Lamas, sabemos donde vives

Eren les 21.12 quan he sortit de casa. Sí, capicua. 21.12. He baixat corrent, amb la faldilla nova xaxi de color vermell amb botons blancs, la samarreta blanca i una rebeca que més o menys camuflava els saxons que sembla que han agafat carinyo als meus abdominals. He sortit al carrer i, i he tancat, amb cura, la porta, que si no, una de dues, o queda oberta o peta. En alçar la vista, he vist que, entre el vidre i els barrots negres mig oxidats de la porta de l'entrada hi havia mitja quartilla de full blanc. Hi havia quatre paraules escrites amb una lletra diabòlica amb boli Bic cristal de color blau: Lamas, sabemos donde vives. He sentit un esglai, un ai al cor -quines expressions tan xules i a la vegada, relamides, oi?-. És cert que el primer que he pensat era que era una tonteria d'adolescents, una presa de pèl o un simple joc de nens. Però, i si existia aquest Lamas? No sé pas si es tracta d'un veí, no els conec tots i, de fet, no tots tenen el nom escrit a la bústia. Va, que deu ser un joc de nens. Això creuré, si més no fins que d'aquí a quatre dies tingui un assassí a sou foradant a ganivetades el veí del 2n 1a.