento la Nadia que gemega, vaig cap a la cuina i veig de reüll, al lavabo, una ombra. És ella! Em foto un susto... Uuuuuf. Està pixant, i com que no hi ha llum només he vist la seva silueta amb la claror que entra per la finestra que té a l'esquena. I la cabrona es posa a riure...

La meva desesperació per tenir internet

I ara no em digueu que havia d'haver posat l'adreça a la dreta o a l'esquerra, i la data, i que havia d'haver dit yours sincerely o yours faithfully... No m'ho he après mai!

Dear neighbour,

My name is Angels and I’m a student of Journalism from Barcelona. I’m staying in London for 3 months and I’m leaving by the end of December. I’m staying in flat 4, with Mrs. Nadia Guerri, to whom I rent a room. I’m working as an intern in a TV channel.
I brought my laptop from Barcelona, but the matter is that I don’t have a wireless connection at home. I need it to keep in touch with my family and friends and to do my university work. However, I detect the signal of some wireless connections which are near, and I guess that some of them might be yours.
I wonder if you would be so kind to let me use your wireless internet connection. It might sound strange, but I have no other choice. We could share expenses, so it would be ok for me –I would have access to the internet- and it would be OK for you because you would save some money…
I have no problem to make an appointment and talk about it if you are interested in doing me this favor! I give you my e-mail address so that you can write me an e-mail (I can read mail at work) and see whether we can meet. It’s angels_codina@yahoo.es, and my mobile phone number is 07726441011.
Thank you very much in advance!!!!

Angels Codina

Con las manos en la masa

És una llàstima que no se'm carregui al bloc la foto del cous-cous amb pollastre i verdures que em vaig fer l'altre dia per sopar. Aviam si puc penjar-la un dia d'aquests i entendreu per què a casa sóc la reina dels fogons...
Venia del cinema, quan el vaig preparar. Havia anat a veure un documental molt interessant sobre el Brasil que es diu 'Favela Rising'. Tracta de com uns tios creen un grup d'afroreggae (http://www.afroreggae.org.br/) i aconsegueixen que molta gent es dediqui a la música i no es fiqui en el tràfic de drogues. Em feia por que fos un pal, però vaig aprendre, em va commoure i a sobre em va permetre conèixer l'Institute of Contemporary Arts (ICA) (http://www.ica.org.uk/), tot un descobriment. A la sortida, vaig agafar programes d'exposicions i de festivals de cinema que es fan ara mateix, em vaig atabalar (és inevitable..., hi ha tantes coses que voldria fer, tants llocs on anar i tantes coses per veure que no sé per on començar!). Hi havia una botigueta amb llibres molt interessants, postals i d'altres gadgets, i no vaig poder-me resistir a comprar algunes coses. Entre d'altres, un parell de postals de l'Arnold Schwarzenegger: una amb una tovallola i l'altra amb un slip i ensenyant musculatura... Semblants a la que poso aquí. Encara no sé què en faré.
Amb tot, vist que part del meu sou se'n va en activitats d'oci, aquell vespre vaig decidir que tinc ganes de disfrutar: anar a exposicions i concerts, a patinar sobre gel al Tower Bridge o al National History Museum, i a sopar a restaurants exòtics.
Per això sempre que puc em porto el tupper a la feina, i em cuino cous-cous amb verduretes per sopar, que allarga bastant i està molt bo... Tot sigui per poder anar al cinema i a sopar a un restaurant Thai...

El tube

Tot i ser el més antic del món (que algú em corregeixi si m'equivoco), el metro de Londres falla cada dos per tres. A la feina, de vegades els companys riuen quan veuen en un teletip d'EFE que a Barcelona s'ha interromput no sé quina línia de metro durant un quart d'hora i que ha ocasionat el caos i les protestes de la gent. Aquí és el pa de cada dia, i els londinencs ja tenen més que assumit que és més probable que falli d'un moment a l'altre que no pas que vagi bé. A Londres, quan et diuen que t'has d'esperar deu minuts, t'esperes; quan arriba, finalment, el tren -ple de commuters embotits a dins del vagó i agafant-se allà on poden- decideixes -òbviament- esperar que arribi el següent. Però quan et diuen que has d'esperar 20 minuts..., ja surts i et busques la vida: un bus o un taxi. Més d'una vegada he dit que el transport públic de Londres és una merda... Tot i així, segueixo portant la xapa que la Vanessa, la meva ex-companya de feina i amiga que treballa a l'Associació per a la Promoció del Transport Públic (APTP) em va regalar... Una paradoxa, i de què se'n fot el meu amic Nikos -ell només es desplaça en moto o en cotxe.
En aquest sentit, trobo que el metro d'altres ciutats com Madrid, Barcelona o París, no tenen res a envejar al de la capital britànica. Ara bé, si hi ha una cosa que m'agrada del tube és que, en comparació amb el de la majoria de ciutats que conec, és molt més humà. Moltes vegades són els propis conductors qui t'anuncien les parades i et diuen les incidències que hi ha a la xarxa -amb tantes que n'hi ha, trobo que la seva tasca és molt necessària... Però també es permeten algunes llicències humorístiques.
Sense anar més lluny, fa dos divendres, quan el Lluís encara era per aquí i anàvem cap a Brixton per veure el concert dels Gotan Project, el conductor ja va dir: 'vinga, va, deixeu entrar a la gent, que és divendres i tots volem arribar a casa'. El tio va anar fent comentaris conyons al llarg del trajecte i, finalment, quan vam arribar a la nostra parada, que era al final de la línia, va començar a cridar 'The end!!!!! The eeeeend!! The eeeeeeeeeeeeeeeeend!!'. Per fi!!! Ja hem arribat! Ja som a cap de setmana! Espero que us ho passeu molt i molt bé!'.
A la gent li va fer tanta gràcia que fins i tot n'hi va haver que es van quedar per esperar que sortís de la cabina per poder-lo saludar...

Lei

Lei è Nadia Guerri. Una italiana d'uns seixanta anys que porta tota la vida vivint al West End. Una italiana atípica, perquè no sap cuinar. Resulta que jo sóc l'experta als fogons en aquesta casa...
De fet, l'edifici que veieu en aquesta foto és casa seva (i meva durant unes setmanes). Visc a Newman Street, un carrer perpendicular a Oxford Street i infestat de productores de televisió. L'he trobat per casualitat quan l'he buscat al Google.
El pis és acollidor però bastant kitsch. Té menjador, cuina, lavabo i tres habitacions. La moqueta és rosa fúcsia, ja grisosa i en alguns punts descolorida per totes les vegades que l'han trepitjada i per les vegades que s'hi deu haver vessat vés a saber què. Les cortines són pesades, de vellut rosa. La seva habitació és barroca, amb un llit de matrimoni tapissat per diversos coixins satinats, amb mobles antics; els coberts de la cuina són tots diferents: robats d'hotels, d'avions, d'hospitals. El lavabo és petit, i la llum marxa cada dos per tres. Porto uns quants dies dutxant-me i fent les meves necessitats fisiològiques amb la llum d'una espelma. I fins fa una setmana no funcionava la dutxa... Tres setmanes dutxant-me amb una cassola...! Mon Dieu!
Però això no és així per la música de l'atzar, no... La propietària del pis és igual de caòtica. Hortera a més no poder, en el nostre breu temps de convivència ja l'he vista amb barret per casa, amb una mena de turban de color rosa lligat al voltant del cap, amb un escot vertiginós -havia de fer esforços per no fixar-me si el mugró treia el cap per la vora de la samarreta-, fent pipí posant-se misteriosament la mà entre les cames -eeeeeeecs!-, amb un jersei de punt ple de foradets i sense res a sota -llavors sí que li vaig veure el mugró!
Pren pastilles per dormir i dorm (o ho intenta) amb la ràdio. Va al psiquiatre i temps enrere havia pres antidepressius. El seu fill és gai i té un passat vinculat al consum de drogues...
La Nadia s'aixeca de matinada sonàmbula, es fot una bossa de gominoles de 250g cada dia. És fanàtica del futbol i deu perdre temporalment la memòria, perquè fa uns dies, quan em van desaparèixer els tomàquets que tenia a la nevera, em va dir que ella ni els havia vist...

Sunday Roast

Cap de setmana tranquil. M'he sentit esgotada, potser pel fred, potser per voltar sense poder confiar gaire en el meu sentit de l'orientació.
Lord Mayor's Show dissabte: una desfilada per la city londinenca de soldats, marines i gent disfressada i en carrosses i camions. Els que ho observen, famílies britàniques que onegen la Union Jack i porten un poppi d'aquests a la solapa -un bada-badoc en honor als caiguts a la 2a Guerra Mundial.
Trobada amb el meu doble del Tom Cruise per fer un dinar ràpid a la pça. Paternoster. Treballa i només ens veiem 15 minuts, prou com per menjar a tota pastilla, jugar a un parell d'atraccions de la fira que hi ha a la plaça i acomiadar-nos.
Necessito alguna cosa calenta i, per sort, hi ha un Paul a la plaça. Últimament només faig que trobar-me'n per tot arreu... I la xocolata és tan bona... Em fa entrar en calor i agafar una mica de forces per enfilar pels carrers de la city. Quina merda que, amb el fred que fa, no hagi agafat la bufanda ni els guants... Després de quedar-me amb les ganes de visitar una església -l'única rodona que hi ha a Londres i crec que una de les que surt al Codi da Vinci (no l'he llegit, i de moment no tinc intenció de fer-ho... Tinc por que m'agradi!)- vaig a parar a la National Portrait Gallery. Retrats de famílies xineses i dels Pet Shop Boys. I encara molts d'altres per veure... Però ja estava esgotada.
Compra setmanal al Tesco i cinema amb companys de feina a un preu desorbitat: 12.5 lliures l'entrada..., un escàndol.
Diumenge al mercat de Spitalfields: caic en la temptació de comprar-me un bolso, una samarreta de ratlles i uns clips. Al migdia tinc una cita a casa amb les meves 'companyes'. Anem a menjar un Sunday roast totes juntes en un pub. És boníssim... Roast beef tendréssim amb una salseta per llepar-se'n els dits... Patates, Yorkshire pudding, bròquil..., i tot rematat amb un Cheesecake amb coulis de gerds que estava de la muerte.
De tornada, tothom mira la Nadia, la senyora amb qui visc. Les mitges violeta, la boa al coll també violeta i les ulleres immenses italianes i semitransparents. Embotida en un abric i lluint els llavis de Sofia Loren requeterepfilats i pintats amb gloss rosa nacarat...
Migdiada eterna amb musiqueta de fons i crêpe tardana amb homes que parlen de motos, vida en parella i tradicions familiars que la impedeixen...

Dilluns

Una fotografia de la pel·li 'Stand by me', amb el River Phoenix i el 'bocazas' dels Goonies. Si no recordo malament, relata les aventures d'un grup de bons amics.
El matí avança massa lentament. Part de la plantilla de la tele o està malalta o és de vacances, i de moment no ens passen feina per fer... Però ja em va bé, avui no tinc ganes de treballar.
Encara tinc atravessada la crêpe que em vaig menjar ahir -no gaire bona, per cert- per la zona de Marylebone amb tres mascles; fer la migdiada ahir a la tarda em va matar... He dormit fatal.
La setmana passada va ser estranya. He passat molt de fred, nervis i tensions que no hauria d'haver experimentat. Intento fer net de tot el que tinc a casa, però de vegades costa. Ser aquí m'ajuda a veure les coses amb una mica de perspectiva, adonar-me de qui m'importa, de qui no, de per a quines persones sóc important i per a quines només si sóc al seu costat i estic de bon humor. També m'adono que de vegades fem el panolis. I no m'agrada veure que de vegades el faig o l'he fet.
Tot sigui perquè no torni a passar. Aviam si, com diu aquella cançó dels Cardigans, surt el sol i 'rise and shine'!

Cançó: Rise and shine, dels Cardigans

Un home que admiro i aprecio

Per diverses raons, un company de classe avui m'ha tocat la moral. He hagut de mossegar-me els punys per no donar-li una rèplica i deixar-lo sec. Però, com m'ha dit sempre ma mare, "el mejor desprecio es el no aprecio", i he decidit ignorar el que ha dit, no donar-li la rèplica. És una de les poques vegades que segueixo un consell de la mare...
Bé, el tio m'ha tractat d'ignorant: no entenia que una ambientòloga com jo -ell diu, literalment, "estudiante de ambientales", quan ja fa més de 3 anys que sóc llicenciada- digui que sovint apreciem molt més allò que és lluny i exòtic que allò que tenim a prop. Jo li posava l'exemple de l'Amazones i el Montnegre, i he parlat d'un terme que va definir el Martí Boada, l'escapisme ambiental... No pretenia fardar ni res, sinó parlar d'una cosa que ens passa a tots...
Per això dedico aquest post al Martí, un home tan entranyable... Poso la seva foto, cito una entrevista seva i recordo el dia que ens va portar d'excursió pel Montnegre i es va aturar: acabava de sentir l'olor d'una guineu... I jo també la vaig sentir! Brutal. És un home excepcional, fill d'una família humil i, sense cap mena de dubte, un self-made man. La mostra que el coneixement empíric és el més important i que amb la voluntat i la humilitat es pot arribar molt lluny.
Vaja, em noto un pèl cursi, avui..., però és que el capullo aquell m'ha indignat de mala manera.

L'entrevista, feta al febrer del 2005 per una tal Marta Olivé i no sé per a quina revista, comença:
"De segur que et quedaries sorprès de la poca informació que té la gent d'un indret tan proper com el Montseny?
Avui en dia hi ha una tendència a idealitzar allò llunyà i també a mitificar-lo. La gent té en compte el Pirineu o els Alps, però menysté allò immediat. A tots ells els donaria un consell: per entendre el global s'ha de descobrir primer allò local, ja que la millor manera de ser universal és conèixer l'entorn immediat i estimar-lo. Una persona que no mostra atenció per allò que té al voltant fa un procés d'escapisme, que significa estar poc atent, per exemple, a la destrucció ambiental de la seva comarca, com és el cas de les obres del TGV o del quart cinturó. És una contrarietat actuar perquè a Madagascar no tallin cap arbre per fer-hi carreteres i aquí no hi posem límits. És una nova forma de pietat cap al tercer món."

Gotan Project 3 de novembre 2006, Brixton Academy, Londres

No n'havia escoltat mai res, i la veritat és que em va encantar!
Aquí teniu un trosset del concert a què vaig anar demà farà una setmana. I, precisament, d'una de les cançons amb què vaig disfrutar més! No vaig poder evitar aixecar-me i ballar -les nostres entrades eren per estar asseguts...- i va ser flipant veure tota la sala amb els braços aixecats i ballant al ritme d'aquests argentins -afincats, pel que m'ha dit un company argentí de la feina- a París.

In the mood for love

No estic gaire inspirada avui... Potser és perquè -contràriament a allò que tenia previst- avui em toca fer torn de matí i, per tant, vaig en cotxe a la feina. I és quan agafo el metro que veig i esquivo els commuters que, com jo, van a currar a la city; em trobo als repartidors de diaris gratuïts, que et somriuren i donen les gràcies quan els n'agafes un; sento les cançons dels músics al metro i l'aire fred que m'enrogeix les galtes. Vaja, que em passen més coses que veure el món a través dels vidres impoluts del Mercedes i que sento coses més interessants que el "Good morning" del conductor amb accent indi. I em vénen més ganes d'explicar les coses que sento i que observo.
Per això, a manca de ganes de parlar sobre res, he decidit posar aquesta fotografia de la pel·li del Wong Kar-Wai -molt xula- i titulada "In the mood for love". I aprofito per plantejar una pregunta: cal estar "in the mood for love" per enamorar-se, o aquestes coses arriben quan arriben? Jo sóc de l'opinió que t'enamores normalment quan menys t'ho esperes..., i que quan menys ho busques resulta que topes amb algú que et sorprèn... I per això, tant que (EM) costa enamorar-se (ME), no entenc que hi hagi gent que s'ho deixi perdre pel fet que no estan "in the mood"... Amb lo xulo que és... Tot i que admeto que, com em va dir el Nikos un dia, estar enamorat és una malaltia, de vegades un no-viure... Et fa sentir als núvols però també fa patir, et fa estar menys concentrat en les teves coses, però per altra banda també et puja l'autoestima i et permet afrontar els reptes del dia a dia amb un somriure a la boca...

Una de les coses que més trobo a faltar quan sóc fora són les abraçades

Una escena de Buffalo 66, una de les pel·lis que més m'han fascinat a la meva vida

Però les de debò. Aquelles en què t'amotlles al cos de l'altre, sents la seva olor i la seva escalfor, t'hi aferres i no pots evitar fregar-li suaument l'esquena amb el palmell de la mà, fer-li petons suaus a la galta o al lateral del coll. I apretar lleument el cos de l'altre contra el teu, com per dir-li "t'estimo".
Crec que sovint es comunica molt més amb una abraçada que amb un petó o quatre paraules boniques, i és mil vegades més reconfortant i emocionant.
I odio les abraçades forçades, aquelles en què l'altre et fa quatre copets a l'esquena. De debò que no les suporto.

El viento nos llevará

És el títol d'una pel·li de l'Abbas Kiarostami que no recordo si he vist o no, però que trobo molt evocador. Per això poso una foto d'una de les seves pel·lícules, sempre molt poètiques.
Avui tinc un dia una mica baix. Sé que he de sentir-me afortunada de ser aquí, però ara que hi sóc, crec que no n'hi ha per tant. Potser és que no estem mai satisfets amb allò que tenim?
Ahir a la nit vaig fer una sobretaula de dues hores amb la Chiara, la noia que ocupa l'altra habitació de la casa on visc. Li vaig dir que molt sovint idealitzem estudiar/treballar fora, sempre pensem que ens pot aportar moltes més coses que no pas quedar-nos a casa. I en certa manera és veritat, perquè et permet conèixer gent nova i diversa, nous llocs i noves maneres de fer. Però sovint el problema, com he dit abans, és que no sabem valorar prou allò que tenim i per això no li treiem tot el suc. I jo crec que Barcelona té poques coses a envejar a Londres. Potser l'oferta cultural i musical, que és impressionant, i segurament també la diversitat, però ja està. Jo el que veig és que els londinencs no s'estimen gaire la seva ciutat i que matarien per viure a Barcelona. A la capital britànica tot són problemes: les drogues, el transport, la seguretat, l'habitatge, el clima, l'educació, la precarietat laboral... Molta gent viu aquí només perquè és on hi ha el capital, on hi ha les ofertes de feina.
Els barcelonins, la majoria somien a viure a londres, la "gran capital europea". I fins i tot estan disposats a treballar del que sigui -cosa que no farien a casa seva- simplement per tenir l'oportunitat de viure-hi. I si tu hi ets i representa que no t'ho passes teta ni flipes, sembla que algo falla o que et passa algu raru.

Good night and sweet dreams

De vegades, coses tan simples com aquesta dites en un altre idioma sembla que siguin més sublims...
Kalhnyxta k oneira glyka

Audio: Good night, dels Beatles

Bravo

Sempre he pensat que el millor moment d'un espectacle és quan els artistes surten a saludar.

Música molt xula (segons el meu criteri, clar...)

Cançons que he escoltat avui i que m'han posat de molt bon humor:
- Caridad, Bailando, Todo da lo mismo, Cambio de idea d'Astrud.
- April Fools i Foolish Love de Rufus Wainwright (Carmen, l'hem d'anar a veure a Londres al febrer o quan sigui!!! Per cert, em recorda molt al Marc, no sé per què)
- Golden Retriever i Do or Die, dels Superfurry
- Neighbourhood 2 (Laika) dels Arcade Fire

I aprofito per posar alguns versos que m'agraden d'aquestes cançons:

De Do or die:
i am free.
you are four.
lets take a five.
we could climb a mountain.
and landslide.
we ride tornados.
we eat tomatoes.

if we do or die we should try.
if we don't try i say bye-bye.
and if i say bye-bye.
i'll wonder why.
we didn't try.
to do or die.

De Tres años harto

Mis amigos preferían
Ponerse en lo peor,
Y lo peor se parecía mucho
A verme afrontar la situación
De cómo confesar
Que llevo dos años harto
Y este es el tercero.
Y no está bien y está bien.
Pronto hará un año
Que me puse un año de plazo
Para trazar un plan
Sobre cómo iba
A cambiar la manera
En que funcionan mis cosas,
Y el año acaba ahora
Y todavía no estoy listo
Para tomar decisiones importantes
Por mí mismo,
Y casi que voy a esperar un año
A ver si todo empieza a mejorar.

In the Bleak Midwinter

De nou, una foto del Mondino. Em repeteixo com l'all, però és que aquesta la trobo molt xula i encara conec pocs fotògrafs! Trobo, però, que és adequada per il·lustrar l'aire tan gèlid que fa a Londres...

Mínimes de 0 graus, màximes de 9. El fred fa justícia al títol d'aquesta pel·li del Kenneth Branagh tan xula i de què no he sabut res més...
Ja m'he posat el jersei nou de ratlles de colors, la faldilla texana, i he agafat l'abric negre creuat, la bufanda nova també de ratlles i els guants... Sí, ja ha arribat l'hivern. Ja en tenia ganes, tot i que em deprimeix que es faci fosc tan ràpid...
Tinc mal d'esquena. L'horari de matí em mata i sóc incapaç d'anar-me'n a dormir a les 9... Em sento com si anés a càmera lenta... Ahir em ficava al llit a les 23.30, amb el Lluís en el plegatin del costat i queixant-se de com n'era d'incòmode. Tot i que jo ja estava KO, vaig ser capaç d'esbossar alguns somriures i de dir alguns renecs.
Va ser reconfortant veure'l i que em donés una de les seves abraçades terapèutiques. I com que està al dia del futbol i és una mica rotllero -ho dic amb tot el carinyo-, li va donar conversa a la Sra. amb qui visc i així la vaig tenir entretinguda una estona. Què més vull?
Ce soir, anem de concert... I de moment, participo en el sorteig d'entrades per espectacles a Londres, i les ofereix Bloomberg! Entre d'altres, del Jarvis Cocker i del Tomatito... Jo, per si de cas, n'he demanat de TOT allò que ofereixen... Alguna cosa tocarà, no? Seria guatxi, eh? Aviam si tinc sort...

Trick or treat

De nou, una il·lustració d'Edward Gorey...

Mitja tarda d'ahir es va consumir mirant com el Nick muntava els mobles de l'IKEA del seu nou estudi (i escollits amb el meu assessorament, és clar!). Vaig intentar donar-li un cop de mà, però no em va fer cap gran vot de confiança i gairebé que em vaig limitar a agrupar les peces i a donar-les-hi quan li feia falta. Va acabar amb llagues a les mans, mal als genolls i esgotat, però satisfet per la feina ben feta.
Després d'acomiadar-me'n -treballava de 19h a 7h- vaig enfilar pels carrers de Chelsea, esquivant nens vestits de Dràcula, de bruixa i de mòmia que trucaven a les portes dient "trick or treat" i demanaven caramels i dolços de Halloween.
Vaig veure la boulangerie Paul que hi ha a Gloucester Road i no vaig poder resistir la temptació d'entrar-hi. Els dependents eren francòfons. Em sento molt còmode parlant el francès, més que en anglès. Demano una baguette (a 1,05 lliures, un escàndol); és calenta, estreta, cruixent per fora i tendra per dins. Quin gust caminar cap a casa menjant-la a pessigades... I quin gust em donarà fotre'm l'entrepà del dinar fet amb aquesta baguette, pa amb tomàquet i la llonganissa que em vaig portar des de Barcelona avui ja fa un mes...

Gotham vs. Gotan

L'altre dia citava el Gotham Handbook... I avui cito The Gotan Project perquè els vaig a veure demà passat amb el meu gran amic Gigi -aquest nom només li dic jo; per als altres és simplement el Lluís. No els he escoltat mai, però després que aquest estiu -al Grec, crec- no pogués anar-los a veure amb un altre gran amic perquè s'havien acabat les entrades, em vaig quedar amb les ganes de veure què tal són... I'll let you know...

Àudio: alguna cançó de les que sentiré demà passat.