Ice rink

Fa un any i un mes o dos m'hagués mort de ganes de portar-te aquí a patinar sobre gel, d'abraçar-te i besar les teves galtes enrogides pel fred mentre vigilem que cap patinador no topi amb nosaltres. T'hagués portat a sopar a algun restaurant exòtic i haguéssim llogat un parell de bicis per fer una excursioneta pel Hyde Park i els Kensington Gardens, encara que els guàrdies ens haguessin de cridar l'atenció. Abans d'anar a dormir hauríem anat a passejar pel Soho, i prendríem un capuccino al Bar Italia, o un pastís in un cafè amb llet a Maison Bertaux.
Un any i un mes o dos més tard, d'aquí a tres dies i poques hores, podrem fer això i més!!!!

El final i un principi

2007 = canvi de feina (3 canvis, de fet) viatge a Londres, Grècia, Madrid, Berlin i Sardenya; desamor, amor. Independència, quilos de més. Coneixença de gent nova; algunes persones, fantàstiques. Estrés, massa estona lliure i per pensar.
2008 = més incertesa! Una feina que s'acaba, una altra que comença però que només omple els caps de setmana. L'amor, que marxa milers i milers de quilòmetres. Incertesa... Incertesa, incertesa.
Quina merda de post. És això de la incertesa, que em descol·loca.
Bon any nou a tots.

Preet

Érem 7 i veníem de la Rambla del Raval. Pocs, però ben avinguts. "És més cutre del que em pensava", va dir algú.
Vam seure, el cambrer de l'altre dia em va saludar molt efusivament i un altre ens va portar la carta. Popadoum, nan, xai amb tikka masala, pollastre bhoona, cokra i arròs blanc. Salses vermelles i grogues, pa que cruixeix a la boca i llavis i galtes que s'enrogeixen amb el picant. Silenci i plats que corren de mà en mà.
Parlem de sexe i xafardegem en la vida privada d'alguns -que es deixen, és clar- i fem plans de futur per l'associació. A veure cap a on ens portarà aquesta història. De vegades m'agrada pensar que d'aquí en sortirà alguna cosa gran.
Ofeguem les penes amb la dolçor d'un mango lassi que compartim i succionem amb canyetes de colors, i el xupito a què ens convida la casa. Bon Nadal per a tots, accacians.

Caga tió

Quan l'avi encara era viu, passàvem la nit de cap d'any i la de reis a casa dels avis, a l'avinguda Pau Casals. Com que per Nadal érem a Múrcia, el tió el cagàvem per cap d'any.
Caga tió, d'avellana i de torró.
Cantàvem mentre, amb un bastó, pegàvem aquell tronc cobert amb el barnús de ratlles blanques i blaves de l'avi. La iaia ens havia explicat que l'havia alimentat bé els darrers dies. Aigua, pa, escarola. Que el tió feia: "bruuuuuuuuuuuf" i xuclava tot allò que li posaven al davant.
El tió cagava i cagava, i nosaltres la cagàvem si permetíem que algun "gran" cagava amb els nens, perquè això volia dir que ja s'havia acabat el bròquil. I llavors aixecàvem la bata de l'avi i hi havia només un tros de paper de vàter brut amb una mica de xocolata. El tió ja havia acabat de cagar i s'havia eixugat el cul.

Cavalcada

M'agradava sentir el soroll de les portes de l'armari, que s'obrien i tancaven. Era sinònim que la mare, la iaia i la tieta agafaven els abrics per anar cap a la cavalcada. Olor de boles i la veu de pito de la tieta; totes tres, que parlen coses banals. Ens embolicaven amb el nostre abric i amb la bufanda i els guants i, excitats, anàvem cap a l'avinguda Pau Casals a veure qui recollia més caramels.

Era l'Óssa polar o la menor?

Era petita, i només recordo que algú -potser algun cosí meu- em va acompanyar al jardí de casa. La lluna, una pandereta, brillava al cel, i el fred se'm clavava a la cara com milions d'agulles. Se sentia olor de llenya cremada, i tot era silenci.
- Mira, veus aquella estrella? És l'estrella que guia el camí dels Reis -va dir.

Ai, no t'havia vist

- Txus! Ai, ostres, no t'havia vist -li diu ella, dreta a un metre i mig del seu interlocutor. Són al metro, a punt de baixar, i diria que ella ha estat en aquell mateix lloc tota l'estona que ha durat el trajecte.
Qui no ha fet servir aquestes mateixes paraules com a excusa centenars de vegades? Qui no ha fet veure, a l'entrar al metro o al bus, que no ha vist aquell conegut que no té gens de ganes de saludar.
O potser sóc jo, que sóc una mala pensada..., i crec que "cree el ladrón que todos son de su condición"?
Merda, ara no podré fer servir mai aquesta excusa als lectors d'aquest diari de bitàcora... ;-)

Scusami

Sono stanca morta.

Feina...

La vida segueix mundana i avorrida, sense gaire sobressalts.
Des d'aquest cap de setmana passat treballo 7 dies a la setmana. És a dir: 37,5 hores + 16 hores = 53,5 h... I a això cal sumar-hi 'activitats extraescolars' com col·laboracions en un diari -de moment és molt puntual, no puc donar més-, un cop a la setmana en una ràdio (que em treu tota una tarda i em treu també de polleguera), possiblement en un suplement d'un altre diari i en l'edició d'un butlletí bimensual. La meitat de tota aquesta feina ha aparegut en les últimes dues setmanes; no és que sigui masoca... Seran dos mesos intensos en feina i per sort hi ha vacances pel mig i d'aquí a un mes i mig deixaré de fer les 37,5 hores per fer-ne només 16...

Letargia i renaixença (?)

Les tortugues del Joan ja hivernen. M'ho ha dit mentre anàvem en metro, després que ens haguem equivocat de direcció i haguem anat fins al final de la línia i que ens haguem hagut d'esperar de nou fins que el comboi s'ha posat en marxa. I de la mateixa manera que les seves tortugues, algunes etapes de la meva vida s'ensorren, entren en una letargia de la qual no sé quan sortiran de nou. La feina on he estat ara, l'amor.
El Joan m'ha dit que un cop ja han hivernat, les tortugues surten totes de cop o, si més no, amb pocs dies de diferència. No sé si passarà el mateix amb aquests aspectes de la meva vida. Per ara, només sé que, a l'igual que les tortugues -que 'reneixen' de sobte-, en l'última setmana han sorgit noves oportunitats laborals. Són reptes que em ve de gust asumir però que em fan respecte. Són menys estables i són feines que no he fet mai fins ara. Espero sortir-me'n, no acabar amb un infart i tenir prou diners per pagar el lloguer i viure amb tranquil·litat. Ja es veurà.