Soroll

El llit és comfortable, els llençols nous, suaus i acollidors, càlids. L'habitació és gran, i les cortines, que tremolen quan entra la brisa del capvespre, sumada al color blanc de les parets i a la nuesa de les rajoles del terra em fan tenir la sensació que som a l'estiu. I a mi m'encanta, l'estiu.
Però admeto que com dormir a Sant Quirze a l'estiu -on només se sent el ric-ric dels grills al vespre, els udols que fan els gats quan estan en zel, i la piuladissa dels ocells de bon matí- no té preu.
Quina tocada de nassos que et despertin a les tantes de la matinada quatre borratxos que parlaven llengües estranyes. A estones, era català; d'altres vegades, una llengua que no sé si era el català distorsionat pels efectes de l'alcohol. Fills de puta.
I llavors surto de casa i veig la pancarta "A Gràcia, menys soroll i més futur", i parlo amb un company que viu al Raval i que diu que ha dormit fatal per culpa del soroll, i jo vaig a esmorzar amb els de soroll de l'Ajuntament. Tot és soroll. I ara que hi convisc, sóc més conscient de la merda que és que hi hagi soroll.