He vuelto

Ves qué bien! -com diria el Manolo Martínez, d'Astrud. I és que el duet barceloní treu disc el proper 17 d'abril. Es titula Tú no existes. Ja tinc ganes d'escoltar-lo i veure què tal, però sobretot, de veure'ls en directe.
El títol de la cançó del disc amb què els vaig descobrir, Performance, em serveix com d'excusa perfecta per dir que ja he tornat. Una mica moreneta -tampoc massa- i amb un quilet de més aconseguit a base de popets arrebossats, formatge de cabra a la planxa, papas con mojo i cervesa Dorada.
Han estat 4 dies intensos, de sol, vent i cotxe amunt i avall. Hem recorregut gairebé tota l'illa; hem pujat al Teide. Tenerife és, sens dubte, el paradigma de l'urbanisme fet amb el cul -o del no-urbanisme propi de l'època desarrollista(?)-, especialment el sud: carrers plens de locals cutres amb rètols fets amb llums de neó, hotels amb habitacions per quatre duros que ofereixen espectacles d'allò més kitsch, petits supermercats on la dependenta només et sap atendre en anglès. És interessant, de conèixer, i no ho dic amb ironia. Es tracta d'una de les desgràcies més garrafals que ha pogut fer mai l'home.
Per sort, l'illa amaga racons verges; petites ciutats amb cascs antics encantadors, paisatges bonics, bars de poble on et serveixen menjar de primera per només 7 o 8 euros, platges salvatges i desertes. És només qüestió de buscar-les. Amb tot, em quedo amb Lanzarote, una illa que enamora, i apunto a la llista d'illes pendents de visitar El Hierro i La Palma.