There's a light that never goes out

Aquesta canco dels Smiths, cantada per un music del metro, em va alegrar la tarda ahir quan tornava del curro per anar a la meva casa provisional -si mes no, aixo espero-, l'alberg d'Oxford Circus. La veritat es que aquella veu, ben be com la del Morrissey, em va omplir d'energia mentre caminava entre la resta de commuters que, com jo, tornaven despres d'un dia dur de feina...
Es estrany arribar a una ciutat nova. De sobte, t'has de construir un nou espai, buscar nous amics, aprendre com funciona la teva feina i vetllar pel teu benestar. Es a dir, buscar una casa on estiguis a gust, alimentar-te decentment i dormir prou. Per ara, no he fet cap d'aquestes tres coses, pero m'imagino que es questio de temps. Pel que fa als amics, suposo que tot arribara, tot i que tinc el pressentiment que no sera tan i tan facil com quan un va d'Erasmus.
Aquests dies, m'omple una mica la melanconia. Si, estic una mica homesick, i que passa? Ser fora tambe et fa valorar mes les coses que estimes: la familia, els amics, la gent que et fa somriure i sentir-te viu. Espero que d'aqui a unes setmanes tambe pugui tenir unes quantes d'aquestes persones a prop...
A tots aquells que m'estimo els dedico dos versos de la canco dels Smiths que em fascinen:
To die by your side
Is such a heavenly way to die