La Comunitat

Ahir va venir el Mariano. Espero que per última vegada fins que no arribi la calor i faci falta posar unes persianes a la cuina. Va estar-se una horeta o una horeta i mitja a casa i, quan va acabar, el vaig acompanyar a l'ascensor. 'Espero que no sea nada', li vaig dir en referència al malestar físic que arrossega després dels excessos nadalencs. 'Yo también lo espero'. I llavors, el seu jefe va picar des de baix de tot a la porta de l'ascensor perquè el sentíssim, per demanar-li que s'afanyés i que menys txàtxara. Adiós, Mariano, ha sido un placer.
Amb pressa, vaig recollir quatre coses i vaig córrer al lavabo. Em disposava a rentar-me les mans per posar-me les lents de contacte però no va rajar ni una gota de l'aixeta. Semblava que s'ofegués, en l'intent..., com una tortuga de terra que tus amb la boca seca. Res. 'Merda', vaig pensar, 'hem pagat totes les factures, oi?'. No sóc cap morosa, però no sé, vaig pensar-ho. Vaig trucar al pis del de davant, l'italià saxofonista, però no hi era. Vaig entrar de nou a casa, vaig agafar les claus i vaig tancar la porta. Aniria a veure la veïna de sota, la senyora Mercè, per veure si en tenia.
'Qui hi ha?????'; 'Sóc la veïna, la noia del pis de dalt!'. Em va obrir. La Sra. Mercè és l'estereotip de bona iaia; baixeta i prima, amb cabell una mica de xampinyó i esclarissat i de color de mel. La cara, arrugada, amb els ulls vius i les dents postisses i engroguides. Li vaig explicar la situació, i va dir que anava a mirar si ella en tenia. 'Passa, passa', va dir. De fet, em moria de ganes d'entrar a casa seva. Va ser fascinant. Sembla mentida que dos pisos iguals puguin ser tant diferents. El terra amb rajoles antigues, amb sanefes de colors; les parets empaperades de dalt a baix amb colors salmó, beix i daurat, i els passadissos foscos i eterns. El sostre em va semblar altíssim, i en algun tros s'espellofava. A contrallum, vaig veure la figura d'un noi alt i robust: el seu nét, que havia vingut a dinar i que, un cop va arribar al rebedor, em mirava, impassible.
- Jo tampoc en tinc, d'aigua! I tinc tots els plats per rentar...
Llavors va mirar el seu nét:
- I com em rentaré les dents, jo ara?
Llavors va avançar cap a la porta del davant, la del veí. Se sentia la tele a tota pastilla. Va trucar al timbre, però tot i que se sentia moviment al darrere de la porta, ningú no va gosar obrir. Va picar a la porta, suaument, i de l'altra banda es va sentir la mateixa resposta. Llavors, va picar més fort; i des del darrere, també van fer el mateix.
Finalment, es va obrir. De la foscor en va sortir un senyor d'un metre setanta, amb ulleres i bigoti gris, d'uns setanta anys; embolicat amb un batí blaumarí impecable; a sota es veia una camisa.
-Aquest té més por que jo- va dir la Mercè, mirant-me de reüll. Vaig estar a punt de preguntar el perquè; sentia curiositat per si havien tingut algun ensurt.
Després de comentar-li que no teníem aigua, el senyor del batí blaumarí va anar a mirar si en tenia. 'Només un filet, deu ser la que queda a les canonades'. La seva dona, amb una bata clareta boatinée va treure el cap.
Vam acomiadar-nos, exclamant que esperàvem que hi hagués aigua aviat, i vaig pujar xino-xano les escales, contenta d'haver descobert qui hi ha al pis de sota. Després de 4 mesos de ser al pis, potser ja tocava.

PD. El Mariano jugava a la 2a divisió del Barça; estava a punt de pujar a jugar a primera quan va tenir l'accident...