Ja torno a ser... jo?

Voici una platja de l'Alguer...
Fa temps que no escric. Suposo que és l'apatia que m'arrossega aquests dies, que ha anul·lat tota la meva -poca- creativitat... Però ja està! C'est fini!!! Dilluns vaig a la tele per acabar de liquidar algunes coses. Mararé amb un regust estrany a la boca; el del dubte i la incertesa de 'cap a on m'hagués dut, aquesta feina?'. Qui sap si era aquest un dels possibles camins que m'hagués dut cap a la satisfacció i felicitat. No ho sabré mai.
D'aquí a dos dilluns començo a la nova feina. Em fa un cert respecte. Espero fer-ho bé i que vagi bé... Total, són 5 mesos i, després, de nou, la incertesa.
M'adono que em fa pànic estabilitzar-me gaire. Pensar que m'estaré anys en una feina. I això, en certa manera, està bé. Però de vegades és contraproductiu: no sé què passaria si d'aquí a uns anys, quan pretengui fer-ho, algú vegi que el meu CV és ple de d'anades i vingudes, de tastets d'una feina i d'una altra, d'unes pràctiques aquí i unes altres allà...
Deixo les meves dèries a part. Ja es veurà com evoluciona tot... Mentrestant, afegeixo uns versos d'una canço d'Astrud molt xula. Els vaig a veure demà. És de la cançó 'Minusvalía'.

Es normal que pienses que soy un monstruo
porque no he llorado, y estoy tan entero,
y me dió mas penas el ultimo episodio de Friends que lo nuestro.
Creeme si te digo que no es culpa mia,
que mas bien se trata de una minusvalía.
Que solo me importa lo que no me importa
y tú claro que me importas, por eso no me importas.