El meu ginecòleg és peculiar: immens, amb un bigoti recargolat i canós, i el cabell platejat, lluent i ondulat, ple de brillantina i pentinat enrere. Els ulls, celests, somriuen amb malícia, com els seus llavis. Si no fos perquè el conec, pensaria que està una mica tocat del bolet i marxaria cames ajudeu-me.
Sempre que entro a la consulta, me'l trobo dret, com si mirés els llibres que té a la llibreria; amb efusivitat, diu "Hombre, Àngels", i jo sempre em pregunto -mentre em fa dos petons- si es recorda realment del meu nom o si ha de recordar-lo sempre mirant abans a la fitxa...
Parlem una estona i llavors ve a buscar-me la infermera. El ritual, quan hi vaig, sempre és el mateix: entro en un lavabo, em despullo i rento i em poso els peücs i la bata de paper verd cirurgià oberta pel darrere. Cagada de por, entro a la sala, sec en la camilla i tiro el cul el més endavant que puc, amb les cames obertes i enlairades i sota la mirada de la infermera.
Mentre el metge espera, en silenci, al seu despatx, la infermera em pesa (oh nooooo!) i pren la pressió. I llavors entra el doctor..., i ja m'escaguetxino.
- Li fa res que cridi? -pregunto.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada