De marujeo

Des que va tornar el Toni a la feina, he hagut de canviar de lloc físic de treball. Abans estava envoltada dels tècnics: enginyers, enginyers, i un mig metge mig periodista. Ara em trobareu a l'entrada, en un racó al costat de la finestra, envoltada de paperassa que va deixar la persona que hi treballada. Al darrere tinc el despatx del gerent, i al meu costat, la secretària de direcció, una administrativa i l'administrador. He de confessar que aquest canvi físic em fa sentir-me una mica aïllada del que es cou a la feina; sóc aliena als comentaris dels companys i si he de preguntar alguna cosa a algú, estic obligada a aixecar-me o a trucar per telèfon. Ells han de fer el mateix, és clar. Quan les secres marxen a esmorzar, em toca menjar-me el marron de respondre el telèfon i de rebre les persones que entren.
Això, sumat a la poca trepidància -si és que existeix aquesta paraula- de la meva feina, han fet de mi una noia que només es motiva a les hores d'esmorzar o quan el meu nou jefe Toni convoca una reunió de seguiment. Ja de per sí és motivant que un noi de 30 anys, metre vuitanta, ros, d'ulls verds, que parla 5 idiomes, que ha viscut a mil llocs i que a sobre és inquiet -aaaaaai- em dediqui una estona, però sobretot valoro que hi hagi algú que em pugui donar algunes directrius. Però bé, confiem que les coses milloraran. Ja es veurà...
Arran del meu canvi de lloc de treball, he intimat una mica més amb les noves companyes. És inevitable que sentin de què parlo pel telèfon, que acabem parlant de relacions de parella, de la família, dels modelets i de les revistes del cor. Fruit d'aquesta nova relació, divendres a les tres de la tarda, just a la sortida de la feina, dues companyes de feina i jo vam anar cap al Mercat de Sant Antoni per comprar roba en una paradeta que ens va recomanar una de les companyes. Després de més de mitja hora d'espera, em vaig emprovar dos texans, tres jerseis, dues samarretes i un abric. I vaig marxar amb les mans buides. Tot i així, l'estona d'espera no va tenir preu. Se'm va fer curiós que dues pijes com les que despatxaven estiguessin venent roba tant econòmica en una parada d'aquest mercat, però sobretot veure el personal que hi anava a comprar. Dones que anaven de riques, amb llavis injectats de silicona i amb mil litres de "brillo" als llavis, queixant-se que "un sudaca" per poc els havia robat el monederu aquella tarda.