Una abraçada

Aquest és el final del número 14 de la sèrie de còmics Hellblazer, amb guió de Neil Gaiman. L'ha citat ma germana en el seu Facebook, i ho he trobat molt guai:

"Cuando nos abrazamos en la oscuridadno hacemos que la oscuridad desaparezcalas cosas malas siguen ahílas pesadillas aún caminanCuando nos abrazamos, nos sentimos… no seguros, pero mejor“no pasa nada” murmuramos“Estoy aquí. Te quiero”Y mentimos “Nunca te dejaré”Por un momento o dos, la oscuridad no parece tan malaCuando nos abrazamos."

Paris, je t'aime

Puges a l'avió i, al cap d'una hora i mitja ja trepitges terra ferma, la terra que van trepitjar Maria Antonieta, Robespierre, Dartagnan i la infanta Elena. Els carrers fan olor de croissant de mantega, la gent diu bonjour i fa un fred que et cala els ossos. És la tardor, a París. A Barcelona encara no ha arribat, però a la capital de l'Hexagone ja fa setmanes que porten posat el manteau i le bêret.
Recorres els carrerons per on vas passejar anys enrere; les coses no han canviat gaire. La Tour Eiffel és igual d'imponent, els cafès segueixen costant quatre euros i els croissants són igual de cruixents per fora i tendres i mantegosos per dins. Els carrers que anys enrere havies recorregut del bracet del primer nòvio segueixen al mateix lloc; l'hotel, ara té ascensor però és igual d'econòmic, i en aquell restaurant encara hi fan plats combinats amb tabbouleh, humus i caviar d'esbergínies. Ara, però, en comptes del cuiner/cambrer negre amb rastes, hi ha un noi castany, potser d'origen àrab, amb els ulls verdosos i el cul ben rodonet. Sembla el Kirk Cameron, l'actor de Los problemas crecen i de De tal palo tal astilla, i el trobo encantador si no és perquè al marxar, em sembla que mira de reüll la propina que li hem deixat. I això dóna com mal rotllo, què vols que t'hi digui.
Tornes a Barcelona exhausta, amb la butxaca sensiblement més buida i, paradoxalment, amb les butxaques -o cartutxeres, dit de forma més popular- més plenes. Sort que no visc a París, que si no, ja faria temps que a l'hora de pujar a l'avió hauria de pagar pel sobrepès.

Pornografia camuflada

Tot i ser una còpia dels Porno Tapados de la Paloma Blanco, de què vaig parlar recentment, admeto que aquest vídeo em fa somriure. No us el perdeu... És una promo de Diesel.

Les imperfeccions que ens fan ser perfectes

De la Lyona, aquella noia que de vegades m'he creuat pel barri de Gràcia.

La botiga més xula de Barcelona

A part, el propietari està canyonet.

Fantastik
Un basar bizarro amb articles d’arreu del món
per Àngels CODINA - Suplement Què fem? de La Vanguardia. Del 27 de juny al 4 de juliol de 2008.

Viatjar i anar de compres. Estareu d’acord amb mi que practicar alguna d’aquestes dues activitats és el bàlsam perfecte per alegrar la rutina diària regida per les obligacions i el calendari laboral; no ho és tant per a la nostra butxaca, és cert, però i si de viatjar i anar de compres en féssim la nostra feina? Sí, sembla una idea boja, però l’experiència del Juanra i la seva sòcia, propietaris de Fantastik, demostra que és possible: a la botiga hi venen coses que han descobert en viatges a països com la Xina, Índia, Japó, Mèxic, Rússia o Israel. Tal com diu el Juanra, “es tracta d’objectes extraordinaris d’ús quotidià”. N’hi ha de divertits, curiosos o, simplement bonics; això sí, tots tenen un mateix denominador comú: un punt kitsch i bizarro.
L’oferta de Fantastik es complementa amb un espai dedicat a llibres d’art i curiositats i un altell amb roba i complements de disseny. Tot i que a la botiga hi trobareu alguns articles de forma habitual, l’estoc es va renovant contínuament en funció dels nous indrets que van explorant els seus propietaris.

De vint països diferents
Termos xinesos, un kit de santeria, còmics mexicans eròtics o religiosos i vintage, robots xinesos de llautó, mascaretes japoneses contra la pol•lució estampats amb la Hello Kitty, estris de cuina de l’Alemanya de l’est o sabons de Mèxic amb poders tan insòlits com dominar el teu home o desterrar un mort. Podria gastar molta tinta i molt paper per llistar i descriure els més de tres-cents articles procedents de vint països diferents que hi ha a Fantastik, però per falta d’espai, us haureu de conformar amb només un aperitiu. De fet, potser és millor així; i és que part de l’atractiu de la botiga rau en el factor sorpresa. Aneu-hi, doncs. Hi compreu o no, us asseguro que un cop hagueu travessat el llindar de la porta de Fantastik i comenceu a xafardejar tot el que s’amuntega a les prestatgeries, semblarà que el temps passa volant.

Fantastik
Mercè, 31
08002 Barcelona
93 295 48 77
www.fantastik.es
de dilluns a dissabte d’11 a 21h

It was nice talking to you, voilà, voilà

Si tu m'aimes, m'aimeras-tu toujours?

Porno tapados

Ho he trobat genial. És obra de Paloma Blanco, una artista bilbaïna que pinta a sobre de revistes porno. Una obra d'art! Friso per anar a la botiga on les ven; llegireu la recomanació al Què fem?, espero!!!

Quadern de coses guatxis

Avui...
...enceto un quadern on penso anotar les cosetes guatxis que em passen al cap del dia.

El record de la sobrassada

Avui vaig vermella passió, tota jo. Bé, menys les sandàlies, que són blanques perquè fa dies que he perdut la pista a les vermelles. Van tan de conjunt que fins i tot tinc les galtes, enrogides pel sol que m'ha agafat aquest cap de setmana. Dels darrers dies només en queden els records i el cansament; el cap està ennuvolat, ressacós. La dispersió s'ha apoderat de mi! Només tinc ganes d'arribar a casa i jaure al sofà, també vermell, per variar, i deixar-me hipnotitzar per les imatges que dibuixen els rajos catòdics. Estic esgotada, com ressacosa, amb l'entrecuix adolorit per culpa de les sotregades de l'excursió de tres quarts d'hora des de Ciutadella fins a la Cala'n Turqueta. El cap, crec que encara el tinc en els carrers empedrats i les parets de pedra ataronjada de Ciutadella, i de vegades encara em sembla que ensumo l'oloreta de brisa menorquina. Han estat dies de sol i núvol, de banys nudistes en cales solitàries i d'estones de xerrar i xerrar, de passejar, riure i menjar: pastissets, xocolata Milka, sobrassada, Quelys i formatge de Maó. Sembla tan llunyà, això, ara que estic aquí, avorrida, en un dia sense gaire frenesí a la feina.

While my guitar gently weeps

Feia temps que no la sentia i em va emocionar, no sé per què. Potser per la melancolia de la veu, la guitarra, la lletra. M'encanten els Beatles, sóc fan del disc Blanc! Rocky Racoon, Blackbird, Sexy Sady, Happiness is a Warm Gun, Savoy Truffle. I no els escolto, ja. D'adolescent, agafava el ràdiocasset Fisher Price i posava les cintes gravades amb els discs blau i vermell una i altra vegada mentre em dutxava. Cantava el Love Me Do, Eleanor Rigby, Lucy in the Sky with Diamonds. Des de llavors, em sé totes les lletres. És curiós, tot i sentir les cançons d'una forma tan i tan espaiada en el temps, els temes dels Beatles tenen alguna cosa que fa que les lletres siguin inoblidables.
Crec que m'enduc "El gran amic gegant" a Menorca. Tinc ganes de sentir-me petita una altra vegada. Que fàcil era tot, llavors..., i qui pogués escriure històries tan fantàstiques com el Roald Dahl. És fantàstic. Durant un temps, vaig tenir el costum de comprar algun llibre en anglès del Dahl en tots els viatges que feia al Regne Unit: James i el préssec gegant quan vaig ser a York, The Twits quan vaig estar a Londres a 3r de BUP. Però des d'aleshores, no ho he tornat a fer. Ara em conformo a recordar i a recomanar aquestes històries tan màgiques, sens dubte d'un dels grans de la narrativa infantil.

La porta

Tornava d'un sopar, diumenge passat, a la ciutat dels afores de Barcelona. Era tard, les dotze més que passades. Em pesaven les parpelles i tenia ganes de treure'm el vestit impregnat de la xafogor i del tabac i de la suor, rentar-me les dents i la cara i embolcallar-me amb els llençols nets, amb olor de Mimosín Caricias i arrugats -costen tant, de planxar!- i entrar a tota pastilla a la fase REM. Però encara havia de pujar al cinquè pis. Vaig travessar el llindar de la porta i vaig dirigir-me a les escales que duen al replà on hi ha l'ascensor. La porta de la casa on abans vivia el tio xungo aquell, sí, aquell que fumava, roncava i es passava els vespres mirant la tele, i que, per cert, van detenir una tarda els Mossos per vés a saber què, estava oberta. Sé que ara hi viu algú altre, perquè fa uns mesos van fer neteja al pis i l'altre dia van posar-hi un nou pany. No sé si hi viu un tio sol, o una parella o què. Un tio, segur. La Carmen em va dir el dia que ens vam quedar atrapats a l'ascensor amb el cosinet, que l'home que va sortir a donar-nos un cop de mà era el nou inquil·lí. Jo no el vaig arribar a veure, només vaig sentir les seves passes i la veu, ronca per culpa del tabac i la cervesa.
El silenci era absolut. Xip, xap, feien les meves Birkenstock a mesura que enfilaven, amb prudència, els graons. Xip, xap. M'acostava a la porta, al feix de llum taronja i suau que dibuixava un triangle en tres dimensions en l'espai. Tenia dues opcions: fer com si res i agafar l'ascensor per pujar a casa o fer un cop d'ull a dins, per veure què passava. Potser havia entrat algun lladre! La curiositat em va poder i, amb la gola encongida per la tensió, un cop a dalt vaig treure el cap per mirar què passava. Un tros de carn rotund, una panxa gairebé perfectament rodona, nua, s'estenia a sobre d'un llit de matrimoni encastat ben bé al costat de la porta de l'entrada. Entremig de tanta massa càrnia -i lipídica, més aviat- s'intuïen uns calçotets i quatre pernils de Jabugo. Ai, extremitats. Entre els botifarrons índex i del cor fumejava una cigarreta moribunda.
"Hola, bona nit", va dir l'home, amb una veu tan rotunda com la seva massa corporal.
"Ai, quin susto!", vaig mig xiuxiuejar, mig cridar. "He vist que estava obert i m'ha semblat estrany..., com que al veí d'abans li havien entrat a robar una vegada", em vaig excusar.
"Ja m'ho he pensat, que pujaries". Estareu d'acord amb mi que si el tio fos un buenorro, el desenvolupament de la història podria tenir una càrrega ben eròtica. Segurament, amb veu sensual, li diria: "ah si?". Llavors, ell diria qualsevol cutxinada que ara no diré perquè encara us escandalitzaria; faria una última pipada a la cigarreta, l'esclafaria amb insistència al cendrer i, aleshores, s'aixecaria i, com l'huracà Ike, al cap de dos segons ell i jo seríem un remolí de passió incontrolada. Però no, ni era un tio buenu ni, per sort, les meves hormonones són tan putes de fer-me aquestes males jugades. Que res, l'home em va dir que simplement volia que corrés una mica l'aire, em va donar les gràcies per preocupar-me i em va desitjar bona nit. Vaja, que tota aquesta història l'he explicada perquè sí, per relatar-vos aquesta història tan mundana però que per mi va ser surrealista, i perquè és tard i m'ha vingut de gust escriure.

Lamas, sabemos donde vives

Eren les 21.12 quan he sortit de casa. Sí, capicua. 21.12. He baixat corrent, amb la faldilla nova xaxi de color vermell amb botons blancs, la samarreta blanca i una rebeca que més o menys camuflava els saxons que sembla que han agafat carinyo als meus abdominals. He sortit al carrer i, i he tancat, amb cura, la porta, que si no, una de dues, o queda oberta o peta. En alçar la vista, he vist que, entre el vidre i els barrots negres mig oxidats de la porta de l'entrada hi havia mitja quartilla de full blanc. Hi havia quatre paraules escrites amb una lletra diabòlica amb boli Bic cristal de color blau: Lamas, sabemos donde vives. He sentit un esglai, un ai al cor -quines expressions tan xules i a la vegada, relamides, oi?-. És cert que el primer que he pensat era que era una tonteria d'adolescents, una presa de pèl o un simple joc de nens. Però, i si existia aquest Lamas? No sé pas si es tracta d'un veí, no els conec tots i, de fet, no tots tenen el nom escrit a la bústia. Va, que deu ser un joc de nens. Això creuré, si més no fins que d'aquí a quatre dies tingui un assassí a sou foradant a ganivetades el veí del 2n 1a.

La rutina

Diuen que l'home necessita rutina i que, en la rutina, es poden trobar petites coses que fan els dies diferents els uns dels altres. Un exemple: a Exercicis d'estil, Raymond Queneau explica de 99 maneres una mateixa història. Jean-Claude Monet va fer més de trenta variacions sobre la catedral de Rouen.
La meva rutina acaba de començar, i no està malament. La feina és tranquil·la, en un entorn immillorable i amb un sou correcte. Sóc a prop de les botigues, de restaurants modernets i de la Massana -tinc ganes que comenci el curs ja i que el pati, ara ple de rodamons, s'ompli d'estudiants fashion i bohemis. M'agrada pensar que hi ha un cert ordre a la meva vida. Si bé, de vegades, m'angoixa pensar que tot és massa quadriculat, ara, tot i semblar estrany, rebo els horaris pautats amb els braços oberts.

De cervesa en cervesa...

...i tiro perquè em toca. Porto dies i més dies empatxada de cervesa i cerveseries. Tinc mal de cap i tot... Malta, llúpol, IPA, ordi, blat, CO2. Són paraules que em vénen al cap, com un malson que espero que acabi en les properes hores en forma d'un bon reportatge. Sí, és la meva feina. I sí, sento una mena de pànic escènic quan em poso davant de la pàgina en blanc, encara ara que ja fa mesos que m'hi dedico. Aquesta mena de paràlisi, aquesta por a no fer prou bé la feina i a ser avaluat, sovint em paralitza. Però cada vegada que me'n surto, cada petit triomf, és un pas endavant en aquesta petita lluita contra aquesta basarda meva.
Demà començo una feina nova. Sento una barreja de por i mandra. Por perquè no em satisfaci, no m'ompli. Tot i que, ben mirat, qui sap. Potser m'acava encantant. I mandra perquè vol dir començar de nou; i jo he començat de nou moltes vegades. Sí, això sona molt immobilista..., jo que sempre em canso aviat de les coses..., oi? Bé, el cas és que ara estava molt bé a la feina on estava. Si bé era temporal, m'ha suposat una injecció d'adrenalina i autoestima. Ha estat una mena de droga que no voldria que deixés de fer-me efecte. 'Això no és un adéu', em va dir ell. Això espero!
Ai, tinc un batibull d'idees al cap, un munt d'informació per ordenar i classificar. M'hi he de posar, va... Que demà començo una feina nova i ja sé que hi aniré amb els ulls irritats i el cap com un bombo. Tot sigui per amor a l'art i al periodisme (es pot dir periodisme al que jo faig?).

Le retour

Fa tan de temps que no escric que, fins i tot, em fa por encetar una pàgina en blanc d'aquest bloc. Si no hi he volgut escriure ha estat perquè no em venia de gust o perquè no tenia res que em remogués prou per dins com per fer-ho. Així doncs, potser és que no val la pena repassar què n'ha estat, de mi, les últimes setmanes. De fet, ara que s'esfumen els últims dies de l'estiu, semblen llunyanes. Els records arriben amb la mateixa rapidesa amb què marxen. Recordo nits estrellades com no les havia vistes mai, 'escachos', lapes a la planxa amb mojo i mal a les cames de tant de caminar. Dofins, vols eterns en avió, nits de bogeria i nits tranquil·les de lectura. Aquest records s'evaeixen i torno a ser a Barcelona: matins de feina, entre escriptura trepidant i cerca de temes per als informatius de la televisió local. Tardes de massatges, xerrades, banys i concerts de jazz a la Ciutadella. He respirat i sentit l'estiu. He estat feliç.
I ara, de sobte, i gairebé sense adonar-me'n, ja tinc 28 anys i em sento igual de perduda que si en tingués 18. Els he encetat en una nit rara, en què els primers que m'han felicitat han estat un grup d'estranys fumats que la feien petar en un pis de la Barceloneta amb vistes al mar, a la llum de les espelmes i amb Paolo Conte de fons. Eren un director de cinema, guionista de pel·lis i sèries de tele; una artista visual, un filòsof i una pintora russa. Al meu costat, assegut en una butaca vermella, el meu amic i exprofessor. Tot plegat una mica surrealista.
No sé si continuaré escrivint aquí amb la passió amb què ho feia abans. No ho sé. Potser, com moltes coses a la vida, fer-ho formava part d'una etapa que ja he cremat. Tornaré quan el cor m'ho demani. He dit.

Per cert...

...ja tinc feina. Començo el 8 de setembre!

Pròleg

Buenos tiempos para la muerte, de Juanjo Sáez. El pròleg de Marc Piñol, que m'ha recordat ma germana en una entrada al seu Facebook, diu el següent:

"Mi tío Juan era un tipo estupendo. Uno de mis primeros recuerdos se remonta al día en que decidió llevarnos a la playa con su coche. Para nosotros no fue ninguna sorpresa que apareciera vestido con su inseparable camisa negra, sus no menos clásicos pantalones negros y un calzado ligero, algo atípico en él, que permitía vislumbrar unos finos calcetines negros de ejecutivo que a nadie con dos dedos de frente se le hubiera ocurrido llevarse cerca de la arena. La imagen de la arquetípica familia feliz disfrutando de un domingo de agosto se veía pervertida por la presencia de un cuarentón con gafas de cristal verde botella, fumándose un cigarrillo en su toalla sin la menor intención de desprenderse de su ropa. Fue la primera vez que percibí el orgullo del que se sabe distinto.

El día en que murió yo no debía tener más de ocho años. No me acuerdo de si lloré o no. Al día siguiente vino un pariente que vive relativamente lejos y nos llevó a mi hermano pequeño y a mí al acuario mientras mi familia se encargaba del papeleo. El día era tan resplandeciente que no me parecía nada respetuoso que alguien se hubiera muerto.

A la hora de comer fuimos a un chiringuito cerca de la playa de la Barceloneta y ese pariente nos dijo que al ser un día especial podíamos tomar lo que más nos apeteciera; mi hermano, que debía tener por entonces cuatro o cinco años, se pidió un Bitter Cinzano para beber; al rato ya andaba atontado. Yo me pedí esqueixada de bacalao con habas secas, algo que mi tío solía pedir los domingos a modo de entremés y que no he sabido de nadie a quien le guste excepto a nosotros dos.

Comerme ese plato, por muy tonto que pueda parecer, era mi manera de rendirle homenaje, de comprar una pequeña porción de su alma al único precio que podía permitirse un niño de mi edad. A medida que el bacalao me iba perforando las papilas gustativas, iba cayendo en la cuenta de que la muerte, a nivel estrictamente físico, no representa nada; el problema está en los que se quedan vivos; que, muy en el fondo, todos nacemos un poco muertos; y que, en definitiva, la muerte no es esa luz que todos esperan ver al final del túnel, sino el final de una luz que no se suele valorar mientras se tiene. Es algo que no he dejado de pensar desde entonces y que aún me quita el aliento, día y noche. Desde ese día, no se por qué razón, no he vuelto a comer bacalao con habas secas".

De camí a La Isla Bonita

La Isla Bonita (Madonna)

Como puede ese olvidar
Last night I dreamt of san pedro
Just like I'd never gone, I knew the song
A young girl with eyes like the desert
It all seems like yesterday, not far away

Tropical the island breeze
All of nature wild and free
This is where I long to be
La isla bonita
And when the samba played
The sun would set so high
Ring through my ears and sting my eyes
Your spanish lullaby
I fell in love with san pedro
Warm wind carried on the sea, he called to me
Te dijo te amo
I prayed that the days would last
They went so fast
Tropical the island breeze
All of nature wild and free
This is where I long to be
La isla bonita
And when the samba played
The sun would set so high
Ring through my ears and sting my eyes
Your spanish lullaby
I want to be where the sun warms the sky
When it's time for siesta you can watch them go by
Beautiful faces, no cares in this world
Where a girl loves a boy, and a boy loves a girl
Last night I dreamt of san pedro
It all seems like yesterday, not far away
Tropical the island breeze
All of nature wild and free
This is where I long to be
La isla bonita
And when the samba played
The sun would set so high
Ring through my ears and sting my eyes
Your spanish lullaby
Tropical the island breeze
All of nature wild and free
This is where I long to be
La isla bonita
And when the samba played
The sun would set so high
Ring through my ears and sting my eyes
Your spanish lullaby

Mauro

La fidelitat del teixit adipós

El mes de juliol ja arriba a l'Equador. Fa calor, les plantes de casa s'arrauleixen, assedegades, i de lluny sento la remor de les motos que s'escola per les escletxes de la persiana, mig pujada. De lluny, al pati d'aquesta illa de l'Eixample, un gat en zel brama ben bé com si fos un nadó; ma germana respira compassadament embolcallada amb el llençol de floretes i si tanques els ulls i pares atenció, pots arribar a sentir la tele d'algun veí.
Toca fer feina i, davant del pànic de la pàgina en blanc, bastant habitual, la meva ment emprèn el vol, i es desplaça a imatges oníriques en què descobreixo terres llunyanes i persones, encara, desconegudes. Torno a la realitat i maleeixo la Nutella mentre palpo el mitxel·lin que s'intueix a sota del vestit. De vegades m'agrada pensar que, si vaig anant al gimnàs acabaré lluint un ventre i unes cames com els de la noia que em trobo cada dos per tres fent steps i ioga a l'Aiguajoc. Sempre em dic a mi mateixa que és impossible, que aquest mitxelin m'ha acompanyat des de l'adolescència i que, ni que sigui pels bons moments viscuts, no m'abandonarà mai.

Amb el trico trico trico, amb el trico trico trà

Sempre m'han agradat les manualitats, i de ben petita tricotrava i tricotava amb una llana vermella i un ganxet que m'havien portat per reis. En teixia trossos, i els desfeia i tornava a fer, sigui pels bunyols o perquè me'n fartava. Ara, gairebé vint anys després, he reprès aquesta afició: és el millor per ocupar el cap, les mans i, de pas, crear alguna cosa. Tot va venir arran de la descoberta del bloc d'una botiga súper moderna (Duduá) on feien cursets de ganxet i altres labors amb un aire més modern. M'hi vaig apuntar, no hi perdia gran cosa -bé, 45 euros-.
Vaig córrer a la primera cita. Per variar, feia tard. Era un quart de set de la tarda i, al pis de dalt, una noia i un noi amb mustatxu seien, en silenci, amb un ganxet i un fil de llana entre els dits.
- Només som nosaltres? -vaig dir.
Ningú va respondre. Vaig mirar el tio del bigoti. Era extravagant. Portava una jaqueta blau elèctric i una camisa una mica descordada. Del coll en penjava una mini planxa antiga. "Collons, quins frikis s'apunten a cursos d'aquests", vaig pensar. I, tot seguit, mentre treia el ganxet i la llana vermella que acabava de comprar, ell va començar a parlar, amb un to amanerat i un accent estrany, i es va presentar com a Aviv, el nostre professor de ganxxxet freestyle israelià i okupa. Tot seguit, ens va preguntar si havíem fet mai ganxet. "Sí, quan era petita, però ja no en recordo res", vaig dir. "Bueno, pues os voy a enseñar el punto bajo", va començar. I amb el trico trico trico, i amb el trico tricotrà. Punt de cadeneta i punt baix; el punt per ampliar, el punt per estrènyer. I l'Aviv que, de tant en tant, es reclinava enrere amb la mirada perduda i parava l'orella per escoltar la conversa de l'Alícia, la propietària de Duduá, amb una noia que acabava d'entrar.
A mesura que vam anar parlant, vaig pensar que l'Aviv era digne de ser el protagonista d'un perfil, un mini reportatge. Veig que se'm va avançar algú. Senyores i senyors, us presento el personatge el dia, l'Aviv.

Petit descobriment musical

Una estona de paradís

Maraques, una guitarra elèctrica i unes quantes veus que desafinen. Amanides amb romesco, xoriço i botifarra a la brasa, gelat de postres i cachaça. Tot, compartit amb alguns dels meus ex-companys de feina, d'una feina que a estones va ser massa pausada, amb massa temps morts... -i molts moments xulos, eh?-, i que a títol personal va tenir dies ben trepidants.
Deixeu que em posi nostàlgica..., de fet, sempre he pensat que és el que se'm dóna millor, tot i que ara que intento escriure crec que he perdut la poca perícia que havia adquirit amb la pràctica i dubto que pugui reflectir allò que voldria amb el carinyo que voldria.

Un esmorzar qualsevol
Els matins d'hivern el rubito, la nenita, l'enginyer que camina a tota pastilla i el pare novell amb cul de ballarí em vénen a buscar amb l'abric posat i un somriure. Anem a esmorzar?, diuen. Només si anem a Ca'l Pep, sentencio.
Obres la porta i una bafarada de fum ens colpeja. El Rafa ens saluda, els homes de sempre veuen del porró i ens observen a l'entrar. Els funcionaris de l'Ajuntament fan tirar avall els callos i les seques amb botifarra amb glopets de vi i un cigaló. Al fons hi ha lloc; seiem.
El Rafa ve amb la safata plena de cafès amb llet servits en vas de vidre, que fumegen de tan calentons. Dos sucres per a mi, cap per al rubito i sacarina per al nene. Una mitjana per al paputxi -després demanarà un cafè sol, seguríssim.
La senyora Montse ens saluda, amb el cabell crepat i, al darrere d'unes ulleres modernes, els ulls resseguits amb eyeliner. Porta un davantal immaculat, amb què es frega les mans mentre ens dirigeix la paraula: què voleu, avui? En pren nota i marxa a la cuineta. Feineja; talla el pa amb un ganivet de serra -crec, crec-, els embotits amb la talladora -fffffffff-, i escalfa el lacon al microones -bruuuuubruuuuubruuuu, cliiiinc!-. I cataclec, el marit de la Montse, amb bigoti i corbata ens ha deixat els plats a taula.
La xistorreta, uns talls de lacon o un bon pinxo de truita de patates acaricien, amb gola, el tros de barra de quart del forn de Sant Tirs. La Vanguardia, cotilleos, preguntes impertinents i queixalades famolenques. Ja és hora d'anar tirant.
Mig bocata de lacon i un cafè amb llet.
Dos seixanta, diu el Rafa.

Sí, sí..., sóc viva!

Fa molt temps que no escric, això està mig mort i no m'havia passat mai fins ara! Deu ser per la falta de passió. Deu ser l'atur de dilluns a mig divendres, de la putada de treballar els caps de setmana i sense un horari acotat, de la manca de rumb a la meva vida.

Comandant Armando Rampas

Sóc l'espectadora silent d'algunes desenes -poques- de blocs i fotoblocs aliens. De persones que no conec ni coneixeré mai; de persones que van anar amb mi a escola o a la universitat; amics, amics d'amics, de coneguts i saludats, persones que llavors em trobo al tren o em creuo pel carrer. Envejo les guapes i modernes. Alguns em cauen bé; altres, els odio i les ties, massa perfectes, fan ràbia -potser més aviat enveja coxtina- ; em fascina llegir les bitàcores d'adolescents i posar-me la mà al cap -com si fos una iaia- al llegir 'os kiero, nenissss!'. Potser estic malalta, però em fascina.
Diumenge podré compartir jornada laboral amb un blocaire que trobo molt estimulant. Vaig coincidir amb ell en un sopar, i des de llavors no hem parlat més; de fet, amb prou feines ens hem vist. M'agradaria dir-li que em diverteix molt els vídeos i textos que escriu, que de fet m'encanten, però corro el risc que pensi que estic pirada i que tinc molt temps per perdre.

L'eròtica del waterpolo

He arribat amb 5 minuts de retard. He passat davant d'alguns d'ells, amb la pell humida i els pectorals i abdominals marcats, la pell tersa i els glutis ben rodons. He pujat a la graderia i he plantat el trípode. Odio anar a gravar esports; almenys avui aquests cossos serranos m'alegren la vista, he pensat.
Mentre moria de calor pel vapor de la piscina i feia esforços per gravar el partit de forma mínimament decent, he sentit que mencionaven el nom d'un dels jugadors per megafonia. I resulta que anava amb mi a l'institut. He recordat com les meves companyes bavejaven al veure'l amb l'slip quan fèiem natació; ja era el tros d'home que és ara, tot i que llavors no tenia ni un pèl i ara sí. No he gosat baixar saludar-lo; amb prou feines es deu recordar de mi.
Ha acabat el partit i he demanat sisplau a l'entrenador si el podia entrevistar i si m'aconseguia també un parell de jugadors. El primer ha estat un noi jovenet, de metre setanta cinc, llavis de cirera i dents de marfil. Sergio, m'ha dit que es deia. Mentre parlava amb mi es despentinava els cabells, humits i abundants , amb la mà dreta; i llavors em mirava, només amb aquell slip, les gotes de suor que li regalimaven capritxoses per l'esquena i el pit, i em regalava un somriure de noi de 20 anys. Vaja, espectacular. L'erotisme del moment l'ha trencat una veu masculina que venia del públic que ja marxava de la graderia: 'Háblale de la empresa de tu padre!!!'. He mirat al lloc d'on venia la veu. Sí, aquest guaperes sembla el Mel Gibson i sí, jo amb aquest tio havia anat de festa i fins i tot de cap de setmana... 'Te acuerdas de mi????????', li he dit. I merda, no em venia el seu nom al cap; només recordava que es dedicava a l'alumini. 'Yo era la novia de R...!', ostras, 'Angels?'. I sí, sí, R., como tú siempre dices, tengo buena memoria pero para cosas banales y no para el nombre del carpintero de aluminio, hermano de tu amiga y que en Nuria se probó mi jersey. Incluso sé cuánto cobraba entonces porque lo vi cuando sacaba dinero de un cajero. Pero no recuerdo cómo se llama.

Insomni

Somnio en el programa d'edició de vídeo i en els passos de les processons. Sento els timbals dels natzarens que ressonen al cap i, de lluny, la veu del realitzador. 3, 2, 1, parlant! No he fet més que treballar aquests dies; necessito una estona d'esbarjo. Vull descansaaaaaaaaar, però sobretot mentalment.

The national

La veritat és que són molt bons.

No tinc son

M'hauria quedat pencant fins tard, si no fos perquè la meva companya s'ha ofert a portar-me en cotxe a casa. Em feia pal arribar a casa i estar sola. Hi ha dies que no m'importa, però avui, avui sí. El trajecte ha servit per, almenys, fer-nos algunes confidències, cosa que no tenim temps de fer habitualment. I m'ha agradat, l'he sentida càlida avui, i ho necessitava. Ha estat un dia merdós a la feina, i també per altres coses que espero que es redrecin ben aviat. La vida, sembla mentida, però d'un moment a l'altre es pot torçar. Esperem que tot sigui un malson.
Ara, el vent fa tremolar els vidres de la cuina, i la nevera gemega. Tinc els llavis tallats i el nas ple de mocs, i em fa pal posar-me el pijama i entrar a dins del llit.

Fes-me una foto amb els pantalons cagats

Dies a Goa, Índia, amb Dani. Març 2008.

Origami

Agafes la càmera, i línia vermella amunt i avall... Cada cap de setmana igual... És cansat. I un dia, al metro, en un d'aquests trajectes hi seu un home. Treu un petit targeter per als bitllets de metro, de plàstic. En treu un trosset d'1,5 cm x 1,5 cm de paper de regal d'aquell de plàstic, platejat per una cara, i et mira de reüll. Comença a doblegar. Ara així, després aixà..., i sovint s'ajuda de les ungles un pèl llarges per acabar de marcar el plec del paper. De cop ja té una 'pajarita' feta. Burxa de nou a la butxaca i en treu el targeter, i t'adones que en una banda hi ha uns quants trossets de paper platejat i, en l'altra, una vintena de 'pajarites' en miniatura. Uns, per passar l'estona al metro fan el sudoku; d'altres, origami.

Excuses de mal pagador

-Mamà -va dir el petit Serge quan es va despertar-, aquesta nit ha vingut un senyor i s'ha fet pipí al meu llit.
Roland Topor, Alibi d'enfant

Jabugo

No tenia gens de ganes de treballar, avui, però encara no tinc prou morro com per dir que estic malalta per escaquejar-me. Havia d'anar a L'Hospitalet a les 7.30, però hi he hagut d'anar un parell d'hores abans per cobrir una videoconferència de l'Al Gore sobre el canvi climàtic. L'única cosa que m'ha fet gràcia d'anar-hi ha estat l'oportunitat de retrobar-me una excompanya de feina que feia segles que no veia i catar uns picos andalusos..., i pernilet del bo... El millor de tot és que, després d'entrevistar un secretari general, he sortit per acomiadar-me de la meva amiga i menjar una mica. En una taula hi havia un parell de dones, amb un platet i quatre tallets de pernil finíssim i uns picos al plat.
- Caram... -he dit.
- Sí, fa una olor que te cagas -ha dit una d'elles mentre n'agafava un tall amb els dits.
I llavors he allargat la mà i me n'he fumut un tallet, deliciós..., i uns picos. I mentre sortia de l'èxtasi, he atacat el plat de l'altra senyora. No ha dit res, però de sobte ha començat a menjar desaforadament, com una bèstia. 'Que desesperada està la gent', he pensat, 'aquí, acaparant tot el plat'. He decidit marxar; tenia pressa... I al passar per la sortida, he vist com hi havia una vintena de persones que esperaven que els donguessin un platet de pernil..., un per persona! O sigui que jo havia endrapat el pernil d'aquelles dues dones!!! Encara ara passo vergonya!

English hair salon

He anat a tallar-me els cabells en aquella perruqueria el lema de la qual és 'Don't let your Spanish come between you and your hair', tot i que també haurien de dir el mateix per a l'anglès, perquè segons quin perruquer et toca, no tens altre remei que explicar-li allò que vols, però en aquest idioma.
La meva perruquera ha resultat ser austríaca, alta i prima, amb pantalons d'aquells que van força més amunt de la cintura, amb una rebeca blau-lilosa i un fermall molt bonic. M'he deixat rentar els cabells i fer un tallat una mica britànic per aquelles mans que, a estones feien olor de tabac; a estones del color de la seva melena: mandarina.

Gràcies

Un dels molts regals de comiat que em van fer... Aquest, del Fermín. Un retrat en fragments fet amb llapis... Us poso l'original (fet a la plaza Mayor de Madrid pel Danielu) perquè pugueu comparar!!!!

TIC TAC - Compte enrere

7 mesos i 5 dies pel meu aniversari.
32 dies per ser a Delhi.
7 dies per plegar de la feina.
15 hores i mitja per estar asseguda en una taula del Kibuka a punt de tastar el sushi.
8 hores per llevar-me.
5 minuts per apagar l'ordinador i preparar-me per anar a dormir.
2 segons per prémer el botó 'publicar entrada'.

Papanicolau

El meu ginecòleg és peculiar: immens, amb un bigoti recargolat i canós, i el cabell platejat, lluent i ondulat, ple de brillantina i pentinat enrere. Els ulls, celests, somriuen amb malícia, com els seus llavis. Si no fos perquè el conec, pensaria que està una mica tocat del bolet i marxaria cames ajudeu-me.
Sempre que entro a la consulta, me'l trobo dret, com si mirés els llibres que té a la llibreria; amb efusivitat, diu "Hombre, Àngels", i jo sempre em pregunto -mentre em fa dos petons- si es recorda realment del meu nom o si ha de recordar-lo sempre mirant abans a la fitxa...
Parlem una estona i llavors ve a buscar-me la infermera. El ritual, quan hi vaig, sempre és el mateix: entro en un lavabo, em despullo i rento i em poso els peücs i la bata de paper verd cirurgià oberta pel darrere. Cagada de por, entro a la sala, sec en la camilla i tiro el cul el més endavant que puc, amb les cames obertes i enlairades i sota la mirada de la infermera.
Mentre el metge espera, en silenci, al seu despatx, la infermera em pesa (oh nooooo!) i pren la pressió. I llavors entra el doctor..., i ja m'escaguetxino.
- Li fa res que cridi? -pregunto.

Fer el ronso

Abans que el despertador faci 'tururururuuu' ja tinc els ulls oberts; dono voltes al llit. És immens, i els llençols són tan suaus i el nòrdic espès, que dóna gust de rebregar-s'hi. Són les 10 i 10, i el despertador, finalment, sona. El paro i torna a sonar al cap de vuit minuts; i de nou al cap de vuit minuts més. I així, ad infinitum.

Palíndrom

Un nen nu.

La Comunitat

Ahir va venir el Mariano. Espero que per última vegada fins que no arribi la calor i faci falta posar unes persianes a la cuina. Va estar-se una horeta o una horeta i mitja a casa i, quan va acabar, el vaig acompanyar a l'ascensor. 'Espero que no sea nada', li vaig dir en referència al malestar físic que arrossega després dels excessos nadalencs. 'Yo también lo espero'. I llavors, el seu jefe va picar des de baix de tot a la porta de l'ascensor perquè el sentíssim, per demanar-li que s'afanyés i que menys txàtxara. Adiós, Mariano, ha sido un placer.
Amb pressa, vaig recollir quatre coses i vaig córrer al lavabo. Em disposava a rentar-me les mans per posar-me les lents de contacte però no va rajar ni una gota de l'aixeta. Semblava que s'ofegués, en l'intent..., com una tortuga de terra que tus amb la boca seca. Res. 'Merda', vaig pensar, 'hem pagat totes les factures, oi?'. No sóc cap morosa, però no sé, vaig pensar-ho. Vaig trucar al pis del de davant, l'italià saxofonista, però no hi era. Vaig entrar de nou a casa, vaig agafar les claus i vaig tancar la porta. Aniria a veure la veïna de sota, la senyora Mercè, per veure si en tenia.
'Qui hi ha?????'; 'Sóc la veïna, la noia del pis de dalt!'. Em va obrir. La Sra. Mercè és l'estereotip de bona iaia; baixeta i prima, amb cabell una mica de xampinyó i esclarissat i de color de mel. La cara, arrugada, amb els ulls vius i les dents postisses i engroguides. Li vaig explicar la situació, i va dir que anava a mirar si ella en tenia. 'Passa, passa', va dir. De fet, em moria de ganes d'entrar a casa seva. Va ser fascinant. Sembla mentida que dos pisos iguals puguin ser tant diferents. El terra amb rajoles antigues, amb sanefes de colors; les parets empaperades de dalt a baix amb colors salmó, beix i daurat, i els passadissos foscos i eterns. El sostre em va semblar altíssim, i en algun tros s'espellofava. A contrallum, vaig veure la figura d'un noi alt i robust: el seu nét, que havia vingut a dinar i que, un cop va arribar al rebedor, em mirava, impassible.
- Jo tampoc en tinc, d'aigua! I tinc tots els plats per rentar...
Llavors va mirar el seu nét:
- I com em rentaré les dents, jo ara?
Llavors va avançar cap a la porta del davant, la del veí. Se sentia la tele a tota pastilla. Va trucar al timbre, però tot i que se sentia moviment al darrere de la porta, ningú no va gosar obrir. Va picar a la porta, suaument, i de l'altra banda es va sentir la mateixa resposta. Llavors, va picar més fort; i des del darrere, també van fer el mateix.
Finalment, es va obrir. De la foscor en va sortir un senyor d'un metre setanta, amb ulleres i bigoti gris, d'uns setanta anys; embolicat amb un batí blaumarí impecable; a sota es veia una camisa.
-Aquest té més por que jo- va dir la Mercè, mirant-me de reüll. Vaig estar a punt de preguntar el perquè; sentia curiositat per si havien tingut algun ensurt.
Després de comentar-li que no teníem aigua, el senyor del batí blaumarí va anar a mirar si en tenia. 'Només un filet, deu ser la que queda a les canonades'. La seva dona, amb una bata clareta boatinée va treure el cap.
Vam acomiadar-nos, exclamant que esperàvem que hi hagués aigua aviat, i vaig pujar xino-xano les escales, contenta d'haver descobert qui hi ha al pis de sota. Després de 4 mesos de ser al pis, potser ja tocava.

PD. El Mariano jugava a la 2a divisió del Barça; estava a punt de pujar a jugar a primera quan va tenir l'accident...

El lampista barcelonista

Ja hem compartit tres tardes, en l'últim mes. Normalment quedem a les tres o a quarts de quatre, i sempre és puntualíssim. Me'l trobo amb la motxilla i la bossa amb les eines penjades de l'esquena, esperant al meu portal. És només una mica més alt que jo, amb les galtes rosades i poques dents; vesteix pantalons de cotó, camisa de quadres i una jupa amb cremallera de xandall d'aquells sintètics que es van posar tant de moda temps enrere. Fa pudor de ranci, i sovint, quan riu, encara espero que espeti un 'cuñaaaaaao' -de moment encara no ho ha dit mai! Porta una bossa amb cremallera de quadres i amb nanses d'aquelles que venen als xinos plena d'eines, cables i cargols i tornavissos. Té els dits negres i plens de durícies, i quan li dic què cal fer a la casa -com i on posar aquell aplic o el tovalloler-, al cap d'una estona em crida amb un '¡¡Oiga!!' per tal que li confirmi que és allò el que vull.
Enfilat a les escales de fusta tacades de pintura blanca, eren les cinc de la tarda i l'home penjava del sostre el llum de paper a l'habitació de la meva germana. 'Apaga la luz, que si no me va a dar algo', em va dir. La meva pregunta, després de la seva demanda, era fàcil: '¿Y no ha tenido nunca un susto, en el tiempo que lleva trabajando en esto?'. Va ser aleshores que va deixar de cargolar i, mentre pelava alguns cables amb el ganivet que porta a la butxaca, tot seriós, em va dir que sí, que part de la seva cama esquerra era postissa per culpa d'un accident que va sofrir quan només tenia 19 anys.
Era una tarda d'estiu; un analfabet no va llegir el cartell en què es prohibia que es donés la corrent, i el primer que va fer quan va veure que no hi havia llum va ser pujar la palanca. De la descàrrega, el Mariano es va precipitar pel forat del muntacàrregues. 'Tuve suerte, al menos no me quedé inconsciente'.
Arran d'aquell accident, va haver de deixar de jugar a futbol. 'Porque yo jugaba en el Barça, en la primera división'; Era l'època del Kubala i del Ramallets, va explicar. Malauradament, només va poder-hi jugar uns mesos.
Es fa estrany, de pensar què en seria ara del Mariano, el lampista, si l'analfabet no hagués pujat la palanca. S'hagués casat amb la dona amb qui s'ha casat? S'hauria deixat endur pel joc, la beguda o les drogues? Potser hauria anat a viure en un país estranger, per jugar en un gran equip de futbol. No ho sabrà mai ningú.
Ja sé que l'exemple no val, que cada cas és diferent i que el món del futbol i dels clubs ja no és el que era..., però em pregunto si som capaços d'imaginar-nos algun dels jugadors del Barça trenta o quaranta anys més tard vestits amb un xandall, amb les mans plenes de durícies i rient com el 'Risitas' mentre instal·la la llum d'una habitació d'un (modest) piset de l'Eixample.
L'atzar, l'atzar.

News from Delhi

Qui m'ha despertat aquest matí no ha estat el despertador, sinó una trucada a les 7.18 del matí. Sort que no estava gaire adormida, que sinó, encara l'hagués apagat de mala manera...! Tot i que trucava des de milers i milers de quilòmetres, se sentia perfecte, com si fós aquí mateix! Semblava animat. Me l'he imaginat en un taxi una mica destartalat, sortint d'un aeroport caòtic, amb la xafogor amarant-li el polo vermell Lacoste...
- I què...? No sé, explica'm, què has vist?! -li he preguntat.
- No sé, tot és molt estrany! Fa molta calor, la gent crida molt...
I miss u babe!

Xocolines

Mil milions de llamps i trons i centelles desfermades!!!, això és el que se sent a la meva panxa després d'haver engolit 3 galetes de xocolata de les que vaig comprar al Marks and Spencer...
Ara que han acabat les festes, és el moment d'esporgar i de fibrar els mitxel·lins. El bon propòsit de sempre que poques vegades s'acaba complint, vaja.

Retrobament catòdic

Quan vaig estar d'Erasmus a Grenoble, vaig viure sempre amb la Salvina i, durant el primer mes amb una madrilenya molt pijeta que estudiava arquitectura i que no parava mai per casa. Responia a les inicials R. A. R. No parlava francès i només va venir atreta per les pistes d'esquí dels Alps; per això al cap de dues setmanes de ser-hi els seus pares li van fer una visita per portar-li l'snowboard. Deprés que deixés el pis, vam coincidir només una o dues vegades més. S'havia engreixat i parlava igual el francès que mesos enrere. Però ja no vam coincidir més. Mai més. I d'això en fa..., ara en farà 5 anys, ja...
Si una cosa es fa durant aquestes dates, són repassos del que ha estat l'any a la tele, des dels informatius, al Polònia o l'Alguna Pregunta Més. I precisament l'altre dia vaig veure l'APM..., i van posar el fragment d'un programa en què sortia un reporter que preguntava pel carrer no sé què... I una de les enquestades era ella!!!!!! Va ser un flaix, molt curt i ràpid. Gairebé no em vaig poder fixar en els detalls, ni en la veu, ni en els cabells..., però era ella i va ser estranya la coincidència. Quines coses!