El lampista barcelonista

Ja hem compartit tres tardes, en l'últim mes. Normalment quedem a les tres o a quarts de quatre, i sempre és puntualíssim. Me'l trobo amb la motxilla i la bossa amb les eines penjades de l'esquena, esperant al meu portal. És només una mica més alt que jo, amb les galtes rosades i poques dents; vesteix pantalons de cotó, camisa de quadres i una jupa amb cremallera de xandall d'aquells sintètics que es van posar tant de moda temps enrere. Fa pudor de ranci, i sovint, quan riu, encara espero que espeti un 'cuñaaaaaao' -de moment encara no ho ha dit mai! Porta una bossa amb cremallera de quadres i amb nanses d'aquelles que venen als xinos plena d'eines, cables i cargols i tornavissos. Té els dits negres i plens de durícies, i quan li dic què cal fer a la casa -com i on posar aquell aplic o el tovalloler-, al cap d'una estona em crida amb un '¡¡Oiga!!' per tal que li confirmi que és allò el que vull.
Enfilat a les escales de fusta tacades de pintura blanca, eren les cinc de la tarda i l'home penjava del sostre el llum de paper a l'habitació de la meva germana. 'Apaga la luz, que si no me va a dar algo', em va dir. La meva pregunta, després de la seva demanda, era fàcil: '¿Y no ha tenido nunca un susto, en el tiempo que lleva trabajando en esto?'. Va ser aleshores que va deixar de cargolar i, mentre pelava alguns cables amb el ganivet que porta a la butxaca, tot seriós, em va dir que sí, que part de la seva cama esquerra era postissa per culpa d'un accident que va sofrir quan només tenia 19 anys.
Era una tarda d'estiu; un analfabet no va llegir el cartell en què es prohibia que es donés la corrent, i el primer que va fer quan va veure que no hi havia llum va ser pujar la palanca. De la descàrrega, el Mariano es va precipitar pel forat del muntacàrregues. 'Tuve suerte, al menos no me quedé inconsciente'.
Arran d'aquell accident, va haver de deixar de jugar a futbol. 'Porque yo jugaba en el Barça, en la primera división'; Era l'època del Kubala i del Ramallets, va explicar. Malauradament, només va poder-hi jugar uns mesos.
Es fa estrany, de pensar què en seria ara del Mariano, el lampista, si l'analfabet no hagués pujat la palanca. S'hagués casat amb la dona amb qui s'ha casat? S'hauria deixat endur pel joc, la beguda o les drogues? Potser hauria anat a viure en un país estranger, per jugar en un gran equip de futbol. No ho sabrà mai ningú.
Ja sé que l'exemple no val, que cada cas és diferent i que el món del futbol i dels clubs ja no és el que era..., però em pregunto si som capaços d'imaginar-nos algun dels jugadors del Barça trenta o quaranta anys més tard vestits amb un xandall, amb les mans plenes de durícies i rient com el 'Risitas' mentre instal·la la llum d'una habitació d'un (modest) piset de l'Eixample.
L'atzar, l'atzar.