La porta

Tornava d'un sopar, diumenge passat, a la ciutat dels afores de Barcelona. Era tard, les dotze més que passades. Em pesaven les parpelles i tenia ganes de treure'm el vestit impregnat de la xafogor i del tabac i de la suor, rentar-me les dents i la cara i embolcallar-me amb els llençols nets, amb olor de Mimosín Caricias i arrugats -costen tant, de planxar!- i entrar a tota pastilla a la fase REM. Però encara havia de pujar al cinquè pis. Vaig travessar el llindar de la porta i vaig dirigir-me a les escales que duen al replà on hi ha l'ascensor. La porta de la casa on abans vivia el tio xungo aquell, sí, aquell que fumava, roncava i es passava els vespres mirant la tele, i que, per cert, van detenir una tarda els Mossos per vés a saber què, estava oberta. Sé que ara hi viu algú altre, perquè fa uns mesos van fer neteja al pis i l'altre dia van posar-hi un nou pany. No sé si hi viu un tio sol, o una parella o què. Un tio, segur. La Carmen em va dir el dia que ens vam quedar atrapats a l'ascensor amb el cosinet, que l'home que va sortir a donar-nos un cop de mà era el nou inquil·lí. Jo no el vaig arribar a veure, només vaig sentir les seves passes i la veu, ronca per culpa del tabac i la cervesa.
El silenci era absolut. Xip, xap, feien les meves Birkenstock a mesura que enfilaven, amb prudència, els graons. Xip, xap. M'acostava a la porta, al feix de llum taronja i suau que dibuixava un triangle en tres dimensions en l'espai. Tenia dues opcions: fer com si res i agafar l'ascensor per pujar a casa o fer un cop d'ull a dins, per veure què passava. Potser havia entrat algun lladre! La curiositat em va poder i, amb la gola encongida per la tensió, un cop a dalt vaig treure el cap per mirar què passava. Un tros de carn rotund, una panxa gairebé perfectament rodona, nua, s'estenia a sobre d'un llit de matrimoni encastat ben bé al costat de la porta de l'entrada. Entremig de tanta massa càrnia -i lipídica, més aviat- s'intuïen uns calçotets i quatre pernils de Jabugo. Ai, extremitats. Entre els botifarrons índex i del cor fumejava una cigarreta moribunda.
"Hola, bona nit", va dir l'home, amb una veu tan rotunda com la seva massa corporal.
"Ai, quin susto!", vaig mig xiuxiuejar, mig cridar. "He vist que estava obert i m'ha semblat estrany..., com que al veí d'abans li havien entrat a robar una vegada", em vaig excusar.
"Ja m'ho he pensat, que pujaries". Estareu d'acord amb mi que si el tio fos un buenorro, el desenvolupament de la història podria tenir una càrrega ben eròtica. Segurament, amb veu sensual, li diria: "ah si?". Llavors, ell diria qualsevol cutxinada que ara no diré perquè encara us escandalitzaria; faria una última pipada a la cigarreta, l'esclafaria amb insistència al cendrer i, aleshores, s'aixecaria i, com l'huracà Ike, al cap de dos segons ell i jo seríem un remolí de passió incontrolada. Però no, ni era un tio buenu ni, per sort, les meves hormonones són tan putes de fer-me aquestes males jugades. Que res, l'home em va dir que simplement volia que corrés una mica l'aire, em va donar les gràcies per preocupar-me i em va desitjar bona nit. Vaja, que tota aquesta història l'he explicada perquè sí, per relatar-vos aquesta història tan mundana però que per mi va ser surrealista, i perquè és tard i m'ha vingut de gust escriure.