A més de ser una afirmació, en el meu cas, certa, No sex last night és el títol d'una pel·lícula d'una artista que admiro molt i amb qui em sento identificada: la Sophie Calle. No sé si la coneixeu, però si mai teniu l'oportunitat de veure'n alguna exposició o de fullejar-ne algun llibre, feu-ho.
Recordo que vaig anar a veure No sex last night , deu fer dos anys i mig, quan encara estudiava a l'Institut Francès. Tot i les ganes que en tenia, no vaig arribar a veure-la tota. Vaig marxar a mitja pel·lícula perquè pel camí des dels FGC fins a l'Institut m'havia trobat el noi amb qui sortia en aquells moments i amb qui estàvem en crisi. M'havia sulfurat de tan capullo com havia estat en el nostre breu i atzarós encontre -ell, llavors, treballava en un despatx d'arquitectes al carrer Tuset, molt a prop de l'Institut- que vaig entrar a la sala dels nervis. Al cap d'una mitja hora, vaig decidir marxar. Vaig ser tonta, perquè el tio ni tan sols valia la pena.
No sé quan tornaré a tenir l'oportunitat de veure aquesta pel·li que, més que una pel·li, crec que és una petita obra d'art. Una pel·li en què, en forma de road movie la Sophie ens explica la mort de la seva relació amb el Greg Shepard: ella n'està enamorada; ell, se la vol treure de sobre. La Sophie, cada nit que no estan junts, repeteix, amb el seu accent gavatxo: "No sex last night".
És -aquí és on m'hi identifico una mica- una xafardera i voyeur de cuidado: és capaç d'agafar una feina de donzella d'un hotel per poder xafardejar a les habitacions, perseguir un home per París, conèixer-lo aquella mateixa nit en una festa i decidir-se a seguir-lo per Venècia fins a trobar-lo.
Foto de la sèrie L'hôtel:
Foto de la sèrie L'strip tease, en què Calle vol saber què sent una ballarina d'estriptís:
De la mateixa manera que el seu amic Paul Auster -que la fa aparèixer a la seva novel·la Leviathan com un personatge anomenat Maria-, la Sophie Calle barreja realitat i ficció. Auster i Calle van treballar junts en l'obra The Gotham Handbook. Ja que Auster l'ha convertida en un personatge d'un dels seus llibres, Calle vol seguir en aquest joc i li demana que, com a tal, la faci actuar, li digui què ha de fer. Auster li fa un llistat de què pot fer Sophie Calle per fer més feliç els novaiorquesos. Entre d'altres coses, li proposa d'apropiar-se d'un espai públic i fer-lo més agradable per als ciutadans. Calle es decideix per una cabina telefònica: la decora, hi posa sandvitxos, cigarretes, flors, una cadira per seure...
La cabina telefònica que la Sophie s'apropia a The Gotham Handbook:
No sé si la Sophie ens prèn el pèl. El que sí sé és que em fascina veure algú que és capaç de fer el que fa ella i em fascina aquesta incertesa de no saber si és mentida o no que ho fa.
L'estiu passat vaig anar a Venècia i vaig trobar el carrer de què parla en una de les seves obres. No hi havia, però, ni l'hostal ni l'antiquari que esmentava. I això em va desil·lusionar una mica. De totes maneres, cal tenir en compte que ella hi va anar a l'any 80 i jo 25 anys després... O sigui que, chi lo sà, potser és cert i tot... Sigui mentida o no, m'encanta, em desperta un pessigolleig que sento només quan al davant tinc algú o alguna cosa que trobo estimulant i que em desperta la curiositat i que em fa sentir una mica més viva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada