...i tiro perquè em toca. Porto dies i més dies empatxada de cervesa i cerveseries. Tinc mal de cap i tot... Malta, llúpol, IPA, ordi, blat, CO2. Són paraules que em vénen al cap, com un malson que espero que acabi en les properes hores en forma d'un bon reportatge. Sí, és la meva feina. I sí, sento una mena de pànic escènic quan em poso davant de la pàgina en blanc, encara ara que ja fa mesos que m'hi dedico. Aquesta mena de paràlisi, aquesta por a no fer prou bé la feina i a ser avaluat, sovint em paralitza. Però cada vegada que me'n surto, cada petit triomf, és un pas endavant en aquesta petita lluita contra aquesta basarda meva.
Demà començo una feina nova. Sento una barreja de por i mandra. Por perquè no em satisfaci, no m'ompli. Tot i que, ben mirat, qui sap. Potser m'acava encantant. I mandra perquè vol dir començar de nou; i jo he començat de nou moltes vegades. Sí, això sona molt immobilista..., jo que sempre em canso aviat de les coses..., oi? Bé, el cas és que ara estava molt bé a la feina on estava. Si bé era temporal, m'ha suposat una injecció d'adrenalina i autoestima. Ha estat una mena de droga que no voldria que deixés de fer-me efecte. 'Això no és un adéu', em va dir ell. Això espero!
Ai, tinc un batibull d'idees al cap, un munt d'informació per ordenar i classificar. M'hi he de posar, va... Que demà començo una feina nova i ja sé que hi aniré amb els ulls irritats i el cap com un bombo. Tot sigui per amor a l'art i al periodisme (es pot dir periodisme al que jo faig?).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada