Pinzellades

Això és Brick Lane, a East London.

Una setmana més, plena de petits detalls. E-mails inesperats, tant de gent amb qui no he parlat mai, com de gent amb qui he parlat poc però que m'agradaria conèixer més. E-mails d'amigues, que em fan somriure, però també riure.
M'he despertat dissabte, diumenge i dilluns a les 5.30 i no he pogut tornar a dormir fins a les 6.30... Els torns del Nikos són infernals, i jo també els sofreixo. Però em compensa amb la seva companyia, la seva música, les seves bromes i les seves abraçades. M'ajuda amb la mudança. Em diu que enamorar-se és una malaltia. Crec que és un bon amic, però és una llàstima que porti aquesta cuirassa de xulo i de segur de si mateix. Em diu que a Londres no és feliç; odia la ciutat, diu que és tan disfuncional i capitalista... Per això només escolta música grega, veu canals grecs i, sempre que pot, va a menjar al restaurant grec que hi ha a la cantonada.
Fan un festival de cine a Londres. Un ex de ma germana hi presenta una pel•lícula que ha dirigit després d'un temps de sequera. És una llàstima que no pugui anar-hi per la feina, perquè m'encantaria anar-hi, veure'l -segur que no s'ho esperaria, i menys a Londres- i agafar-lo pels collons i fer-me'n arracades. Espero que ell i el seu talent es podreixin (tant es nota, que l'odio?). Hehe, avui estic vengativa...
Menjo pastes portades directament de Hong Kong i embotits i galetes noruegues. I m’assabento que la noia que les ha portades va fer un erasmus a Noruega i, com no,
resulta que té coneguts comuns amb la Raquel... Mira que n’és, de petit, el món...