El grup davant de la piscina del Pedro J. a la Costa des Pins
dilluns, de novembre 26, 2007
dijous, de novembre 22, 2007
Wintercase 2007
La Pinkie, ma germana i jo amb el Gruff Rhys dels Superfurry animals diumenge a les 21.30. Carrer Pamplona; poca estona abans del concert dels gal·lesos al Wintercase!
dimarts, de novembre 20, 2007
Jo sóc una d'aquelles emprenyadores...
...que truquen de matinada, que fan que aquells que dormen es despertin amb un 'ai' al cor mentre demanen vés a saber a qui -a Déu?- que, sisplau, no els truquin per comunicar-los cap desgràcia. Jo ho he aconseguit fa cosa d'un quart d'hora..., i aquells que he martiritzat estaven dormint a milers i milers de quilòmetres de l'oficina on treballo.
Des dels Estats Units ens han enviat un correu dient que no hem enviat una proposta que sí hem enviat. He volgut trucar al remitent per dir-li que estava equivocat, que sisplau mirés què hi havia d'equivocat, i he marcat el número fix que sortia a la signatura del correu.
- Edwards...? -ha dit una veu de dona, greu (amb la saliva pastosa).
- Hello..., could I speak to Mr. Stephen Edwards, please?
- Who's calling?
- My name is A. C. from the Barcelona Energy Agency.
- Wait a minute...
I llavors, sento com li passa el telèfon..., i una veu masculina em diu, tot exclamant-se:
- You're calling at night! You're calling at Oregon, in the States!
- Am I phoning to your home?
- Yes, I'm at home!!!
- Oh, I'm so sorry!!!
Ostres..., però és que qui havia de pensar que aquell telèfon era el de casa seva? No firmava com a consultor ni com a res, sinó en nom de l'organització arxiconeguda per la qual treballa... Oh, mare meva, m'he sentit fatal!!!! I tot plegat ho he trobat la mar de surrealista!
dimecres, de novembre 14, 2007
dilluns, de novembre 12, 2007
Debut radiofònic
Serà, si tot va bé, dijous de la setmana que ve per Ràdio Sabadell..., i serà una entrevista en directe i cara a cara amb aquest home. Potser una mica massa heavy per ser el meu debut, no? Oh la la...
dissabte, de novembre 10, 2007
El vertedero de Sao Paulo
Cuantas copias de la biblia catalana interconfesional hay enterradas en el vertedero de Sao Paulo. Hay cuatro, una está un poco mordida, pero tres están en buen estado. Cuantos litros de plasma sanguineo AB-; muchos. Cuantas egagrópilas de búho y cuantos millones de pesetas en monedas de veinte duros.
La Laura i jo ballant la cançó d'Astrud el mes d'agost, durant les festes de Gràcia. Les fotos són de la Noe.
De marujeo
Des que va tornar el Toni a la feina, he hagut de canviar de lloc físic de treball. Abans estava envoltada dels tècnics: enginyers, enginyers, i un mig metge mig periodista. Ara em trobareu a l'entrada, en un racó al costat de la finestra, envoltada de paperassa que va deixar la persona que hi treballada. Al darrere tinc el despatx del gerent, i al meu costat, la secretària de direcció, una administrativa i l'administrador. He de confessar que aquest canvi físic em fa sentir-me una mica aïllada del que es cou a la feina; sóc aliena als comentaris dels companys i si he de preguntar alguna cosa a algú, estic obligada a aixecar-me o a trucar per telèfon. Ells han de fer el mateix, és clar. Quan les secres marxen a esmorzar, em toca menjar-me el marron de respondre el telèfon i de rebre les persones que entren.
Això, sumat a la poca trepidància -si és que existeix aquesta paraula- de la meva feina, han fet de mi una noia que només es motiva a les hores d'esmorzar o quan el meu nou jefe Toni convoca una reunió de seguiment. Ja de per sí és motivant que un noi de 30 anys, metre vuitanta, ros, d'ulls verds, que parla 5 idiomes, que ha viscut a mil llocs i que a sobre és inquiet -aaaaaai- em dediqui una estona, però sobretot valoro que hi hagi algú que em pugui donar algunes directrius. Però bé, confiem que les coses milloraran. Ja es veurà...
Arran del meu canvi de lloc de treball, he intimat una mica més amb les noves companyes. És inevitable que sentin de què parlo pel telèfon, que acabem parlant de relacions de parella, de la família, dels modelets i de les revistes del cor. Fruit d'aquesta nova relació, divendres a les tres de la tarda, just a la sortida de la feina, dues companyes de feina i jo vam anar cap al Mercat de Sant Antoni per comprar roba en una paradeta que ens va recomanar una de les companyes. Després de més de mitja hora d'espera, em vaig emprovar dos texans, tres jerseis, dues samarretes i un abric. I vaig marxar amb les mans buides. Tot i així, l'estona d'espera no va tenir preu. Se'm va fer curiós que dues pijes com les que despatxaven estiguessin venent roba tant econòmica en una parada d'aquest mercat, però sobretot veure el personal que hi anava a comprar. Dones que anaven de riques, amb llavis injectats de silicona i amb mil litres de "brillo" als llavis, queixant-se que "un sudaca" per poc els havia robat el monederu aquella tarda.
Això, sumat a la poca trepidància -si és que existeix aquesta paraula- de la meva feina, han fet de mi una noia que només es motiva a les hores d'esmorzar o quan el meu nou jefe Toni convoca una reunió de seguiment. Ja de per sí és motivant que un noi de 30 anys, metre vuitanta, ros, d'ulls verds, que parla 5 idiomes, que ha viscut a mil llocs i que a sobre és inquiet -aaaaaai- em dediqui una estona, però sobretot valoro que hi hagi algú que em pugui donar algunes directrius. Però bé, confiem que les coses milloraran. Ja es veurà...
Arran del meu canvi de lloc de treball, he intimat una mica més amb les noves companyes. És inevitable que sentin de què parlo pel telèfon, que acabem parlant de relacions de parella, de la família, dels modelets i de les revistes del cor. Fruit d'aquesta nova relació, divendres a les tres de la tarda, just a la sortida de la feina, dues companyes de feina i jo vam anar cap al Mercat de Sant Antoni per comprar roba en una paradeta que ens va recomanar una de les companyes. Després de més de mitja hora d'espera, em vaig emprovar dos texans, tres jerseis, dues samarretes i un abric. I vaig marxar amb les mans buides. Tot i així, l'estona d'espera no va tenir preu. Se'm va fer curiós que dues pijes com les que despatxaven estiguessin venent roba tant econòmica en una parada d'aquest mercat, però sobretot veure el personal que hi anava a comprar. Dones que anaven de riques, amb llavis injectats de silicona i amb mil litres de "brillo" als llavis, queixant-se que "un sudaca" per poc els havia robat el monederu aquella tarda.
dilluns, de novembre 05, 2007
Tornem-hi!
Foto: en un Stadbahn per la regió del Ruhr, era el 2005? Propera destinació, Mallorca. Jorx i Mikel.
Solitud
Hi ha dies que no ho porto gaire bé, això d'estar sola a casa, de sopar sola i que ningú et faci un petó de bona nit o t'acotxi. I avui no em trobo gens bé: em van vacunar de la grip ahir i estic xunga, amb mal estar general i un dolor igual que el menstrual. Potser és la xocolata amb xurros que no m'hauria d'haver pres si vull poder-me posar el vestit nou que ja ni m'entra. No tinc febre, per sort. I a sobre, estic patxutxa per dins. Mi mancherai. El temps fuig a tota pastilla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)