27, ja...

Després de prendre un cafè amb llet junts, el meu amic sexagenari i jo -gairebé treinteañera, com diria ell, per fotre'm- hem enfilat República Argentina amunt per comprar una safata amb croissanets de mantega sense res, croissanets de mantega farcits de xocolata, uns altres amb xocolata per dins, ensaimadetes, magdalenetes i pans au raisins mini. Hem pujat cap a la feina, i la porta era tancada: "el Fermí, com que ha vist que no veníem, deu haver anat a esmorzar", ha dit el Joan. Hem saludat els companys del costat, els de programes ambientals, i els hem preguntat si sabien res del nostre company.
El Joan, de sobte, diu: "Mira, allà hi ha uns peus, hi ha algú!". Era algú que caminava depressa, per la nostra oficina, però que no he arribat a veure ni ha respost a la meva crida de "Hola??!!". De sobte, de dins d'un dels despatxos han sortit els meus dos companys, m'han felicitat i he vist que a sobre de la taula hi havia una planta molt xula pel nou pis. Hi havia una targeta, on em felicitaven, i a dins, les claus del meu calaix. L'he obert i... Tatxan! Hi havia un paquet de tortas de arroz -les que tenia van anar desapareixent de forma misteriosa, suposem que en un atac de gola de la dona de fer feines-. Representa que el regal me'l feia ella, jeje.
Aleshores, hem esmorzat i xerrat una estona. Estic contenta, m'han fet contenta.
I sí, Jordi, ja que ho preguntes, hem apagat els llums -però tranquil que encara que estiguin encesos, no hi fa res, són molt eficients, ja de per si- i hem mantingut l'aire condicionat a 25 graus. I lo de la junta..., mirarem aviam què hi podem fer!