Paris, je t'aime

Puges a l'avió i, al cap d'una hora i mitja ja trepitges terra ferma, la terra que van trepitjar Maria Antonieta, Robespierre, Dartagnan i la infanta Elena. Els carrers fan olor de croissant de mantega, la gent diu bonjour i fa un fred que et cala els ossos. És la tardor, a París. A Barcelona encara no ha arribat, però a la capital de l'Hexagone ja fa setmanes que porten posat el manteau i le bêret.
Recorres els carrerons per on vas passejar anys enrere; les coses no han canviat gaire. La Tour Eiffel és igual d'imponent, els cafès segueixen costant quatre euros i els croissants són igual de cruixents per fora i tendres i mantegosos per dins. Els carrers que anys enrere havies recorregut del bracet del primer nòvio segueixen al mateix lloc; l'hotel, ara té ascensor però és igual d'econòmic, i en aquell restaurant encara hi fan plats combinats amb tabbouleh, humus i caviar d'esbergínies. Ara, però, en comptes del cuiner/cambrer negre amb rastes, hi ha un noi castany, potser d'origen àrab, amb els ulls verdosos i el cul ben rodonet. Sembla el Kirk Cameron, l'actor de Los problemas crecen i de De tal palo tal astilla, i el trobo encantador si no és perquè al marxar, em sembla que mira de reüll la propina que li hem deixat. I això dóna com mal rotllo, què vols que t'hi digui.
Tornes a Barcelona exhausta, amb la butxaca sensiblement més buida i, paradoxalment, amb les butxaques -o cartutxeres, dit de forma més popular- més plenes. Sort que no visc a París, que si no, ja faria temps que a l'hora de pujar a l'avió hauria de pagar pel sobrepès.