Era petita, i només recordo que algú -potser algun cosí meu- em va acompanyar al jardí de casa. La lluna, una pandereta, brillava al cel, i el fred se'm clavava a la cara com milions d'agulles. Se sentia olor de llenya cremada, i tot era silenci.
- Mira, veus aquella estrella? És l'estrella que guia el camí dels Reis -va dir.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada