Petons

Hem anat a la platja de Vilanova; ara feia temps, que no hi anava. La rutina és la mateixa de sempre: ens posem al mateix lloc que des de fa 20 anys, davant dels apartaments on estiuegen -bé, estiuejaven, perquè ara prefereixen Menorca -i qui no...!- els nostres amics A.
Aquests dies he decidit anar a la platja amb lents de contacte. No ho acostumo a fer, perquè és un merder per la sorra, la crema solar i l'aigua. Tot i així, he decidit que, si no les porto, m'avorreixo. Com que no vam jugar a pales ni res per l'estil, i només vam sortir a passejar cap a una caleta que hi ha més enllà, llegir el diari i observar el personal semblava la millor distracció. M'agrada veure els cossos de la gent, i pensar que és absurd que sovint ens fa vergonya que ens vegin en roba interior o despullats però que, al cap i a la fi, a la platja no ens fa res ensenyar les pallaringues. Observo les famílies, escolto les converses, miro com els nens s'empastifen de sorra i com les parelles juguen a pales o es treuen els granets de l'esquena. Em fan gràcia els morenos paleta, i somric quan veig que per la vora passa algú conegut -la Fernández de la Vega, algun actor o, com ahir, la secre dels Estudis de Periodisme.
Ahir, però, hi va haver una cosa que em va cridar l'atenció. Una parella d'adolescents, d'uns 14 anys, va sortir de l'aigua: la nena, en bikini, moreneta i bufona; el xaval, amb metxes rosses i estil surfer, fibrat i sense ni un pèl al pit. Van agafats, i acompanyats d'una amiga. No m'hi fixo més fins que, al cap d'una estona, em giro d'esquena per prendre el sol. L'amiga està llegint una revista i, de tant en tant, envia missatges pel mòbil. Sembla avorrida, i no intenta distreure els seus amics: al costat, els púbers estan estirats l'un mig a sobre de l'altre, amb els morros enganxats, immòbils. Dedueixo que l'única cosa que es mou per allà són les seves llengües, però amb prou feines es percep. És com hipnòtic. Es fa estrany de veure dos nens morrejant-se, fent coses que sovint veiem fer als adults o als adolescents d'edats una mica més avançades. Deu ser degut al meu esperit voyeur, que no puc evitar observar-los. Li comento a ma germana l'escena; els mira i somriu.
I quan ens aixequem per marxar a fer un banyet 5 o 10 minuts després, ens girem per mirar de nou i encara són allà, immòbils, amb els ulls tancats. Drets, al costat, dos amics acabats de sortir de l'aigua i embolicats amb la tovallola els observen, embadalits.