Sobre el bon propòsit d’aprimar-se

La pujada de les temperatures d’aquests dies ha inundat de banyistes les platges barcelonines. Dit amb unes altres paraules, la sorra de les sis platges de la ciutat comtal, des de Sant Sebastià fins a la Nova Mar Bella, s’ha tapissat d’una bona dosi de mitxel·lins i cartutxeres, i d’algun cos excepcionalment espectacular i misteriosament bronzejat –com s’ho fan, alguns, per estar negres com el sutge al mes de maig?
Jo no vaig ser menys i dissabte a la tarda vaig anar a la platja de la Nova Icària amb un amic. Tot i la vergonya de descobrir les meves carns entre la multitud –i, sobretot, davant d’ell- vaig pensar que me’n faria més estar prenent el sol vestida com anava. Així doncs, vaig decidir despullar-me. L’estratègia que vaig seguir per camuflar les pallaringues va ser aguantar la respiració quan em vaig treure la samarreta i, fet això, estirar-me de cap per avall.
Entre tanta massa lipídica, per sort, el meus cinc quilos de més i la meva pell nívia passaven força desapercebuts. He de confessar l’enveja no gaire sana que sento quan veig els cossos de les dones que surten a les revistes, i d’algunes de les que m’envolten; m’agradaria estar morena i tenir un ventre pla que no vibri a cada passa que faig quan camino per fer un banyet!
Mal que em pesi –i mai més ben dit-, la meva intenció de metamorfosar s’ha limitat sempre a ser un bon propòsit de no sé quants anys nous i no s’ha traduït en la força de voluntat que em faria falta per aconseguir que la gelatina de la meva panxa esdevingui carn ferma i que el cul es mantingui en unes dimensions mínimament raonables.
Dissabte, quan ja portava només el bikini, vaig comprovar que l’anatomia del meu amic no era, precisament, la del David de Miquel Àngel; això em va ajudar a relaxar-me una mica. He d’admetre, però, que el que em va acabar d’animar va ser veure que la majoria de les persones que prenien el sol al meu voltant no eren, ni de bon tros, tan espectaculars com els i les protagonistes de les pàgines de paper couché de l’Hola que fullejava.
Això em va fer reflexionar. Sovint, pensem que “la gespa del veí sempre és més verda”, mentre que a la realitat, segurament està igual de recremada que la nostra. I després de veure gespa tan verda o tan recremada com la meva –segons com es miri, és clar- al meu voltant, vaig arribar a la conclusió que, en el fons, puc estar orgullosa de tenir xixa.
No hagués pensat mai que ho arribaria a dir, però ara tinc la certesa que no tenir un cos Danone potser fa palès que tinc una mica de personalitat. Jo, i la majoria de la població, ja que si, després de tot el que ens han bombardejat els mitjans de comunicació amb l’operació bikini, les cremes miraculoses i les ofertes i més ofertes d’operacions d’estètica, encara seguim tenint uns quilos de més i la pell de taronja, deu ser que tenim una mica de criteri! O potser és que ens falta força de voluntat?