Tallar-se les venes, fer-se l'harakiri o fartar-se de barbitúrics

Després d'una hora corregint el butlletí de la meva associació -canviant titulars, destacats i corregint faltes de taquigrafia i d'ortografia- se m'ha penjat l'ordinador. Portava més de la meitat revisada. Però no ho havia gravat: estava treballant amb el Publisher i no sé per què no podia anar gravant els canvis.

Digestió

Dinar per Gràcia: amanida de rúcula, formatge de Parma, pernil del país i vinagre de Mòdena. Lassanya d'espinacs i tiramisú -ni de bon tros tant bo com el de la mare. Bona companyia. Posterior passejada per la Barceloneta: fa un sol deliciós i veig escenes tant surrealistes com un home semblant al Rasputin però amb pinta de rodamon, amb barret i un lloro gris amb la cua de color salmó a l'espatlla. Està muntat a sobre d'una Brompton, el molt cabron. M'agradaria tenir-ne una.
Parla amb una noia rossa d'ulls blaus, molt guapa. I una turista els fa una foto mentre el marit, amb cara d'estar-ne fart, l'espera a la parada de bus que hi ha a Pla de Palau.

Eternal Sunshine of the Spotless mind

Olvídate de mi! Encara he de veure La Ciencia del Sueño. Fa segles que no vaig al cinema.

Fes-me enlairar = tirami su

Ma mare preparant un parell de pastissos de tiramisú diumenge passat... Es guarden al congelador i el dia que s'han de consumir, es treuen unes hores abans i s'hi tira cacau en pols per sobre. Us juro que és sublim...
Són unes postres originàries dels prostíbuls del nord d'Itàlia, perquè es considerava vigoritzant. I no va ser fins a l'any 1968 que Alfredo Beltrame el treu de la intimitat dels burdells per al gaudi de tothom.
L'expressió "te tira su", en el dialecte del Vèneto, vindria a traduir-se com tentempié, que segons el Termcat, en català és col·lació o refrigeri. En francès, és una paraula que m'encanta...: casse-croûte.

Projecte zero, o freeriders total

Així s'inicia el relat del meu company d'universitat Xevi -a qui espero que no importi que el citi-, que entrevistarem dijous al taller de televisió. M'encanta!
"Són ¾ d’11 de la nit quan arribem a Cerdanyola amb un tren que no hem pagat i que portava 25 minuts de retard. Hem de passar pel pis a fer l’últim mos i arreplegar les fiambreres que ens serviran pel sopar de cada dia d’aquesta setmana, que demà dilluns 15 d’abril de 2002, començarà, i en la qual viurem a la universitat i ho farem sense ni un duro, aprofitant l’excedent que es genera en aquesta universitat, utilitzant els seus serveis i demostrant, com havíem dit moltes vegades, que es pot viure a la universitat sense diners. Així doncs, comencem la nostra particular aventura de supervivència que si tot va bé ha de durar fins divendres."
Alguns fragments memorables:
"Ens inventem el síndrome de l’indigent per descriure la situació de cansament psicològic i físic, sentiment de solitud i automarginació, en la qual cada cop tens menys il•lusió i motivacions, et limites a viure en el sentit biològic del terme, cosa que acaba amb la total exclusió social. Unes sensacions que no hem experimentat però que intuïm, i que ens fan concloure una cosa important: la indigència no és per a nosaltres un model ideal de vida, potser per culpa de la nostra educació, però és així.
I acabem aquesta vetllada rentant les fiambreres al lavabo i comentant la gran contradicció que posa de manifest el nostre experiment; que es pugui viure de les sobres en el mateix món en el que cada dia quaranta mil persones moren de gana."
"Aquest segon dia ja no vaig tant cansat, estic despert i compleixo amb tot el meu calendari acadèmic. Alhora de dinar la gent del meu voltant ha quedat perplexa veient com jo, amunt i avall amb plats i plates diferents, no només m’afartava sinó que m’omplia les fiambreres. És molt divertit veure les cares de la gent, per ells ets la cosa més extranya del món, i com qualsevol cosa que se surt de “l’estàndard de normalitat” que tant ens agrada de trencar, et consideren lleig, no desitjable i sospitós de pertànyer a algun grup radical que vol trencar la pau i harmonia en la qual viu el seu món. És una de les coses que comentem en el nostre segon sopar, que la gent s’ha tornat molt delicada, sembla que qualsevol cosa els fa fàstic, és curiós com ens adaptem a les noves coses que ens “faciliten la vida”, i que difícil seria per a molta gent passar moments difícils. Tal i com diu la meva iaia, com es nota que no hem viscut una guerra, som tots uns figaflors!"
"Primer de tot he intentat tallar una mica el cabell d’en Sergi (Sense gaire èxit amb unes estisores de joguina), i després ens hem ficat la roba més neta que teníem i ens hem dirigit cap a la Vila. Només d’arribar-hi ja hem flipat bastant amb l’ambient de festa i de disbauxa que si respirava; música, crits, i nenes...moltes nenes. Després d’intentar colar-nos a un parell de festes privades, i quan ja caminàvem una mica desanimats perquè no trobàvem cap pla; vàrem aparèixer, com per art de màgia, a la terrassa de la G. M., una compatriota de Manlleu que estava mirant la tele amb les seves amigues quan varen aparèixer dos homenots amb grans motxilles. "

Bons propòsits

Potser són cursis. No ho sé, em costa ser objectiva amb alguna cosa que he fet jo, evidentment... Però això, més o menys, és la mena de teatrillu que farem la Marta i jo el proper dijous al taller de televisió. Un plagi barat de la secció de Bons propòsits de L'illa del tresor del Barril i l'Ollé.
Per il•lustrar aquests bons propòsits, poso aquí el cartell de Jamón Jamón. No lliga gaire amb el text, però és la pel•li que va enganxar-me diumenge davant de la tele. Em fa gràcia l'escena que surt al cartell: el Bardem i la Pe fent l'amor com animals sota un toro d'Osborne a qui li falten els testicles. Diuen que van ser parella i que no es porten gaire bé... Els veurem a la propera pel·li del Woody Allen, crec.
No oblidaré les paraules de ma mare l'endemà de veure Jamón Jamón: 'El Bardem estava com un tren'. Ho corroboro. És un gran mite sexual meu..., que m'acompanya des dels meus últims anys de l'adolescència: aquell nas trencat, aquells llavis aparentment tant flonjos, i aquells braços...!
Voilà alguns dels meus bons propòsits:
1. Sucar galetes Maria en un got de llet, comprar-me una bicicleta i demanar-li a la mare que m’acompanyi a fer una volta al parc. A l’arribar a casa, i havent sopat, demanar-li que m’acotxi i em faci un petó de bona nit.
2. Anar a una botiga de disfresses, emprovar-me-les totes i marxar amb les mans buides.
3. No donar ni un duro al grup de músics que m’acompanya de tant en tant als Ferrocarrils. A canvi, aixecar-me per felicitar-los i decidir d’acompanyar-los en la percussió.
4. Quan em caiguin les dents, de vella, esperar desperta per descobrir si el ratolí Pérez només fa regals als nens petits quan els cauen les dents de llet.
5. Buscar els telèfons d’aquells amics de la infància, de l’adolescència i dels primers anys de la vida adulta, i preguntar-los a cadascun quina opinió tenen de mi. I així, fer un retrat de com vaig ser de cara als altres en les diverses etapes de la meva vida.
6. Trobar els nois que em van agradar i preguntar-los si van arribar mai a sentir el mateix per a mi. I així, a l’esbrinar-ho, repetir-me a mi mateixa que qui no arrisca no pisca.
7. Somriure sempre, encara que la situació no ho demani: quan estigui emprenyada, quan estigui feta pols. Comptar quants somriures em tornen, i considerar cada somriure que rebo com un regal.
8. Robar caramels i colar-me a la cua del cinema, entrar al metro sense bitllet i sentir-me rebel per haver transgredit les normes que sempre he respectat.
9. Llevar-se un dia i descobrir que tirar-se rots, pets i treure’s burilles és de bona educació.

Col·lecció d'homes que voldria com a parella...

Manolo Martínez

Pels ses llavis, per la calvície, la panxeta incipient i per la seva veu, tant dolça. Per les lletres i els articles tant xulos que escriu. L'aniria a buscar quan sortís de la seva uni -sí, sí, fa un doctorat en filosofia a la UB...-, xerraríem de mil i una coses, aniríem en bici cap al Verdi a veure alguna pel·li en versió original i remataríem la nit amb un gelat a la pça. de la Revolució o un batut o una xocolata a la Granja La Nena -en funció de l'època de l'any, és clar. A l'hora d'anar a dormir, llegiríem junts Tot esperant Godot al llit i a l'endemà esmorzaríem croissants sucats al cafè amb llet a la terrassa del nostre àtic petitonet però lluminós a l'Eixample.

Con cariño

La cançó que Gruff Rhys dedica a Ronaldinho...

08-gruff_rhys-con_...

Recomano el seu space.
Si voleu entendre més o menys les cançons que estan en gal·lès, podeu consultar el diccionari online.
Per exemple, Gyrru gyrru gyrru, que és una de les cançons, vol dir "Drive drive drive". Enjoy!!!!!!!!!

TRIegoBLOG

Estava xafardejant al meu pc i he trobat algunes fotos relativament antigues i que m'ha fet certa gràcia veure. Em trobo molt diferent!!!!
Foto 1: L'estiu passat a Grècia. Llàstima que no se'm veu gaire bé... Per una foto en què quedo maca!
Foto 2: Setembre del 2005, la foto que em van fer en una de les meves feines...
Foto 3: la de l'orla, quan encara no havia fet els 22... Encara em poso aquest jersei! Porto un pentinat massa clàssic.
P. D. Em comenten que les fotos, segons com es veuen deformades... Només cal clicar-hi per veure-les bé! Avui peco de narcisista, no? Un dia és un dia...

Brutal!

He descobert, per fi, el vídeo clip de Don't let him waste your time, del Jarvis, pel Youtube! Boníssim! El Jarvis fa de taxista temerari per acompanyar una noia a casa seva, a Bethnal Green, Londres. Amb sort, el reveurem al Summercase...
http://www.youtube.com/watch?v=c1oMtwmTaNQ

El descobriment d'avui

Lori Meyers i el seu Hotel Pimodan. M'encanta Dilema, molt enganxosa...!

Angels for president

Ahir vaig exercir de presidenta de la meva associació, que ja tocava després de tres mesos d'absència i dels meus moments de desídia i despistes. Després de quedar amb una amiga per anar de compres, vaig dinar amb una altra amiga i vaig aprofitar per signar els certificats d'assistència a un curs sobre energies renovables -que es va fer fa mesos... A la tarda, havia d'anar a una productora d'audiovisuals per visionar el documental que un company de la carrera i de comarca, el Iago, ha muntat després del viatge que va fer a Colòmbia fa uns mesos. El presenta al Festival de Cinema sobre Medi Ambient, i l'ha finançat la meva associació. Em va molar força, i ja li vaig fer les crítiques pertinents per si encara es pot millorar abans de presentar-lo a concurs.
Ahir a la nit vaig anar a dormir més tard del que volia. Vaig enviar mails a dos exprofessors per demanar-los un cop de mà. Ha sortit una línia d'ajuts a la universitat per fer projectes de cooperació a països en vies de desenvolupament, i ho veig com una bona oportunitat per viatjar i fer algun reportatge en què puguem parlar d'algun conflicte socioambiental. El Iago va mostrar interès quan li ho vaig comentar; ell serà per Mèxic, aquest estiu. Però jo encara no tinc gaire idea de com enfocar-ho.
De moment, només m'ha contestat amb el J. M. A., una eminència arreu del món en ecologia política i que sempre m'havia fet un cert repel·lús, per com n'era d'altiu... M'ha contestat i, amb això, s'ha iniciat un petit diàleg per mail que m'ha fet gràcia:
"El mon esta ple de conflictes ambientals milers i milers. jma".
"Sí, ja ho sé. Però no tinc el temps material de buscar-los ni tinc contactes als llocs on es produeixen. Per això contactava amb vostè."
"Podries explicar com els Consumidors dels països rics haurien de saber d'on ve el petroli, el coure, l'or, els llagostins, l'alumini, que compren, quins danys es fan als llocs d'extracció, posar-ne alguns exemples. jma"
I llavors, sense que jo li hagi dit res..., em diu:
"Perdona les meves respostes tan curtes, estic una mica de mal humor avui, per raons de familia, tu no tens cap culpa!!! Mira la revista Ecologia Politica, a www.ecologiapolitica.info Hi ha molta informacio en castella de conflictes ambientals els ultims 15 anys, a diversos llocs del mon, salut, quina frase tan bonica de Truman Capote que has posat al teu mail, jma>> *El tren se movía tan lentamente que las mariposas entraban y salían > por la ventana.* Truman Capote, /Un viaje por España/ (1950)".

Aviam si hi ha sort, tiro això endavant i engresco algú perquè m'acompanyi en aquesta aventura.
Ahir vaig rebre algunes notícies que em van alegrar -felicitats, per si et sents al·ludit quan ho llegeixis!- i fa solet. Porto un jersei groc i m'ha posat de bon humor. Però tinc son i el meu vice-president em fot canya perquè tinc algunes coses pendents, encara. Tinc tantes coses per fer...!

Notetes durant la classe de Termodinàmica (1r de Ciències Ambientals-curs 1998-1999)

Érem unes petardes i unes pardilles..., em fa una mica de vergonya, però també em fa gràcia posar-ho.

Meli: El teu Xaval deu estar molt catxes, però el profe Déu n'hi do.

Jo: Sí, però de cara... Què vols que et digui... El Xaval té uns pectorals... De debò (i aquí és quan cal mirar el dibuixet que he posat a dalt):

Jo: I té les dents molt blanques, i els dits del peu molt llargs i peludets...

Meli: Si sapigués com el coneixes, s'espantaria. Algun dia ho sabrà, segur, ja que en les relacions de parella s'explica tot.

Jo: Veig que ets optimista! Però llavors ja li serà igual... Serà eròtic i tot!!

Meli: Sí, suposo que sí. Quan sàpiga lo de la ràdio, li farà molta gràcia.

Jo: Te'n fots?

Meli: No és que me'n foti, és que em fa gràcia.

Jo: Quoi?
Meli: Doncs tot, suposo. Em fa gràcia la situació, els nervis que passes quan el veus i quan parles amb ell.

Jo: Es notava, estava vermella?

(...)

Jo: el de termo no té una esquena gaire maca... M'agrada més la del "David" de Miquel Àngel (tu ja m'entens, el tenista mallorquí de la classe...).

Meli: Ara xerra més, riu més i és més simpàtic, oi?

Jo: Ui... 1.000 vegades més!

Meli: Bueno, s'està acabant el full. Si s'entera que estem parlant bé d'ell, es posarà content.

Dita popular

Era ben savi aquell que va dir allò de "Ojos que no ven, corazón que no siente".

Col·lecció d'homes a qui no m'importaria tenir com a parella...

Nova secció inspirada amb la de l'Òscar

Gruff Rhys

Amb el permís de ma germana, faríem excursions en cotxe per la costa gal·lesa, amb la ràdio en marxa i corejant les cançons; les finestres baixades i els rajos de sol que entrarien per la finestra. Li deixaria que em digués Pwdin Ŵy (púding d'ou, en gal·lès, un apel·latiu carinyós) a cau d'orella, i m'explicaria contes abans d'anar a dormir. Jo li donaria idees pels seus shows i els dels Superfurry, i li diria noves frases en català per dir als seus concerts. Quan estiguéssim per Barcelona, quedaríem amb el seu amic Bernat Lliteras per prendre alguna cosa per Gràcia o pel Born.

Adam Green

L'ajudaria a despentinar-se els cabells cada matí i m'explicaria històries enginyoses i àcides al mateix temps. Em faria strip-tease remenant el cul i traient-se amb esforç els texans de pitillo mig caiguts i les bambes, al ritme d'alguna cançó com Carolina o Friends of Mine; ballaríem junts Lucky Number Nine per recordar els vells temps amb els Moldy Peaches mentre preparem el sopar a la cuina, i sortiríem entre setmana amb els Strokes per fer una cerveseta. Tindríem fills lletjots, però ben eixerits i amb un humor àcid i intel·ligent.

Sending out an S.O.S.!!!

The Police sempre ha estat un dels meus grups preferits. M'encanten les lletres, les melodies. Adoro cançons tant perfectes com Message in a Bottle, So lonely, Every little thing she does is magic, Synchronicity o Don't stand so close to me. Són algunes de les cançons de la meva adolescència i post-adolescència. Admeto, però, que més enllà dels grans èxits, hi ha moltes cançons que no m'agraden gaire. M'avorreixen.

Recordo que, amb 15 o 16 anys, passava algunes tardes de dissabte mirant un vídeo d'un concert de la gira de Synchronicity, l'última -si no m'equivoco- abans que es dissolguessin. I m'enamorava cada cop més del bateria, l'Stewart Copeland. És estrany, perquè tot i que m'atreia, a la vegada el trobava més aviat lleig. Només m'agradava quan el veia tocant la bateria -i és que era tant i tant bo!
Vaig tenir un nòvio que tocava el baix i que cantava en un grup -que encara existeix i que, per cert, ben aviat llançarà el seu primer disc. Recordo que sempre es queixava, entre bromes, que a les noies ens agraden sempre els bateries. No sé què dir-hi. És difícil generalitzar. En el cas del Copeland, només sé que trobava atractiu veure'l suat i musculós, i molt sexy l'energia que posava al tocar el seu instrument -no és una broma fàcil, parlo de la bateria... M'agradava veure com cantava els cors de So lonely i es protegia els dits de les mans amb cinta aïllant negra. Ni tan sols l'estètica m'agradava: sempre anava amb samarretes sense mànigues, i pantalonets curts típics dels '70 i que ara només trobo al Women' Secret. Tot i així..., per alguna raó, era extremament sexy.

The Police ha tornat; espero que passin per aquí en la seva gira europea. Més que res perquè tinc curiositat per saber com veuré ara aquesta icona sexual dels meus "años mozos".

Per fi faig els deures

Era el penúltim diumenge abans que jo tornés cap a Barcelona. La Nadia em va acompanyar a Missa. Vam anar a l'església d'All Saints, que estava dos carrers més enllà de casa -a Margaret Street-, ja més endins del barri de Fitzrovia. L'església era petita, plena de gent que havia tret els abrics de llana de l'armari, de color ocre o grana, plens de borrissol i perfumats de naftalina. La majoria dels assistents deuria tenir de seixanta anys en amunt. Vam arribar i tots estaven drets, desafinant al ritme del cor, format tant per homes com per dones. Feia olor d'encens i la llum groga i les parets, totes pintades al fresc, imposaven. La Nadia va entrar amb les ulleres de sol mig fumades i la gorra de vellut negre; la boa lila al voltant del coll, l'abric i les malles gris fosc. Recordo que ens vam posar a la primera fila. Em vaig alegrar de ser-hi, de veure com era una missa anglicana i en un país estranger. Recordo que a la Nadia, poca estona després d’entrar, li va rodolar una llàgrima per la galta dreta.
Al cap de cinc minuts, però, ja s'havia acabat la missa -efectivament, havíem arribat tardíssim. A fora, repartien te amb llet -amb la cullera a compartir- i galetes, i hi havia una habitacioneta on podies comprar confitures casolanes i postals de Nadal.L'objectiu de la meva visita era parlar amb el capellà, per concertar-hi una entrevista per un treball de Periodisme de Fonts.
Ens vam trobar al cap de dos o tres dies; vam arribar un pèl tard per culpa meva; ens esperava el pare Aquilina a la porta, amb la sotana -no sé si es diu així en català... Ens va fer entrar en una habitacioneta amb una llum molt tènue, amb un petit altar i una estora. Vam seure en un banc de fusta caoba i vaig entrevistar el Pare Aquilina. Tot seguit, va beneir la Nadia perquè li anés tot molt bé per Sitges.Després de poc més de dos mesos..., he redactat la feineta que havia de fer per la uni. En principi havia de contactar amb dues fonts més, però no va poder ser... Voilà le resultat! No tenia gaire xixa per posar, però crec que dintre del que cap m'ha quedat prou bé. Aviam què us sembla


"Acceptem el Príncep Carles com a futur Governador Suprem perquè estimem els pecadors", diu un pare de l'església anglicana

Les persones divorciades no poden casar-se per l’església anglicana. Aquesta és una de les principals crítiques a la boda del Príncep Carles d’Anglaterra i la seva amant de tota la vida, Camilla Parker Bowles, ja que tots dos són divorciats. Dissabte passat se n’ha celebrat el segon aniversari. Amb aquest fet es torna a posar sobre la taula una pregunta clau per al país: és el Príncep Carles una persona digna de rellevar la Reina en el seu càrrec de Governador Suprem de l’església d’Anglaterra?
Segons l’Evangeli, Jesús va afirmar explícitament que un home que es casa amb una dona divorciada està cometent-hi adulteri (capítol 5 de Mateu, vers 32 i capítol 19, versos 3-9; Marc, capítol 10, versos 11-12 i Lluc, capítol 16, vers 18). Segons el pare Ivan D. Aquilina, de l’església d’All Saints de Londres, tot i que l’església anglicana no veu amb bons ulls el matrimoni del Príncep, l’accepta, ja que “diferencia el pecat –que rebutja- del pecador, a qui estima”. “Que tiri la primera pedra aquell que no hagi comès mai cap pecat”, declara Aquilina, que cita l’Evangeli per reafirmar allò que acaba de dir.
L’església anglicana està lligada, històricament, a l’Estat, i compta amb dos líders: d’una banda, el Governador Suprem, càrrec que ocupa en aquests moments la Reina, i, de l’altra, el líder espiritual, que és l’arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams.
“Moltes vegades, i per manca de coneixement, es confón el paper del governador suprem amb el del líder espiritual”, afirma Aquilina. És, segurament, per aquesta raó que sovint es planteja la pregunta de si Carles és un bon candidat per ocupar el càrrec de Governador Suprem. Aquesta qüestió obre, a la vegada, un debat no menys interessant: cal que l’església anglicana continuï lligada a l’Estat? La resposta del pare Aquilina a aquesta pregunta no podria ser més contundent: “ens agradaria estar separats de l’Estat, però legalment és molt complex”.

Going back...

Una nina (??) molt lletja creada pel dibuixant de còmics Daniel Clowes, la Pogeybait Doll. No sé per què la poso :-)

...to London! Me las piro vampiro. Ciao, pescao. See u later, aligator. Sí, divendres pel matí faré via cap a Girona, per agafar un vol de Ryanair (quin paaaal!!!). Hauré de recordar a quant equival la lliura i quins són els intercanviadors del metro per arribar de forma més eficient allà on vull arribar. Veure el meu antic lloc de feina, saludar els meus excompanys -i fer, si pot ser, una pinta amb ells al Griffin (Javier, ¿aún me lees? ¡¡¡¡Nos vemos el viernes!!!!), veure -i dormir a- la nova llar dels meus amics, el nou pentinat del Nikos -i recordar el poc lèxic en grec que vaig aprendre i repassar amb ell els insults en català-; saludar la Chiarina... Espero no marxar sense tastar de nou el capuccino del Bar Italia o els pastissos de la Maison Bertaud del Soho, ni el Fish and Chips requetehipercalòric the The Golden Hind; sense veure la meva antiga casa ni tastar els calamari Thai del Busaba. Passar la targeta Oyster pel lector del metro, i estrémer-me de fred al passejar per Oxford Street, sota la mirada de la Igartiburu en els cartells de la botiga d'aquell complex de vacaciones, entre les olors tant asfixiants com embriagadores de The Body Shop, els baretos cutres de Noodles, del Subway, del restaurant de Sushi&Bento i del Prêt à Manger. Espero sentir els músics del metro a la parada de Tottenham Court Road, esbrinar cap a on ha evolucionat aquella galeria d'art tant subversiva que va obrir les portes poques setmanes abans que jo marxés. I potser, ser conscient de què van suposar per mi aquells 3 mesos?

Serà breu..., però intens. Almenys, això espero.

Desamor (o allò que tots hem sentit alguna vegada)

In the mood for love, de Wong Kar Wai

La psicòloga i escriptora Remei Margarit ho retrata prou bé en l'article que va publicar ahir La Vanguardia.

"Frente a una demostración de desamor, uno se queda como desvalido, como si se hubiera presentado con un ramo de flores y le hubieran dado con la puerta en las narices. Es el desconcierto, el no entender nada de lo que está ocurriendo, y es que el desamor quiere exactamente eso, desconcertar al que siente como oponente. Es una batalla desigual, porque a una mano tendida se le da un puñetazo. Es un cambio de registro unilateral, sin aviso previo, ni tan sólo una declaración de hostilidades clara.
Pero después de muchas dudas acerca de qué ofensa puede haber provocado aquella situación, uno se da cuenta de que no es una ofensa, es sencillamente que el desamor hace acto de presencia como una señal inequívoca del odio.
Al ser humano le cuesta encajar que alguien le odie; existe una especie de mecanismo de defensa que intenta una y otra vez establecer puentes de buena voluntad, que, a su vez, son destruidos una y otra vez".

I continua..., i la resta és molt interessant, també... És curiós de veure, quan llegim coses per l'estil d'aquesta que acabo de citar, que tots, tant diferents que acostumem a ser els uns dels altres, tenim els mateixos patrons de comportament en certes circumstàncies. I qui no s'hagi sentit com retrata la Remei Margarit, és que és el putu amo -o la puta ama.

Al Mike Patton de Sta. Pepa

Aquí tens un petit regalet que espero que et faci somriure una mica (al final no vam arribar a interpretar aquesta cançó amb el Chabon...). Me alegro de haber hablado contigo, un petó molt fort, ànims i sort aquesta tarda...
http://www.youtube.com/watch?v=UCR1BUneY_k