Vacacions

Passar les vacances en el lloc on les has passat en els últims 19 o 20 anys, a menys de 100 km de Barcelona, és avorrit, sobretot si ja no hi tens amics i si, com jo, passes 2 dies o 3 malalta (maleïdes vacances!). Aquestes no estan sent unes vacances oxigenadores com podrien ser en algun paradís desconegut. Almenys descanso. Però la ment no acaba de desconnectar.
Algú, fa un temps, em va dir que era una mica paradoxal que jo, vivint en un poble -bé, cada cop és menys un poble- marxés a una ciutat capital de comarca a passar les vacances, mentre que la gent acostuma a fer el contrari.
Estar en el lloc on has vingut cada estiu durant les últimes dues dècades és estrany. És com un escenari en el qual han anat desfilant amics, coneguts, veïns borratxos que s'han llançat en roba interior a les tantes de la nit, lladres, llogaters famosos -com l'Àngels Gonyalons o el nen que va interpretar el paper de l'infant Indy a la sèrie d'Indiana Jones-.
També m'havien agradat alguns nois. Segurament més per l'avorriment d'alguns estius i la petita emoció que això suposava que no pas una altra cosa.
L'altre dia era de nit. La una, potser. Els 2 capítols de "Doctor en Alaska" ja s'havien acabat, o sigui que deuria ser la una passada, gairebé les dues. Vaig sortir a la terrassa. El jardí comunitari era mort. Es veien les gandules, blanques, apilades sobre la gespa del jardí. L'aigua de la piscina que brillava, i el so de les ones del mar de fons. I de cop vaig recordar aquella nit que T.G., el veí que m'havia agradat deu fer 10 anys (havia nascut, com jo, un 29 d'agost; era fan del Bruce -com jo, aleshores-, del Woody Allen, del saxo i llegia "El món de Sofia" a la terrassa, entre molts altres llibres que devorava) em va dir "bona nit" just en un moment que tots dos ens recolzàvem a la barana de les nostres terrasses respectives.