El mes de juliol ja arriba a l'Equador. Fa calor, les plantes de casa s'arrauleixen, assedegades, i de lluny sento la remor de les motos que s'escola per les escletxes de la persiana, mig pujada. De lluny, al pati d'aquesta illa de l'Eixample, un gat en zel brama ben bé com si fos un nadó; ma germana respira compassadament embolcallada amb el llençol de floretes i si tanques els ulls i pares atenció, pots arribar a sentir la tele d'algun veí.
Toca fer feina i, davant del pànic de la pàgina en blanc, bastant habitual, la meva ment emprèn el vol, i es desplaça a imatges oníriques en què descobreixo terres llunyanes i persones, encara, desconegudes. Torno a la realitat i maleeixo la Nutella mentre palpo el mitxel·lin que s'intueix a sota del vestit. De vegades m'agrada pensar que, si vaig anant al gimnàs acabaré lluint un ventre i unes cames com els de la noia que em trobo cada dos per tres fent steps i ioga a l'Aiguajoc. Sempre em dic a mi mateixa que és impossible, que aquest mitxelin m'ha acompanyat des de l'adolescència i que, ni que sigui pels bons moments viscuts, no m'abandonarà mai.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada